dimecres, 26 de febrer del 2014

EL DESTÍ D'UN MENOR ABANDONAT



L’acta del Plenari de l'Ajuntament de Xaló corresponent a la sessió del 9 de gener de 1890 conté algunes dades sobre un infant que havia quedat en situació d’abandó en morir la seua mare, Maria Monserrat Reus:

Seguidamente, se manifestó por la presidencia [l’alcalde Sebastià Fullana i Giner] que, debido al fallecimiento de María Monserrat Reus, soltera y vecina que fue de esta población, ha quedado en el mayor abandono un niño, hijo natural de aquélla, llamado Cosme Collado, según resulta de su fe de bautismo, expedida por el Secretario del Registro civil del inmediato pueblo de Llíber; cuyo niño se hace preciso enviar a la capital para ser ingreso en la Casa de la Misericordia provincial.

Tot seguit, la mesura proposada per l’alcalde Fullana fou sotmesa a la consideració de la resta dels membres de la Corporació amb el següent resultat:


      Enterado el Ayuntamiento de lo expuesto por el señor Alcalde, previa la correspondiente discusión, acordó por unanimidad que por esta Alcaldía se haga saber al Presidente de la Junta provincial de Beneficencia por medio de atento oficio las circunstancias (en) que se encuentra el niño de que se trata, y que éste se envíe a Alicante acompañado de D. Francisco Reig Llopis, con los documentos necesarios para su ingreso en el referido establecimiento benéfico; abonándosele al antedicho señor Reig Llopis cincuenta pesetas del capítulo de imprevistos en concepto de gastos de viage, para cuyo pago autorizan al señor Alcalde.

dimecres, 19 de febrer del 2014

SEBASTIÀ SIGNES I GINER, UN RODER DE XALÓ D’ORIGEN NOBLE (II)



En 1828, quan havien transcorregut més de quatre anys des de la restauració de les prerrogatives absolutistes de Ferran VII, fill de Carles IV, l’afer de l’ordre públic continuava sent un os dur de rosegar. La maquinària de l’Estat, nogensmenys, havia reaccionat amb l’adopció de diverses mesures a fi de recobrar la tranquil·litat, com ara la formació, a partir del gener de 1824, de les comissions militars executives i permanents a totes les capitals de província. Els susdits tribunals, constituïts a imatge i versemblança dels consells de guerra de 1814, tenien plenes facultats per jutjar els bandolers capturats en despoblat. Fins i tot, la Companyia Solta de Fusellers[1] havia arribat a operar en alguns indrets de la governació de Dénia,[2] per tal de frenar l’espiral de violència.

No obstant això, la sang no va parar de córrer per la rodalia. Entre l’estiu de 1828 i la primavera de 1829, es van enregistrar homicidis, assassinats i morts desgraciades ací i allà. Als darrers dies de juliol de 1828, l’atzuvià Josep Vicens i Pons era trobat mort, amb senyals de violència, al terme de Pego. A mitjan agost, s’esdevenia una mort violenta per arma de foc al carrer de la Cantereria d’Oliva. A Palmera, un veí del poble queia mort de ferida una setmana més tard. Al desembre, hi havia una mort desgraciada a Campell (la Vall de Laguar). A Oliva, es produïa una altra mort desgraciada al gener de 1829. També al gener, el pegolí Joaquim Albrech era enterrat a Dénia per ordre judicial, després de perdre la vida a la casa heretat de les monges. Al Real de Gandia, moria violentament un veí de la població als primers dies març i, al mes següent, la justícia de Dénia manava soterrar el cadàver de Joan Cirerol i Vidal, natural de Llíber.[3]

A València, el capità general, Francisco de Longa, atribuïa la situació alarmant d’inseguretat a la multitud d’ociosos i malfaeners que inundaven la província i, així, li ho havia fet saber al mateix sobirà a l’octubre de 1828. Tot seguit, Longa obtenia carta blanca per exterminar completament la susdita classe de gent. El predecessor de Longa en el càrrec, José O’Donnell, ja havia procurat de solucionar l’assumpte de la mendicitat, amb la creació en 1827 de les cases i les juntes de beneficència, com a mitjà d’ocupació dels pobres i els vagues en aquelles obres i infrastructures públiques considerades necessàries.

Habitualment, les institucions ferrandines no vinculaven, almenys oficialment, els índexs de criminalitat amb la conjuntura socioeconòmica. L’agricultura travessava moments crítics, la fam feia efecte en els més necessitats i els actes delictuosos, com si d’una pesta es tractara, no deixaven de manifestar-se per onsevol.

La jurisdicció ordinària, mentrestant, no cessava de mamprendre actuacions, gràcies a la tasca d’algunes justícies locals de la zona. Els beniarbegins Esteve Llopis i Joaquim Millà eren condemnats a sis anys de presidi al correccional d’Alacant, pels robatoris perpetrats a Orba a l’agost de 1829. Al febrer de 1830, la Sala del Crim de l’Audiència de València concloïa el cas del robament d’un boc, en què estaven involucrats els pegolins Jaume i Joan Llambies, pare i fill. Mentre al primer li queia una pena de quatre anys de presidi en un correccional, Llambies fill havia de passar un any en un establiment penitenciari. També en 1830 s’havia vist la causa per l’intent de fugida de la presó de Pego que havien protagonitzat sis interns. On sí es consumava una evasió de reclusos fou a la càrcer de Tormos. Per aquest fet, eren sentenciats a un any de presidi els dos autors de la fuga, Josep Arlandis, resident a l’Alquerieta de Daimús, i Gabriel Peretó, el Bulto. Arlandis i el Bulto tenien pendent un plet a Tormos pel comís d’una escopeta i, alhora, estaven implicats, amb altres quatre tipus, en el furt d’uns quants moltons dut a cap a Pego. Pel dit il·lícit, l’Audiència penava Arlandis i el Bulto, en 1832, a quatre anys de presó a Cartagena; Francesc Portes, a dos anys d’obres públiques a Alacant i, els altres tres, a un any de reclusió. Entre els tres últims, es trobava Josep Pasqual Miralles.[4]

Un tal Pasqual Miralles havia sigut enterrat a Pego, per ordre de la justícia, al desembre de 1829. Altres tres funerals com el de Miralles es celebraven en un interval de cinc mesos a Dénia. La justícia de la capital de la governació prenia cartes en la mort del gater Lluís Pedrós i Andrada, ocorreguda al juliol de 1829 quan estava reclòs a la fortalesa; en el decés, succeït a l’agost, d’un tal Francesc Pardo; i en la defunció del gater Francesc Camaró, espòs de Rosa la Calba, que tenia lloc a mitjan desembre de 1829.[5]

En els darrers mesos, els efectius comissionats a encalçar bandits de la governació no havien baixat bandera. Xàbia i Gandia comptaven amb escamots de voluntaris reialistes[6] que patrullaven de manera permanent per tota la contrada. Motius hi havia de sobres. Alguns bandolers gallejaven massa mentre que uns altres temptaven la sort. Era el cas del xaloner Sebastià Signes i Giner, del pegolí Joan Baptista Sala i Nieulant, i del fornaler Francesc Pons, qui tornava a ballar-la. Pons ja havia comparegut a l’agost de 1827 davant del Consell de Guerra Permanent de València, acusat de pertànyer a una quadrilla de roders. A la curta o a la llarga, queien Signes i Sala, encara que arribaven a mostrar resistència en el moment de ser detinguts. El Consell de Guerra Permanent enllestia, al gener de 1830, els processos oberts contra el xaloner Signes i Joan Baptista Sala i Nieulant. Ambdós eren condemnats a la pena capital. També, tots dos eren arcabussejats, Sebastià Signes i Giner el 9 de gener i el pegolí Sala tres dies més tard, al pla de la bateria de Santa Caterina de València, fora del recinte murat de la ciutat.[7] Més endavant, al juny de 1830, Francesc Pons apareixia mort al costat de la font de Forna, on era soterrat amb assistència de la justícia.[8]


         El dissabte 9 de gener de 1830, dia de sant Julià Màrtir, va eixir el sol a les set i vint del matí. Estava sent un hivern fred i inclement. Els termòmetres marcaven temperatures positives, tot i que bastant baixes. De fet, dos dies abans s’havia registrat una màxima de sis graus a la una de la vesprada. Sobre l’execució del xaloner, el Diario de Valencia publicava en la primera pàgina d’aquell 9 de gener l’anunci següent: “Habiendo sido juzgado militarmente por haber hecho resistencia a la tropa el bandido Sebastián Signes, natural de Xalon, le ha impuesto el Consejo de guerra la sentencia de muerte pasado por las armas, que se ejecutará mañana a las nueve de ella en el llano llamado la Batería de Sta. Catalina extramuros de esta ciudad. Valencia 8 de enero de 1830.= Longa.”[9]

         A Xaló, mentrimentres, la vídua de Sebastià, Maria Francesca Noguera i Mengual, no tenia altre remei que dur a soles les regnes de la casa. Encara que en 1830 el primogènit de la família, Mateu, ja s’havia independitzat i el segon era fadrí (Sebastià Jaume havia complit els dívuit anys), els quatre menuts rondaven entre els quinze i els quatre anys. Mateu Signes i Noguera, llaurador d’ofici, s’havia unit en matrimoni amb la tarbenera Isabel Pont i Ferrer al desembre de 1828.[10] Mateu i Isabel es posaven a viure al carrer de Santa Anna de Xaló, on naixien els seus vuit descendents: Maria de l’Assumpció, Maria dels Dolors Josepa, Mateu, Josep, Sebastià, Maria Isabel, Jaume i Francesca.[11] Pocs anys després de la boda de Mateu, dos dels seus germans finien de mort natural (Joan Baptista, al maig de 1831; i Antònia, al gener de 1832).[12] En temps de la regència d’Espartero, Mateu Signes i Noguera fou, àdhuc, regidor de l’Ajuntament de Xaló durant el primer semestre de 1843.[13]

         El tercer fill de Sebastià Signes i Maria Francesca Noguera, Jaume Josep, també llaurador, s’amullerava amb la xalonera Maria Antònia Mengual i Albanell al desembre de 1836.[14] La parella fixava residència al carrer d’Alacant de Xaló, on venien al món els seus tres fills: Sebastià, Pere i Jaume.[15] Mesos més tard, es casava el segon fill de Sebastià Signes i Maria Francesca Noguera. Sebastià Jaume, llaurador com els seus germans, s’esposava amb la xalonera Margarida Mengual i Font al maig de 1837.[16] A poc d’espai, els dos joves s’establien en un habitatge del carrer de Sant Cristòfol i, més endavant, a la partida de Benibrai de Xaló. Margarida anava de part en deu ocasions (Maria Margarida, Sebastià, Maria Mercedes, Teresa, Margarida, Ildefons, Ildefons, Francesca, Maria Agnès i Alexandra).[17] La filla menuda de Sebastià Signes i Maria Francesca Noguera, Francesca Casimira, es maridava amb un llaurador de la població, Joan Baptista Ahuir i Pont, al maig de 1842.[18] Primerament, Francesca Casimira i Joan Baptista es posaven a viure al carrer Major de Xaló; en acabant, es mudaven al carrer de l’Hospital fins que es traslladaven a la partida de Benibrai. Van ser els pares de Josep, Sebastià, Josep, Joan Baptista, Jaume i Leandra.[19]

         Pel que fa als germans del roder Sebastià Signes i Giner, la més gran, Gertrudis, va contraure matrimoni amb el xabià Bartomeu Rodríguez i Durà al maig de 1808.[20] A partir d’aquella data, no es va saber res més de Gertrudis Signes i Giner a Xaló. Mateu Signes i Giner es va casar amb la xalonera Maria Rosa Servet i Gil a l’abril de 1810.[21] Mateu fou un dels veïns més hisendats i un dels principals contribuents de Xaló entre els anys 1836 i 1860; i va arribar a ser alcalde primer de la localitat des del juliol de 1843 fins al març de 1844, quan era substituït per Pere Ferrà i Garcés.[22] Antònia Signes i Giner es va esposar amb el metge xaloner, Macià Fullana i Vargas, a l’octubre de 1806.[23]

De la relació conjugal anterior van nàixer vuit xics i dues xiques, alguns dels quals van jugar un paper rellevant en la vida social i política de Xaló al llarg del segle XIX. Mateu Fullana i Signes com també els seus germans Miquel i Gabriel, aquest últim mestre d’instrucció primària a Llíber, van figurar entre els contribuents més destacats del municipi. Miquel Fullana i Signes va exercir, a més a més, el càrrec de segon tinent d’alcalde de la junta revolucionària constituïda a l’octubre de 1868. Entre els secretaris escrutadors que integraven la mesa per a l’elecció de la dita junta es trobava Gabriel Fullana i Signes. Macià Fullana i Signes i el seu germà Josep es van dedicar a la mateixa professió que son pare. Macià, al seu torn, fou regidor del consistori xaloner en 1852, en el transcurs del mandat de l’alcalde Francesc Llopis i Fullana, i en 1853, amb els alcaldes Miquel Durà i Garcés i Miquel Mengual i Campamar.[24] Joan Baptista Fullana i Signes va triar la carrera eclesiàstica i, a partir de 1856, ja feia funcions de vicari a l’església parroquial de Santa Maria de Xaló.

La tercera de les germanes de Sebastià Signes i Giner, Maria Rosa, es va maridar a l’octubre de 1809 amb un Cruanyes de Xàbia, concretament, amb Gaspar Cruanyes i Mulet.[25] Gaspar pertanyia a una família benestant que, des d’antic, s’havia aferrat al grup de les classes dominants. Sense anar molt lluny, el pare de Gaspar, Jaume Josep Cruanyes i Català, havia sigut alcalde ordinari de Xàbia en 1792. Gaspar Cruanyes i la xalonera Maria Rosa Signes van tindre onze fills, set dones i quatre homes, dos dels quals van estudiar i es van llicenciar en Dret i, més tard, van ocupar l’alcaldia de Xàbia. Mentre Jaume Julià Cruanyes i Signes ho feia en 1861, Mateu Cruanyes i Signes era alcalde en 1875.
Joan Signes i Giner, germà menut de Sebastià, es va amullerar amb la fornalera Maria Alemany i Seguí al juny de 1815.[26] Es donava la casualitat que Maria era germana del bandoler Pasqual Alemany i Seguí, abatut pel fusellers a Forna al març de 1827.[27] Joan Signes i Giner va exercir el càrrec de regidor de Xaló en 1836[28] i, des del 1857, fou considerat com un dels majors contribuents del poble. Anys més endavant, va ser nomenat membre de la junta que es va formar a Xaló arran de la Revolució de Setembre de 1868. De l’enllaç entre Joan Signes i Maria Alemany van nàixer set criatures (cinc xiquetes i dos xiquets). El més menut, Joan Signes i Alemany, va seguir els passos de son pare i, en l’època de la Restauració, fou regidor de Xaló durant uns quants anys.

El cognom Signes ha perdurat a Xaló a través del temps. La qüestió que es planteja, ara, és esbrinar si els Signes que hi ha hui en dia a la localitat tenen algun vincle de consanguinitat o parentiu per línia descendent, tant directa com col·lateral, amb el roder Sebastià Signes i Giner. Aquesta, però, és tasca dels interessats i les interessades.

Autor: Manel Arcos i Martínez


[1] La Companyia de Fusellers del Regne de València s’havia guanyat el prestigi des de la seua creació en 1774. Els fusellers havien sorgit, mitjançant Reial Ordre d’1 de març de 1774, com un cos especial amb missions exclusives d’ordre públic i en resposta a la inseguretat generada per les colles de roders i contrabandistes. La Companyia Solta depenia del capità general, tot i que, a voltes, era posada al servei de la Sala del Crim de l’Audiència de València. Podia actuar en solitari, o bé juntament amb tropes regulars. A l’octubre de 1774, era organitzada i posada en funcionament pel comte de Sayve (Pedro Félix Sayve), llavors capità general. En aquell temps, la Companyia Solta es dividia en dotze esquadres, una d’elles amb seu a Gandia. L’uniforme dels fusellers era una adaptació valenciana de la indumentària de les catalanes Esquadres de Valls. Constava de gambeto català, casaca valenciana, gec, camisa de llenç, montera negra de vellut, mocador o corbatí de seda negra, saragüells o calçons valencians, calces de fil, espardenyes i polaines de cuiro. Del color verd inicial i divisa encarnada passà al blau amb divisa també encarnada. Quant a l’armament, els fusellers disposaven d’una escopeta amb baqueta de fusta i baioneta, dues pistoles de xarpa, una xarpa amb cinyell, bandolera, canana i un flascó de pólvora.
[2] Les governacions s’havien estatuït al País Valencià amb la instauració del Decret de Nova Planta i l’abolició dels furs, el 29 de juny de 1707, com a conseqüència d’un nou sistema polític de caràcter subjugant i de domini militar. Un model polític que s’aplicava en l’àmbit local mitjançant la divisió del territori en corregiments o governacions. Un total de setanta municipis componien la governació del Dénia, dels quals dos eren de jurisdicció reialenca, Tàrbena i Callosa d’en Sarrià; tres d’ordes militars, Sagra, Sanet i Castell de Castells; un de senyoriu eclesiàstic, Bolulla; i la resta de senyoriu secular, Alcanalí, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Altea, Beniarbeig, Beniardà, Beniarjó, Benigembla, Benidoleig, Benifato, Beniflà, Benimantell, Benimeli, Beniopa, Benipeixcar, Benirredrà, Benissa, Benitatxell, Bellreguard, Calp, Confrides, Daimús, Dénia, Finestrat, la Font d’en Carròs, Forna, Gandia, Gata, Guadalest, Guardamar de la Safor, Llíber, la Llosa de Camatxo, Miraflor, Miramar, Murla, els Negrals, la Nucia, Oliva, Ondara, Orba i Orbeta, Palmera, Pamis, Parcent, Pedreguer, Pego, Piles, Polop, Potries, Rafelcofer, el Ràfol d’Almúnia, el Real de Gandia, Salem, Setla i Mira-rosa, Senija, Teulada, Tormos, la Vall d’Alcalà, la Vall d’Ebo, la Vall de Gallinera, la Vall de Laguar, el Verger, Vilallonga i Buixerques, Xàbia i Xaló.
[3] Arxiu Parroquial de l’Assumpció de Pego, Quinque Libri, Tom 17, Defuncions, f. 36v; Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva, Quinque Libri, Tom 18, Defuncions, ff. 54 i 58; Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva, Difunts, Tom 3, A.5.1, f. 128v; Arxiu Parroquial de Santa Bàrbara de Piles, Quinque Libri, Tom I-7, Defuncions, f. 218; Arxiu Parroquial de Santa Anna de la Vall de Laguar, Quinque Libri, Tom VI, Defuncions, f. 392; Arxiu Parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció de Dénia, Quinque Libri, Defuncions (1828-1835), ff. 205v i 206v; Arxiu Parroquial de Visitació de Nostra Senyora del Real de Gandia, Quinque Libri, S.S. VOL. X, Defuncions, f. 160v.
[4] Arxiu Històric de Dénia, Pego Penal, Lligalls 1/6, 1/5, 1/7, 2/1, 7/12 i 6/5.
[5] Arxiu Parroquial de l’Assumpció de Pego, Quinque Libri, Tom 17, Defuncions, f. 53; Arxiu Parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció de Dénia, Quinque Libri, Defuncions (1828-1835), ff. 210, 213 i 217v.
[6] Organització de milícies absolutistes fundada, vers el 1822, a diferents indrets de l'estat espanyol, en defensa de Ferran VII com a monarca absolut. El seu debilitament i la seua dissolució ulterior s’esdevenien a partir de la liberalització política que va suposar la mort de Ferran VII en 1833. Llavors, una part de les forces esmentades s'unia al moviment carlí.
[7] Diario de Valencia, 9 i 12 de gener de 1830, núm. 9 i 12, pp. 37 i 50; Arxiu de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats, Llibre de Desemparats i Ajusticiats (1818-1835), 117, ff. 56v i 57.
[8] Arxiu Parroquial de Sant Bernat Abat de Forna, Quinque Libri, Tom 5, Defuncions, f. 174v.
[9] Diario de Valencia, 9 de gener de 1830, núm. 9, p. 37.
[10] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Quinque Libri, Matrimonis, 1.1/13, f. 289v.
[11] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Batejos, 1.1/12, f. 231; Quinque Libri, Batejos, 1.1/13, ff. 74/74v, 117v/118 i 153v; Batejos, 1.1/14, ff. 11v, 41, 103 i 130v.
[12] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Quinque Libri, Difunts, 1.1/13, ff. 31 i 34v.
[13] Arxiu Històric de Xaló, Actes Municipals, Sess núm. 4, 31 de gener, 13 de juny i 9 de juliol de 1843.
[14] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Quinque Libri, Matrimonis, 1.1/13, f. 350v.
[15] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Batejos, 1.1/14, ff. 11v, 42v i 81v.
[16] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Quinque Libri, Matrimonis, 1.1/13, f. 353v.
[17] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Batejos, 1.1/14, ff. 16v, 31, 64 i 100v; Quinque Libri, Batejos, 1.1/15, ff. 6v, 91, 137v i 319; Quinque Libri, Batejos, 1.1/16, ff. 6v i 80.
[18] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Quinque Libri, Matrimonis, 1.1/13, f. 385.
[19] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Batejos, 1.1/14, f. 115v; Quinque Libri, Batejos, 1.1/15, ff. 15, 74 i 151v; Quinque Libri, Batejos, 1.1/16, ff. 32 i 122v.
[20] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 105.
[21] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 122v.
[22] Arxiu Històric de Xaló, Actes Municipals, Sess núm. 4, 12 de juliol, 24 de juliol, 30 de juliol, 3 d’agost, 12 d’agost, 28 d’agost, 2 de setembre, 11 d’octubre, 16 de novembre i 25 de novembre de 1843; Sess núm. 5, 23 de gener i 3 de març de 1844.
[23] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 97v.
[24] Arxiu Històric de Xaló, Actes Municipals, Sess núm. 12, 13 i 14.
[25] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 114v.
[26] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 175v.
[27] Arxiu Parroquial de Sant Bernat Abat de Forna, Quinque Libri, Tom 5, Defuncions, f. 167.
[28] Arxiu Històric de Xaló, Actes Municipals, Sess núm. 1, 28 de gener, 17 d’abril i 5 de setembre de 1836.

dimarts, 18 de febrer del 2014

SEBASTIÀ SIGNES I GINER, UN RODER DE XALÓ D’ORIGEN NOBLE (I)



El treball que tens a les mans versa sobre un assumpte que fins ara no havia sigut tractat a fons pels historiadors valencians. Parlem del món dels roders i el fenomen del bandolerisme al País Valencià a la darreria de l’Antic Règim i, més concretament, en un determinat període de temps, el comprés entre els regnats de dos Borbó, Carles IV i Ferran VII, pare i fill.

Fins a la publicació de La senda dels lladres. Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839) al juny de 2009, la bibliografia sobre l’afer en qüestió és, més bé, escassa i antiga. Malauradament, tan sols es poden citar els documents de Manuel Ardit, Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de l’Antic Règim (País Valencià, 1759-1843) –Recerques: Història, Economia i Cultura, 3, 1974–, i d’Antonio Escudero Gutiérrez, El bandolerismo valenciano (1814-1823) –Qüestions Valencianes. Del Cénia al Segura, 1, 1979–, tots dos d’una utilitat i una qualitat notables.

Segons el Diccionari Etimològic de l’Enciclopèdia Catalana, el terme roder, que és sinònim de bandoler, té almenys dos orígens lexicals. Prové, segons un corrent, del francés rodeur, el qual deriva al seu torn del provençal antic rodar, que vol dir ‘vagarejar, anar d’ací d’allà’. Una altra opinió argumenta que procedeix del mossàrab rotair, equivalent de l’occità i el francés routier, que significa ‘guerrer aventurer’. En cap dels casos, per tant, el mot roder no té lligams amb les veus llatines delinquens o criminalis.

Un aclariment que, tot s’ha de dir, no deixa de ser oportú. L’estudi erudit sobre el tema que ens ocupa, abans que res, ha d’evitar formular plantejaments banals i alhora infundats. Encara més, tota anàlisi acurada sobre la matèria ha d’allunyar-se del simple comentari que tendeix a frivolitzar el rol del roder valencià. Parlant clar i ras, és desaconsellable caure en el joc de revestir el terme roder amb els matisos, les connotacions i els atributs del delinqüent actual. Observacions d’aquest tipus resulten, al cap i a la fi, desencertades i estèrils, ja que condueixen irremeiablement a un terreny impropi de la investigació. El roder mereix, en definitiva, una revisió i un tractament més rigorosos i minuciosos.

A grans trets, es pot dir que el bandolerisme és una mena d’expressió de malestar social que no pot existir fora d’un ordre socioeconòmic i polític. El bandidatge, així doncs, necessita un marc jurídic. I en aquest marc jurídic, el roder es converteix en un malfactor, en un bandit… Els seus actes són punibles i jutjats on hi ha uns principis d’ordre públic, on hi ha uns criteris penals, criteris que precisament no són els seus. Un antic proverbi xinés diu que “és millor infringir la llei que morir de fam”. Justament, aqueixa és la màxima, aqueixa és la norma moral o pràctica de la conducta del roder.

El roder valencià roba generalment al senyor i al ric, que són els més poderosos i els més forts de la societat. És un lladre noble. Rares vegades, les seues víctimes són els més pobres i els més necessitats. Per la dita raó, la gent del poble el considera un heroi i, ensems, l’admira, l’ajuda i, si cal, li dóna suport.

El bandolerisme equival, en certa mesura, a llibertat. En la societat valenciana del primer terç del segle XIX, societat eminentment agrícola, són molt pocs els homes que poden ser lliures. Els llauradors estan obligats a romandre lligats a la terra. Així es guanya el pa la gran majoria. Uns quants, tot i això, opten per viure al marge de la llei. Sempre hi ha un motiu per arribar al susdit extrem. A voltes, són circumstàncies personals, com ara el patiment d’una injustícia o una desgràcia. A vegades, és pels infaustos efectes de la mateixa conjuntura (la misèria, les pestes o les caresties periòdiques). Altres voltes, és per les catàstrofes naturals (inundacions, sequera, gelades…) que devasten les collites.

El roder, per consegüent, té un inconfusible perfil social. Més que un criminal, el roder valencià és aquell home que es resisteix a obeir i decideix rebel·lar-se al poder establit. I, al començament del segle XIX, el poder establit continua sent l’Estat borbònic, imposat des de la Nova Planta (Decret de 29 de juny de 1707). Un poder que fa aigües pertot arreu. Mira per on, l’historiador Eric Hobsbawm adverteix en l’obra Bandidos que la debilitat del poder conté el potencial per al bandolerisme. Hobsbawm va més enllà i no dubta a asseverar que el bandidatge aflora només on el poder és inestable, està absent o ha fallat.

Centrem-nos, ara, en l’època que li va tocar viure al xaloner Sebastià Signes i Giner, objecte del present opuscle. Es tracta d’un període excessivament convuls i insegur, amb conflictes bèl·lics, invasions, revoltes i alternances en el poder cada dos per tres, i enmig d’una conjuntura econòmica gens favorable a les capes socials més vulnerables, cada cop més sumides en el marasme i en la penúria.

Durant els reialmes de Carles IV i Ferran VII, l’Estat pretén exercir un control absolut sobre el territori i els seus habitants. La força de l’Estat i dels senyors és gran, però també limitada i intermitent per una sèrie de causes i, principalment, per dues. D’una banda, perquè les autoritats disposen d’uns mitjans de control inadequats. I d’altra part, perquè depén de la voluntat dels súbdits a obeir. En matèria d’ordre públic, per posar un exemple, les institucions judicials i militars han perdut el control sobre l’ús de tota classe d’armes, permeses i prohibides. L’Estat no té el monopoli real de les armes.

La debilitat de l’Estat i dels senyors rau en la mancança no sols de recursos legislatius i materials, sinó també de forces de coacció, per desplegar un control constant. Davant aquesta fallida del poder, el bandidatge s’arrela a l’àmbit rural, on les colles de trabucaires exerceixen un domini aclaparador en camins i despoblats.

Poc sabem de la vida, l’ofici, les amistats i la carrera delictiva de Sebastià Signes i Giner, i ni tan sols les imputacions per les quals fou afusellat després de ser sotmés a consell de guerra. Malgrat la carència d’informació, hem descobert, gràcies a les dades conservades en els assentaments dels llibres sagramentals de l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, que el cas del xaloner és insòlit i cridaner. Sebastià perd son pare quan compta amb deu anys i sa mare quan en té tretze. Es casa a una edat prematura amb una jove de setze anys. El roder de Xaló és fill d’un advocat dels Reials Consells i nét d’un murler amb títol nobiliari. El seu fill gran és regidor del consistori xaloner en un moment donat. Els seus germans Mateu i Joan posseeixen béns arrels i seents com els qui més i, fins i tot, es dediquen a la política en etapes distintes. Mentre que el menut és regidor de Xaló en 1836 i membre de la junta revolucionària de 1868, el major ocupa l’alcaldia en 1843. Un dels cunyats de Sebastià exerceix la professió de metge. És oncle de doctors, mestres, vicaris, lletrats, alcaldes de Xàbia…

Al novembre de 1805, estaven a punt de complir-se els dèsset anys de regnat del Borbó[1] Carles IV d’Espanya. El segon fill mascle de Carles III i nét de Felip V havia pujat al tron a la darreria de 1788, pocs mesos abans de l’esclat de la Revolució Francesa.[2] Amb el temps, Carles IV es va decantar per la via del bel·licisme com a instrument primordial per resoldre els problemes, cosa que va provocar que Espanya es veiera immersa en constants guerres, principalment, a partir del 1793.[3] Precisament, una d’elles fou la que es va declarar a Anglaterra al desembre de 1804 i que, seguidament, accelerava la ratificació del conveni d’ajuda militar i naval que Espanya i França havien signat anys enrere a Aranjuez. Un conflicte armat que desembocava en la batalla entaulada, a l’octubre de 1805, en aigües del golf de Cadis, enfront del cap de Trafalgar, on, al remat, la flota anglesa derrotava una esquadra combinada hispanofrancesa.[4]

Setmanes després que tot açò ocorreguera a la costa atlàntica, la xalonera Antònia Giner i Montaner, vídua de l’advocat de Gata, Mateu Signes i Caselles, faltava a Xaló. La missa del soterrar es celebrava el 17 de novembre a l’ermita de Sant Doménec, annexada a l’església parroquial de Santa Maria. Antònia Giner i Montaner era filla del murler Sebastià Giner i de la xalonera Gertrudis Montaner i Gil.[5] Sebastià Giner havia sigut el primer murler que s’havia instal·lat a Xaló. Giner gaudia del tractament nobiliari de generós[6] quan, al febrer de 1750, es va casar en segones noces amb Gertrudis Montaner i Gil, després d’enviduar per la mort de la seua primera dona, Anna Maria Cervera.[7]

Mateu Signes i Caselles i Antònia Giner i Montaner contreien matrimoni a Xaló a l’octubre de 1781. Eren testimonis de la boda el doctor Gabriel Montaner, Maurici Montaner i Marià Palú, tots tres veïns de Xaló.[8] Anys abans, al gener de 1761, un germà del lletrat de Gata, el llaurador Joan Baptista Signes i Caselles, s’havia amullerat amb la xalonera Teresa Montaner i Gil, tia d’Antònia Giner i Montaner.[9] Joan Baptista i Mateu eren fills dels gaters Mateu Signes i Úrsula Caselles.

Mateu Signes i Antònia Giner van ser pares de tres xiquets i tres xiquetes (Gertrudis, Mateu Josep Laureà, Antònia Maria, Maria Rosa, Sebastià Gregori i Joan Baptista). Quan Antònia Giner i Montaner moria, ja feia més de tres anys que el seu cònjuge havia exhalat l’ànima.[10] A pesar de la tragèdia, els sis germans Signes i Giner van tirar endavant com tocava i van viure junts, almenys, fins a l’octubre de 1806, quan Antònia Maria es maridava amb el metge xaloner Macià Fullana i Vargas.[11] Mesos més tard, al juny de 1807, el cinqué dels germans, Sebastià, s’esposava amb la xalonera Maria Francesca Noguera i Mengual. Solemnitzava l’acte fra Antoni Gadea, religiós descalç del convent de Pego, “no habiendo resultado impedimento alguno, y certificado de la libertad de los contrayentes, de sus mutuos consentimientos, de los de sus padres y curadores respectivos con arreglo a la pragmática sanción”.[12]

Eren testimonis de la cerimònia Antoni Ferrandis i Vicent Benimeli i Català. Llavors, Sebastià comptava amb tan sols quinze anys. El penúltim dels fills de Mateu Signes i Antònia Giner havia nascut a Xaló l’11 de març de 1792, a les nou de la nit. L’endemà era batejat al temple de Santa Maria. Doménec Montaner i Gertrudis Giner de Joan van ser els seus padrins.[13]

Sebastià Signes i Giner i Maria Francesca Noguera i Mengual van tindre sis fills. El primer, Mateu Vicent, naixia a l’octubre de 1808. Després venien al món Sebastià Jaume, al setembre de 1811; Jaume Josep, al març de 1814; Joan Baptista, a l’agost de 1817; Antònia, al març de 1821; i Francesca Casimira, al març de 1825. Joan Baptista moria, al maig de 1831, a l’edat de tretze anys i Antònia, al gener de 1832, quan encara no havia complit els onze anys.[14] Aleshores, Sebastià Signes i Giner ja era difunt…

Autor: Manel Arcos i Martínez 






[1] Nom donat a les diferents dinasties sorgides de la casa ducal de Borbó, les quals han fornit de sobirans les cases reials de França, Espanya, les Dues Sicílies, la ducal de Parma i la gran ducal de Luxemburg. El ducat de Borbó va ser fundat pels Capet en 1327, sobre la senyoria de Bourbon-l’Archambault, localitat situada al departament de l’Alier de la regió d’Alvèrnia, al centre-nord d’Occitània.
[2] Conjunt de moviments insurgents que va comportar l’enderrocament de l'Antic Règim, dominat per la monarquia absoluta de Lluís XVI i l’aristocràcia feudal, i, a l’encop, la presa del poder per part de la burgesia i la implantació del liberalisme com a doctrina en defensa de la llibertat política i econòmica. La revolta dels privilegiats contra les mesures reformistes de Lluís XVI va precedir el procés revolucionari. La revolució es desencadenava arran dels acords que els Estats Generals (clergat, noblesa i tercer estat o no privilegiats) adoptaven a partir del maig de 1789 al palau de Versalles, i culminava amb el colp d’estat que Napoleó Bonaparte va dur a cap al novembre de 1799, el qual va suposar l’inici d’un nou règim polític, dit el Consolat.
[3] Unes conteses bèl·liques que van portar conseqüències ruïnoses per a l’economia i la Hisenda Reial i, a més a més, van generar despeses que van forçar la introducció de nous impostos estatals amb l’objectiu de recaptar més diners. Les dites disposicions, encara que també van afectar els rics i els poderosos, no van ser massa ben rebudes per una població que ja havia de suportar la pressió dels drets senyorials, les cises i els tributs patrimonials dels municipis. A banda d’açò, el comerç exterior va quedar paralitzat i va augmentar el nombre de pobres, de gent sense treball i de vagabunds. Els preus dels articles importats es van encarir, sobretot el del blat, bàsic per a l’alimentació popular. Els consumidors, especialment els més necessitats, van ser els més perjudicats. I les zones rurals en van passar de tots colors per exportar per mar els excedents de l’agricultura. L’agricultura valenciana estava supeditada al capitalisme comercial des de molts anys enrere i els nostres productes agraris depenien de la demanda exterior. A mitjan segle XVIII, quan el comerç de la canyamel s’afonava, va adquirir protagonisme el cultiu de la morera i la fabricació de la seda. A l’acabament del XVIII i al principi del XIX, la seda valenciana va patir dificultats comercials, motivades per la política de bloqueig continental, duta a terme per Napoleó per impedir la importació de teixits d’Anglaterra i protegir, així, les indústries tèxtils de Lió i posteriorment de Llombardia.
[4] El combat es lliurava el 21 d’octubre de 1805 entre navilis de línia (enormes embarcacions de guerra, generalment de tres pals i propulsades per veles). L’almirall Horatio Nelson comandava la flota anglesa, composta per 27 vaixells, 4 fragates i 2 balandres, mentre que l'almirall francés Pierre-Charles de Villeneuve i el sicilià Federico Carlo Gravina dirigien l’esquadra francoespanyola, integrada per 18 naus i 7 fragates napoleòniques i els 15 navilis espanyols Príncipe de Asturias, Argonauta, Bahama, Monarca, Montañés, Neptuno, Rayo, San Agustín, San Francisco de Asís, San Idelfonso, San Juan Nepomuceno, San Justo, San Leandro, Santa Ana i Santísima Trinidad. La duresa del xoc va causar una gran quantitat de pèrdues humanes. Per part espanyola, va haver més de 1.000 morts i quasi 1.400 ferits. Els francesos sofrien uns 3.000 morts i més de 1.000 ferits. Pel bàndol anglés s’enregistraven unes 1.600 víctimes, quasi 500 de les quals eren morts. La victòria dels anglesos en l’anomenada batalla de Trafalgar fou total i, des d’aleshores, va significar la supremacia de la marina d’Anglatera als oceans i, tantost, l’ocàs de l’armada espanyola.
[5] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Difunts, 1.1/10, ff. 433v/434.
[6] En l’època medieval, generós era tot aquell que procedia de generació o nissaga militar. Podien ser-ne generosos tant els nobles com els cavallers i els donzells (els fills de noble o de cavaller que no havien estat armats) i els seus descendents. Inclús els llauradors podien gaudir del privilegi esmentat i, alhora, dels mateixos drets i immunitats dels cavallers. Això succeïa quan els comtes o els reis creien convenient d’elevar un llaurador a la categoria militar, perquè volien premiar-li serveis a la Corona, en comptes d’ascendir-lo automàticament de l’estat més baix dins la jerarquia social a l’orde de la cavalleria.
[7] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/7, ff. 4v/5.
[8] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/8, ff. 149v/150.
[9] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/7, p. no numerada.
[10] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Difunts, 1.1/10, ff. 386v/387.
[11] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 97v.
[12] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 101v.
[13] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Batejos, 1.1/10, f. 167v.
[14] Arxiu Parroquial de Santa Maria de Xaló, Batejos, 1.1/11, ff. 170v i 197; Batejos, 1.1/12, ff. 14, 50v, 101v i 155v/156; Quinque Libri, Difunts, 1.1/13, ff. 31 i 34v.