Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XV. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XV. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de juliol del 2015

DIES AMARGS A LA VALL DE XALÓ


Jaume Malferit ostentava el càrrec de lloctinent del governador de València a les terres compreses entre el Xúquer i Xixona. Aquest alt funcionari es va traslladar des de Xàtiva –població en què residia habitualment– fins a la Vall de Xaló, on va romandre un curt període de temps: sis terribles dies que cap xaloní[1] ja no oblidaria. En Malferit els va aprofitar per a la comissió de “grans greujes e oppressions” contra els Martorell i els seus vassalls, segons la queixa que el mateix Joanot va sotmetre a la consideració de les Corts celebrades l’any 1437.

Però, en què van consistir les ofenses denunciades per l’autor d’“El Tirant”? Va haver-hi una extralimitació per part de dit funcionari en l’exercici de l’autoritat que el monarca li havia conferit? S’hi va produir, per tant, allò que hui anomenaríem un abús de poder? Per la documentació que s’ha conservat, estudiada per Jesús Villalmanzo, tenim notícia de la manera en què el lloctinent es va comportar mentre va romandre a la nostra vall. Aquestes dades ens permetran fer una valoració de la gravetat dels fets que a continuació referirem.

Primerament, ens centrarem en la persona del mudèjar Fucey Maçarofí. A aquest vassall dels Martorell, en Malferit li va prendre un parell de manilles d’or preuades en 24 florins, un mantell nou que va costar 5 florins, una espasa i un broquer que valia 30 sous. Així mateix, el lloctinent va ordenar la incautació de 5 bèsties que pertanyien als musulmans de la vall amb la intenció de vendre-les a Gandia. També, es va apoderar dels 150 sous que acabava de cobrar el recaptador dels drets senyorials. Com se sol dir popularment, va fer una bona “arramblada”. Resulta fàcil d’imaginar-nos el sentiment d’indignació que la referida conducta alçaria entre els habitants de la Vall de Xaló, però especialment en el batle. Aquest va seguir Malferit i, per tal d’evitar la subhasta dels animals, es va veure obligat a pagar-li la quantitat de 960 sous. Aquestes són coses del passat que, tot i els segles que han passat, encara continuen resultant interessants per als xaloners i xaloneres del present.


[1] Xaloní és el gentilici que empraven els musulmans per designar el natural de la Vall de Xaló.

dimarts, 31 de desembre del 2013

ELS MUDÈJARS DE LA VALL DE XALÓ AL SEGLE XV



Durant el segle XV els mudèjars representaven el gruix de la població de la Vall de Xaló. En aquella època alguns musulmans es varen traslladar a d’altres senyorius, a la recerca d’unes millors condicions de vida. Aquests desplaçaments solien acabar en una disputa entre el senyor que havien deixat i el nou que els acollia. Així, l’any 1424 es va iniciar un plet entre Francesc Martorell, pare del novel·lista Joanot Martorell, i Llorenç Banyuls, notari de Benissa, per causa del canvi de residència d’un vassall dels Martorell a una alqueria propietat dels Banyuls.

Però aquest no és l’únic cas: per la documentació de l’època se sap que el matrimoni musulmà format per Yaye Duce i la seua esposa Cent van abandonar la Vall de Xaló l’any 1430 i es van establir al senyoriu de Beniarjó, que pertanyia aleshores al poeta Ausiàs March. Com a senyor de Yaye i de Cent, Francesc Martorell es va queixar al governador de València, a qui va demanar que instara a Ausiàs March que li’ls tornara, o en cas contrari, que li pagara les rendes que li devien. Hi havia, però, vassalls que no abandonaven per complet el lloc d’origen, com ho prova el testimoni de Jaume Ripoll, peraire, veí de Xaló, que en una causa civil de l’any 1447 va fer la següent declaració:

     (…) los moros que se n’anaven de la dita Vall[1] venien e lauraven e sembraven amagadament e lo jorn que segaven batien e se.n portaven los blats fora de la dita Vall allà hon habitaven per por de porters i officials reyals (…)[2]

Ara convé esmentar que aquests funcionaris no tenien cap mena d’escrúpol, és a dir, si no podien executar els béns del senyor, les escasses pertanyences dels vassalls passaven a convertir-se aleshores en el seu objectiu prioritari. La manca de col·laboració amb els comissionats era l’actitud més freqüent per part dels qui anaven a ser embargats i, sobre aquesta mateixa qüestió, Jaume Ripoll –un habitant cristià de la Vall de Xaló– ens ha deixat una valuosa descripció de la manera en què els mudèjars oposaven resistència a l’autoritat:

       E dix que estant e habitant ell testimoni en lo temps que mossén Galceran Martorell stava e habitava en la dita Vall, segons ha dit desús, véu que alguns porters anaven als lochs de Murta i Benibrafim per executar aquells per deutes de mossén Martorell, e lo dit mossén Galceran Martorell los exia al davant amb moros armats amb ballestes preparades fahent-los exir de la dita Vall.[3]

Com a conclusió d’aquest apartat, considerem que seria oportuna la referència a un manament executori que la Governació de València, a instàncies de Bertomeu Martí, li va adreçar a Francesc Martorell l’any 1432, per l’import total de 100 florins. La dita suma, l’acreedor pretenia que es fera efectiva a través de la confiscació dels béns que els vassalls del debitor tenien a la Vall de Xaló. En Francesc es va manifestar en contra d’aquesta mesura i, com a alternativa i a fi de satisfer el deute, feia l’oferiment d’una casa situada a la vila de Gandia. El patriarca dels Martorell era plenament conscient de les nefastes conseqüències que podrien derivar-se d’un tal embargament:

 (…) penyorant los vasalls seria dat gran dampnatge a aquells e fer-los fogir, maiorment, com per los delats són stats en la Vall de Xaló los dits vasalls són  apparellats ab pocha scusa de anar-se’n, ço que no seria poch dampnatge de aquesta part.

Tant el senyor com els vassalls patien les conseqüències d’aquest tipus d’accions executòries: el primer s’enfrontava a la possibilitat real de despoblament de les seues possessions, i els segons es veien forçats a una elecció injusta: anar-se’n o perdre tot el que tenien.

Autors: Jaume Noguera i Mengual & Rubèn Vidal i Bertomeu





[1] Es refereix a la Vall de Xaló.
[2] Jesús Villalmanzo i Jaime J. Chiner, La pluma y la espada. Estudio documental sobre Joanot Martorell y su familia (1373-1483), 1992, pàgina 388.
[3] Ibídem, pàgina 389.