Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jaume I. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jaume I. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de desembre del 2013

DADES BIOGRÀFIQUES SOBRE NA BERENGUERA, SENYORA DE MUDÈJARS


Aquesta dama fou senyora del terme castral de Xaló amb totes les seues alqueries i rahals en el període històric comprés entre el 1268 i el 1272, que fou l’any del seu decés. Na Berenguera era filla de l’infant Alfons de Castella, germà del rei Ferran III el Sant i, per tant, cosina germana d’Alfons X, apellat el Savi.

Quan el rei Jaume va conéixer la jove[1] Berenguera, se’n va enamorar apassionadament. La trobada es va produir el 1264 a Alcaraz, on es va reunir amb el seu gendre[2] a fi d’enllestir els pactes referits a la conquesta de Múrcia. A partir d’aquell moment, la princessa va abandonar la cort castellana per a seguir el nostre monarca. El rei ja havia fet els seixanta anys i estava casat amb na Teresa Gil de Vidaure, senyora de Planes i Almudaina. El 1267 en Jaume va demanar al papa Climent IV que anul·lara el seu matrimoni sota el pretext que la noble dama estava malalta de lepra, però aquest no va acceptar la petició reial i, a més, li va exigir el final d’una relació que considerava adúltera i incestuosa[3]. Però, el sobirà en va fer cas omís i va continuar amb l’amistaçament amb na Berenguera.

Maria Carme Roca[4] opina que el monarca volia el perdó de Déu, però era conscient a la vegada que no podia ni tampoc tenia la voluntat d’abandonar a qui s’ha convertit en el preuat objecte del seu voler. Era una situació que, a parer de la referida autora, el devia afectar profundament i així ho va deixar reflectit en el Llibre dels Fets:

(…) e demanam frare Arnau de Segarra, que era preïcador, e dixem-li que volíem penre penitència d’ell; e dix que diguéssem. E nós dixem-li que a nostre Senyor no li cuidàvem tenir altre tort perquè nós deguéssem ésser perdonat, sinó tan solament de dona Berenguera, e nós havíem en cor d’ésser ab ella menys de pecat. Així com ho deu ésser ab sa muller.[5]       

La mort de la princesa i, lògicament, la conclusió d’aquell afer del cor va arribar de manera sobtada el 17 de juny de 1272. La ciutat de Narbona –i, més concretament, el convent de Sant Francesc– fou l’escenari on la companya del rei va alenar per darrera vegada. Traspassada sense deixar descendència i de conformitat amb allò que s’havia estipulat en l’escriptura de donació, les possessions de Xaló van tornar a mans del monarca.
   



[1] Na Berenguera devia tenir aleshores uns vint-i-set anys.
[2] Alfons X de Castella estava casat amb na Violant, la filla gran del rei Jaume.
[3] Amb l’ús de l’esmentat qualificatiu, cal reconéixer que el pontífex es va excedir. En aquest punt, hem de tenir en compte que el parentiu que existia entre Jaume I i na Berenguera era de huitè grau, ja que tots dos eren descendents de Ramon Berenguer III.
[4] Maria Carme Roca, Les dones de Jaume I, L’esfera dels lllibres, 2008, pàgina 204.
[5] Ibídem, pàgines 204 i 205. 

EL CASTELL D’AIXA, UN PRESENT PER A UNA DAMA PRINCIPAL



El dia 4 de maig de 1269 la princesa na Berenguera Alfonso de Molina, amistançada del rei Jaume I, rep en donació del monarca els castells de Tàrbena i Xaló:

Per nos et nostros successores, damus et concedimus pure, libere et simpliciter, titulo perfectae e irrevocabilis donationis inter vivos, vobis, karissimae et dilectae nostrae dompnae Berengueriae Alfonsi et vestris (…) castra et villas de Tarbana et de Exalone, cum alcheriis et terminis suis et cum alcheriis quas alcaydus Mahometus, et Bocoronus nepos eius, ac alii sarraceni qui cum eis recesserunt a regno Valentiae modo quando dictus alcaydus terram suam nobis reddidit, habebant in valle Exalonis, scilicet: Atrayello, Benjuagi, Alquellelin, Muscayra, Rahal Alinhegui, Rahal Abencurbulin, Allibayt, Cotar, Duran, Benixaloni, Arahal, Albayren, Allanz, Albignen, Axaut, Algar et Sancta Ylla, cum terminis et alqueriis suis.[1]

Com es pot comprovar en l’anterior relació d’alqueries no figura Benibrai ni Murta pel fet –ja comentat abans– de pertànyer a Abu Jafar. Però aquesta no serà la darrera vegada que Benibrai i Murta les trobarem integrades en unitats administratives de les quals no formaran part els altres poblats veïns.[2]

Quant a algunes de les alqueries esmentades en el document examinat supra, convindria dir que Cotar és el topònim amb què es designava en aquella època la partida de Cuta, hui dividida administrativament entre els municipis de Xaló i Llíber (o Allibayt, segons que indica el text). I, finalment, l’agrupació dels poblats d’Arahal i Benixaloní podria ser l’origen del Ràfol de Xaló, nom amb què es va conéixer l’actual Xaló entre els segles XIV i XVI. De tota manera, es tracta d’una hipòtesi que encara no ha rebut una confirmació definitiva, i l’única cosa que es pot afirmar amb seguretat a hores d’ara és que Benixaloní i Arahal eren al segle XIII dos nuclis de població diferenciats dins de la Vall de Xaló, però que geogràficament devien estar molt pròxims per la disposició en què se’ls menciona en la relació que apareix en l’escriptura de donació[3] feta a favor de la princesa Berenguera.



[1] Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre 15, folis 105 v. i 106 r. Traducció: “Per nós i els nostres successors, donem i concedim pura, lliure i simplement, a títol de perfecta i irrevocable donació entre vius, a vós, la nostra molt estimada i predilecta senyora, na Berenguera Alfonso, i als vostres (…) els castells i les viles de Tàrbena i Xaló amb les seues alqueries i termes, les quals l’alcaid Mahomet i el seu nebot Bocoronus i els altres sarraïns que amb ells van marxar del regne de València, de manera que quan el dit alcaid ens va donar la seua terra aquells tenien a la Vall de Xaló açò: Atrayello, Benjuagi, Alquellelin, Muscayra, Rahal Alinhegui, Rahal Abencurbulin, Allibayt, Cotar, Duran, Benixaloni, Arahal, Albayren, Allanz, Albignen, Axaut, Algar et Sancta Ylla, amb els termes i alqueries seues.” 
[2] Per exemple, al segle XV Benibrai-Murta constitueixen una aljama diferent de la del Ràfol de Xaló.
[3] En aquesta escriptura de donació podem distingir cinc clàusules. La primera d’elles està referida al caràcter vitalici de la cessió. En la segona i tercera, es planteja el supòsit que na Berenguera morira amb descendència i les solucions són diferents segons que es tracte d’un mascle o una femella. Si de la unió de na Berenguera amb en Jaume naixia un fill,, les possessions descrites passarien a ell; en canvi, en el cas que fóra una filla, aquesta no tendria el dret d’heretar el senyoriu, que retornaria a l’infant Pere o els seus successors però amb l’obligació de dotar la seua germanastra amb 20.000 morabatins. En l’estipulació quarta, també es preveu la reversió a la Corona si el fill de la parella mor sense haver deixat descendència masculina. En la clàusula cinquena s’estableix el mateix efecte per a la manca de fills o filles.