divendres, 17 d’abril del 2015

LA CONTINUACIÓ D'UNA SÉQUIA (1890)


L’autorització per a realitzar aquesta obra de drenatge, la va demanar Martí Mengual i Serer per mitjà d’una petició que va ser examinada pel Plenari en la seua sessió del 9 de novembre de 1890, presidida per l’alcalde Montaner i Montaner:

Por el indicado Señor Presidente se dio cuenta a la Corporación de una solicitud suscrita por Martín Mengual  Serer, vecino de esta Villa, de fecha cuatro del mes corriente, en la que se suplica se le conceda la competente autorización para continuar una acequia subterránea para desaguar el trozo de tierra de su propiedad, partida Pasula, denominada Tras las Horcas, la cual ha de conducir las aguas al camino de Pasula hasta desembocar al barranco de dicha partida [es refereix al barranc de les Forques, no al del Negre o de Pedramala, també situat en aquesta mateixa partida].

Enterados que fueron los Señores Presentes de lo contenido en dicha solicitud y, después de discutido lo bastante, acordaron por unanimidad en votación ordinaria autorizar al espresado Martín Mengual Serer para que continúe la acequia subterránea hasta atravesar el camino de Pasula para el desagüe de las aguas al Barranco, nombrando para dirigir las obras al Albañil Antonio Maurí Puig para que, personándose en el terreno, trace el punto por dónde ha de pasar dicha acequia hasta desembocar al espresado Barranco de Pasula, cuyas obras y gastos que se ocasionen serán de cuenta del recurrente, a quien se le hará saber esta resolución a los efectos oportunos.

Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual



dijous, 16 d’abril del 2015

EL CAS D'UN NADÓ ABANDONAT (1888)


L’acta de naixement d’aquest nounat, al qual li varen posar el nom de Carlos i els cognoms de la Puerta i Espósito, explica les circumstàncies en què va ser trobat i posa de manifest el desconeixement de la seua identitat:

Que dicho niño recién nacido fue encontrado al amanecer del día de ayer [el 4 de novembre de 1888] en la puerta de la casa de José Femenía Monserrat sita en la calle de la Virgen de este Poblado, metido en una espuerta [un cabàs] y envuelto en un pañal y un pañuelo de algodón.

Que es hijo y nieto por línea paterna y materna de padres y abuelos desconocidos.

Aquesta declaració, la va fer per delegació de l’alcalde l’algutzir d’aleshores que, segons consta en la referida acta del Registre Civil de Xaló, era Batiste Sobrecases i Pérez, natural de Beniarrés però resident a la nostra vila. El document, a més del Sobrecases, el varen signar Josep Noguera i Marqués (el jutge municipal) i Josep Garcés i Mas (el secretari) i, com a testimonis, Pere Noguera i Molina i Jaume Giner i Oliver.

També, hem consultat l’Arxiu Parroquial a fi de conéixer la informació que conté sobre aquest succeït, i ens hem trobat amb la següent anotació, feta pel sacerdot Joan Ivars:

       En la Iglesia parroquial de Jalón, Diócesis de Valencia, Provincia de Alicante, día cuatro de Noviembre de mil ochocientos ochenta y ocho: Yo, el infraescrito Cura Regente, bauticé solemnemente a un niño que José Femenía Monserrat encontró colgado de un capazo a la puerta de su casa, Calle de la Virgen, hoy a las cuatro de la mañana. Se le puso por nombre Carlos Puerta. Padrinos: Juan Mestre Vives y Ángela Sirerol Noguera, solteros y naturales de ésta. Testigos: Vicente Seguí y Gabriel Marí.

El cognom Puerta, d’acord amb allò que s’explica en una nota sense data feta al marge d’aquesta mateixa inscripció fou rectificat pel de Porta, però no s’hi va esmentar la causa del canvi del castellà al valencià:


       Carlos Porta Espósito. El enmendado ‘Porta’ vale autorizado por Santa Visita. Virgilio Cortés [el signatari de l’esmena].


Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual

diumenge, 5 d’abril del 2015

LA CONSERVACIÓ DELS CAMINS (1882)

   Vista del començament del camí de Tàrbena 
     
   
La sessió del Plenari del 19 de novembre de 1882 serà recordada en l’història local pel fet que s’hi varen prendre un seguit d’acords que anaven destinats a garantir l’adequada conservació de la xarxa de camins de Xaló. Aquestes mesures, que més endavant examinarem, convé assenyalar que les van acordar els membres de la Corporació comptant amb l’aprovació d’una representació dels contribuents del municipi, ja que es tractava de decisions d’una innegable transcendència econòmica:


En la Villa de Jalón a diez y nueve de Noviembre de mil ochocientos ochenta y dos: Reunidos en esta Sala Capitular los Señores que al margen se expresan [Josep Avellà i Ferrà, Lluís Femenia i Ortolà, Sebastià Fullana i Giner, Vicent Avellà i Puigcerver, Mateu Reus i Sivera, Miquel Mas i Ferrà], mayoría de Concejales de este Ayuntamiento, para celebrar la sesión ordinaria de este día bajo la presidencia del Señor Alcalde, Don José Mengual Serer, el cual siendo la hora marcada la declaró abierta, dando principio por la lectura de la anterior, que fue aprobada.

    Acto seguido, se asociaron al Ayuntamiento y tomaron asiento los Contribuyentes que al margen se expresan [Joan Batiste Giner i Martí, Batiste Mengual i Fullana, Martí Mengual i Serer, Carles Mengual i Fullana, Pere Molina i Fornés, Josep Mengual i Pelló i Bertomeu Sirerol i Bertomeu], previa citación que al efecto se les hizo, (…)


En la reunió conjunta del Plenari i els seus associats, s’havia pres com a punt de partida la idea fonamental que la conservació dels camins de Xaló era de suma utilidad y conveniencia i, per això, es feia necessari fixar los medios que crean más adecuados y menos gravosos al vecindario para la composición de los mismos. I, per tal de donar compliment a aquest principi rector compartit per tots, els assistents a la convocatòria van decidir per unanimitat procedir a:

       Votar la prestación personal como único medio para conseguir con facilidad y casi sin gravamen para el vecindario tan útiles objetos.

       Que, en este caso, se proceda a la confección del correspondiente Padrón con arreglo a las disposiciones que rigen en la materia; toda vez que ésta es la época más a propósito para ello por estar paralizadas las faenas del campo, fijando en cuatro el número de peonadas que ha de prestar cada persona obligada a ello e igual las caballerías y carros.

       Que, concediendo la Ley a los Contribuyentes redimir las peonadas que les correspondan por sus personas, caballerías y carros, los que opten por esto pagarán lo siguiente:

Por cada peonada de hombre, cinco reales.
Por ídem, ídem de Caballerías mayores, cinco ídem.
Por ídem, ídem de ídem menores, tres ídem.
Por ídem, ídem de carro sólo, seis ídem.

Y, por último, que de este acuerdo se dé conocimiento al Señor Gobernador Civil de la provincia y, obtenida que sea la correspondiente autorización y aprobación de dicho Padrón, para lo cual se le remitirá original, se dé principio a los trabajos, autorizando al Ayuntamiento para que se encargue de la dirección de los mismos, encareciéndole que dicte las disposiciones que crea convenientes para que se practiquen con regularidad y precisión.   


Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual

EL TRASLLAT DE L'ESCOLA DEL MESTRE ESTEVE (1881)



En l’acta de la sessió del Ple del dia 2 de gener de l’any en qüestió apareix una referència que ens permet conéixer la localització inicial de l’escola de xiquets i a quin carrer va ser traslladada pels motius següents:

Por dicho Señor Presidente [Jaume Ferrà i Albanell] se manifestó: Que, estando ocupando el Maestro de Instrucción Pública de esta Villa, D. Silverio Esteve Colomer, para su escuela el primitivo Salón de sesiones del Ayuntamiento construido para este objeto y presentándose grandes dificultades que continúe dicho Maestro en el expresado salón por ocupar el Ayuntamiento en la actualidad un exiguo local de malas condiciones sin penetrar en el invierno la luz del sol; y, sin tener el Ayuntamiento un apartado para la Secretaría y archivo para custodiar los documentos, siendo el mayor inconveniente el estar este reducido local contiguo al salón que ahora ocupa dicho Maestro, donde los niños cantan en voces altas con mucha frecuencia y estudian gritando, impidiendo de esta manera que el Secretario y autoridad puedan ocuparse muchísimas veces a los perentorios trabajos que, por razón de su cargo, les están encomendados y, teniendo D. Silverio Esteve en la casa que habita (en la) Calle Alicante un gran local para escuela, que es el mismo donde la hacía el Maestro D. José García, creía conveniente hacerlo presente a la Corporación para que adopte el acuerdo que procediere.

El Plenari va acceptar la proposta presentada pel batle i va prendre la decisió de remetre-li al mestre l’oportuna comunicació, a fi que en el termini de tres dies desocupara el saló del carrer d’Alacant per a convertir-lo en escola.

Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual 

   

divendres, 27 de març del 2015

LES BARBERIES DE XALÓ (1886)


Ferran Monserrat i Cervera, fill de Simó i Josepa, feia de barber –una professió apresa del seu pare– al Xaló del 1886. Aquest veí de la nostra vila va presentar eixe mateix any una demanda en què sol·licitava la celebració d’un juí contra Batiste  i Maurí i Noguera, fuster de professió. El Monserrat fundava la seua petició en la següent causa:

       Que Bautista Maurí Noguera, carpintero, de este vecindario, me es en deber la suma de treinta y ocho pesetas, resto de once años de iguala en los servicios de Cirujía menor y barbería, dos años de este último oficio que serví a su hijo Juan Bautista y un año a otro hijo Miguel, los cuales estaban bajo patria potestad y vivían en su compañía. Y, no pudiendo conseguir el cobro por la vía amistosa, solicito a V. se sirva citarle a juicio verbal, señalando al efecto día y hora. Jalón, a 26 de marzo de 1886 (Arxiu Municipal de Xaló, Secció de Judicis).

    Una ràpida consulta a l’Arxiu Parroquial de Xaló ens dóna la informació que precisem per a fixar tant l’edat del demandant com la del demandat i els seus fills en el moment en què es va iniciar aquesta reclamació judicial:

Ferran Monserrat i Cervera
59 anys
Batiste Maurí i Noguera
52 anys
Joan Batiste Maurí i Mengual
30 anys
Miquel Maurí i Mengual 
26 anys
 
    El Jutjat va admetre a tràmit la papereta presentada pel barber i, a més, en la citació es van fer constar els següents extrems:

       Se señala para la comparecencia del juicio verbal que se solicita el día de mañana y hora tres de su tarde en la Sala Capitular, audiencia de este Juzgado, a donde acudirán las partes con los medios de prueba de que intenten valerse, apercibidos de que de no verificarlo se celebrará el juicio en rebeldía y les parará el perjuicio a que haya lugar. Lo manda y firma el Señor José Noguera Marqués, Juez Municipal, en Jalón, a treinta de Marzo  de mil ochocientos ochenta y seis.


   D’aquesta providència judicial, el secretari Vicent Noguera i Mengual en va treure una còpia perquè li fóra notificada al demandat; però, com que no es trobava al seu domicili en el moment d’anar a fer el lliurament, la va rebre la seua filla Maria:

       Acto continuo, notifiqué, leí íntegra y di copia literal de la providencia anterior a María Maurí Mengual, hija del demandado Bautista Maurí Noguera, soltera, de diez y siete años de edad, por no encontrar a éste en su casa, a quien le entregué la copia de la demanda y cédula de citación, haciéndole el encargo de que, tan luego regrese su padre, le haga entrega de dichos documentos, bajo apercibimiento de lo que haya lugar. 

    El 5 d’abril de 1886 va continuar la celebració d’aquesta causa  amb la proposició de la prova testifical. El demandant va sol·licitar que s’expedira un exhort al jutge municipal de Dénia, a fi que rebera els testimonis de Blai Domingo Cruanyes i de Vicent Berenguer Ferrer, tots dos veïns d’aquella ciutat i domiciliats respectivament al carrer del Pont del Raval i al del Cop:

(…) cuya declaración se hará extensiva a que manifiesten si, durante el tiempo que tanto uno como otro estuvieron de dependientes del demandante, afeitaron como parroquianos a los hijos del demandado, llamados Juan Bautista y Miguel Maurí Mengual, sin que éstos pagaran en el acto cantidad alguna.

    Per la seua banda, el demandat va proposar que es prenguera declaració al veí de Xaló, Pere Signes i Maurí, practicant i barber d’ofici, que quan fou interpel·lat es va expressar d’aquesta manera:

   Que hace diez años que reside en esta población y está al frente de su tienda, durante cuyo tiempo ha afeitado como igualados a Juan Bautista y Miguel Maurí Mengual, hijos del demandado, cobrando las igualas correspondientes.

    També, a petició del Maurí, el jutge Noguera va requerir la presència d’un altre testimoni: Macià Mengual i Fullana, oficial de barberia i també veí de Xaló, que va fer la següent declaració:

   Que, desde que Don Pedro Signes Maurí reside en esta población, se halla a su servicio como oficial de barbero y durante todo este tiempo ha visto afeitar a su maestro y, cuando no, el declarante lo ha verificado a los dos hijos del demandado, Juan Bautista y Miguel Maurí Mengual, a escepción de sobre dos años que este último ha estado ausente.

     Ni les declaracions dels dos veïns de Dénia ni la sentència d’aquest plet, les hem pogudes localitzar en l’Arxiu Municipal de Xaló i, per tant, no sabem a quina de les dues parts fou favorable el veredicte del jutge. En qualsevol cas, aquest expedient resulta prou interessant perquè ens serveix per a constatar el fet que l’any 1886 a Xaló hi havia, almenys, dues barberies: una la de Ferran Monserrat i Cervera i l’altra la de Pere Signes i Maurí, on treballava d’oficial Macià Mengual i Fullana.

    Però, a més, el referit document fa a al·lusió a la iguala, que consisteix en el pagament d’una quantitat de diners fixa, generalment amb caràcter anual, a un determinat professional (metge, apotecari, menescal o, com en la situació descrita, un barber) a fi de rebre l’atenció especialitzada d’aquell durant tot el període de temps convingut entre els contractants (l’igualador i l’igualat). Finalment, cal destacar també que la majoria dels barbers de l’època practicaven la denominada ‘cirurgia menor’ (les cures bàsiques d’infermeria, sagnats, extraccions dentàries, etc.).

    Finalment, i a títol de curiositat, esmentarem que un fill de Ferran Monserrat i Cervera, dit Vicent Monserrat i Sanxis, de 28 anys d’edat, exercia la professió del seu pare a la població de Mustafà (Mustapha, en francès) al departament d’Alger l’any 1891. En aquesta mateixa localitat va morir Ferran Montserrat i Cervera als 64 anys el 12 de febrer del 1888. No sabem en quin moment el Ferran deguera abandonar Xaló per a traslladar-se al nord d’Àfrica, però per una qüestió de dates podria haver-se produït entre el segon semestre del 1886 o al llarg del 1887.

Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual


dijous, 12 de febrer del 2015

JOSEPA DOMÉNICA CATALÀ DE VALERIOLA, BARONESSA DE XALÓ I LLÍBER I SENYORA DE GATA DE GORGOS

Palau dels Català de Valeriola, a València.


On i quan va nàixer la duquessa? Va nàixer al palau dels Català de Valeriola, a la ciutat de València, l’11 de noviembre de 1764.

Quan va morir el seu pare? Vicent Català de Valeriola, Centelles i Castellví va morir el 9 d’abril de 1766.

Quan va morir la seua mare? Rafaela Luján y Góngora va morir el 21 d’abril de 1766.

Després de la mort dels seus pares, qui es va fer càrrec de la duquessa? Ana Antonia Menéndez y Sandoval, la seua àvia, va ser nomenada tutora de Josepa Doménica.

Quan la seua àvia va morir el 22 d’abril de 1776, qui la va substituir en la tutela? El marqués d’Almodóvar (a partir de 1870, duc d’Almodóvar), el seu oncle.

L’any 1870, quina importancia té per als Almodóvar? Carles III els concedeix el títol de ducs i passen a ser Grans d’Espanya.  

Quan i amb qui es va casar la duquessa? El 15 de setembre  de l’any 1782 Josepa Doménica es va casar amb el seu cosí Benito de Palermo, Ossorio y Lasso de la Vega a Madrid.

Quan i per què va acabar aquest matrimoni? El dia 28 de juliol de l’any 1789 és declarat nul.

Quan el duc d’Almodóvar va morir l’any 1794, quins títols va heretar la duquessa d’ell? Josepa Doménica es va convertir en duquessa d’Almodóvar, comtessa de Canalejas i marquesa d’Ontiveros.

El dia 8 de març de 1800 va morir un altre oncle seu, Joaquim Antoni Castellví i Idiáquez, quins títols va heretar d’ell? Josepa Doménica va passar a ser comtessa de l’Alcúdia i Gestalgar, baronessa d’Estivella, Xaló i Llíber i senyora de Gata.

Quan va fer el seu testament? El dia 19 d’octubre de l’any 1804 va atorgar testament.



Quan va morir la duquessa? El 6 de febrer de 1814 als 50 anys d’edat. I el dia 9 es va obrir el testament i es va fundar la testamentària benèfica. 

dilluns, 1 de desembre del 2014

LA CONSTRUCCIÓ DE LES ESCOLES DEL CARRER DE L'ESGLÉSIA




Entre els assumptes que s’havien de tractar en la sessió del dia 8 d’agost de l'any 1925, cal assenyalar-ne un que requeria una ràpida resolució. Joan Batiste Monjo Giner, l’alcalde d’aleshores, s’hi referia de la manera següent:

De todos los concurrentes era conocido el estado de descuido y lamentable abandono en que se encontraba la enseñanza primaria en esta población, por carecer en absoluto de locales adecuados para ello, por cuyo motivo, al formar el presupuesto ordinario para el actual ejercicio económico, se había consignado para tal actuación cantidad para adquisición de un solar y construcción de dos pabellones donde instalar las escuelas nacionales.

Aquest solar situat a la prolongació del carrer de l’Església era propietat de Gabriel Giner Montaner. En l’acta s’explica que l’inspector d’Ensenyament Primari, després de veure el terreny, havia manifestat que reunia las condiciones apetecidas. El document en qüestió també fa referència a la manera de finançar la seua adquisició: (...) acordando que del capítulo 11º, artículo 1º se satisfaga el importe del mencionado solar.

Xaló aleshores comptava amb unes escoles de patronat que s’havien fundat amb fons procedents de la testamentaria de la duquessa d’Almodóvar. Tenien una seu fixa al carrer de l’Ensenyança (l’actual carrer de la Duquessa). Per contra, les escoles nacionals van anar ocupant locals que pertanyien a l’Ajuntament o cases arrendades a particulars. Un exemple: l’any 1881 les escoles ocupaven un local de la Sala Vella del carrer de l’Hospital que anteriorment s’havia fet servir de saló destinat a celebrar les sessions del Ple. Però aquest ús docent va resultar incompatible amb l’administratiu, perquè los niños cantan en voces altas con mucha frecuencia y estudian gritando, impidiendo de esta manera que el secretario y autoridad puedan ocuparse muchísimas veces a los perentorios trabajos que, por razón de su cargo, les están encomendados. Davant aquesta situació, l’Ajuntament va decidir traslladar les escoles al carrer Alacant, a una habitació de la casa on vivia el senyor Silveri Esteve, el mestre que impartia les classes.

Les cases que l’Ajuntament llogava no sempre presentaven unes condicions acceptables. Així ens ho acredita l’informe elaborat l’any 1893 pels regidors Miquel Mas Ferrà i Batiste Fullana Giner:

En cumplimiento de su cometido, habían inspeccionado las casas en que se hallan instaladas las antedichas escuelas y se habían convencido de que no reúnen las condiciones necesarias para el objeto a que se destinan, puesto que no sólo son insuficientes para dar cabida a todos los alumnos que en las mismas se hallan matriculados y se hallan muy poco ventiladas sino que una de ellas, o sea la [casa] que ocupa la escuela a cargo del señor Robert, en concepto de los señores de la comisión amenaza desplomarse parte de la techumbre de una de las habitaciones superiores.

Una vegada coneguda l’opinió dels dos comissionats sobre aquest assumpte, el Ple va adoptar la següent decisió:

Se acordó por unanimidad de votos que se traslade desde luego la escuela de niños dirigida por el maestro don José Robert desde la casa en que en la actualidad se halla instalada, perteneciente a don Domingo Garcés Sanchis, a la de la propiedad de don Pedro Juan Oliver Pérez, vecino de esta villa, sita en la calle de la Virgen número nueve de la misma, la cual en concepto de la Corporación municipal reúne las condiciones necesarias para el objeto.

Per tant, la construcció de les escoles del carrer de l’Església suposava la possibilitat de comptar ja amb instal·lacions pròpies del municipi pensades per a la docència i no simplement adaptades com era el cas de les cases que s’havien arrendat. A hores d’ara, l’edifici encara existeix però la seua funció és ben diferent, ja que alberga les dependències administratives de la corporació municipal.