dilluns, 27 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE VICENTA MONCHO BERTOMEU


Jo tenia uns sis anys quan va començar la guerra. Hi havia una xiqueta evacuada que era molt amigueta meua. Li deien Amparo De Paz Notario. Vivia a cal Sobrecases, al carrer Campamor. Jugàvem al pati d’eixa casa. No sé si tenia germans o no. Vam perdre el contacte. Fa uns anys va vindre a Xaló. Hi havia una evacuada que era molt cantadora. Li deien Sole. Que bé cantava “Mi jaca”! Era una artista. També vaig conéixer dos bessonetes, l’Helena i la Rita.

La gent que estava al quarter feia molta llàstima amb aquelles caretes de fam. La seua situació era lamentable. Però, encara que vullguérem, no els podíem assistir com hauria sigut menester. La gent passava molta necessitat; no és com ara: hi havia coses que, encara que tingueres diners, no les podies comprar perquè no les tenien a les tendes. Menjaves el que collies. Plantàvem el blat entre els ametlers. S’havia d’aprofitar tot. Érem feliços i teníem il·lusions, perquè no havíem conegut res més. Ara sí que seria més difícil tornar a aquella època!


Testimoni de Vicenta Moncho Bertomeu
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

diumenge, 19 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI D'ANA SIGNES GIL



Els meus iaios materns van acollir l’Helena Fernández Sánchez, una xiqueta d’un poble de Toledo dit Pelahustán. Des d’allí la seua família havia passat a Madrid, al domicili d’uns familiars situat al centre de la capital. La mare de l’Helena, el seu germà Felipe i la seua germana Rita vivien a la caseta de les Montaneres. Son pare havia faltat ja. A sa mare li deien Isabel Sánchez. La Marcela, la iaia materna de l’Helena i la Rita, es trobava a casa de la iaia de la Maria i la Carmina Grimalt. El Felipe no va estar molt de temps a Xaló.
El meu iaio va anar arreplegar-la a la plaça on estava el camió que havia portat els evacuats. La Rita no va voler anar amb ell de cap manera; es va agarrar fort a sa mare perquè ningú no se l’enduguera. Però l’Helena sí que el va prendre de la maneta i se’n va anar amb ell. La xiqueta va fer molta bondat, i els meus iaios la volien com si fóra família. Estaven molt contents, i ella es va adaptar molt bé a la vida del poble. Quan va acabar la guerra, va tornar a Madrid. Però, com que per allà les coses no estaven massa bé, durant la postguerra va passar uns anys ací.
L’amistat, l’hem conservada tots estos anys. Felipe ja s’ha mort; residia a Sevilla. L’Helena i la Rita encara estan vives.  

Testimoni d'Ana Signes Gil
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)  


dissabte, 18 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI D'ALÍCIA MONSERRAT MENGUAL

D'esquerra a dreta: Maruja, Rosita, Aurora, Rosario, Arsenio, Emilio amb la dona i Elvira

En plena guerra, Saturnina Alonso va vindre a Xaló amb cinc criatures. Rosario Monserrat, ma tia, va portar a sa casa l’Aurora García Alonso, la penúltima en edat. Tindria uns dos anys. Estava delicada, i ma tia la cuidava molt. Després, quan es va fer fadrina, solia vindre a l’estiu i, també, de viatge de nòvios, va passar a visitar-nos. Ella està enamorada de Xaló. Li agrada cuinar com ho fem ací, i encara en diu alguna en valencià. No hem perdut mai el contacte. L’any 84, em van operar a l’hospital de La Paz de Madrid, on era anestesista l’home de l’Aurora. Li deien Arsenio Alvárez Candelas. Ho vam fer molt bé amb mi. Els estic molt agraïda.

Dels seus germans, trobe que l’Elvira, la tercera, va anar a ca les germanes Mengual. Els dos majors, la Maruja i l’Emilio, crec que van parar a ca la Catalina Monserrat. La Rosita, no sé on estava. Bé, jo encara no havia nascut, i tot això m’ho han contat. La Maruja anava a ensenyar-se a cosir amb la Maria Valiente. Tots els vestits de nòvies de la família els ha fet ella. Mentres estaven a Xaló, va arribar la carta on els deien que el pare havia mort. Pobra Saturnina! Pobres xiquets! La Saturnina va morir del cor quan encara era molt jove. Era una dona que tenia molt patit. L’Aurora i la Rosita van treballar a Galerías Preciados, i l’Emilio va posar una fàbrica de ferro forjat. Les cadires de la foto les havia fetes ell. 


Testimoni d'Alícia Monserrat Mengual
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

divendres, 17 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE CARMINA GRIMALT BERTOMEU

Quadre pintat per Felipe Fernández Sánchez 

A ca la meua iaia estava una velleta que li deien Marcela. Era la mare d’Isabel Sánchez, una evacuada que tenia quatre fills: Felipe, les bessones Rita i Helena i Amancio. Els tres primers sí que estaven a Xaló, però l’Amancio no. Em sembla que el van perdre amb tot el tràfec de l’evacuació. No sé exactament com va anar allò. Això és el que m’han contat. Després va aparéixer.
La filla i els néts venien a vore la Marcela. El Felipe tota la vida li ha agradat pintar i, també, compondre poemes. Va pintar un quadre de la Mare de Déu Pobra, que li va quedar molt bé.  Ens el va enviar per a felicitar-nos el Nadal del 1993. Va fer un poema on li agraïa a la gent de Xaló que els hagueren tractat tan bé. 


GRACIAS, JALÓN

Con el terror en el alma
y el corazón oprimido,
con el hambre en las entrañas
y el polvo de mil caminos,
llegamos a ti, Jalón,
viejos, mujeres y niños.

Huyendo de una cruel guerra,
guerra que nunca entendimos,
pues la guerra, si civil,
se convierte en genocidio;
llegamos los inocentes
errantes y sin destino.

Atrás quedaron las tierras
de las que huyendo salimos
entre el fuego  y la metralla,
entre muerte, sangre y frío;
y atrás quedaron los  nuestros:
padres, hermanos e hijos.

Por fin, tras larga odisea,
llegamos sobrecogidos
a un pequeño pueblo en paz
entre naranjos y olivos,
entre viñedos y almendros,
entre montañas perdido.

En un salón, -¡qué recuerdo!-
todos fuimos exhibidos
como ganado en la feria
y, como tales, elegidos
por aquellas almas buenas
de muy honestos campesinos:

“Yo me llevo esta pequeña”.
“ Y yo me llevo este niño”.
“Esta abuela para mí.
Usted se viene conmigo;
que mi madre se murió
y usted ocupará su sitio”.

Los niños desesperados
se prendían de los vestidos
de sus madres aterradas,
pues les arrancaban los hijos.
¡Qué desgarradora escena
entre llantos y gemidos!

Casi tres años pasamos,
casi tres años vivimos
compartiendo sus moradas,
su escaso pan con cariño
y con un gran amor fraterno
siempre fuimos acogidos.

Han pasado muchos años
y andados muchos caminos,
y jamás olvidaremos
los ya viejos y ayer niños
aquellas manos tendidas
y aquel amor compartido.

En el tiempo y la distancia
hoy recuerdo enternecido
los días del Tasolet
con sus cipreses y un libro;
la casa de Benibray
con tantos buenos vecinos.

Los jazmines enredados
en los hierros retorcidos
de aquellas vestutas rejas
y los almendros floridos,
el agua fresca del pozo
y la luna bañando olivos.

A tía Carmela en su casa
y al santo de su marido.
A tío Matías con su carro,
que a todos nos daba alivio
y a Mateo Sirerol,
que fue mi mejor amigo.

Y  recuerdo aunque no cite
y perdonen si no les cito,
 tantas buenas personas
que fueron buenos conmigo,
con los míos y los demás.
Hoy os abrazo y bendigo.

Y de aquellos tan buenos padres
nacieron tan buenos hijos,
transmitentes de bondades
y manantiales de cariño,
acompañando a nuestras vidas
en sus dispares caminos.

Gracias a todos os doy,
a los muertos y los vivos;
gracias por vuestra bondad;
gracias por vuestro cariño,
pues de bien nacidos es
el ser bien agradecidos.

La Rita i l’Helena no es van casar. L’Helena estava a casa i cosia per als tapissos de la Granja. La Rita treballava a la Philips. Hem tingut sempre molta amistat; ens hem convidat a les bodes. M’han contat que a ca la iaia hi havia una capa antiga i la van aprofitar per fer-li un abric a la Marcela.

Testimoni de Carmina Grimalt Bertomeu 
(recollit per Jaume Noguera Mengual)  

dijous, 16 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE JUAN GARCÉS DURÀ

Lloc on es trobava el bancal del tio Pepe Roca

A ca mon pare, vam tindre una xiqueta evacuada que li deien María Fernández García. Va vindre tota plena de polls. Seria de la meua edat: uns nou anys. Era del Puente de Vallecas. No va estar amb la meua família tota la guerra. Vam perdre el contacte amb ella. En aquella època vivíem a la caseta per motius de seguretat: la por que bombardejaren la fàbrica de ferro perquè allí feien bales.[1]
Tots els xiquets evacuats anaven a escola junt amb els del poble. I n’hi havia molts. Vam fer harca entre els evacuats i els xaloners; recorde que la van guanyar ells. Estaven barallant-nos a un marge que era del tio Pepe Roca, que hui ha desaparegut al fer l’avinguda Joanot Martorell. A l‘Antonio Mengual li van fer un trinxet al cap, i va començar a brollar-li molta sang. Ací es va acabar tot; cada u se’n va anar cap a sa casa. Els xiquets de Xaló estaven acostumats a enfrontar-nos a pedrades amb els de Llíber. Entre tots els pobles veïns passava això. 

Testimoni de Juan Garcés Durà
(recopilat per Jaume Noguera Mengual) 


[1] Sobre aquesta qüestió, Josep Costa Mas, en la pàgina 88 del seu llibre Jalón, un pueblo de las sierras de la Marina (Diputació Provincial d’Alacant, 1975) dóna la següent informació: Al estallar la guerra civil en 1936, la fábrica se encontró en una situación inestable; al comienzo de la contienda fue requisada por el gobierno republicano para la fabricación de material bélico (balas para fusil Mauser); fue incautada oficialmente el año 1938

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE PEPICA MAS SALA

Façana de l'antic quarter, al carrer St. Rafael  

Hi havia una família d'evacuats que de malnom els deien "els xurreros". Vivien a cal Matías Oliver. Em ve a la memòria una xiqueta que li deien María Borja. El segon nom trobe que era Carà. Fa tants anys de tot allò! Van vindre dos germanes, la Luisa i la Sole. És com si les veguera ara! La Luisa estava a cal tio Leonardo, i la Sole a ca la Bienvenida Mengual. La Sole era molt gracioseta i cantava i ballava molt bé. Hi havia també dos bessones, l'Helena i la Rita. Fa uns anys encara les vaig vore per Xaló.
Quasi tots els evacuats venien de Madrid, sobretot de Vallecas. N'hi havia que estaven repartits per les cases o les casetes, però la majoria es trobaven al quarter. Ja no quedaven guàrdies: tots se n'havien anat. Allí, hi havia una tamborinada de gent vivint. Si tenies alguna coseta, anaves i els ho duies. Els portaven un poc de tot: menjar, roba o sabó.

Testimoni de Pepica Mas Sala
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

dilluns, 13 de juliol del 2015

XALÓ,VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE MARIA SIREROL MAS



Al Riurau Llarg, recorde que vivia una dona evacuada que li deien Mercedes amb el seu home i els seus fills. En tenien quatre de família. A l’home, ara no pense com li deien. Nosaltres els teníem de veïns. Hi havia una xiqueta de nom Gregoria, que estava a casa d’un tio del Juan Mestre. La Gregoria va aprendre prompte a parlar en valencià.
El dia de Sant Josep de l’any 39 va nevar, i els xiquets estàvem molt divertits amb tot aquella neu. Al costat del Pou de les Figueretes vam fer un ninot de neu i ens va quedar molt bonic. Ma mare, referint-se a la nevada, deia: “Ja han posat bandera blanca!”.

Testimoni de Maria Sirerol Mas
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE PEPE FEMENIA MONSERRAT


Hermenegildo Guiñales García va vindre a Xaló acompanyat de sa mare. Durant la guerra, van viure a una caseta d’una tia de mon pare, situada a la partida del Benibrai. Anava a escola amb l’Andrés Sanchis i el Domingo Aranda. Quan es va fer major, encara conservava l’amistat amb ells. Mai no va perdre el contacte amb Xaló, a pesar dels anys que havien passat.
No li podies tocar Xaló. Quan arribava al Collao, se li obria el cor. Tots els estius venia, i alguna volta també per Nadal. Ell era mecànic a Madrid. Tenia un taller amb operaris i tot. Li agradava tant Xaló que va acabar comprant-se una caseta vella a la partida de les Cutes Baixes. Se la va reformar i venia amb la dona, el fill i la filla. Ara ja s’ha mort, però el fill  encara continua venint.
Cada any, per Nadal, jo li enviava una participació del número de loteria que havia comprat, i ell me l’enviava del seu. Cada estiu, quan venia, fèiem tres o quatre paelles, i ens reuníem una vintena de persones. Hermenegildo volia que anàrem la Paquita i jo a visitar-lo a Madrid, però al final no va ser possible. La meua néta sí que va anar i va estar per allà tres o quatre dies. 

 Testimoni de Pepe Femenia Monserrat
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)    

diumenge, 12 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI D'ANGELITA CASTELLS MENGUAL


La xiqueta que la meua família va acollir li deien Maruja Fernández Martín. Havia nascut a Pelahustán, un poble de Toledo. Va vindre a Xaló acompanyada de Bernarda, la seua mare, i Jerónimo, el seu germanet. Però ells no vivien amb nosaltres. Hi havia una altra xiqueta que també era del mateix poble. El seu nom era Amparo, però no em vénen a la memòria els seus cognoms. Estava a casa de la Paquita Sobrecases.
La Maruja era un dimoniet. No parava. Tenia una gran vitalitat. La primera nit que va passar amb nosaltres, ma mare la va rentar i li va posar robeta meua. Tots li van prendre molt d’afecte. Era com un membre més de la família. Ella sempre m’ha dit que els tres anys de la guerra van ser els més feliços de la seua vida. I és que a Xaló es va trobar molt a gust.
Recorde que la vaig portar a botar la corda amb les meues amiguetes, i una d’elles va dir: “La miliciana, que no jugue!”. La Maruja es va enfadar molt, i va començar a pegar-nos a totes amb la corda. Jo em vaig queixar a mon pare. Ell va parlar amb ella: “No li has de pegar a l’Angelita; al contrari, l’has de defensar sempre”. I ho va complir exactament. La veritat és que ens hem volgut com a germanes.
La relació amb la Maruja va continuar després de la guerra. Quan ma mare es va morir, vam estar uns anys que vam perdre el contacte. No sé exactament quan el vam recuperar, però últimament venia i es passava una mesada a ma casa. Quant que li agradava! S’ho passava molt bé amb mi. Va tindre huit fills i ella estava molt contenta que entre ells s’avingueren tan bé.   
També, tinc molt present en la memòria una altra xiqueta evacuada que li deien Sole Romero. Era molt cantadora i balladora. Cantava una cançó que a mi m’encantava. L’acompanyava al piano la Gertrudis Monserrat Durà.

Testimoni d'Angelita Castells Mengual
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE PEDRO NOGUERA ORDINES


  Vista de les escoles on assistien alumnes de Xaló i evacuats

A casa del Leopoldo Sobrecases, hi havia una xiqueta evacuada que li deien Amparo Lapaz Notario. Tenia un germà de nom Vicente. Anàvem a escola junts. Després de la guerra, no vaig saber res més d’ells. Però,  cap a finals dels anys 80, l’Amparo va visitar Xaló. La Paquita, la filla del tio Leopoldo, la va acompanyar a ma casa. Quina alegria més gran que vam tindre els dos! No he tornat a saber d’ella.
A una casa del carrer Sant Antoni, vivia la María Borge, una altra xiqueta evacuada. També, em ve al cap l’Eusebia. Dels seus cognoms, no me’n recorde. Estava a casa de la Quiqueta Monserrat. Jo deia que era la meua novieta. Coses de xiquets. A més, hi havia una evacuada que li deien Sole. Cantava molt bé. Estava a ca la Bienvenida Mengual, al carrer de l’Església. Eixa casa té un hort que dóna per darrere al trinquet. I allí els meus amics i jo anàvem a postes per sentir-la cantar.
Al quarter, hi havia molta gent. Allí estaven els evacuats més vells, entre ells un home que es va fer amb tots els gats del poble. No en va deixar ni un. La fam fa fer moltes coses.
El dia de Sant Josep de l’any 39 va nevar. Tenia jo onze anys. La imatge d’aquella nevada m’ha quedat gravada. D’ella s’ha parlat molt, perquè va vindre ja tard. Ningú no s’espera que neve per Sant Josep. 


Testimoni de Pedro Noguera Ordines
(recopilat per Jaume Noguera Mengual) 

dissabte, 11 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE JUAN GINER MONSERRAT


En aquella època, tindria set o huit anys. A ca la meua iaia, Quiqueta Berenguer Reus, hi havia una evacuada que li dien Eusebia. Tenia una germana que estava a cal tio Jaume Noguera. No sé si tenien més família a Xaló.
A cal tio Jaume Jordi, al carrer Nou, estava un evacuat que tindria 15 o 16 anys. No sé com li dien. El tio Jaume i la seua dona el tractaven com un fill, perquè ells no havien tingut família. El xic l’ajudava a treballar la terra. 
Jo estava vivint a Benissa. Mon pare tenia allí la farmàcia. Havíem amparat dos germans evacuats, Lorenzo i Rafael Torquero. Eren de Madrid. No hem tingut massa contacte amb ells. Em sembla que van estar treballant a la fàbrica de la moneda.
Tinc una fotografia en què apareixen l’Eusebia i el Lorenzo, un dels dos evacuats als qui m’he referit. La van fer a la Basseta, ací a Xaló.  Darrere estan retratats els meus tios. Al mig, començant per la dreta, es troba l’Eusebia, jo, el Lorenzo i el meu germà. Davant es van posar la Pasqualeta i la Teresa Baidal.

    Testimoni de Juan Giner Monserrat
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)


XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE PEPITA NOGUERA RIPOLL



A casa dels meus pares vivia la Gregoria Arenas Sáez. Havia vingut des de Vallecas. Tindria huit o nou anys. Tenia un germà a casa l’Anita Sirerol, al Pla de la Séquia. La mare d’ells, trobe que estava vivint al quarter.
A la xiqueta evacuada, els meus pares la tractaven com una filla més. Poc després d’anar-se’n, mon pare va passar a visitar-la a ella i la seua família. No va anar a postes; va aprofitar un viatge que va fer a Madrid no sé per quin motiu. L’any 1950, quan la Gregoria es va casar, va convidar els meus pares a la boda. Els va enviar un targetó (encara el conserve). Ella estava molt agraïda pel tracte que li havíem dispensat quan era a Xaló. Els meus pares no van anar, perquè no podien deixar-se la faena i, també, perquè trobaven que Madrid estava llunt.  

Testimoni de Pepita Noguera Ripoll
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)   

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE BATISTE SEGUÍ MONSERRAT.

 Foto de Luisa Romero per als seus amics de Xaló com a mostra d'afecte

En aquell temps, jo tindria uns quatre o cinc anys. Els evacuats els portaven en camions des d’Alacant, on arribaven en tren. Els repartien per les cases. La que estava a casa mon tio Leonardo li deien Luisa Romero Guerra. Era de l’edat de la meua germana Rosa. Tindrien uns 14 anys. L’alcalde Ordines no volia que l’agarrara, perquè mon tio era pobre. Però era un home molt solidari i es va empenyar que anara a viure amb ell, en contra de l’opinió de l’alcalde. La Luisa era de Vallecas. La relació de la Luisa amb la meua família era molt bona i, quan es va acabar la guerra, va seguir venint a visitar-nos. Estava molt agraïda. Tinc una fotografia d’ella que ens va dedicar. 
La Luisa va arribar a Xaló amb una germana que li deien Sole. Crec que la mare d’elles no va vindre, però sí que les acompanyava la iaia. La van portar a viure a l’antic quarter, al carrer de Sant Rafael. Allí es trobaven la majoria dels evacuats més vells i els xiquets més fadrins. La Sole estava a casa la Bienvenida Mengual. Tenien un germà de nom Manolo. No sé si estava a Xaló. A més, tenien un cosí que li dien Salvador Romero García i va vindre a vore-les. El Salvador es va fer nòvio de la meua germana Teresa i es van casar l’any 1946. Se’n van a anar a viure a Madrid. Allí el meu cunyat treballava a l’empresa Wagon Lits. Era un xic molt sabut i faener.
La Sole, la germana de la Luisa, volia ser artista. Era la parella de ball d’un cosí meu, el Gerardo Estañol. Ell i la seua família vivien a Nules. Però, com allà van començar a tirar bombes, se’n van vindre cap a Xaló, la terra de la mare. Nules, que era una poble tan ric, la guerra el va deixar pla. El Gerardo se’n va anar al Brasil, a viure amb una tia que era artista. Això va ser a la postguerra. Havia aprés a parlar unes quantes llengües, i li va vindre bé per a col·locar-se a un hotel. També feia de guia. Després, quan ja havia fet diners, va tornar i es va casar. El matrimoni vivia a Castelló.

 Foto de Gerardo Estañol, presa a Rio de Janeiro

El tio Jaume Jordi tenia també un xiquet evacuat. Ell, com que no havia tengut fills, el tractava com si ho fóra. Quan es va fer fadrí, es va posar a festejar amb una Escales que li deien Andrea. De casats, vivien al carrer l’Hospital, però després se’n van anar a l’Argentina. 
El Batiste Mestre, “bombera” de malnom, tenia un xiquet evacuat que no estava gens conforme amb el lloc on dormia. L’havien posat a prop d’un llibrell d’eixos de pastar l’embotit, i aquell xicó li feia por que li caiguera damunt. Per això es queixava. Vivien a una caseta que hi havia a la vora del riu. Mon tio Leonardo va anar a vore què passava allí, i va dir que estava perillós. El llibrell, al final, el van despenjar de la paret i el van posar a una atra part.
El dia 19 de març de 1939 va fer una nevada molt forta. A les teulades hi havia un pam de neu. La meua germana Rosa i la Luisa van fer un teclat de piano: les tecles blanques eren de neu i les negres, garrofes.  La cadireta la van fer amb un llibrell. Com si el veguera ara! Els va quedar molt bé.

Testimoni de Batiste Seguí Monserrat 
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)


dijous, 2 de juliol del 2015

DIES AMARGS A LA VALL DE XALÓ


Jaume Malferit ostentava el càrrec de lloctinent del governador de València a les terres compreses entre el Xúquer i Xixona. Aquest alt funcionari es va traslladar des de Xàtiva –població en què residia habitualment– fins a la Vall de Xaló, on va romandre un curt període de temps: sis terribles dies que cap xaloní[1] ja no oblidaria. En Malferit els va aprofitar per a la comissió de “grans greujes e oppressions” contra els Martorell i els seus vassalls, segons la queixa que el mateix Joanot va sotmetre a la consideració de les Corts celebrades l’any 1437.

Però, en què van consistir les ofenses denunciades per l’autor d’“El Tirant”? Va haver-hi una extralimitació per part de dit funcionari en l’exercici de l’autoritat que el monarca li havia conferit? S’hi va produir, per tant, allò que hui anomenaríem un abús de poder? Per la documentació que s’ha conservat, estudiada per Jesús Villalmanzo, tenim notícia de la manera en què el lloctinent es va comportar mentre va romandre a la nostra vall. Aquestes dades ens permetran fer una valoració de la gravetat dels fets que a continuació referirem.

Primerament, ens centrarem en la persona del mudèjar Fucey Maçarofí. A aquest vassall dels Martorell, en Malferit li va prendre un parell de manilles d’or preuades en 24 florins, un mantell nou que va costar 5 florins, una espasa i un broquer que valia 30 sous. Així mateix, el lloctinent va ordenar la incautació de 5 bèsties que pertanyien als musulmans de la vall amb la intenció de vendre-les a Gandia. També, es va apoderar dels 150 sous que acabava de cobrar el recaptador dels drets senyorials. Com se sol dir popularment, va fer una bona “arramblada”. Resulta fàcil d’imaginar-nos el sentiment d’indignació que la referida conducta alçaria entre els habitants de la Vall de Xaló, però especialment en el batle. Aquest va seguir Malferit i, per tal d’evitar la subhasta dels animals, es va veure obligat a pagar-li la quantitat de 960 sous. Aquestes són coses del passat que, tot i els segles que han passat, encara continuen resultant interessants per als xaloners i xaloneres del present.


[1] Xaloní és el gentilici que empraven els musulmans per designar el natural de la Vall de Xaló.