Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Repobladors illencs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Repobladors illencs. Mostrar tots els missatges

dilluns, 23 de desembre del 2013

MEMÒRIA DELS DIFUNTS DE L'ANY 1637



MONTSERRAT PASTOR.- Era el pare de Caterina Pastor, la muller de Joan Font a qui anomenaven “el català”, perquè havia vingut a Xaló des del Vendrell. Fou soterrat al fossar de Xaló el 15 de gener de 1637. Els seus néts, Mateu[1] i Lluís Font i Pastor, li van fer dir una missa cantada i, l’endemà, una de resada.

MARIA, albat.- Tenia tres anys quan va ser soterrada al fossar de Xaló el dia 30 de gener de 1637. Era filla de Joan Pastor i Isabet Ordines. En la partida de baptisme, signada pel llicenciat Laodicio de Pedro Granulles el 2 de febrer de 1634, se’ns dóna més informació sobre aquesta xiqueta: el seu nom complet era el de Maria-Anna i els seus padrins van ser el xaloner Pere Fuster i la lliberana Guisabet Monjo, i tant l’un com l’altra eren fadrins. 

UN ALBAT DE COGNOM CAMPAMAR.- En la partida de defunció el rector Vargues no especifica el nom d’aquest xiquet d’un any d'edat; només esmenta que era fill de Bertomeu Campamar i que fou soterrat al fossar de Xaló el 10 de març de 1637. Però, en la inscripció del seu bateig, feta també pel prevere Vargues el 31 de març de l’any anterior, es pot llegir que li van imposar els noms de Guillem i Josep. Van intervenir-hi com a padrins els xaloners Mateu Font i Bàrbera Oliver. Com a informació addicional, convé afegir-hi que el 1637 –concretament el 30 de setembre– Bertomeu Campamar[2] i la seu dona, Antonina Monjo, van batejar un germà d’aquest albat, al qual van decidir posar-li el nom compost de Miquel-Jeroni. Els seus padrins foren Martí Castells[3] –fadrí– i Joana Oliver –donzella–, tots dos veïns del lloc de Xaló. No era, però, aquest fill el primer que la referida parella havia tingut, ja que el 10 de desembre de 1634 va ser batejat un xiquet dit Bertomeu. El nadó fou apadrinat per Nofre Calafat i Isabet Monjo.  
  
ISABET ORDINES.- Era l’esposa de Joan Pastor i mare de Maria Pastor, la xiqueta de tres anys a qui hem fet referència anteriorment. El lloc i la data del seu soterrament foren el fossar de Xaló i el 29 d’abril de 1637. El notari Pere Riutort va rebre el seu testament el dia 15 d’aquell mateix mes. En l’esmentat document es preveia una deixa de quinze lliures que la testadora volia que es destinaren al pagament de les despeses que ocasionara el seu traspàs. Amb aquesta suma, se li van dir tres misses cantades –la primera i la segona les van celebrar respectivament els rectors de Xaló i Alcanalí, i a l’endemà del soterrar, la tercera la va celebrar mossén Vargues– i la quantitat que va sobrar, amb la conformitat dels seus marmessors[4], es va destinar a la celebració de misses resades.

MARGALIDA MONJO.- Era la vídua de Martí Pastor. Fou sepultada a l’església de Xaló el 17 de juny de 1637. El rector Vargues no va poder participar-hi perquè aquell dia estava absent de la parròquia. En aquesta cerimònia, fra Josep Alcalà el va sustituir. Margalida havia fet testament davant del notari Miquel Martí Miralles, el fill de Miquel Martí i Ferrer (mort el 1636). La data de l’atorgament del document en qüestió fou el dia 7 del mes en què va ocórrer la seua mort. Com a marmessors, hi apareixen nomenats el mateix mossén Vargues i Martí Castells de Xaló. Per al bé de la seua ànima, la testadora va assignar una suma de seixanta lliures, de les quals cinquanta quedarien reservades per al soterrar i les misses[5] i les altres deu s’haurien de destinar a la celebració anual d’una missa que, segons la voluntat de la difunda, tindria lloc el dia de Cap d’Any.

UN ALBAT DE COGNOM XIMENO.- Era fill de Joan Ximeno, i fou soterrat al fossar de Xaló el 14 de juliol de 1637.            

MATEU ALBANELL I SERRA.- Els seus pares eren Mateu Albanell i Margalida Serra i, per tant, era germà de Miquel[6] i de la difunta Margalida[7]. El seu oncle era Jaume Albanell, el mestre de gramàtica de Santa Margalida. S’havia casat amb Joana Serra i Reguer. Fou soterrat en l’església de Xaló el 16 de juliol de 1837. Va testar davant el notari Joan-Antoni Torres.

UN ALBAT DE COGNOM SERRA.- Era fill de Joan Serra, ministre del lloc de Xaló. Fou soterrat al fossar el 18 de juliol de 1637.

SEBASTIANA PASTOR.- Era la vídua de Rafel Rosselló. Fou soterrada el 30 de setembre de 1637.

FRANCINA NOGUERA I PUIG[8].- Va nàixer a Llucmajor el 1608. Era la filla de Joan Noguera i Margalida Puig i l’esposa de Jaume Puig i Roig[9]. Les seues despulles mortals foren soterrades a l’església de Xaló el 6 de novembre de 1637. Tres dies abans d’aquesta data, havia atorgat testament davant el notari Miquel Martí i Miralles, el cosí de Pere Martí i Ballestri, que era l’aleshores el batle de Xaló.

RAFEL-GABRIEL FERRÀ I VIDAL.- Els seus pares eren Gabriel Ferrà i Pereta Vidal. El seu soterrar va tenir lloc al fossar de Llíber el 10 de novembre. Tot i que el rector Vargues no va fer constar en la partida de defunció el qualificatiu d’albat, sembla que sí tenia aquesta condició.  

ANTÒNIA PUIG I NOGUERA.- Quan va morir, tenia cinc anys.[10] Fou soterrada a l’església de Xaló cinc dies després de la data d’inhumació de la seua mare, Francina Noguera. A més, cal recordar que una germaneta de l’Antònia havia mort l’any anterior –concretament el 12 d’octubre de 1636– a l’edat de sis mesos.     

SEBASTIÀ MESTRE I ALBANELL .- No estava casat. Els seus progenitors eren Sebastià, fill de Sebastià Mestre i Joana Quecles, i Margalida, filla de Mateu Albanell i Margalida Serra. Fou inhumat a l’església de Xaló el 29 de desembre de 1637. Per absència del rector Vargues, la cerimònia fúnebre la va oficiar mossén Salvador Santa Cecília. Va testar just una setmana abans que fóra soterrat, i les seues darreres voluntats les va rebre el notari Miquel Martí i Miralles el 22 de desembre de 1637. Va llegar vint-i-cinc lliures perquè li digueren una lletania i tres misses cantades, s’hi pagara el dret de seputura i que, a més, el romanent d’aquesta suma els seus marmessors[11] l’invertiren en la celebració de misses resades.  





[1] Mateu Font era el fill de Joan Font català i Margalida Pastor. El seu avi per la part materna era Montserrat Pastor, que ja apareixia esmentat en els Establiments de 1611. Mateu s’havia casat el 18 de juliol de 1628 amb Joana, la filla dels margalidans Jaume Riera i Francina Mestre. Aquest matrimoni havia tingut un fill dit Joan el 1634. Francesca Pastor, l’esposa de Martí Castells, el va batejar a casa dels seus pares el 16 de juny d’aquell any i foren els seus padrins Lluís-Joan Torres i Àngela Martí.
 [2] Bertomeu Campamar havia estat casat abans amb Joana Omar, filla d’Antoni Omar i Joana Serra, naturals de Santa Margalida però instal·lats a Xaló. La cerimònia nupcial es va celebrar a Xaló el 31 d’agost de 1627. Campamar era originari de Pollença i els seus pares eren Antoni Campamar i Margalida Pont.
[3] Aquest Martí Castells –que tenia la condició de fadrí– ha de ser, lògicament, una persona distinta del Martí Castells que el 27 de febrer de 1635 apareix referenciat en el “Llibre de Batejos” del segon Quinque Libri de la parròquia de Xaló com a marit de Francesca Pastor i pare de Joana Anna, a qui van batejar eixe dia. Els seus padrins foren Pere Fuster, fadrí, i Anna Miralles, la muller de Miquel Martí i Miralles.
[4] Isabet Ordines havia escollit com a marmessors a Joan Pastor, el seu marit, i a Rafel Llobera.
[5] Se li van dir tres misses cantades, lletania i el romanent, com solia ser habitual, es va invertir en la celebració de misses resades en el temple parroquial de Xaló.  
[6] Miquel Albanell i Serra es va casar amb Àngela, filla de Joan Ferrer de la Vila Joiosa i Gabriela Pérez de Benissa. Un altre fill d’aquesta parella era Genís Ferrer i Pérez (nat el 1605), que va contraure matrimoni amb Isabel Ortolà i Ivars de Benissa a Xaló el 16 d’octubre de 1631.
[7] Margalida Albanell i Serra era la muller de Sebastià, el fill de Sebastià Mestre i Joana Quecles. Es va quedar vídua el 5 de gener de 1630, però en aquest estat va romandre poc temps. La mort la va visitar el 16 de febrer vinent. Dos mesos després, es va produir el traspàs de  Sebastià Mestre dit el major, el seu sogre. Era el 9 d’abril d’aquell mateix any. Sebastià el fill va atorgar testament davant el notari Vicent Perles, veí d’Alcanalí, i com a marmessors Joan Mestre i Quecles, el seu germà, i Mateu Albanell i Serra, el seu cunyat. Per la seua banda,  Margalida també havia nomenat aquest parell com a executors de les seues darreres voluntats, que van ser rebudes pel mateix fedatari. En canvi, Sebastià –el pare– va escollir com a notari a Bernat Alberola i marmessora la seua segona esposa, Caterina Font, que va compartir aquest càrrec amb Joan Mestre i Quecles, el seu fillastre.       
[8] Hi ha una altra Francina Noguera, que és la filla de Blai Noguera i Antònia Rubí, dos veïns de Llíber. Aquesta Francina es va casar amb el margalidà Pere Pastor el 15 d’octubre de 1629. La cerimònia nupcial es va celebrar a l’església de Xaló i, entre els testimonis, estaven el batle Pere Martí i Ballestri, Joan Mestre i Pere Font. Aquest matrimoni va tenir una filla dita Antònia-Vicenta, que va ser batejada per mossén Vicent Vargues el 23 d’octubre de 1637. Precisament, de la referida criatura va ser padrina de bateig la Francina (o Francisca) Noguera, l’esposa de Jaume Puig, que va morir el dia 6 del mes vinent. La relació de parentiu entre Francina Noguera i Puig i Francina Noguera i Rubí consistia en el fet que la primera era tia de la segona, ja que Blai Noguera i Puig era germà de l’una i pare de l’altra.   
[9] Jaume era el fill de Rafel Puig i Antònia Roig, que va morir el 27 de setembre de 1634, és a dir, en una data anterior a la del traspàs del seu marit. Aquest es va tornar a casar amb el 22 de novembre de 1635 amb Francisca Lozano.
[10] Antònia Puig i Noguera havia estat batejada a l’església de Xaló el 2 de febrer de 1633, i havien participat com a padrins en la cerimònia Gabriel Noguera i Puig, germà de la mare, i Caterina Puig de Llíber.
[11] Jaume Albanell i Mateu Albanell.

divendres, 20 de desembre del 2013

ELS RITUALS DE LA MORT AL SEGLE XVII. LES MISSES DE DIFUNTS I EL SEU FINANÇAMENT



1) Algunes nocions introductòries sobre la qüestió

El culte als morts és una pràctica universal i, per tant, no és exclusiva de cap confessió religiosa. Així mateix, té un caràcter atemporal, ja que existia  en els temps pagans i no va desaparéixer amb l’adveniment del Cristianisme. En relació a la fe catòlica i durant l’anomenat Antic Règim, les misses de difunts eren una institució que s’emmarcava dins aquest tipus de culte i, a més, la conveniència de la seua celebració era una idea compartida per tots els grups socials sense excepció.

Des d’un punt de vista estrictament religiós, aquests oficis van sorgir vinculats a la creença en el Purgatori i com una manera d’acurçar el temps en què l’ànima del difunt devia romandre-hi abans de poder entrar al Cel. En aquella època, la salvació personal era considerada una qüestió d’extraordinària rellevància i el creient devia assegurar-se-la a través dels mitjans que l’Església li oferia per a l’expiació dels seus pecats. 

Quant a la comptabilitat, convé dir que les celebracions de què parlem representaven un ingrés monetari substancial per a les arques parroquials en estar aquesta pràctica generalitzada pel motiu a què hem fet al·lusió en el paràgraf anterior. En paraules de Modest Barrera Aymerich, la importància del factor econòmic rau en el fet que les misses comporten uns estipendis que s’han de satisfer, i amb aquests el clericat troba un dels pilars del seu finançament.[1]

En l’aspecte comunitari, el desig d’aconseguir prestigi social explicaria també l’increment de la demanda de les misses de difunts al llarg de tot el segle XVII. M. Barrera interpreta aquest comportament de la següent manera: 

(…) la mort no és un fenomen aïllat de la vida i la manera de morir es correspon amb la manera de viure. Per això, les deixes de misses més importants, per quantitat i qualitat, les trobem en els grups socials més rellevants com a senyal inequívoc de la seua preeminència social i del seu estatus privilegiat.[2]

Des d’una òptica legal, els sufragis generaven un vincle jurídic de naturalesa sinalagmàtica entre els subjectes de la relació. Aquests variaven segons que es tractara de misses acumulades[3] o perpètues[4]. En una tal matèria seguirem l’encertada exposició feta per Carles Salazar i Carrasco on comenta el següent:

En les misses acumulades el vincle s’establia entre fundador i celebrant (tants diners dipositats, tantes misses); en els oficis perpetus, el fundador era substituït pel censatari o censataris que havien obtingut el capital fundacional. El vincle s’establia, per tant, entre celebrant i censatari. Així, mentre que la celebració d’una missa acumulada estava en funció del llegat cedit a l’església, la d’un ofici perpetu depenia del pagament de les pensions del censal o dels censals en què s’havien esmerçat els diners de la fundació.[5]

Aquesta dependència de què parla C. Salazar ens porta a fer-nos la següent pregunta: quines conseqüències es produïen quan el censatari deixava d’abonar les quantitas estipulades? El mateix autor ens dóna la resposta que a continuació reproduïm:

De manera que els endarreriments en els pagaments de les pensions havien de provocar automàticament, d’acord amb el caràcter sinalagmàtic de la relació jurídica creada, endarreriments paral·lels en les corresponents celebracions.[6]   

Les misses de fundació presenten una complexitat major que les acumulades, i això es deu al fet que la seua celebració suposa la prestació d’un servei (i la corresponent retribució) de caràcter discontinu i de llarga durada. Aquestes dues característiques –i algunes altres que veurem més endavant– aconsellen centrar-nos exclusivament en l’examen d’aquesta mena de celebracions.          

2) Indagació dels trets que defineixen les misses perpètues. Estudi del Primer Quinque Libri de la Parròquia de Xaló

Aquesta font documental ens dóna informació sobre les defuncions que es van produir tant a Xaló com a Llíber en el període cronològic que comença el 1621 i acaba el 1627. L’estudi d’aquests sis anys ha servit per a conéixer més a fons les qüestions relatives a les pràctiques funeràries d’aquella època immediatament posterior a la del repoblament i, en especial, les característiques que presentava la institució de les denominades misses perpètues.

Però, abans d’entrar a examinar-les una per una, convindria analitzar la terminologia específica que s’usa en la documentació esmentada anteriorment. En aquest context, els verbs “carregar” i “fundar” funcionen com a sinònims, tot i que el primer s’empra amb molta més freqüència que no el segon. Però, tant l’un com l’altre expressen la ferma voluntat de gravar un patrimoni amb una finalitat ben concreta: la de finançar la celebració anual d’una o més misses en el dia escollit per qui les havia instituïdes.    

Aquesta data se’ns apareix estretament vinculada a les devocions particulars de qui havia requerit la seua celebració. L’elecció podia recaure en la diada del sant del qual el fundador portava el nom o en una festivitat religiosa que devia tenir una especial rellevància per a aquest. Les referides misses –tot i que són pel bé de l’ànima del difunt— mai no es diuen en el dia de l’aniversari de la seua mort. Per tal de fer més entenedora aquesta qüestió, hem considerat necessària l’elaboració de la següent taula:   

          
Fundador
Dia del seu traspàs
Misses anuals
Església escollida
Data de la celebració
Joan Castelló
2-5-1621
1
Xaló
El dia de Sant Joan Baptista
Martí Pastor, menor
21-7-1621
1
Xaló
El dia de l’Ascensió
Martí Pastor, major[7]
10-11-1622
2
Xaló
El dia de Sant Martí (per a ell)

El dia de Santa Margalida (per a la seua muller)
Isabel Castells
26-3-1622
1
Xaló
El dia de la Visitació
Joan Font, mallorquí
26-12-1622
1
Xaló
La quintana de Sant Joan Baptista
Miquel Salvà
27-12-1622
1
Xaló
L’endemà de Sant Miquel
Joan Font, català[8]
8-9-1623
2
Xaló
El dia de la Pasqua de Ressurrecció (per a ell)

Un dels dos dies següents a l’anterior, (per a la seua esposa)


Caterina Perpinyà
22-10-1625
1
Llíber
El dia de Santa Caterina, màrtir
Andreu Bernabeu[9]
23-7-1626
1
Xaló
El dia de Sant Andreu
Bernat Lambies[10]
25-11-1626
1


Xaló


El dia de la Sang de Jesucrist
1
Benissa
No s’hi especifica
Melciora Carratalà[11]
11-3-1627
1
Xaló
El dia de la Santíssima Trinitat

En l’anterior relació es pot observar l’existència de dos casos singulars en què el fundador estableix misses perpètues tant per a ell com per a la seua muller. No obstant això, la regla general és que siga la mateixa persona que institueix la celebració l’única que se’n beneficia. Per excepció, hi ha algunes situacions en què són els familiars dels difunts els que funden les misses, com ara els dos exemples representats per Pere Serra i Jaume Mestre.

Pere Serra, el fill de Baltasar i Antonina Estalric, va morir de mort violenta. En la seua partida de defunció, redactada el mes de maig de 1624, mossén Torrella[12] va anotar el següent:

(…) no pogué confesar ni combregar per quant tenia atravesada una puñalada de la orella a la boca; per señes donà matèria y rebé la absolució, y li doní la extrema unció (…)

A continuació, el rector explicava que no feu testament ni tenia de què, és a dir, no comptava amb béns propis. Per això, el seu pare contribuirà en les despeses del soterrar i les misses i, a més, constituirà un censal de 10 lliures pera celebrar cascun any una missa perpètua cantada del gloriós S. Pere en la Iglésia de Xaló lo seu dia o en dia de la infra octava.

Jaume Mestre, fill de Sebastià, va morir en accident sense haver testat. Era el dia 2 de maig de 1625. El seu pare i la seua muller, Margarida Quecles, li fundaren una missa perpètua cantada, celebradora cascun any lo dia de S. Jaume y primer de maig en la Iglésia de Xaló, com consta en el llibre de censals de la Iglésia, segons l’anotació feta per mossén Torrella.


3) Conclusions finals

L’anàlisi de les dades utilitzades per a la confecció del present treball fan paleses les següents situacions:

1)    Les misses acumulades tenen un caràcter més general en contraposició a les perpètues –que en la pràctica queden reservades als veïns  benestants– i ofereixen també una major flexibilitat, ja que fan possible una adaptació als recursos econòmics de què disposa cada família.     


2)    Les misses no seriades es paguen per mitjà d’un llegat mentre que les  fundades requereixen la constitució d’un censal. El primer es detrau de la herència o de la venda dels béns que la composen i, en canvi, el segon es carrega sobre un  immoble que ha passat a ser de l’hereu del testador i que, d’aquesta manera, es veu obligat a satisfer cada any la renda pactada sota pena d’embargament.

3)     La fundació de misses funciona com un indicador de riquesa i, per això, resulta molt útil en l’estudi dels aspectes econòmics de la societat del segle XVII.

4)    L’elecció de la festivitat religiosa en què s’ha de repetir cada any la missa ordenada pel fundador està vinculada a les devocions personals d’aquest, i entre elles destaca la referida al sant del seu nom.

Autor: Jaume Noguera i Mengual




[1] Josep Barrera i Aymerich, La mort barroca: ritus i rendes, Universitat Jaume I, 1996, pàgina 126.
[2] Ídem.
[3] Les acumulades, soltes o d’una sola vegada eren aquelles misses que se celebraven en un temps immediatament posterior a la defunció.
[4] Les misses perpètues, fundades o de fundació es caracteritzaven per la seua repetició any rere any en la data escollida per qui les havia ordenades.  
[5] Carles Salazar i Carrasco, Misses i censals: les formes materials de la vida religiosa en una parròquia rural d’antic règim, Estudis d’història agrària, número 8, any 1990,  pàgines 44 a 56.
[6] Ídem.
[7] El 1622 va ser un annus horribilis per a la família Pastor. El 27 de juliol va morir el jove Martí, que estava compromés amb la Caterina, filla del Guillem Pujol de Laguar. Tres dies abans del seu traspàs havia atorgat testament davant el notari de Benissa Joan Antoni Torres. A les acaballes de l’any, el 10 de novembre abandonava aquest món el seu pare, Martí Pastor, dit el major.
[8] Marit de Caterina Pastor.
[9] Andreu Bernabeu era el marit de Francesca Loçano i el sogre d’Antoni Serra i Marí. Va fer testament, però mossén Torrella no esmenta el nom del notari que el va autoritzar. A més de les disposicions relatives al soterrar i les misses, apareix un element que no era present en les altres partides estudiades: Item, dexa y lega 10 L(liures) fossen repartides en pobres de la parròchia. Aquesta conducta caritativa també es considerava que podia acurçar el temps d’estada al Purgatori.   
[10] Bernat Lambies va deixar un llegat per a l’església de Xaló de tres lliures pera comprar rajoletes de manises per als graons del altar y la capella major.
[11] Vídua de Pere Rúvio i mare de Bernat i Francesc.
[12] Entre 1619 i 1628, mossén Andreu Torrella, natural de l’Alcúdia de Carlet, fou l’encarregat de regir la Parròquia de Xaló.

MEMÒRIA DELS DIFUNTS DE L'ANY 1636




ISABEL VIDAL I NOGUERA.- Va nàixer a la vila mallorquina de Llucmajor, probablement a la primeria del segle XVII. Era la filla de Miquel Vidal[1] i Caterina Noguera[2]. Estava casada amb Mateu Monjo. Era la germana de Jaume Vidal, el marit de Caterina Noguera i Puig[3]. Va morir el 6 de febrer de 1636. Fou soterrada endret de l’altar de Nostra Senyora del Roser de l’església de Xaló. En absència de notari, va testar davant el rector Vicent Vargues. Aquest va lliurar l’escrit que contenia les seues darreres voluntats al notari Miquel Martí i Ferrer, i la recepció es va produir tempore habile, és a dir, dins del termini prefixat per la llei. Va deixar quinze lliures per la seua ànima amb què es van pagar el dret de sepultura i cinc misses cantades distribuïdes de la següent manera: el dia del seu soterrar se li’n van dir dos, de les quals la primera la va celebrar mossén Vargues i la segona, fra Alberola[4] del convent de Benissa;  finalment, les restants les va oficiar el regent de la parròquia en les tres jornades següents. Una vegada pagades aquestes despeses, va resultar que quedava un romanent de la quantitat inicial i els marmessors[5] van decidir destinar-lo a la celebració de  misses resades a l’església de Xaló.


JOAN-VICENT, albat.- Tenia quatre dies quan va morir. Era fill d’Antoni Font[6] i Joana Penya[7]. Fou soterrat el 4 d’abril de 1636 al fossar de Xaló. Va celebrar les exèquies fúnebres mossén Vargues.

GUILLEM-JOSEP, albat.- En el moment del seu traspàs havia fet els quinze anys de vida. Els seus pares eren el Bertomeu Campamar i l’Antonina Monjo. El lloc del seu soterrament fou el fossar de Xaló en la data del 10 d’abril de 1636. Mossén Vargues es va encarregar de celebrar la cerimònia religiosa.

MIQUEL-VICENT, albat.- Tenia un any i mig quan es va produir la seua defunció. Era fill de Gabriel Montaner i Antònia Monjo. Fou soterrat en l’interior del temple parroquial. El seu pare es va obligar a pagar cinquanta sous a l’església, i els va abonar segons una anotació feta pel mateix rector Vargues.

MIQUEL MARTÍ I FERRER.- Era germà per part de pare de qui fou batle de Xaló, Pere Martí i Gavilà (mort el 1623) i, per tant, oncle de Pere Martí i Ballestri, que havia succeït al seu pare en l’exercici d’aquest càrrec. La seua professió era la de notari, i el seu fill –Miquel Martí i Miralles– també ho serà. Fou soterrat a l’església de Xaló, just enfront de la pila baptismal. Va atorgar testament nuncupatiu davant mossén Vargues el 17 d’abril d’aquell any, i el rector el va entregar en presència del justícia de Xaló al notari Vicent Perles. El lliurament, segons que afirma l’esmentat prevere, es va produir tempore habile.  De les vint lliures que va deixar per atendre les despeses funeràries, cinc van ser destinades a pagar el dret d’obrir sepultura i a dir-li dues misses cantades el dia del seu soterrar.[8] El romanent es va aplicar a la celebració de misses resades.

PERE XIMENO, albat.- Tenia dos anys el dia en què va morir. Era fill del matrimoni composat per Joan Ximeno i Caterina Vicens. Fou soterrat al fossar de Xaló el 30 de juny de 1636, segons la informació que mossén Vargues va deixar anotada en la memòria dels difunts que havien mort l’any de referència.

BATISTE GAVILÀ I MOJA.- Va nàixer a Dénia el 31 de gener de 1610. Era el fill de Joan Gavilà i Vicenta Moja i, per tant, germà de Vicent Gavilà[9]. S’havia casat en primeres noces amb Vicenta Martí[10] i en segones amb Justina Blai[11] d’Oliva. Per expressa voluntat del difunt, les cinquanta lliures que va deixar per a despeses funeràries devien ser distribuïdes pels seus marmessors[12] de la següent manera: deu per a fundar un aniversari, cinc per la ingressió, el soterrar i la compra de l’hàbit de Sant Francesc i la resta per a misses resades.   

BÀRBARA OLIVER I MONJO.- Tot i que el rector Vargues no va fer constar en el Llibre de Difunts cap dada sobre la filiació d’aquesta donzella, sí que hi esmentava que va fer testament rebut pel notari Riutort, en què expressava la seua voluntat de deixar deu lliures per al seu soterrar. Podria tractar-se de Bàrbera, la filla de Rafel Oliver[13] i Joana Monjo. Mossén Jaume Vives de Dénia li va dir una missa de cos present a l’església de Xaló, on va ser inhumada el 28 d’agost de 1636.

MARIANNA-ISABET-VICENTA, albat.- Era filla de Martí Ferrà i Margalida Tecles. Fou soterrada al fossar de Xaló el 6 de setembre de 1636. Aquesta xiqueta havia estat batejada per mossén Vargues el 23 d’agost de 1636 a l’església de Xaló. Els seus padrins van ser Joan Ferrà i Marianna Mestre, donzella.  

JOAN FORNELS.- La identitat d’aquest francés, la coneixem a través d’una anotació practicada el 6 de setembre de 1636 en el Llibre de Difunts de la parròquia de Xaló, on mossén Vicent Vargues indica la seua condició de fadrí i, a més, que havia deixat de paraula la capa, el capot i els saragüells que portava. De la venda d’aquestes tres peces de roba, es va treure la quantitat total de tres sous i dos diners que van ser destinats a pagar el soterrar. La capa, se la va quedar Joan Feliu per vint-i-huit rals; el capot, Pere el coixo per dotze rals i, finalment, els saragüells van passar a ser propietat de na Penya després d’haver abonat l’import de quatre rals. El rector li va dir una missa de cos present i unes quantes de resades[14].


MARGALIDA TECLES.- Era la filla de Miquel Tecles i la muller de Martí Ferrà[15]. Fou soterrada a l’església de Xaló un dia després de la seua filla Marianna-Isabet-Vicenta, a qui ens hem referit anteriorment. Aquesta circumstància ens fa pensar que Margalida va morir de resultes del part. El rector Vargues li va dir tres misses cantades a l’església de Xaló: la primera del Santíssim Sacrament, la segona de Nostra Senyora del Roser i la tercera de cos present. Va fer testament autoritzat pel notari Vicent Perles el 4 de setembre d’aquell any. Les vint lliures que va deixar van servir per a pagar el soterrar, el dret de sepultura –que en va costar cinc–, les misses cantades i totes les resades que, amb la quantitat que sobrava, es van poder celebrar.          

JOAN PUIGCERVER.- Fou soterrat a l’església de Llíber el 8 de desembre de 1636. El rector Vargues no va recollir cap altra dada sobre la identitat d’aquest veí de Llíber, que havia atorgat testament davant el notari Vicent Perles en una data que desconeixem. Amb les vint lliures que va deixar, els seus marmessors[16] havien de pagar les despeses fúnebres i, una vegada satisfetes aquestes, devien destinar el romanent a la celebració de misses resades a l’església de Xaló, no a la de Llíber.  


MARGALIDA-FRANCESCA PUIG, albada.- Quan va traspassar, tenia sis mesos de vida. Era la filla de Jaume Puig[17] i Francesca Noguera. Fou soterrada al fossar de Xaló el 12 d’octubre de 1636.        


MARGALIDA TECLES I CAPDEBOU.- Era filla de Sebastià Tecles i Margalida Capdebou. Es va casar tres vegades: la primera fou a Xaló amb Jaume Mestre l’any 1622; la segona a Tàrbena amb Cristòfol Molina i la tercera a Dénia amb mestre Joan Jaume –el teixidor de lli– el 1627, de qui era vídua en el moment del seu traspàs. Va ser soterrada el dia 24 d’octubre de 1636 a l’església de Xaló. Mateu Albanell exercia aleshores el càrrec de justícia. Va atorgar testament davant el notari Vicent Perles el 22 d’octubre d’aquell mateix any. Per les anotacions del rector Vargues, sabem que tots els objectes personals que li havien pertangut en vida van ser venuts a la plaça de Xaló en presència de les autoritats municipals; segons les dades de què disposem, es tractava d’un lot composat de roba, un matalaf, una màrfega, un mantell, un llençol i altra roba vella, que va generar la quantitat de desset lliures. A més, estava pendent el cobrament de trenta-vuit lliures que corresponien al preu d’una casa que s’havia de vendre i en la qual habitava Domingo Robres, barber de Xaló. La difunta va tenir, finalment, un soterrar digne i fins i tot la institució d’una missa perpètua la diada de Sta. Margalida, que es devia celebrar a l’església de Xaló.






[1] Miquel Vidal havia nascut a Llucmajor devora l’any 1575. Va morir a Xaló el 24 de juliol de 1638.
[2] Caterina Noguera, nascuda a Llucmajor vers el 1570, es va casar amb Miquel Vidal. Aquest matrimoni va tenir dos fills: Jaume i Isabel. 
[3] Filla de Joan Noguera i Margalida Puig de Llíber.
[4] Fra Alberola es trobava aleshores a Xaló perquè el dia 6 de febrer havia començat a predicar la quaresma, i els marmessors de la difunta li havien demanat que diguera una de les misses cantades.    
[5] Isabel havia escollit com a marmessors a Jaume Vidal, el seu germà, i Mateu Monjo, el seu marit. 
[6] Antoni era fill de Joan Font, dit el mallorquí, i Margalida Monjo. Els seus germans eren Martí, Joan, Margalida i Mateu Font i Monjo.
[7] Joana era filla de Francesc Penya
[8] Però els seus marmessors –el seu fill Miquel i el seu nebot Pere– van voler que, en comptes de les dues misses cantades que el difunt volia, se li’n diguera una més acompanyada d’una lletania.
[9] Vicent Gavilà, natural de Dénia, es va casar amb Anna, donzella originària de l’Alcúdia, filla d’Antoni Torrella i Esperança Solesa. La cerimònia va tenir lloc el 18 de novembre de 1627 a l’església de Xaló. Aquesta parella va engendrar una filla dita Vicenta, que va nàixer l’any 1628 i va morir tres anys després. El traspàs de Vicent es va produir a Xaló el 21 d’abril de 1629, i la seua vídua es va tornar a casar el 1631 amb Vicente Méndez.
[10] Vicenta era filla de Pere Martí i Gavilà, batle de Xaló, i Bonaventura Ballestri i Pedrós. Va nàixer a Dénia el 5 de novembre de 1609. El seu enllaç matrimonial es va celebrar a Xaló el 25 de juny de 1631, i van actuar de padrins de noces Esteve Ivars i Eugènia Salvador i d’Estarca. Com a testimonis, van assistir-hi Joan-Antoni Torres –notari de Benissa– i Miquel-Joan Estarca de Dénia. La missa no la va dir el rector Granulles, sinó el frare Joan Ivars.
[11] Els pares de Justina –nata a Oliva el 1610– eren el llaurador Pere Blai i la seua esposa Elisabet Vives. El matrimoni d’aquesta donzella amb Batiste Gavilà es va celebrar el 15 de novembre de 1634 a Xaló. 
[12] Com a marmessors, el difunt havia nomenat Vicenta Moja, sa mare, i Pere Martí i Ballestri, el germà de la seua primera dona.
[13] Fill dels llucmajorers Pere Oliver, que va ser signatari de la Carta Pobla de 1611 en representació del lloc de Llíber, i Marianna Tomàs.
[14] En la seua anotació, mossén Vargues no especifica la quantitat exacta de misses que se li van resar, però l’escàs patrimoni que posseïa ens fa intuir que no seria un nombre massa elevat.    
[15] El 20 d’octubre de 1638, el vidu Martí Ferrà va contraure matrimoni amb un fadrina dita Caterina, que era filla dels xaloners Rafel Puig i Antònia Roig. La missa de noces va ser celebrada per mossén Vargues i van assistir-hi com a testimonis tres veïns de Xaló: el cirurgià Domingo Robres (o Robles), Genís Ferrer i Baltasar Serra. El segon d’ells exercia aleshores el càrrec de justícia.  
[16] Joan Puigcerver havia nomenat marmessors a Joan Pujol, veí de la Vall de Laguar, i Joan Ribes del lloc de Pedreguer.
[17] Jaume era fill de Rafel Puig i Antònia Roig. Va nàixer a Llucmajor el 1608. Es va casar tres vegades: la primera amb la Francesca, filla de Joan Noguera i Margalida Puig, el 15 de març de 1632; la segona amb Margalida, filla de Joan Pont i Martina Pastor, el 17 d’agost de 1638 i, finalment, la darrera amb Margalida, filla de Pere Femenia i Margalida Serra, el 22 d’abril de 1659. Els tres casaments es van celebrar a l’església de Xaló.