dimarts, 31 de desembre del 2013

ELS MUDÈJARS DE LA VALL DE XALÓ AL SEGLE XV



Durant el segle XV els mudèjars representaven el gruix de la població de la Vall de Xaló. En aquella època alguns musulmans es varen traslladar a d’altres senyorius, a la recerca d’unes millors condicions de vida. Aquests desplaçaments solien acabar en una disputa entre el senyor que havien deixat i el nou que els acollia. Així, l’any 1424 es va iniciar un plet entre Francesc Martorell, pare del novel·lista Joanot Martorell, i Llorenç Banyuls, notari de Benissa, per causa del canvi de residència d’un vassall dels Martorell a una alqueria propietat dels Banyuls.

Però aquest no és l’únic cas: per la documentació de l’època se sap que el matrimoni musulmà format per Yaye Duce i la seua esposa Cent van abandonar la Vall de Xaló l’any 1430 i es van establir al senyoriu de Beniarjó, que pertanyia aleshores al poeta Ausiàs March. Com a senyor de Yaye i de Cent, Francesc Martorell es va queixar al governador de València, a qui va demanar que instara a Ausiàs March que li’ls tornara, o en cas contrari, que li pagara les rendes que li devien. Hi havia, però, vassalls que no abandonaven per complet el lloc d’origen, com ho prova el testimoni de Jaume Ripoll, peraire, veí de Xaló, que en una causa civil de l’any 1447 va fer la següent declaració:

     (…) los moros que se n’anaven de la dita Vall[1] venien e lauraven e sembraven amagadament e lo jorn que segaven batien e se.n portaven los blats fora de la dita Vall allà hon habitaven per por de porters i officials reyals (…)[2]

Ara convé esmentar que aquests funcionaris no tenien cap mena d’escrúpol, és a dir, si no podien executar els béns del senyor, les escasses pertanyences dels vassalls passaven a convertir-se aleshores en el seu objectiu prioritari. La manca de col·laboració amb els comissionats era l’actitud més freqüent per part dels qui anaven a ser embargats i, sobre aquesta mateixa qüestió, Jaume Ripoll –un habitant cristià de la Vall de Xaló– ens ha deixat una valuosa descripció de la manera en què els mudèjars oposaven resistència a l’autoritat:

       E dix que estant e habitant ell testimoni en lo temps que mossén Galceran Martorell stava e habitava en la dita Vall, segons ha dit desús, véu que alguns porters anaven als lochs de Murta i Benibrafim per executar aquells per deutes de mossén Martorell, e lo dit mossén Galceran Martorell los exia al davant amb moros armats amb ballestes preparades fahent-los exir de la dita Vall.[3]

Com a conclusió d’aquest apartat, considerem que seria oportuna la referència a un manament executori que la Governació de València, a instàncies de Bertomeu Martí, li va adreçar a Francesc Martorell l’any 1432, per l’import total de 100 florins. La dita suma, l’acreedor pretenia que es fera efectiva a través de la confiscació dels béns que els vassalls del debitor tenien a la Vall de Xaló. En Francesc es va manifestar en contra d’aquesta mesura i, com a alternativa i a fi de satisfer el deute, feia l’oferiment d’una casa situada a la vila de Gandia. El patriarca dels Martorell era plenament conscient de les nefastes conseqüències que podrien derivar-se d’un tal embargament:

 (…) penyorant los vasalls seria dat gran dampnatge a aquells e fer-los fogir, maiorment, com per los delats són stats en la Vall de Xaló los dits vasalls són  apparellats ab pocha scusa de anar-se’n, ço que no seria poch dampnatge de aquesta part.

Tant el senyor com els vassalls patien les conseqüències d’aquest tipus d’accions executòries: el primer s’enfrontava a la possibilitat real de despoblament de les seues possessions, i els segons es veien forçats a una elecció injusta: anar-se’n o perdre tot el que tenien.

Autors: Jaume Noguera i Mengual & Rubèn Vidal i Bertomeu





[1] Es refereix a la Vall de Xaló.
[2] Jesús Villalmanzo i Jaime J. Chiner, La pluma y la espada. Estudio documental sobre Joanot Martorell y su familia (1373-1483), 1992, pàgina 388.
[3] Ibídem, pàgina 389.

dissabte, 28 de desembre del 2013

L'AGRICULTURA A MITJANS DEL SEGLE XIX



L’agricultura era la principal font de riquesa de Xaló, i dins d’aquesta havia adquirit una importància capital una activitat que venia practicant-se almenys des de l’època mudèjar: la producció pansera. Abans del segle XIX l’elaboració de la pansa complementava el principal cultiu, que era el cerealístic: blat, ordi i avena. Però en aquesta centúria la pansa passa a convertir-se en el motor de l’economia local. Així ho confirma una acta municipal del dia 22 de febrer de 1863, on la Corporació justificava la importància dels camins que comunicaven Xaló amb Dénia i Xàbia, perquè aleshores es feien servir para la importación de cereales para el consumo y, viceversa, para la exportación a aquéllos de la cosecha de las pasas, como principal de este país. De tota manera, la referida acta no és l’única que acredita aquest extrem, ja que la redactada el dia 23 de març de 1853 diu literalment que:

       (…) siendo escasísima la cosecha de trigo en este término, lo es por consiguiente la Siembra por estar el terreno plantado de viña su mayor parte (…)       

Josep Costa i Mas en el capítol dedicat al Marquesat de Dénia del Tom I de la Historia de la Provincia de Alicante (1985) aporta les següents xifres referides a l’exportació de la pansa entre 1804 i 1840:

A principios del siglo XIX la Inglaterra de la primera revolución industrial se convierte en el gran cliente de nuestras pasas. Se comienza a ensayar una producción a partir del moscatel, uva más rica en azúcares que proliferará con rapidez; así, mientras en 1804 se exportaron 21.000 q. de pasa de planta y 8.000 q. de moscatel, en 1840 salieron 28.000 y 176.000 q., respectivamente. (Las cantidades se expresan en quintales de 50 kilos [q.], unidad manejada tradicionalmente en la comarca por su semejanza al hundredweight inglés).

Se sol considerar que el 1818 fou l’any de l’inici de l’expansió econòmica de la pansa per haver-s’hi produït la primera pujada significativa del preu d’aquest producte. Si es pensa que l’agricultura comercial es guia per una regla d’or segons la qual només s’ha de cultivar allò que acabe resultant rendible, no es fa d’estranyar la massiva plantació de ceps que va començar per tota la comarca, a l’envistes de proveir de raïm de moscatell a la que ja es perfilava com la primera indústria dels marinencs. S’encetava així el que més tard s’anomenaria el segle de la pansa.          

dimecres, 25 de desembre del 2013

LES HORTES I ELS MOLINS DE XALÓ AL SEGLE XVII

 Molí de la Tarafa

 Molí Nou

 Molí del Poble o del Giner

  Molinet de Llíber

Al segle XVII  s'han de distingir dins del terme de Xaló quatre zones d’horta situades a la ribera del riu i una cinquena que estaria localitzada al peu del Castell d’Aixa. Aquesta última s'ha pogut establir a través de la confessió de Miquel-Joan Serra, en què menciona l’existència d’una font i una bassa.

Tret d’aquesta petita zona de regadiu, totes les altres aprofitaven l’aigua que alimentava al sistema hidràulic dels quatre molins del nostre terme: 

El Molí del Lloc, que es correspon amb l’actual Molí del Giner o del Poble, i al qual s’hi accedia pel carrer Sant Cristòfol, que en aquella època es deia carrer del Molí del Lloc. És, per tant, l’únic molí que hi havia dins del casc urbà.

El Molí Nou, a la banda esquerra del riu Xaló i confrontant amb el camí (l’actual carretera) d’Alcanalí.


El Molí de la Tarafa, situat la vora del camí homònim que antigament unia el lloc de Xaló amb els de Mosquera i Parcent.


El Molí de Llíber, que es correspon amb l’actual Molinet de Llíber i que estava situat en l’antic camí ral de Xaló a Llíber (hui, camí del Molinet de Llíber).


Els quatre molins aprofitaven les aigües del riu Xaló per a moure les seues moles, ja que la situació del poble al fons d’una vall encerclada de muntanyes no permet que el vent bufe amb la força requerida per a la instal·lació de molins eòlics.

Pel que fa a la reparació d'aquests molins, s'han conservat diverses anotacions que en fan referència, com ara les dues següents:

      Àpoca fermada per Domingo Marí (ferrer) y mestre Joan Pont (fuster) al Sr. de Xaló de 11 lliures 19 sous i 2 diners de faena feta en los molins de Llíber, segons una memòria contenguda en dita àpoca rebuda per Jaume Ferrer, notari de Xaló a 23 de maig de 1625.

       Item, altra àpoca fermada per los dits al Sr. de Xaló de 8 lliures y un sou per faena en los dits molins rebuda per dit Ferrer a 20 de gener de 1625.

     

dilluns, 23 de desembre del 2013

MEMÒRIA DELS DIFUNTS DE L'ANY 1637



MONTSERRAT PASTOR.- Era el pare de Caterina Pastor, la muller de Joan Font a qui anomenaven “el català”, perquè havia vingut a Xaló des del Vendrell. Fou soterrat al fossar de Xaló el 15 de gener de 1637. Els seus néts, Mateu[1] i Lluís Font i Pastor, li van fer dir una missa cantada i, l’endemà, una de resada.

MARIA, albat.- Tenia tres anys quan va ser soterrada al fossar de Xaló el dia 30 de gener de 1637. Era filla de Joan Pastor i Isabet Ordines. En la partida de baptisme, signada pel llicenciat Laodicio de Pedro Granulles el 2 de febrer de 1634, se’ns dóna més informació sobre aquesta xiqueta: el seu nom complet era el de Maria-Anna i els seus padrins van ser el xaloner Pere Fuster i la lliberana Guisabet Monjo, i tant l’un com l’altra eren fadrins. 

UN ALBAT DE COGNOM CAMPAMAR.- En la partida de defunció el rector Vargues no especifica el nom d’aquest xiquet d’un any d'edat; només esmenta que era fill de Bertomeu Campamar i que fou soterrat al fossar de Xaló el 10 de març de 1637. Però, en la inscripció del seu bateig, feta també pel prevere Vargues el 31 de març de l’any anterior, es pot llegir que li van imposar els noms de Guillem i Josep. Van intervenir-hi com a padrins els xaloners Mateu Font i Bàrbera Oliver. Com a informació addicional, convé afegir-hi que el 1637 –concretament el 30 de setembre– Bertomeu Campamar[2] i la seu dona, Antonina Monjo, van batejar un germà d’aquest albat, al qual van decidir posar-li el nom compost de Miquel-Jeroni. Els seus padrins foren Martí Castells[3] –fadrí– i Joana Oliver –donzella–, tots dos veïns del lloc de Xaló. No era, però, aquest fill el primer que la referida parella havia tingut, ja que el 10 de desembre de 1634 va ser batejat un xiquet dit Bertomeu. El nadó fou apadrinat per Nofre Calafat i Isabet Monjo.  
  
ISABET ORDINES.- Era l’esposa de Joan Pastor i mare de Maria Pastor, la xiqueta de tres anys a qui hem fet referència anteriorment. El lloc i la data del seu soterrament foren el fossar de Xaló i el 29 d’abril de 1637. El notari Pere Riutort va rebre el seu testament el dia 15 d’aquell mateix mes. En l’esmentat document es preveia una deixa de quinze lliures que la testadora volia que es destinaren al pagament de les despeses que ocasionara el seu traspàs. Amb aquesta suma, se li van dir tres misses cantades –la primera i la segona les van celebrar respectivament els rectors de Xaló i Alcanalí, i a l’endemà del soterrar, la tercera la va celebrar mossén Vargues i la quantitat que va sobrar, amb la conformitat dels seus marmessors[4], es va destinar a la celebració de misses resades.

MARGALIDA MONJO.- Era la vídua de Martí Pastor. Fou sepultada a l’església de Xaló el 17 de juny de 1637. El rector Vargues no va poder participar-hi perquè aquell dia estava absent de la parròquia. En aquesta cerimònia, fra Josep Alcalà el va sustituir. Margalida havia fet testament davant del notari Miquel Martí Miralles, el fill de Miquel Martí i Ferrer (mort el 1636). La data de l’atorgament del document en qüestió fou el dia 7 del mes en què va ocórrer la seua mort. Com a marmessors, hi apareixen nomenats el mateix mossén Vargues i Martí Castells de Xaló. Per al bé de la seua ànima, la testadora va assignar una suma de seixanta lliures, de les quals cinquanta quedarien reservades per al soterrar i les misses[5] i les altres deu s’haurien de destinar a la celebració anual d’una missa que, segons la voluntat de la difunda, tindria lloc el dia de Cap d’Any.

UN ALBAT DE COGNOM XIMENO.- Era fill de Joan Ximeno, i fou soterrat al fossar de Xaló el 14 de juliol de 1637.            

MATEU ALBANELL I SERRA.- Els seus pares eren Mateu Albanell i Margalida Serra i, per tant, era germà de Miquel[6] i de la difunta Margalida[7]. El seu oncle era Jaume Albanell, el mestre de gramàtica de Santa Margalida. S’havia casat amb Joana Serra i Reguer. Fou soterrat en l’església de Xaló el 16 de juliol de 1837. Va testar davant el notari Joan-Antoni Torres.

UN ALBAT DE COGNOM SERRA.- Era fill de Joan Serra, ministre del lloc de Xaló. Fou soterrat al fossar el 18 de juliol de 1637.

SEBASTIANA PASTOR.- Era la vídua de Rafel Rosselló. Fou soterrada el 30 de setembre de 1637.

FRANCINA NOGUERA I PUIG[8].- Va nàixer a Llucmajor el 1608. Era la filla de Joan Noguera i Margalida Puig i l’esposa de Jaume Puig i Roig[9]. Les seues despulles mortals foren soterrades a l’església de Xaló el 6 de novembre de 1637. Tres dies abans d’aquesta data, havia atorgat testament davant el notari Miquel Martí i Miralles, el cosí de Pere Martí i Ballestri, que era l’aleshores el batle de Xaló.

RAFEL-GABRIEL FERRÀ I VIDAL.- Els seus pares eren Gabriel Ferrà i Pereta Vidal. El seu soterrar va tenir lloc al fossar de Llíber el 10 de novembre. Tot i que el rector Vargues no va fer constar en la partida de defunció el qualificatiu d’albat, sembla que sí tenia aquesta condició.  

ANTÒNIA PUIG I NOGUERA.- Quan va morir, tenia cinc anys.[10] Fou soterrada a l’església de Xaló cinc dies després de la data d’inhumació de la seua mare, Francina Noguera. A més, cal recordar que una germaneta de l’Antònia havia mort l’any anterior –concretament el 12 d’octubre de 1636– a l’edat de sis mesos.     

SEBASTIÀ MESTRE I ALBANELL .- No estava casat. Els seus progenitors eren Sebastià, fill de Sebastià Mestre i Joana Quecles, i Margalida, filla de Mateu Albanell i Margalida Serra. Fou inhumat a l’església de Xaló el 29 de desembre de 1637. Per absència del rector Vargues, la cerimònia fúnebre la va oficiar mossén Salvador Santa Cecília. Va testar just una setmana abans que fóra soterrat, i les seues darreres voluntats les va rebre el notari Miquel Martí i Miralles el 22 de desembre de 1637. Va llegar vint-i-cinc lliures perquè li digueren una lletania i tres misses cantades, s’hi pagara el dret de seputura i que, a més, el romanent d’aquesta suma els seus marmessors[11] l’invertiren en la celebració de misses resades.  





[1] Mateu Font era el fill de Joan Font català i Margalida Pastor. El seu avi per la part materna era Montserrat Pastor, que ja apareixia esmentat en els Establiments de 1611. Mateu s’havia casat el 18 de juliol de 1628 amb Joana, la filla dels margalidans Jaume Riera i Francina Mestre. Aquest matrimoni havia tingut un fill dit Joan el 1634. Francesca Pastor, l’esposa de Martí Castells, el va batejar a casa dels seus pares el 16 de juny d’aquell any i foren els seus padrins Lluís-Joan Torres i Àngela Martí.
 [2] Bertomeu Campamar havia estat casat abans amb Joana Omar, filla d’Antoni Omar i Joana Serra, naturals de Santa Margalida però instal·lats a Xaló. La cerimònia nupcial es va celebrar a Xaló el 31 d’agost de 1627. Campamar era originari de Pollença i els seus pares eren Antoni Campamar i Margalida Pont.
[3] Aquest Martí Castells –que tenia la condició de fadrí– ha de ser, lògicament, una persona distinta del Martí Castells que el 27 de febrer de 1635 apareix referenciat en el “Llibre de Batejos” del segon Quinque Libri de la parròquia de Xaló com a marit de Francesca Pastor i pare de Joana Anna, a qui van batejar eixe dia. Els seus padrins foren Pere Fuster, fadrí, i Anna Miralles, la muller de Miquel Martí i Miralles.
[4] Isabet Ordines havia escollit com a marmessors a Joan Pastor, el seu marit, i a Rafel Llobera.
[5] Se li van dir tres misses cantades, lletania i el romanent, com solia ser habitual, es va invertir en la celebració de misses resades en el temple parroquial de Xaló.  
[6] Miquel Albanell i Serra es va casar amb Àngela, filla de Joan Ferrer de la Vila Joiosa i Gabriela Pérez de Benissa. Un altre fill d’aquesta parella era Genís Ferrer i Pérez (nat el 1605), que va contraure matrimoni amb Isabel Ortolà i Ivars de Benissa a Xaló el 16 d’octubre de 1631.
[7] Margalida Albanell i Serra era la muller de Sebastià, el fill de Sebastià Mestre i Joana Quecles. Es va quedar vídua el 5 de gener de 1630, però en aquest estat va romandre poc temps. La mort la va visitar el 16 de febrer vinent. Dos mesos després, es va produir el traspàs de  Sebastià Mestre dit el major, el seu sogre. Era el 9 d’abril d’aquell mateix any. Sebastià el fill va atorgar testament davant el notari Vicent Perles, veí d’Alcanalí, i com a marmessors Joan Mestre i Quecles, el seu germà, i Mateu Albanell i Serra, el seu cunyat. Per la seua banda,  Margalida també havia nomenat aquest parell com a executors de les seues darreres voluntats, que van ser rebudes pel mateix fedatari. En canvi, Sebastià –el pare– va escollir com a notari a Bernat Alberola i marmessora la seua segona esposa, Caterina Font, que va compartir aquest càrrec amb Joan Mestre i Quecles, el seu fillastre.       
[8] Hi ha una altra Francina Noguera, que és la filla de Blai Noguera i Antònia Rubí, dos veïns de Llíber. Aquesta Francina es va casar amb el margalidà Pere Pastor el 15 d’octubre de 1629. La cerimònia nupcial es va celebrar a l’església de Xaló i, entre els testimonis, estaven el batle Pere Martí i Ballestri, Joan Mestre i Pere Font. Aquest matrimoni va tenir una filla dita Antònia-Vicenta, que va ser batejada per mossén Vicent Vargues el 23 d’octubre de 1637. Precisament, de la referida criatura va ser padrina de bateig la Francina (o Francisca) Noguera, l’esposa de Jaume Puig, que va morir el dia 6 del mes vinent. La relació de parentiu entre Francina Noguera i Puig i Francina Noguera i Rubí consistia en el fet que la primera era tia de la segona, ja que Blai Noguera i Puig era germà de l’una i pare de l’altra.   
[9] Jaume era el fill de Rafel Puig i Antònia Roig, que va morir el 27 de setembre de 1634, és a dir, en una data anterior a la del traspàs del seu marit. Aquest es va tornar a casar amb el 22 de novembre de 1635 amb Francisca Lozano.
[10] Antònia Puig i Noguera havia estat batejada a l’església de Xaló el 2 de febrer de 1633, i havien participat com a padrins en la cerimònia Gabriel Noguera i Puig, germà de la mare, i Caterina Puig de Llíber.
[11] Jaume Albanell i Mateu Albanell.

dissabte, 21 de desembre del 2013

XALÓ I LES NOCES REIALS DEL 1846




a) La recepció de la Circular nº 432 del Jefe Superior Político de la Província d’Alacant

La Corporació de l’any 1846 va conéixer el contingut d’aquest document  per boca del seu alcalde-president, Miquel  Durà i Garcés:

(…) se dio cuenta por dicho Señor Presidente de la Circular del Señor Gefe Superior Político de esta Provincia de diez y ocho del actual nº. 432, inserta en el Boletín nº. 374, relativa a que se forme desde luego por el Ayuntamiento el programa de fiestas y regocijos públicos en celebración del fausto acontecimiento de los matrimonios  regios de S. M. la Reyna Doña Isabel Segunda y su augusta hermana la infanta Luisa Fernanda.



b) L’acord del Plenari del dia 25 d’octubre de 1846

En la sessió que va tenir lloc el dia 25 d’octubre de l’any 1846 sota la presidència de l’alcalde Miquel Durà, la Corporació va prendre per unanimitat el següent acord:

Se celebren fiestas y regocijos públicos en los días quince, diez y seis, diez y siete de Noviembre próximo. Que se anuncie al vecindario la función por medio de repiques de campana y tres vuelos al anochecer del día catorce, víspera de los tres días señalados.

Amb aquest repicar i volteig de campanes l’Ajuntament de Xaló donava a conéixer la notícia del casament de la reina Isabel II amb el seu cosí, don Francisco de Asís Borbón, i la de la seua germana Luisa Fernanda amb el comte de Montpensier. 

c) Semblança de la reina Isabel II


Als tretze anys Isabel es declarada major d’edat i inicia el seu regnat. Una de les primeres qüestions amb què ha d’enfrontar-se aquesta reina adolescent és la del seu matrimoni. El candidat elegit serà el seu cosí, don Francisco de Asís y Borbón, duc de Cadis. Quan la boda es va celebrar la reina tenia només setze anys. Rosa Ana Gutiérrez Lloret en un article seu sobre la reina Isabel II aparegut en la Biblioteca Virtual del Instituto Cervantes considera que entre els anys 1841 i 1843 dues circumstàncies varen influir negativament en la vida de la reina fins a l’extrem d’arribar a condicionar la seua personalitat adulta: d’una banda, la falta d’un ambient familiar d’afectivitat i, d’altra, l’absència tant d’una instrucció adequada com de la necessària preparació política. A favor de la seua tesi, aquesta autora dóna els arguments següents:

       Abandonada tempranamente por su madre, que prefería dedicarse a la nueva familia que formó con el duque de Riansares, su relación con ella estuvo marcada, más que por el cariño materno, por la manipulación y el control que María Cristina ejerció siempre sobre Isabel. En el terreno de la instrucción que recibió, se comprueba una educación escasa, descuidada y sujeta a los vaivenes políticos que, como ocurrió en 1841, produjeron el relevo radical del personal de palacio, entre ellos la aya y el preceptor de Isabel. Su nuevo preceptor será Argüelles que, si bien denominó a Isabel la "alumna de la Libertad", no demostró un excesivo celo en la preparación real, deficiente en lo intelectual y en lo político. Si a esa precariedad en su formación unimos lo prematuro de su mayoría de edad, podremos explicar fácilmente la manipulación interesada y partidista a que fue sometida por su familia, las camarillas cortesanas y determinados políticos, así como sus dificultades para cumplir de forma eficaz las funciones políticas que el sistema constitucional confería. Como la misma Isabel reconocía en una de las conversaciones que mantuvo en 1902 con Pérez Galdós, el poder le llegó muy pronto y con él la adulación, las manipulaciones y conspiraciones propias de la Corte: "¿Qué había de hacer yo, jovencilla, reina a los trece años, sin ningún freno a mi voluntad, con todo el dinero a mano para mis antojos y para darme el gusto de favorecer a los necesitados, no viendo al lado mío más que personas que se doblaban como cañas, ni oyendo más que voces de adulación que me aturdían. ¿Qué había de hacer yo?... Póngase en mi caso…" ("Reina Isabel", en "Memoranda", p. 22).

D’altra banda, la qüestió del matrimoni de la jove reina fou un tema controvertit per la importància que se li donava tant en l’àmbit estatal com en l’internacional. L’historiador Rafael Sánchez Mantero en la segona part del volum cinquè del Manual de Historia de España (1990) es refereix al procés d’elecció del futur espós d’Isabel II i en fa la següent descripció dels pretenents:  

       Don Francisco de Paula de Borbón Sicilia, conde de  Trapani, era el hijo menor de Francisco I de Nápoles y María Isabel de España, hermano, por tanto, de María Cristina y tío de Isabel II. Era un hombre serio, piadoso, que había sido educado por los jesuitas y, aunque era apoyado por Francia, no era bien visto por Austria, que temía que de esta forma se escapase de su tutela el reino de las Dos Sicilias. Dentro de España, los progresistas rechazaban esta candidatura por tratarse del hermano de la odiada exregente y por contar con el apoyo del Gobierno francés.

       Los progresistas se decantaban por la candidatura del Infante don Enrique, duque de Sevilla. Era primo de la reina y exaltado de ideas políticas (…) Pero los progresistas tenían muy poca fuerza para imponer esta candidatura y forzar el cambio político que ello hubiese implicado.

      Se habló también en 1844 de la candidatura del hijo del monarca francés, Luis Felipe de Orleans, el duque de Aumale. Esta solución era grata a Narváez [President del Govern], pero tropezaba con la decidida oposición de Inglaterra por la previsible ruptura del equilibrio europeo que de ello podía resultar. Al final, lo que únicamente se concertó entre las dos casas reales fue el matrimonio de Luisa Fernanda, hermana menor de Isabel, con el duque de Montpensier.

       Otra posibilidad fue la del príncipe Leopoldo de Sajonia-Coburgo, pero tropezó con la oposición del rey francés, toda vez que un Coburgo era rey consorte de Gran Bretaña y un acercamiento entre las dos naciones no interesaba en absoluto a París (…)

      La única solución posible era la de un candidato español, y entre éstos el que resultaba menos controvertido era don Francisco de Asís, hijo de los infantes Francisco de Paula y Luisa Carlota, y hermano, por tanto, del ya descartado don Enrique, duque de Sevilla. Don Francisco de Asís, duque de Cádiz, era un hombre poco inclinado a la política y con escasa personalidad, por lo que no contaba con grandes enemigos. Francia aceptó esta candidatura si se concertaba al mismo tiempo la boda de Luisa Fernanda con el quinto hijo de Luis Felipe, y la doble ceremonia se celebró el 10 de octubre de 1846, el día que Isabel cumplía dieciséis años.


d) Festejos que l’Ajuntament de Xaló va programar en ocasió dels enllaços reials.

Entre les activitats que l’Ajuntament va preparar per a la celebració del casament de la reina i de la seua germana, hi havia una missa solemne pel matí, danses i carreres de galls tot el dia i bous per la vesprada. La Corporació també havia previst fer un repartiment de carn destinat als veïns més desfavorits econòmicament:

(…) y, por último, que se maten diez carneros y se repartan entre los pobres enfermos y necesitados.

La quantia de les despeses que s’haurien de fer per a les celebracions va ser estimada en aquella mateixa sessió del dia 25 d’octubre: 

     Para cubrir los gastos del antecedente programa o que puedan originarse en la egecución de lo que previene el antecedente programa (se) señala la cantidad de mil doscientos reales vellón.


Programa d’actes i celebracions
Missa Solemne
Danses
Carreres de Galls
Bous
Repartiment de carn entre els més necessitats del poble


divendres, 20 de desembre del 2013

ELS RITUALS DE LA MORT AL SEGLE XVII. LES MISSES DE DIFUNTS I EL SEU FINANÇAMENT



1) Algunes nocions introductòries sobre la qüestió

El culte als morts és una pràctica universal i, per tant, no és exclusiva de cap confessió religiosa. Així mateix, té un caràcter atemporal, ja que existia  en els temps pagans i no va desaparéixer amb l’adveniment del Cristianisme. En relació a la fe catòlica i durant l’anomenat Antic Règim, les misses de difunts eren una institució que s’emmarcava dins aquest tipus de culte i, a més, la conveniència de la seua celebració era una idea compartida per tots els grups socials sense excepció.

Des d’un punt de vista estrictament religiós, aquests oficis van sorgir vinculats a la creença en el Purgatori i com una manera d’acurçar el temps en què l’ànima del difunt devia romandre-hi abans de poder entrar al Cel. En aquella època, la salvació personal era considerada una qüestió d’extraordinària rellevància i el creient devia assegurar-se-la a través dels mitjans que l’Església li oferia per a l’expiació dels seus pecats. 

Quant a la comptabilitat, convé dir que les celebracions de què parlem representaven un ingrés monetari substancial per a les arques parroquials en estar aquesta pràctica generalitzada pel motiu a què hem fet al·lusió en el paràgraf anterior. En paraules de Modest Barrera Aymerich, la importància del factor econòmic rau en el fet que les misses comporten uns estipendis que s’han de satisfer, i amb aquests el clericat troba un dels pilars del seu finançament.[1]

En l’aspecte comunitari, el desig d’aconseguir prestigi social explicaria també l’increment de la demanda de les misses de difunts al llarg de tot el segle XVII. M. Barrera interpreta aquest comportament de la següent manera: 

(…) la mort no és un fenomen aïllat de la vida i la manera de morir es correspon amb la manera de viure. Per això, les deixes de misses més importants, per quantitat i qualitat, les trobem en els grups socials més rellevants com a senyal inequívoc de la seua preeminència social i del seu estatus privilegiat.[2]

Des d’una òptica legal, els sufragis generaven un vincle jurídic de naturalesa sinalagmàtica entre els subjectes de la relació. Aquests variaven segons que es tractara de misses acumulades[3] o perpètues[4]. En una tal matèria seguirem l’encertada exposició feta per Carles Salazar i Carrasco on comenta el següent:

En les misses acumulades el vincle s’establia entre fundador i celebrant (tants diners dipositats, tantes misses); en els oficis perpetus, el fundador era substituït pel censatari o censataris que havien obtingut el capital fundacional. El vincle s’establia, per tant, entre celebrant i censatari. Així, mentre que la celebració d’una missa acumulada estava en funció del llegat cedit a l’església, la d’un ofici perpetu depenia del pagament de les pensions del censal o dels censals en què s’havien esmerçat els diners de la fundació.[5]

Aquesta dependència de què parla C. Salazar ens porta a fer-nos la següent pregunta: quines conseqüències es produïen quan el censatari deixava d’abonar les quantitas estipulades? El mateix autor ens dóna la resposta que a continuació reproduïm:

De manera que els endarreriments en els pagaments de les pensions havien de provocar automàticament, d’acord amb el caràcter sinalagmàtic de la relació jurídica creada, endarreriments paral·lels en les corresponents celebracions.[6]   

Les misses de fundació presenten una complexitat major que les acumulades, i això es deu al fet que la seua celebració suposa la prestació d’un servei (i la corresponent retribució) de caràcter discontinu i de llarga durada. Aquestes dues característiques –i algunes altres que veurem més endavant– aconsellen centrar-nos exclusivament en l’examen d’aquesta mena de celebracions.          

2) Indagació dels trets que defineixen les misses perpètues. Estudi del Primer Quinque Libri de la Parròquia de Xaló

Aquesta font documental ens dóna informació sobre les defuncions que es van produir tant a Xaló com a Llíber en el període cronològic que comença el 1621 i acaba el 1627. L’estudi d’aquests sis anys ha servit per a conéixer més a fons les qüestions relatives a les pràctiques funeràries d’aquella època immediatament posterior a la del repoblament i, en especial, les característiques que presentava la institució de les denominades misses perpètues.

Però, abans d’entrar a examinar-les una per una, convindria analitzar la terminologia específica que s’usa en la documentació esmentada anteriorment. En aquest context, els verbs “carregar” i “fundar” funcionen com a sinònims, tot i que el primer s’empra amb molta més freqüència que no el segon. Però, tant l’un com l’altre expressen la ferma voluntat de gravar un patrimoni amb una finalitat ben concreta: la de finançar la celebració anual d’una o més misses en el dia escollit per qui les havia instituïdes.    

Aquesta data se’ns apareix estretament vinculada a les devocions particulars de qui havia requerit la seua celebració. L’elecció podia recaure en la diada del sant del qual el fundador portava el nom o en una festivitat religiosa que devia tenir una especial rellevància per a aquest. Les referides misses –tot i que són pel bé de l’ànima del difunt— mai no es diuen en el dia de l’aniversari de la seua mort. Per tal de fer més entenedora aquesta qüestió, hem considerat necessària l’elaboració de la següent taula:   

          
Fundador
Dia del seu traspàs
Misses anuals
Església escollida
Data de la celebració
Joan Castelló
2-5-1621
1
Xaló
El dia de Sant Joan Baptista
Martí Pastor, menor
21-7-1621
1
Xaló
El dia de l’Ascensió
Martí Pastor, major[7]
10-11-1622
2
Xaló
El dia de Sant Martí (per a ell)

El dia de Santa Margalida (per a la seua muller)
Isabel Castells
26-3-1622
1
Xaló
El dia de la Visitació
Joan Font, mallorquí
26-12-1622
1
Xaló
La quintana de Sant Joan Baptista
Miquel Salvà
27-12-1622
1
Xaló
L’endemà de Sant Miquel
Joan Font, català[8]
8-9-1623
2
Xaló
El dia de la Pasqua de Ressurrecció (per a ell)

Un dels dos dies següents a l’anterior, (per a la seua esposa)


Caterina Perpinyà
22-10-1625
1
Llíber
El dia de Santa Caterina, màrtir
Andreu Bernabeu[9]
23-7-1626
1
Xaló
El dia de Sant Andreu
Bernat Lambies[10]
25-11-1626
1


Xaló


El dia de la Sang de Jesucrist
1
Benissa
No s’hi especifica
Melciora Carratalà[11]
11-3-1627
1
Xaló
El dia de la Santíssima Trinitat

En l’anterior relació es pot observar l’existència de dos casos singulars en què el fundador estableix misses perpètues tant per a ell com per a la seua muller. No obstant això, la regla general és que siga la mateixa persona que institueix la celebració l’única que se’n beneficia. Per excepció, hi ha algunes situacions en què són els familiars dels difunts els que funden les misses, com ara els dos exemples representats per Pere Serra i Jaume Mestre.

Pere Serra, el fill de Baltasar i Antonina Estalric, va morir de mort violenta. En la seua partida de defunció, redactada el mes de maig de 1624, mossén Torrella[12] va anotar el següent:

(…) no pogué confesar ni combregar per quant tenia atravesada una puñalada de la orella a la boca; per señes donà matèria y rebé la absolució, y li doní la extrema unció (…)

A continuació, el rector explicava que no feu testament ni tenia de què, és a dir, no comptava amb béns propis. Per això, el seu pare contribuirà en les despeses del soterrar i les misses i, a més, constituirà un censal de 10 lliures pera celebrar cascun any una missa perpètua cantada del gloriós S. Pere en la Iglésia de Xaló lo seu dia o en dia de la infra octava.

Jaume Mestre, fill de Sebastià, va morir en accident sense haver testat. Era el dia 2 de maig de 1625. El seu pare i la seua muller, Margarida Quecles, li fundaren una missa perpètua cantada, celebradora cascun any lo dia de S. Jaume y primer de maig en la Iglésia de Xaló, com consta en el llibre de censals de la Iglésia, segons l’anotació feta per mossén Torrella.


3) Conclusions finals

L’anàlisi de les dades utilitzades per a la confecció del present treball fan paleses les següents situacions:

1)    Les misses acumulades tenen un caràcter més general en contraposició a les perpètues –que en la pràctica queden reservades als veïns  benestants– i ofereixen també una major flexibilitat, ja que fan possible una adaptació als recursos econòmics de què disposa cada família.     


2)    Les misses no seriades es paguen per mitjà d’un llegat mentre que les  fundades requereixen la constitució d’un censal. El primer es detrau de la herència o de la venda dels béns que la composen i, en canvi, el segon es carrega sobre un  immoble que ha passat a ser de l’hereu del testador i que, d’aquesta manera, es veu obligat a satisfer cada any la renda pactada sota pena d’embargament.

3)     La fundació de misses funciona com un indicador de riquesa i, per això, resulta molt útil en l’estudi dels aspectes econòmics de la societat del segle XVII.

4)    L’elecció de la festivitat religiosa en què s’ha de repetir cada any la missa ordenada pel fundador està vinculada a les devocions personals d’aquest, i entre elles destaca la referida al sant del seu nom.

Autor: Jaume Noguera i Mengual




[1] Josep Barrera i Aymerich, La mort barroca: ritus i rendes, Universitat Jaume I, 1996, pàgina 126.
[2] Ídem.
[3] Les acumulades, soltes o d’una sola vegada eren aquelles misses que se celebraven en un temps immediatament posterior a la defunció.
[4] Les misses perpètues, fundades o de fundació es caracteritzaven per la seua repetició any rere any en la data escollida per qui les havia ordenades.  
[5] Carles Salazar i Carrasco, Misses i censals: les formes materials de la vida religiosa en una parròquia rural d’antic règim, Estudis d’història agrària, número 8, any 1990,  pàgines 44 a 56.
[6] Ídem.
[7] El 1622 va ser un annus horribilis per a la família Pastor. El 27 de juliol va morir el jove Martí, que estava compromés amb la Caterina, filla del Guillem Pujol de Laguar. Tres dies abans del seu traspàs havia atorgat testament davant el notari de Benissa Joan Antoni Torres. A les acaballes de l’any, el 10 de novembre abandonava aquest món el seu pare, Martí Pastor, dit el major.
[8] Marit de Caterina Pastor.
[9] Andreu Bernabeu era el marit de Francesca Loçano i el sogre d’Antoni Serra i Marí. Va fer testament, però mossén Torrella no esmenta el nom del notari que el va autoritzar. A més de les disposicions relatives al soterrar i les misses, apareix un element que no era present en les altres partides estudiades: Item, dexa y lega 10 L(liures) fossen repartides en pobres de la parròchia. Aquesta conducta caritativa també es considerava que podia acurçar el temps d’estada al Purgatori.   
[10] Bernat Lambies va deixar un llegat per a l’església de Xaló de tres lliures pera comprar rajoletes de manises per als graons del altar y la capella major.
[11] Vídua de Pere Rúvio i mare de Bernat i Francesc.
[12] Entre 1619 i 1628, mossén Andreu Torrella, natural de l’Alcúdia de Carlet, fou l’encarregat de regir la Parròquia de Xaló.