dijous, 30 d’abril del 2015

L'EVOLUCIÓ DELS COGNOMS XALONERS


Al segle XVII, s’emprava un sol cognom, el del pare. Per tal d’evitar confusions, quan hi havia dues persones que teniem el mateix nom i cognom, es feien servir dos procediments:  si eren familia –per exemple, un pare i un fill–, el primer li deien “major de dies” o “major” i al segon “menor de dies” o “menor”. Així, Pere Monserrat major era el pare, mentre que Pere Monserrat menor era el fill.
Quan dues persones es deien igual però no eren família, per distingir-los s’explicava el seu origen a través d’un gentilici. És el cas de Joan Font català (que havia vingut a Xaló des d’El Vendrell) i Joan Font mallorquí (que va vindre des de Santa Margalida) o de Joan Serra mallorquí (que era margalidà) i Joan Serra eivissenc.
De vegades, el cognom d’una dona podia prendre com a sufix una –a. És el cas d’Anna Pisana (en comptes d’Anna Pisà) o afegir-la al cognom del marit (la viuda Rossellona, en comptes de la viuda de Rosselló).
Quant als noms, cap repoblador mallorquí es deia Josep o Vicent, dos noms que sí eren freqüents entre els valencians i que els nouvinguts acabarien adoptant. Els noms més habituals per als homes eren Joan, Jaume, Pere, Mateu, Antoni, Miquel, Martí, etc. No ho són Doménec ni Francesc (que apareix com Francés).
Entre les dones, destaca Margalida, Caterina, Anna o Maria i és molt normal la combinació de dos noms: per exemple, Joan-Anna (en un nom compost no s’empra la forma Joana, sinó la de Joan). Isabet és una variant d’Isabel que també es fa servir al segle XVII. Així, la mare dels Ferrà, li deien Isabet Capdebou. Montserrat era al segle XVII nom d’home, mentre que a la dona li deien Montserrada. Així Montserrat Pastor era el pare de Caterina, la muller de Joan Font a qui anomenaven “el català”, perquè havia vingut a Xaló des del Vendrell.
Noms de dona que hui ja no es posen són Francina o Apolònia, i noms d’home que hui ja han caigut en desús són Nadal (en castellà, Natalio) i Genís (en castellà, Ginés). Antònia presenta les variants d’Antonina o Tonina. Un nom sol anar associat amb un cognom pel fet que els néts solen prendre el nom del iaio. Així ens trobem que hi ha molts Mestres que es diuen Martí o Sebastià. O molts Jaumes que porten per cognom Albanell o Joans que es diuen Noguera.
Al segle XVIII i la primera meitat, continuem amb un sol cognom, el del pare, però tenim algunes novetats: es generalitza un altre procediment per a distingir el cosins que tenem el mateix nom, que consisteix a afegir darrere del cognom la preposició "de" més el nom del pare (Pedro Berthomeu de Jayme, per distingir-lo de Pedro Berthomeu de Pedro); per a expresar amb més claredat la identitat d’una persona pot afegir-se la professió del pare o el malnom precedit de la indicació latina vulgo (popularment). Per exemple, Juan Gil del Dotor o Joseph Mestre de Sebastián, vulgo el Rico. De vegades, fins i tot podem trovar una referència a la mare: Visente Fullana de Clara.
A mitjans del segle XIX, ja apareixen els dos cognoms, el del pare primer i el de la mare segon, units per la conjunció “y”. Això fa que no calga explicar més, tret de casos com aquells en què es tracta de dos germans casats amb dues germanes. Per exemple, el cosí Jaime Noguera Marqués de José per a distingir-lo de l’altre cosí Jaime Noguera Marqués de Jaime.   





dimecres, 29 d’abril del 2015

ESTUDI DE LA PROPIETAT RURAL A LA BARONIA DE XALO DURANT EL SEGLE XVII


Al segle XVII es produeix, d’una banda, l’expulsió dels moriscos (1609) i, d’altra, l’arribada dels repobladors illencs (1611) que varen refundar Xaló i Llíber. De tota manera, el repoblament va ser incomplet i insuficient. Incomplet, perquè algunes alqueries morisques de la Vall de Xaló (com per exemple, Benibrai varen desaparèixer). Insuficient, perquè els nuclis repoblats –El Ràfol i Llíber– es van quedar amb una població sensiblement inferior a la que tenien en l’etapa morisca. La documentació històrica fa ben paleses les dificultats amb què el senyor de la Baronia es va trobar per a repoblar unes terres muntanyenques que havien acabat de conèixer la virulenta revolta dels moriscos en contra de l’expulsió. El panorama de la nostra Baronia en aquell temps era el d’una terra abandonada amb les cases mig derruïdes i l’economia senyorial amenaçant ruïna. En aquest context s’entén la generositat del senyor a l’hora d’atorgar tantes terres i cases als nouvinguts.  

Al segle XVII la Baronia de Xaló comprenia els actuals termes de Xaló i Llíber, amb els seus tradicionals llocs o partides. Per a conèixer les característiques de la propietat rural en la nostra Baronia a mitjans del Sis-cents hem consultat dos documents de l’època: d’una banda, les confessions dels béns que cada llaurador va manifestar en presència del procurador del senyor l’any 1635 i, d’altra, la relació de terres de l’església de l’any 1654, en què apareixen els noms dels veïns que les varen arrendar.    

Abans d’entrar a examinar aquesta matèria, convé fer les següents precisions: a) les dimensions de les propietats s’expressen generalment en jornals o cafissades (equivalents a sis fanecades) quan es tracta de terrenys de secà o en fanecades en el cas de terres d’horta, que tenien una extensió més reduïda que les secanes i b) els llauradors amb major nombre de propietats són aquells que se’ls citava en els primers establiments i, molt particularment, els signataris de la Carta Pobla de 1611 i els seus familiars directes, i fins i tot algun càrrec de la Baronia, com ara Pere Martí, batle.

Hem estimat en 137 el nombre de confessants dels dos llocs de la Baronia. Amb certa freqüència, en representació de l’interessat declarava un familiar o amic, com ara Mateu Albanell que compareixia en la seua condició de curador dels fills menors de Sebastià Mestre. Així mateix, hem pogut observar que quasi tots els propietaris tenien terres a les diferents partides del terme i que algunes eren molt extenses, com és el cas de Miquel Albanell, que va manifestar dos trossos a la partida de La Vinya que mesuraven quinze jornals o cafissades (que serien unes noranta fanecades). Cosme Garcia tenia setze cafissades a Cuta, plantades d’oliveres, ametlers i garrofers. Hem identificat  finques de dotze o tretze jornals, però l’extensió més habitual era la de set o vuit jornals, tot i que també n’hi havia alguna que altra d’un o dos.
   
A la llum de totes les dades que ens aporta aquesta documentació, es pot afirmar que la quantitat de terra conreada és immensa si la comparem amb termes com ara els de l’Horta de Gandia; per exemple, a Benipeixcar a la majoria dels establits se’ls assigna una extensió de terra entre les quinze i les vint fanecades d’horta i un altre tant de secà.  De tota manera, val a dir que les terres de la Baronia de Xaló eren més extenses i que molts llauradors havien adquirit les proprietats d’altres amb el consentiment del senyor o, senzillament, les tenien en possessió i les conreaven. En aquest situació es trobava Rafel Oliver, que confessa que dos jornals dels quatre que treballa són propietat de Joan Oliver, un germà seu que estava absent de Xaló.

La majoria de les propietats grans estan dedicades a més d’un conreu, fins i tot aquelles que són terra campa destinada al cultiu de cereals contenen uns quants arbres per a la subsistència de la família i dels animals: figueres, oliveres, garrofers, algun que altre magraner o albercoquer i, també, algunes moreres, tant a les terres de regadiu de l’Horta com a les secanes del Pla. I, en aquest sentit, podem afirmar que no hi ha cap propietat mitjana a la Baronia de Xaló que no tinga alguna olivera, figuera o garrofer. Aquesta distribució de cultius podria ser una herència de l’etapa morisca, i per això cada propietat contindria tots aquelles espècies necessàries per alimentar tant a les persones com al bestiar.

Un altra característica que podem observar és que les propietats van dividint-se a mesura que els fills van emancipant-se per dues vies: a través de donacions en contemplació del matrimoni o a causa de la mort dels seus pares. En dividir-se la propietat, lògicament, també es divideix la quantitat pagada al senyor.

A banda de les propietats sotmeses a emfiteusi, hi trobem també les terres de l’església, que a la nostra Baronia són nombroses, i que apareixen separades les que pertanyen a l’església de Xaló i les que corresponen a la de Llíber. Aquestes terres propietat de l’església són una reminiscència de les que tenien les antigues mesquites mudèjars. En el cas de l’església de Xaló hem pogut saber a través d’un document de l’any 1654 que tenia la titularitat dominical sobre trenta-una propietats, repartides per les distintes partides del terme i, generalment, arrendades per temps de sis anys a diferents llauradors. Conjuntament amb les terres de l’església es llogaven les denominades “dels pobres” (que devien estar reservades per a la subsistència dels més necessitats). El total recaptat per l’església l’any 1654 per aquest concepte sumava setenta-dos lliures,  dènou sous i quatre diners. A Llíber hi havien set trossos propietat de l’església, i l’any 1654 es va recaptar en concepte d’arrendaments sis lliures, nou sous i onze diners.

ESTUDI COMPARATIU DELS CENSALS EMFITÈUTICS ENTRE XALÓ I BELLREGUARD.

Per a saber si resultaven gravosos els censos per als llauradors de la nostra Baronia, hem comparat les confessions fetes a Xaló l’any 1635 amb les de 1668 de Bellreguard, poble que pertanyia al ducat de Gandia. Els censos en els dos llocs es pagaven anualment, però pel que fa a la manera d’abonar-los  presenten entre sí notables diferències:

·        A Xaló es pagaven d’una vegada per Nadal, mentre que a Bellreguard mitjanament per Nadal i Sant Joan.

·        A Xaló tributa en únic pagament tota la propietat, però a Bellreguard es fa per cada fanecada.

·        En la documentació relativa a Xaló mai no s’expressa la partició de fruits i en la de Bellreguard, sí (com ara “ l’oli al quart” o “els fruits a la huitena”).

·        Cada fanecada de secà a Xaló es pagava a quatre diners, mentre a Bellreguard tributava a divuit diners. Una diferència similar trobem respecte de la fanecada d’horta: a Xaló pagaven un sou i a Bellreguard quatre sous.


CONCLUSIONS

Vistes totes aquestes dades, podríem dir que la propietat rural a la nostra Baronia durant el segle XVII oferia un predomini del conreu de secà -tret de les vores del riu on la presència de les hortes de petites dimensions era majoritària-, i pel que fa al secà ens trobem amb unes explotacions molt extenses, plantades de diferents espècies vegetals: vinya, ametlers, oliveres, alguna que altra figuera o garrofer i, també, cereals a les terres campes; a més, es tractava d’unes propietats que estaven gravades amb molta més benevolència que a altres llocs.

ARXIUS CONSULTATS: Arxiu Parroquial de Xaló,  Arxiu Municipal de Gandia, Arxiu Històric Nacional (Secció Osuna) i Arxiu Provincial de la Diputació de València.

BIBLIOGRAFIA: “El Valle de Xaló” de Miguel Montserrat Cervera (2003); “De les arrels a la llavor” de Josep Costa i Mas (1978) ; “Per poblar lo regne de València…” d’Antoni Mas i Forners i Joan Monjo i Mascaró (2002); “Geografía de la España morisca” de Henri Lapeyre (1986).


      JOSEP MAS i MARTÍ  /  JAUME NOGUERA i MENGUAL

dimecres, 22 d’abril del 2015

CRONOLOGIA DE LES ESCOLES DE XALÓ (II)


ANY
ESDEVENIMENTS
1900
A les escoles de Xaló s’imparteixen les següents matèries: lectura, escriptura, doctrina cristiana, història, geografia, urbanitat, gramàtica, aritmètica i costura (només per a les xiquetes).
1925
El 8 d’agost, el Ple de l’Ajuntament acorda construir les escoles del carrer de l’Església.
1927
L’11 de gener, s’inicien els tràmits perquè les escoles de patronat passen a ser estatals.
1929
S’inauguren les escoles del carrer de l’Església. L’Ajuntament disposa ja d’unes instal·lacions pròpies pensades per a la docència.
1936
El Govern Civil d’Alacant autoritza la confiscació de l’edifici de l’asil d’ancians del Carrer Bonaire (hui, canonge Maurí) per tal de destinar-lo a escoles nacionals. 
1961
L’11 de març, l’Ajuntament acorda comprar el terreny on s’edificaran les escoles del carrer Benissa.
1967
Les noves escoles ja estan acabades, però falta tancar el recinte i construir les voreres. Aquestes obres d’urbanització es completaran l’any següent. 
1968 
Es clausuren les escoles del carrer de la Duquessa. Els darrers mestres que van exercir-hi la docència van ser José Mas Reus i María Cervera Pons. S’inauguren les escoles del carrer Benissa.
1978
El 20 de maig, l’Ajuntament pren l’acord d’adquirir quatre parcel·les a la partida de Benibrai per a la construcció d’un nou col·legi. El finançament del clavegueram, allumenat i aigua potable es farà a través d’aportacions econòmiques fetes pels veïns de Xaló.
1980
El 14 de març, es constitueix l’Associació de Pares d’Alumnes.


CRONOLOGIA DE LES ESCOLES DE XALÓ (I)

ANY
ESDEVENIMENTS
1625
Joan Pont és un dels primers mestres xaloners de què tenim noticia escrita.
1760
Les autoritats locals nomenen el primer mestre-ermità. D’aquesta manera, l’ermita de Sant Doménec adquereix dues funcions: lloc de culte i centre d’ensenyament.
1791
A partir d’aquest any els ermitans ja no tindran la consideració de mestres.
1831
El jutge de la testamentaria de la duquessa d’Almodóvar fa un informe sobre l’ensenyament a Xaló. El redactor destaca  la varietat de manuals que s’hi fan servir i la poca observança de les prescripcions legals.
El 12 de novembre, pren possessió de l’escola de xiquets el mestre Macià Marhuenda i, la vespra de Nadal, Maria Utrillas com a mestra de les xiquetes.  
1835
Jaume i Sebastià Giner i altres veïns de Xaló signen el 5 de juny un contracte en què es comprometen a construir dues escoles a l’actual carrer de la Duquessa en el termini de 6 mesos.
1837
Les obres encara no s’han acabat. La testamentaria critica durament aquest retard.
1838
A mitjans d’aquest any, finalitza la construcció de les escoles de patronat.
1850
L’agricultura es converteix en una asignatura obligatòria i s’imparteix a través del Manual de Agricultura d’Alejandro Oliván.
1862
A Xaló, imparteixen classes les dues escoles de patronat, una tercera privada (només per a xiquetes) i una quarta (que únicament funcionava en horari nocturn).
1868
La Junta Revolucionària de Xaló destitueix la mestra Cayetana Colell per ser partidària de la derrocada Isabel II i el mestre Joan Batiste Mas Ferrà per ser un professional poc eficient.
1890
Xaló compta amb dues escoles públiques, dues de patronat i tres privades (el col·legi Sant Francesc, una escola elemental i un parvulari).
1893
A diferència de les escoles de patronat amb una seu fixa, l’Ajuntament anava llogant cases per a les nacionals.  Els regidors Miquel Mas Ferrà i Batiste Fullana Giner fan un informe sobre les deplorables condicions d’aquests immobles.

divendres, 17 d’abril del 2015

LA CONTINUACIÓ D'UNA SÉQUIA (1890)


L’autorització per a realitzar aquesta obra de drenatge, la va demanar Martí Mengual i Serer per mitjà d’una petició que va ser examinada pel Plenari en la seua sessió del 9 de novembre de 1890, presidida per l’alcalde Montaner i Montaner:

Por el indicado Señor Presidente se dio cuenta a la Corporación de una solicitud suscrita por Martín Mengual  Serer, vecino de esta Villa, de fecha cuatro del mes corriente, en la que se suplica se le conceda la competente autorización para continuar una acequia subterránea para desaguar el trozo de tierra de su propiedad, partida Pasula, denominada Tras las Horcas, la cual ha de conducir las aguas al camino de Pasula hasta desembocar al barranco de dicha partida [es refereix al barranc de les Forques, no al del Negre o de Pedramala, també situat en aquesta mateixa partida].

Enterados que fueron los Señores Presentes de lo contenido en dicha solicitud y, después de discutido lo bastante, acordaron por unanimidad en votación ordinaria autorizar al espresado Martín Mengual Serer para que continúe la acequia subterránea hasta atravesar el camino de Pasula para el desagüe de las aguas al Barranco, nombrando para dirigir las obras al Albañil Antonio Maurí Puig para que, personándose en el terreno, trace el punto por dónde ha de pasar dicha acequia hasta desembocar al espresado Barranco de Pasula, cuyas obras y gastos que se ocasionen serán de cuenta del recurrente, a quien se le hará saber esta resolución a los efectos oportunos.

Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual



dijous, 16 d’abril del 2015

EL CAS D'UN NADÓ ABANDONAT (1888)


L’acta de naixement d’aquest nounat, al qual li varen posar el nom de Carlos i els cognoms de la Puerta i Espósito, explica les circumstàncies en què va ser trobat i posa de manifest el desconeixement de la seua identitat:

Que dicho niño recién nacido fue encontrado al amanecer del día de ayer [el 4 de novembre de 1888] en la puerta de la casa de José Femenía Monserrat sita en la calle de la Virgen de este Poblado, metido en una espuerta [un cabàs] y envuelto en un pañal y un pañuelo de algodón.

Que es hijo y nieto por línea paterna y materna de padres y abuelos desconocidos.

Aquesta declaració, la va fer per delegació de l’alcalde l’algutzir d’aleshores que, segons consta en la referida acta del Registre Civil de Xaló, era Batiste Sobrecases i Pérez, natural de Beniarrés però resident a la nostra vila. El document, a més del Sobrecases, el varen signar Josep Noguera i Marqués (el jutge municipal) i Josep Garcés i Mas (el secretari) i, com a testimonis, Pere Noguera i Molina i Jaume Giner i Oliver.

També, hem consultat l’Arxiu Parroquial a fi de conéixer la informació que conté sobre aquest succeït, i ens hem trobat amb la següent anotació, feta pel sacerdot Joan Ivars:

       En la Iglesia parroquial de Jalón, Diócesis de Valencia, Provincia de Alicante, día cuatro de Noviembre de mil ochocientos ochenta y ocho: Yo, el infraescrito Cura Regente, bauticé solemnemente a un niño que José Femenía Monserrat encontró colgado de un capazo a la puerta de su casa, Calle de la Virgen, hoy a las cuatro de la mañana. Se le puso por nombre Carlos Puerta. Padrinos: Juan Mestre Vives y Ángela Sirerol Noguera, solteros y naturales de ésta. Testigos: Vicente Seguí y Gabriel Marí.

El cognom Puerta, d’acord amb allò que s’explica en una nota sense data feta al marge d’aquesta mateixa inscripció fou rectificat pel de Porta, però no s’hi va esmentar la causa del canvi del castellà al valencià:


       Carlos Porta Espósito. El enmendado ‘Porta’ vale autorizado por Santa Visita. Virgilio Cortés [el signatari de l’esmena].


Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual

diumenge, 5 d’abril del 2015

LA CONSERVACIÓ DELS CAMINS (1882)

   Vista del començament del camí de Tàrbena 
     
   
La sessió del Plenari del 19 de novembre de 1882 serà recordada en l’història local pel fet que s’hi varen prendre un seguit d’acords que anaven destinats a garantir l’adequada conservació de la xarxa de camins de Xaló. Aquestes mesures, que més endavant examinarem, convé assenyalar que les van acordar els membres de la Corporació comptant amb l’aprovació d’una representació dels contribuents del municipi, ja que es tractava de decisions d’una innegable transcendència econòmica:


En la Villa de Jalón a diez y nueve de Noviembre de mil ochocientos ochenta y dos: Reunidos en esta Sala Capitular los Señores que al margen se expresan [Josep Avellà i Ferrà, Lluís Femenia i Ortolà, Sebastià Fullana i Giner, Vicent Avellà i Puigcerver, Mateu Reus i Sivera, Miquel Mas i Ferrà], mayoría de Concejales de este Ayuntamiento, para celebrar la sesión ordinaria de este día bajo la presidencia del Señor Alcalde, Don José Mengual Serer, el cual siendo la hora marcada la declaró abierta, dando principio por la lectura de la anterior, que fue aprobada.

    Acto seguido, se asociaron al Ayuntamiento y tomaron asiento los Contribuyentes que al margen se expresan [Joan Batiste Giner i Martí, Batiste Mengual i Fullana, Martí Mengual i Serer, Carles Mengual i Fullana, Pere Molina i Fornés, Josep Mengual i Pelló i Bertomeu Sirerol i Bertomeu], previa citación que al efecto se les hizo, (…)


En la reunió conjunta del Plenari i els seus associats, s’havia pres com a punt de partida la idea fonamental que la conservació dels camins de Xaló era de suma utilidad y conveniencia i, per això, es feia necessari fixar los medios que crean más adecuados y menos gravosos al vecindario para la composición de los mismos. I, per tal de donar compliment a aquest principi rector compartit per tots, els assistents a la convocatòria van decidir per unanimitat procedir a:

       Votar la prestación personal como único medio para conseguir con facilidad y casi sin gravamen para el vecindario tan útiles objetos.

       Que, en este caso, se proceda a la confección del correspondiente Padrón con arreglo a las disposiciones que rigen en la materia; toda vez que ésta es la época más a propósito para ello por estar paralizadas las faenas del campo, fijando en cuatro el número de peonadas que ha de prestar cada persona obligada a ello e igual las caballerías y carros.

       Que, concediendo la Ley a los Contribuyentes redimir las peonadas que les correspondan por sus personas, caballerías y carros, los que opten por esto pagarán lo siguiente:

Por cada peonada de hombre, cinco reales.
Por ídem, ídem de Caballerías mayores, cinco ídem.
Por ídem, ídem de ídem menores, tres ídem.
Por ídem, ídem de carro sólo, seis ídem.

Y, por último, que de este acuerdo se dé conocimiento al Señor Gobernador Civil de la provincia y, obtenida que sea la correspondiente autorización y aprobación de dicho Padrón, para lo cual se le remitirá original, se dé principio a los trabajos, autorizando al Ayuntamiento para que se encargue de la dirección de los mismos, encareciéndole que dicte las disposiciones que crea convenientes para que se practiquen con regularidad y precisión.   


Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual

EL TRASLLAT DE L'ESCOLA DEL MESTRE ESTEVE (1881)



En l’acta de la sessió del Ple del dia 2 de gener de l’any en qüestió apareix una referència que ens permet conéixer la localització inicial de l’escola de xiquets i a quin carrer va ser traslladada pels motius següents:

Por dicho Señor Presidente [Jaume Ferrà i Albanell] se manifestó: Que, estando ocupando el Maestro de Instrucción Pública de esta Villa, D. Silverio Esteve Colomer, para su escuela el primitivo Salón de sesiones del Ayuntamiento construido para este objeto y presentándose grandes dificultades que continúe dicho Maestro en el expresado salón por ocupar el Ayuntamiento en la actualidad un exiguo local de malas condiciones sin penetrar en el invierno la luz del sol; y, sin tener el Ayuntamiento un apartado para la Secretaría y archivo para custodiar los documentos, siendo el mayor inconveniente el estar este reducido local contiguo al salón que ahora ocupa dicho Maestro, donde los niños cantan en voces altas con mucha frecuencia y estudian gritando, impidiendo de esta manera que el Secretario y autoridad puedan ocuparse muchísimas veces a los perentorios trabajos que, por razón de su cargo, les están encomendados y, teniendo D. Silverio Esteve en la casa que habita (en la) Calle Alicante un gran local para escuela, que es el mismo donde la hacía el Maestro D. José García, creía conveniente hacerlo presente a la Corporación para que adopte el acuerdo que procediere.

El Plenari va acceptar la proposta presentada pel batle i va prendre la decisió de remetre-li al mestre l’oportuna comunicació, a fi que en el termini de tres dies desocupara el saló del carrer d’Alacant per a convertir-lo en escola.

Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual