Durant el segle
XV els mudèjars representaven el gruix de la població de la Vall de Xaló. En
aquella època alguns musulmans es varen traslladar a d’altres senyorius, a la
recerca d’unes millors condicions de vida. Aquests desplaçaments solien acabar
en una disputa entre el senyor que havien deixat i el nou que els acollia.
Així, l’any 1424 es va iniciar un plet entre Francesc Martorell, pare del
novel·lista Joanot Martorell, i Llorenç Banyuls, notari de Benissa, per causa
del canvi de residència d’un vassall dels Martorell a una alqueria propietat
dels Banyuls.
Però aquest no és l’únic cas: per la documentació de l’època se sap que
el matrimoni musulmà format per Yaye Duce i la seua esposa Cent van abandonar
la Vall de Xaló l’any 1430 i es van establir al senyoriu de Beniarjó, que
pertanyia aleshores al poeta Ausiàs March. Com a senyor de Yaye i de Cent,
Francesc Martorell es va queixar al governador de València, a qui va demanar
que instara a Ausiàs March que li’ls tornara, o en cas contrari, que li pagara
les rendes que li devien. Hi havia, però, vassalls que no abandonaven per
complet el lloc d’origen, com ho prova el testimoni de Jaume Ripoll, peraire,
veí de Xaló, que en una causa civil de l’any 1447 va fer la següent declaració:
(…)
los moros que se n’anaven de la dita
Vall[1] venien e lauraven e sembraven amagadament e lo jorn que segaven batien e se.n portaven
los blats fora de la dita Vall allà hon habitaven per por de porters i
officials reyals (…)[2]
Ara convé esmentar que aquests funcionaris no tenien cap mena
d’escrúpol, és a dir, si no podien executar els béns del senyor, les escasses
pertanyences dels vassalls passaven a convertir-se aleshores en el seu objectiu
prioritari. La manca de col·laboració amb els comissionats era l’actitud
més freqüent per part dels qui anaven a ser embargats i, sobre aquesta mateixa
qüestió, Jaume Ripoll –un habitant cristià de la Vall de Xaló– ens ha deixat una valuosa
descripció de la manera en què els mudèjars oposaven resistència a
l’autoritat:
E dix que estant e habitant ell testimoni en
lo temps que mossén Galceran Martorell stava e habitava en la dita Vall, segons
ha dit desús, véu que alguns porters anaven als lochs de Murta i Benibrafim per
executar aquells per deutes de mossén Martorell, e lo dit mossén Galceran
Martorell los exia al davant amb moros
armats amb ballestes preparades fahent-los exir de la dita Vall.[3]
Com a conclusió d’aquest apartat, considerem que seria oportuna la referència
a un manament executori que la
Governació de València, a instàncies de Bertomeu Martí, li va
adreçar a Francesc Martorell l’any 1432, per l’import total de 100 florins. La
dita suma, l’acreedor pretenia que es fera efectiva a través de la confiscació
dels béns que els vassalls del debitor tenien a la Vall de Xaló. En Francesc es
va manifestar en contra d’aquesta mesura i, com a alternativa i a fi de
satisfer el deute, feia l’oferiment d’una casa situada a la vila de Gandia. El
patriarca dels Martorell era plenament conscient de les nefastes conseqüències
que podrien derivar-se d’un tal embargament:
(…) penyorant
los vasalls seria dat gran dampnatge a
aquells e fer-los fogir,
maiorment, com per los delats són stats en la Vall de Xaló los dits vasalls
són apparellats ab pocha scusa de
anar-se’n, ço que no seria poch dampnatge
de aquesta part.
Tant el senyor com els vassalls patien les conseqüències d’aquest tipus
d’accions executòries: el primer s’enfrontava a la possibilitat real de
despoblament de les seues possessions, i els segons es veien forçats a una
elecció injusta: anar-se’n o perdre tot el que tenien.
Autors: Jaume Noguera i Mengual & Rubèn Vidal i Bertomeu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada