dilluns, 1 de desembre del 2014

LA CONSTRUCCIÓ DE LES ESCOLES DEL CARRER DE L'ESGLÉSIA




Entre els assumptes que s’havien de tractar en la sessió del dia 8 d’agost de l'any 1925, cal assenyalar-ne un que requeria una ràpida resolució. Joan Batiste Monjo Giner, l’alcalde d’aleshores, s’hi referia de la manera següent:

De todos los concurrentes era conocido el estado de descuido y lamentable abandono en que se encontraba la enseñanza primaria en esta población, por carecer en absoluto de locales adecuados para ello, por cuyo motivo, al formar el presupuesto ordinario para el actual ejercicio económico, se había consignado para tal actuación cantidad para adquisición de un solar y construcción de dos pabellones donde instalar las escuelas nacionales.

Aquest solar situat a la prolongació del carrer de l’Església era propietat de Gabriel Giner Montaner. En l’acta s’explica que l’inspector d’Ensenyament Primari, després de veure el terreny, havia manifestat que reunia las condiciones apetecidas. El document en qüestió també fa referència a la manera de finançar la seua adquisició: (...) acordando que del capítulo 11º, artículo 1º se satisfaga el importe del mencionado solar.

Xaló aleshores comptava amb unes escoles de patronat que s’havien fundat amb fons procedents de la testamentaria de la duquessa d’Almodóvar. Tenien una seu fixa al carrer de l’Ensenyança (l’actual carrer de la Duquessa). Per contra, les escoles nacionals van anar ocupant locals que pertanyien a l’Ajuntament o cases arrendades a particulars. Un exemple: l’any 1881 les escoles ocupaven un local de la Sala Vella del carrer de l’Hospital que anteriorment s’havia fet servir de saló destinat a celebrar les sessions del Ple. Però aquest ús docent va resultar incompatible amb l’administratiu, perquè los niños cantan en voces altas con mucha frecuencia y estudian gritando, impidiendo de esta manera que el secretario y autoridad puedan ocuparse muchísimas veces a los perentorios trabajos que, por razón de su cargo, les están encomendados. Davant aquesta situació, l’Ajuntament va decidir traslladar les escoles al carrer Alacant, a una habitació de la casa on vivia el senyor Silveri Esteve, el mestre que impartia les classes.

Les cases que l’Ajuntament llogava no sempre presentaven unes condicions acceptables. Així ens ho acredita l’informe elaborat l’any 1893 pels regidors Miquel Mas Ferrà i Batiste Fullana Giner:

En cumplimiento de su cometido, habían inspeccionado las casas en que se hallan instaladas las antedichas escuelas y se habían convencido de que no reúnen las condiciones necesarias para el objeto a que se destinan, puesto que no sólo son insuficientes para dar cabida a todos los alumnos que en las mismas se hallan matriculados y se hallan muy poco ventiladas sino que una de ellas, o sea la [casa] que ocupa la escuela a cargo del señor Robert, en concepto de los señores de la comisión amenaza desplomarse parte de la techumbre de una de las habitaciones superiores.

Una vegada coneguda l’opinió dels dos comissionats sobre aquest assumpte, el Ple va adoptar la següent decisió:

Se acordó por unanimidad de votos que se traslade desde luego la escuela de niños dirigida por el maestro don José Robert desde la casa en que en la actualidad se halla instalada, perteneciente a don Domingo Garcés Sanchis, a la de la propiedad de don Pedro Juan Oliver Pérez, vecino de esta villa, sita en la calle de la Virgen número nueve de la misma, la cual en concepto de la Corporación municipal reúne las condiciones necesarias para el objeto.

Per tant, la construcció de les escoles del carrer de l’Església suposava la possibilitat de comptar ja amb instal·lacions pròpies del municipi pensades per a la docència i no simplement adaptades com era el cas de les cases que s’havien arrendat. A hores d’ara, l’edifici encara existeix però la seua funció és ben diferent, ja que alberga les dependències administratives de la corporació municipal.


divendres, 24 d’octubre del 2014

LES COMUNICACIONS ENTRE XALÓ, LLÍBER I GATA


La connexió entre Xaló i Llíber havia quedat assegurada des de feia segles per mitjà d'una via paral·lela al curs del riu. Es tracta del camí que hui coneixem amb la denominació de “camí del Molinet de Llíber”. Les referències a aquest element de la xarxa viària són constants en la documentació històrica. L'interés per la millora de les comunicacions també va afectar al camí que unia Xaló amb Llíber. I és ara quan es planteja la possibilitat de desviar-lo més al sud, és a dir, cap a les terres del Pla. Però aquest projecte no és ben acollit per l'Ajuntament de Llíber. Transcorre el 1916. Un dels punts de l'ordre del dia de la sessió del primer d’octubre d'aquell any va referit específicament a aquesta qüestió. És un tema que preocupa a Gabriel Giner i Montaner, l'alcalde d'aleshores. El batle és partidari del nou traçat, i els regidors presents en la sessió li donen el seu suport incondicional. I el defensaven per les raons que s’esmentaran a continuació.
La primera de totes es basa en el fet que el consideren més curt que no l’altre. També, té l’avantatge que només travessa terres de secà. Així mateix, facilita la comunicació a tots els veïns que són propietaris de bancals al Pla de Llíber. L’acta en qüestió ho explica d’aquesta manera:
(...) abre una nueva de comunicación y beneficia a los contribuyentes que poseen tierras en las partidas que atraviesa y en el Llano de Llíber, que casi todos los bancales son propiedad de los vecinos de este término y han de contribuir a satisfacer el importe del anticipo que adelanta el Estado. 
A més a més, l’alcalde Giner adverteix sobre les conseqüències negatives que comportaria el manteniment del traçat per la vora del riu: l’expropiació de terres d’horta –que tenen un preu superior a les de secà–, la supressió de una séquia que el Sindicat de Regants de Xaló ha acabat de reparar i la forma estranya que adoptarien algunes parcel·les. Sobre aquest tema, en l’acta es va fer constar el següent: (...) y, al pasar el barranco, corta los bancales dejándoles triángulos obtusos.
Finalment, el traçat que se seguirà és el plantejat per l’Ajuntament de Xaló. El 1919 aquesta via ja hauria estat marcada sobre el terreny, o almenys això és el que deixa entendre una acta de les sessions del Plenari de la Corporació xalonera redactada aquell mateix any:
Seguidamente, manifestó el S(eñ)or Presidente (l’alcalde Pau Ferrer Font) que, a consecuencia de la construcción del camino vecinal de ésta (la vila de Xaló) a Llíber, había resultado fuera de la alineación del camino una pequeña parcela de terreno que ningún beneficio reportaba al municipio en tal sentido y de la cual se había hecho cesión o venta al colindante D. Angelino Escales Reus por la cantidad de sesenta pesetas.
L’acta que documenta la sessió que el Plenari de l’Ajuntament de Xaló del 17 de desembre de 1922, presidida per l’alcalde Josep Monjo Ferrà, ens informa que el camí de Xaló a Llíber és un tram del de Xaló a Gata i, també, explica la causa que impedeix acabar aquesta obra:
(...) examinadas las disposiciones vigentes y el pliego de condiciones de la contrata (de) fecha dicinueve de noviembre de mil novecientos catorce, otorgado por los alcaldes de Gata, Llíber y Jalón, debidamente autorizados por sus respectivos ayuntamientos, y don Ramón Giménez Portolés, que se obligó a construir el citado camino en el plazo máximo de un año a contar desde el quince de diciembre del expresado año 1914, cuyo Sr. Giménez ha dejado incumplido el contrato abandonando las obras de dicho camino hace dos o tres años sin tener la atención de contestar o presentar excusa alguna a los muchos requerimientos amistosos que se le han dirigido (...)
Aquest incompliment contractual és el que obliga a l’Ajuntament de Xaló a rescindir el contracte signat amb el senyor Giménez i a declarar-lo personalment responsable de tots aquells danys i perjudicis que la seua conducta haguera pogut causar al municipi de Xaló. Així mateix, se li retira l’autorització que se li havia concedit per al cobrament de diners procedents de la subvenció concedida per la Diputació. Finalment, es decideix encarregar la direcció de les obres a Josep Monjo Noguera, veí de Xaló, a qui se li permet tractar directament amb la Jefatura de Obras Públicas de la província per tal d’aconseguir una mejor realización de las obras, sin paralizar los trabajos hasta que dicho camino esté en condiciones de ser recibido por la Superioridad. Tot i que l’acta no es refereix als municipis de Gata i Llíber, cal pensar que els seus respectius ajuntaments prendrien els mateixos acords que el de Xaló.

divendres, 5 de setembre del 2014

ELS COLONS XALONERS QUE VAN PARTICIPAR EN LA FUNDACIÓ DE LES NOVES POBLACIONS D’ANDALUSIA


És una qüestió prou coneguda la dels moviments migratoris protagonitzats per naturals de Xaló durant els segles XIX i XX. Així, Algèria es va convertir en un territori receptor d’emigrants xaloners durant més de 130 anys, des de dates immediatament posteriors a l’arribada dels francesos fins a la darreria dels anys 50 de la passada centúria, és a dir, ja en vespres de la independència (1962). A l’Argentina, especialment a la província de San Juan, es van traslladar molts xaloners en dues onades successives.[1] Així mateix, convé assenyalar dos altres corrents migratoris, tot i que d’una menor importància quantitativa; ens referim al desplaçament de xaloners al Canadà[2] (en concret, a la província francòfona del Quebec) i Nova York[3] (o Navaiorc, com se solia anomenar en la parla popular).

Feta aquesta introducció històrica, caldria interrogar-nos sobre el motiu de l’emigració xalonera? En tots els casos, va existir-hi un desig de millorar les pròpies perspectives econòmiques; l’emigrant xaloner no deixa el seu poble per un capritx, sinó forçat per la necessitat de buscar unes millors condicions de vida (és aquesta la situació de la immensa majoria dels qui van marxar a l’Argentina) o aconseguir una reserva de diners que li permetera tornar el més prompte possible a Xaló, on podria comprar terres o cases, iniciar un negoci o, també, casar-se amb l’ajuda d’aquesta aportació econòmica (així ho van entendre els llauradors que anaven cada temporada a la poda del cep a Algèria o els joves que es van traslladar a l’Amèrica del Nord, conscients que aquella estada només seria temporal).

Però, en el present article anem a centrar-nos en una altra emigració de xaloners, anterior en el temps a les que acabem d’esmentar: l’arribada de colons procedents del nostre poble, acompanyats de les seues respectives famílies, a les noves poblacions d’Andalusia a començaments del darrer terç del segle XVIII. Aquesta iniciativa fou impulsada pel rei Carles III a través de la promulgació d’una Reial Cèdula l’any 1767. Els xaloners es van establir en unes terres situades a la campiña cordobesa, principalment a La Carlota i Fuente Palmera. Ara passarem a analitzar per separat els casos d’aquestes colònies.  

D’una banda, a la fundació de La Carlota, hi van concórrer algunes famílies xaloneres que es van concentrar al huité departament, on van formar un petit nucli de població denominat “Los Valencianos” i que, a hores d’ara, li diuen El Rinconcillo; en aquest indret hem pogut determinar documentalment la presència de colons xaloners que portaven els següents llinatges: Berenguer, Castell(s), Mengual, Montserrat, Ponç i Vicenç; de l’altra, a Fuente Palmera els xaloners es van establir a Aldea del Río[4] i els seus cognoms eren Font, Mengual, Mestre, Noguera, Ordines o Serra.[5] Hi ha una característica comuna entre els emigrants que van arribar a ambdós localitats és la relació de parentiu que existia entre ells; és una circumstància que no ens ha d’estranyar perquè Xaló és al segle XVIII un poble, que tot i haver crescut, conserva encara una forta presència de l’element demogràfic mallorquí, introduït arran de l’expulsió dels moriscos, i continua mantenint una estreta vinculació amb altres llocs de refundació illenca, com ara Llíber, Castell de Castells, Pedreguer o Tàrbena. Els matrimonis mixtos amb un cònjuge natural d’algun d’aquests pobles són remarcablement nombrosos, i aquesta tendència també es manifesta en algunes de les parelles que van emigrar a Andalusia.

A hores d’ara, quan afortunadament ja comencen a ser abundants els estudis sobre la repoblació mallorquina, hi ha un fet que se’ns presenta com a incontestable: l’emigració dels mallorquins a Xaló i, en general a la comarca de la Marina, es va materialitzar a través de l’arribada de grups familiars i no per mitjà d’individus aïllats, i aquest mateix esquema es va repetir posteriorment en el cas andalús. I allí, com a la Marina, l’endogàmia es va convertir en un tret característic de la vida social d’aquest col·lectiu: els primers colons arribats a les fundacions també solien casar-se entre si. Així mateix, convé dir que la majoria d’ells va romandre amb caràcter permanent en aquesta nova terra d’acollida, tret d’alguna rara excepció.[6]

Quan aquests emigrants van marxar a Andalusia, Xaló es trobava en un moment de creixement demogràfic. El nombre de batejats en la nostra pàrroquia entre 1760 i 1779 fou de 1.455 infants. El motor únic i exclusiu de l’economia local era l’agricultura, i la producció pansera –tot i que aquest producte s’elaborava des de l’època mudèjar– encara no havia experimentat l’auge que coneixeria poc després. S’iniciava tímidament la rompuda d’erms o pastures, però caldrà esperar a les darreries d’aquesta centúria i el primer terç de la següent perquè es produïsca un increment considerable de la superfície cultivable. La possibilitat d’una vida millor amb l’oferiment d’un lot de terres era una perspectiva que els emigrants segurament van tenir en compte, però així mateix intuïm que l’opinió favorable de Pere Serra, un soldat xaloner que va estar servint en el regiment de Sevilla, els va decidir a marxar cap a Andalusia. En una gran mesura, considerem que aquest xaloner va influir en els seus conveïns en donar-los a conéixer la nova oportunitat que se’ls obria en la llunyana campiña cordobesa. Però, més enllà de possibles conjectures, tenim el fet històric inqüestionable que els xaloners també van participar en la colonització d’aquest territori i que, en l’actualitat, encara hi ha famílies a La Carlota i Fuente Palmera que se senten ben orgulloses de l’origen xaloner dels seus avantpassats.   
    
 Josep Mas Martí, Jaume Noguera Mengual i Sebastián Mengual Pino




[1] Sobre aquesta qüestió, Mariano Ernesto Mestre en el seu article titulat Reseña histórica de la vida institucional del Centro Valenciano de San Juan, publicat en el llibre L’horitzó de la memòria, Ajuntament de Xaló, 2010, diu en la pàgina 149: Dos grandes corrientes inmigratorias poblaron de valencianos la provincia de San Juan: la primera comenzó a fines del siglo XIX, y la segunda se produjo a mediados de la pasada centuria.
[2] La llista dels xaloners que van emigrar al Canadà entre els anys 1912 i 1913, la trobareu en la pàgina 155 del llibre La memòria del nostre passat, Ajuntament de Xaló, 2009.
[3] Teresa Morell recull la relació d’emigrants xaloners que van marxar a Nova York entre els anys 1912 i 1920 en les pàgines 175 a 178 del seu llibre Valencians a Nova York, coeditat per Edicions 96 i l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2012.
[4] Aldea del Río és, actualment, Ochavillo del Río.
[5] Aquests cognoms apareixen mencionats el llibre Historia de la Colonia de Fuente Palmera, de Francisco Tubió Adame.
[6] En els Llibres de Matrimonis de l’Arxiu Parroquial de Xaló, trobem tres referències a emigrants que van anar a la Carlota; aquestes anotacions corresponen als anys 1771, 1773 i 1775; el seu contingut té a veure amb el casament de tres naturals del nostre poble que havien estat residint durant un temps en l’esmentada localitat cordovesa.           

dimarts, 24 de juny del 2014

LA HISTÒRIA DE LA PANSA A XALÓ



LA HISTÒRIA DE LA PANSA A XALÓ
1444
El novel·lista Joanot Martorell és senyor dels llocs de Benibrai i Murta, però decideix vendre’ls per poder satisfer uns deutes contrets amb Felip i Venturini Baromeis. Com que el noble Gonçal d’Íxer coneix la delicada situació econòmica de l’autor del Tirant, contacta immediatament amb Joan Miqueli, un mercader de Luca que fa de procurador del germans Baromeis, i amb qui es compromet a pagar amb pansa una part de la quantitat deguda.
1472
Azmet Astruch, Abrahim Atich i Alí Paex, tres mudèjars de la Vall de Xaló, venen 120 quintars de pansa a Bernat Trilles, comerciant de Xàbia.
1480
En Joan d’Íxer, l’aleshores senyor de la Vall de Xaló, ven a Gonzalbo Roíz, un mercader de la ciutat de València, 500 quintars de pansa que havien elaborat els seus vassalls musulmans.
1797

Cavanilles en les seues cèlebres Observaciones, es refereix al considerable nombre de vinyes de què disposa la Baronia de Xaló.
1801
Es contrueix a la partida de les Forques el riurau del Servet, un dels més emblemàtics de Xaló.
1847
L’ampliació del Pou de l’Assegador no s’executa per l’habitual sistema de tandes, sinó que l’Ajuntament li encarrega l’obra a una empresa, ja que els veïns no s’hi poden dedicar perquè la campanya de la pansa és a punt de començar.
1863
La pansa s’ha convertit en el motor de l’economia local en detriment del cultiu del blat. Els camins que a l’Ajuntament més l’interessa mantenir en bon estat són els que comuniquen Xaló amb Dénia i Xàbia, els ports principals de l’exportació de la pansa.
1896
La pansa de Xaló s’embarca no tan sols als ports de Dénia i Xàbia, sinó també al de Gandia.
1966-68
S’incrementa la proporció de raïm de moscatell que es ven sense pansificar. El preu del raïm en fresc augmenta en elevar-se el seu consum durant la temporada turística. Austràlia i Turquia competeixen en preus amb la pansa de la Marina Alta.
2014
Fa més de cinquanta anys que la producció del vi ha deixat de banda la de la pansa, de la qual ja se n’elabora ben poca. Els nostres vins són cada dia més coneguts, perquè han anat guanyant en varietat i qualitat. Aquest és el resultat d’una tasca pacient, d’un procés de materialització d’un potencial latent que ja ha donat els seus primers fruits.

diumenge, 11 de maig del 2014

L'ATZAROSA CONSTRUCCIÓ DE LA CARRETERA DE XALÓ A BÈRNIA (1914-1932)


1914. L’Ajuntament de Xaló sol•licita que s’incloga la construcció de la carretera de Xaló a Bèrnia en el segon concurs provincial de subvencions per a camins veïnals.

1916. La Diputació Provincial d’Alacant accepta la petició de l’Ajuntament de Xaló. El projecte s’aprova eixe mateix any amb un cost total de 125.894,91 pessetes. La subvenció puja a 69.242,20 pessetes. Se li concedeix a l’Ajuntament una bestreta de 23.080,00 pessetes.

1917. Es fa el replanteig i comencen les obres.

1919. L’Ajuntament atura l’activitat constructiva.

1922. Es tornen a mamprendre les obres.

1923. Es paralitzen novament i la Diputació les confisca.

1932. La carretera queda conclosa.

dissabte, 10 de maig del 2014

LA SITUACIÓ DE L’ENSENYAMENT A XALÓ L’ANY 1862


L’acta que recull el contingut de la sessió del Plenari corresponent al 2 de febrer de 1862, ens dóna moltes dades sobre la situació de l’ensenyament a Xaló. En aquell moment, la nostra vila comptava amb les següents escoles: dues que havia ordenat crear la baronessa de Xaló, o siga, la duquessa d’Almodóvar; una tercera privada (només per a xiquetes) i, finalment, una quarta (que únicament funcionava en horari nocturn).

Pel que fa a les dues primeres, anomenades “antigues”, l’acta no especifica la data de la fundació, però sí que es refereix a la causa que va determinar la seua constitució: (...) porque la Fundadora que lo fue la Exma. Sra. Duquesa de Almodóvar, lo hizo en recompensa de los beneficios que había reportado de estos vecinos en el tiempo que fue señora de este territorio. Tot seguit, ens trobem una al·lusió al sistema de finançament d’aquestes escoles: (...) y aún ésta no satisface más que los salarios del personal de dichos establecimientos. Tot i que s’hi anomena la duquessa com a persona física, cal entendre que es tracta de la seua testamentaria i els fons econòmics que la integraven; i ho hem de considerar així, perquè aquesta senyora va morir l’any 1814. L’acta també ens informa sobre el fet que tant el pagament del lloguer de les dues cases on es donaven les classes com les despeses del material escolar anaven a càrrec de l’Ajuntament.

Tot i que l’acta no ens ha arribat completa, sí que es conserven els fragments en què el Consistori, per boca de Salvador Garcés, el primer tinent d’alcalde d’aleshores, es queixa que l’autoritat competent els haja obligat a crear dues escoles més. El regidor considera que una tal mesura resultarà inassumible per a les finances municipals. No tan sols ho afirma, sinó que a més ho justifica a través d’una completa radiografia de la situació socioeconòmica local. Així diu que este pueblo está sumamente cargado de contribuciones; que es su término muy reducido y circuido de montes i, així mateix, fa esment de las fatalísimas cosechas experimentadas. Totes aquestes causes han posat este vecindario en el mayor estado de penuria; por manera que la mayor parte de éste tiene sus fincas en hipotecas a los comerciantes de Denia y Jávea para poder con sus empréstitos o pagando las contribuciones, y atender a las primeras obligaciones caseras.

El regidor Garcés busca un responsable polític directe, i el troba en l’inspector d’educació. La mesura no ha estat aplicada a poblacions amb un major nombre d’habitants que Xaló, com ara Benissa, Pedreguer, Ondara o Teulada i sí, per contra, al nostre municipi, que ja disposa de quatre escoles. La justificació oficial és que s’ha fet per vía de ensayo. Però aquesta raó no satisfà el Plenari, i el primer tinent d’alcalde –indignat fins al moll de l’os–, exclama: ¡Bien podría estar persuadido este buen señor (l’inspector) que esta innovación sería mal acojida por este vecindario!.

La sessió conclou amb l’acord de formular una petició a fi que reconsiderara l’oportunitat d’aquesta mesura. En el Llibre d’Actes de l’any 1862, no hi apareix cap altra referència a aquesta qüestió.

dissabte, 19 d’abril del 2014

L'AMPLIACIÓ DEL POU DE L'ASSEGADOR (1847)

Foto: Darío Cavero Cabrera

L’ampliació del Pou de l’Assegador fou acordada en la reunió del Plenari de l’Ajuntament del dia 4 de juliol de 1847. Miquel Durà i Garcés, l’alcalde que la presidia, va començar parlant sobre la necessitat d’excavar un nou pou. Però la resposta que va rebre fou denegatòria. La resta de membres de la Corporació pensaven que aquell no era el moment oportú i donaven com a justificació que les campanyes de la pansa i d’altres fruits estaven a punt de començar: (…) así como reconocen la necesidad de que se hagan pozos para proporcionar agua, no resta otra cosa que vencer la dificultad que se les presenta y es la oposición que tiene la estación propia para hacer pozos, con la ocupación de los vecinos en general en la recolección de pasas y demás frutos del Campo, por ser todo una misma estación; de modo que, si para hacer pozos se necesita la sequía más estremada y el tiempo de verano, también lo es ésta para la de escaldar y transportar la pasa. Aleshores, la Corporació i l’alcalde varen optar per una solució que conciliara els dos interessos oposats: (…) que se haga un pozo en el presente año en el mismo lugar (en) que se halla el denominado del Asegador, propio del Común, dándole más local o haciéndole más (h)oyo tanto de latitud como de profundidad.

L’altra qüestió que quedava pendent de solucionar era la de no apartar els veïns de les seues ocupacions agrícoles, i l’única manera de resoldre-la exigia no aplicar l’habitual sistema de tandes, que suposava la prestació de treball personal, i recórrer a una empresa perquè s’encarregara de fer les obres d’ampliació del referit pou. L’acta d’aquella sessió ho explica d’aquesta manera: Que en cuanto a su coste, puesto que los vecinos no pueden distraerse de la recolección de sus frutos, que se les señale en efectivo el número de hombres o jornales que cada uno debía contribuir por tanda, según su posibilidad, y sacarse a Subasta por empresa, rematándose a favor del que (con) menos haga la excavación, contándose ésta a tanto por palmo y quedando de cuenta del común el coste de toda roca o peña que acaso se encuentre y necesite para su extracción de barrenos, maza y perpal y con derecho a suspender la continuación del pozo siempre que se juzgare imposible su continuación o que los gastos fuesen más que los productos.

ELS TEULERS I TERRISSERS DE XALÓ (1845)


El dia 30 d’abril de 1845 el Plenari de l’Ajuntament de Xaló va adoptar un important acord referit als fabricants de teules i als terrissers: 

También acordaron por razones que por obvias están al alcance de todo el vecindario, y que por lo mismo no es necesario el consignar aquí, el que los fabricantes de tejas, ladrillos, etc., así como los alfareros que tienen sus fábricas en este término y que, por consiguiente, consumen la leña y demás del mismo en perjuicio del común de vecinos, resultando de ello una ventaja a favor de dichos fabricantes, el que éstos se sujeten en un todo a los capítulos siguientes que, para la mayor claridad y con el fin de evitar toda duda, se redactarán en lengua lemosina o valenciana.

Aquests capítols, entre d’altres coses, fixen uns preus de venda dels productes que fabriquen els teulers i els terrissers, com una manera de compensar als veïns de Xaló per l’aprofitament que aquests industrials fan de la llenya de les muntanyes del comú:

Les teules comunes, les vendran a set lliures el miller; les de dos aygües a huit; els ladrillos o taulells a sis, y a sis el miller; els ladrillos, taulells o recholots pera arcs a sis diners cada u; matacans a sis lliures el miller; els taulells de a pam y mich a sis diners cada u. Els cànters, els vendran a catorce diners cada u; les canterelles a huit diners les michanes y a sis les chiquetes; les michanes han de tindre almeñs la cabuda de mich cànter de mesura, y les atres la mitad de estes. Els llibrells de pastar, els més grans els vendran a dos pesetes y els michans a peseta. Els còsins, els vendran a quincet per cada cànter de aigua que els càpia, se entén cànters de mesura.

La contravenció d’aquests capítols es sancionava amb una multa de vint-i-cinc lliures per cada infracció i fabricant.

dissabte, 29 de març del 2014

UNA ÚNICA UNIVERSITAT


La situació administrativa de la nostra baronia després del repoblament era la de dos pobles que conformaven una única universitat (o ajuntament, en la terminologia actual). En el capítol XXVI de la Carta Pobla de 1611 s’estableix expressament que:

       Tots los vehins dels dits llochs del Ràfol i Llíber han de fer una universitat y cos, com si tots vixquessen y habitassen dins lo present lloch del Ràfol, venint los del dit lloch de Llíber per als concells y juntes que s’offeriran al dit y present lloch del Ràfol.

La circumstància que els dos pobles hagueren de compartir l’administració local va obligar a un repartiment de càrrecs que devia ajustar-se al següent esquema: d’una banda, al Ràfol hi hauria un justícia, un lloctinent del justícia, un mostassaf i un jurat en cap i, d’altra, a Llíber es nomenaria un jurat i un justícia propis; el Ràfol disposaria d’un Consell Particular mentre que Llíber només participaria en el Consell General.

L’expressat repartiment del govern de la universitat va provocar més d’un conflicte entre els dos llocs, que varen acabar solucionant-se a través d’una concòrdia signada per les dues poblacions el dia 17 de maig de 1632. Aquest document modificava algunes de les disposicions de la Carta Pobla de 1611. L’escriptura que conté l’acord consta de 16 capítols i va ser redactada pel notari Pau Pereda en valencià, tret del preàmbul i el colofó on es fa servir el llatí. S'hi introdueix una important modificació en la distribució de càrrecs: l’establiment d’un justícia i lloctinent del justícia únics per a tot la universitat i un torn rotatiu d’aquests  càrrecs municipals; quan el justícia siga d’un poble, el seu lloctinent serà de l’altre i l’any vinent se seguirà exactament l’ordre invers. Els canvis també varen afectar a l’elecció dels jurats, i sobre aquesta matèria el Capítol II de la Concòrdia de 1632 recull la següent disposició:

      Item, és estat pactat, determinat, avengut i concordat que dels 3 jurats que cascún any se elegixen, los dos de Xaló y lo hu de Llíber, lo any que lo justícia sia de Llíber sia lo jurat en cap de Xaló y lo any que lo justícia sia de Xaló lo jurat en cap sia de Llíber y asó s’observarà perpètuament.

Quasi tots els aspectes d’aquesta concòrdia van en la línia d’assegurar que no falte mai en les institucions de la comuna universitat la representació proporcional del lloc de Llíber per tal de garantir un equilibri de poders entre les dues poblacions de la Baronia.

dijous, 27 de març del 2014

LES PROFESSIONS I ELS OFICIS DELS XALONERS DEL SEGLE XVII



Tot i que el Xaló del segle XVII era un lloc, la seua estructura administrativa i la gran diversitat d’oficis i professions que s’hi exercien li conferien l’aparença d’una petita vila.

Caldria distingir, d’una banda, entre aquelles professions que tenien caràcter administratiu, de gestió institucional o que suposaven que aquells que les practicaven sabien llegir i escriure i, d’altra, en un segon grup els oficis manuals, on quedarien inclosos els llauradors, els ramaders i els artesans.

Entre les primeres, convé fer menció dels notaris, els mestres d’escola, els metges o cirurgians, els procuradors, els batlles o els rectors de la parròquia que, tot i que constituïen un grupuscle dins del conjunt de les dedicacions laborals dels xaloners del segle XVII, cadascú d’ells tenia una gran capacitat d’influència social en qüestions relatives a la seua professió.


Almodiner
Sebastià Quecles
Batlles
Pere Martí
Cirurgians i doctors en medicina
Domingo Robles, Tomàs Pelló i Joan Vidal (doctor)
Escrivà
Bernat Alberola
Estudiant de notari
Tomàs Ximeno
Mestre d’escola
Joan Pont
Notaris
Joan Antoni Torres, Miquel Martí, Jaume Ferrer
Rectors
Andreu Torrella, Laodicio de Pedro Granulles, Vicent Vargues, Pere Feliu, Juan Solaz i Josep Paradís, entre d'altres. 


Pel que fa als oficis manuals, la dedicació de la major part dels veïns de Xaló al segle XVII era l’agricultura. El conreu de la terra constituïa, sens dubte, la principal font de riquesa de la nostra Vall. La dura vida dels llauradors estava marcada per les faenes agrícoles que tenien des de la sembra a la collita un tempo successiu que havia de ser observat rigorosament. Segons el Capítol XII de la Carta Pobla de 1611, el llauradors estaven obligats a procurar y cultivar cascú totes les terres quels seran establides, de tal manera que si per temps de quatre anys contínuos ara o en lo sdevenidor aquells o algú de aquells o dels dits sos successors dexaran de procurar dites terres stablides o alguna part de aquelles per poca que sia la que dexaran de procurar, en tal cas passat dit termini de quatre anys contínuos en continent y sens precehir íntima protestatió, interpellatió ni declaratió alguna les cases y totes les terres posseïdes per la tal persona o persones cayguen en comís [o siga, que se’ls desposseïsca de les seues terres].

El Capbreu de 1635 no conté referències directes a l’ofici de ramader, però l’existència d’uns quants corrals a les partides, una carnisseria al Pla de la Séquia amb la triple funció d’escorxador, bovalar i expenedoria de carn i, finalment, el pagament de la sisa de la carn o impost que gravava el consum d’aquest producte ens confirma que en aquella època es realitzava algun tipus d’activitat pecuària que apareix descrita en el Capítol XI de la Carta Pobla de 1611:

       (…) les bèsties y ganados, grosos y menuts, dels vehins dels dits llochs puguen pasturar en los tèrmens del Cau, Marnes y Masarof, no de altra manera que los ganados no puguen dormir en los dits tèrmens, sinò que hajen de tornar cada nit a dormir al poble y al corral de ahon exiran y ab tal axí mateix y no de altra manera que qualsevol dany ques farà en dits tèrmens respectivament se haja de pagar per lo amo de les bèsties y ganado [és a dir, el ramader] que faran dit dany.   

En referència a la resta d’oficis manuals, el següent quadre fa palés l’ample ventall de dedicacions que es donen dins aquest grup:

Barber
Domingo Robles
Canterers
Antoni i Nofre Calafat
Corder
Lluís Boscà
Ferrer
Pere Gilabert, Domingo Marí
Fusters
Joan Pont, Pere Femenia
Manyà
Rafel Omar
Obrers de vila
Antoni Ferrer, Tomàs Reig, Francesc Desprades, Francisco Arnuero i Joan Prades
Rajoler
Una àpoca el menciona, però no diu el seu nom
Sabater
Rafel Llobera
Sastre
Miquel Quecles
Sepulturer
Joan Bardica
Teixidor de lli
Joan Jaume
Teuler
Bernat Rúvio

diumenge, 9 de març del 2014

UN BROT DE PALLOLA


A través de les dades que ens subministra l’Arxiu Parroquial de Xaló, és possible conéixer l’abast d’un brot de pallola que es va perllongar des de les acaballes de l’hivern del 1882 fins al començament de la primavera del 1883; amb elles s'ha pogut elaborar una relació dels infants que no van poder superar l’embat de l’epidèmia:

Nom i cognoms
Data del decés
Edat
Magdalena Sirerol i Avellà
18 de febrer
5 mesos
Vicent Pallarés i Durà
 Ídem
1 any
Josep-Llorenç Monserrat i Reus
2 de març
17 mesos
Antoni Ordines i Puig
11 de març
19 dies
Josepa Morató i Cervera
Ídem
11 mesos
Rosa Monserrat i Vives
13 de març
3 anys
IN MEMORIAM

Com es pot comprovar de la lectura del quadre, l’epidèmia es va encarnissar amb xiquets de molt poca edat; en el cas de l’Antoni Ordines i Puig, que vivia a la partida de Bèrnia amb els seus pares, ni tan sols va poder arribar a fer el mes de vida. De tota manera, s’ha de tenir present que aquest brot de pallola no es va manifestar amb la virulència d’altres anteriors que podrien ser qualificats d’absolutament devastadors; així, el de 1860-61 que va segar l’existència de 45 infants o el de 1867 que va causar 32 morts.