Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Mas i Martí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Josep Mas i Martí. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de febrer del 2014

LA URBANITZACIÓ DELS CARRERS DE L'ENSENYANÇA I SANT ANTONI



La primera qüestió que hem de tractar consisteix d’esbrinar a qui pertanyien els terrenys que ocuparan aquests dos carrers. El “Padró de la Riquesa de Xaló (1839-1848)” és la font documental en què ens basarem per a contestar l’anterior pregunta. Segons les dades que aquest document ens ofereix els terrenys eren propietat de la família Gil. Començarem examinant els béns que posseïa un dels seus membres, Batiste Gil. El seu patrimoni registra l’any 1848 la baixa de una finca situada en la partida de la Séquia de Torres, que pasó a los dueños de las casas de la calle de la Enseñanza y San Antº. en el año 1842. A continuació d’aquesta nota, el Padró especifica parcialment la identitat d’aquests veïns: Josep Mas, Batiste Llopis[1], Pere-Joan Oliver, Tadeu Grimalt, Joan Monjo, Joan Ripoll[2], Tadeu Berenguer i altres. Dita finca, doncs, és objecte d’una divisió en solars o patis per a la construcció de nous habitatges.

Per tant, en el referit any s’inicia un notable impuls per a la urbanització d’aquests dos carrers que formen part del Primer Eixample de Xaló. D’altra banda, la venda les parcel·les en qüestió hem de suposar que aportaria a aquest terratinent uns ingressos que qualificaríem de “nous”, perquè no són ja els tradicionals procedents de les rendes agrícoles. El creixement demogràfic de la vila és el factor que explica la necessitat d’ampliar el casc urbà en la manera plasmada en el Plànol Geomètric de 1847. Un sector de la denominada partida de la Séquia de Torres, la dels terrenys més pròxims a les “parets del poble”, assumirà aquesta expansió urbanística. 

En el patrimoni de Batiste Gil no s’observen noves adquisicions derivades d’una compravenda; en canvi, sí que s’ha de fer notar que entre els anys 1842 i 1846 es converteix en titular de set propietats. Les rep per via hereditària de la vídua de Joan Gil. Es tracta d’un corral, dues finques situades a la Solana i la resta a les partides de la Tarafa, la Séquia de Torres, les Hortes d’Avall i el Pla de Llíber. Segons les dades del Padró, la de la Séquia de Torres, fita amb un altre tros del seu germà Fulgenci, les cases del poble i el camí del Masserof (que en aquella època discorria més a l’est que l’actual carretera de Bèrnia). Aquesta finca és, precisament, la que serà objecte de segregació en parcel·les urbanes. Ell en té una altra a la mateixa partida que no fita amb aquesta, sinó amb la del seu germà Fulgenci. Així mateix, l’any 1848 incrementa el seu patrimoni, també per mor d’una herència, amb una horta situada a la Tarafa i una petita propietat[3] que rep del seu sogre.

El terreny que Batiste adquereix de la vídua de Joan s’origina per la divisió d’una propietat de major extensió. Segons les dades cadastrals de 1839, les fites de la finca inicial eren el camí del Masserof, el de Benissa, Antoni Palú i Damià Ferrà. En aquell any consta com a titular dominical la vídua de Joan Gil, però posteriorment la propietat queda segregada en dues meitats: l’una per a Batiste i l’altra per a Fulgenci. La d’aquest té com a fites les següents: el seu germà Batiste, la Séquia de Torres i el camí de Benissa.

Anteriorment, hem esmentat que Fulgenci Gil també tenia propietats a la denominada partida de la Séquia de Torres. Precisament, els autors Josep Mas i Jaume Noguera van examinar una qüestió referida al desenvolupament urbanístic d’aquest sector en el seu treball El municipi de Xaló a l’època liberal (1833-1868), on ens expliquen que, entre els punts de l’ordre del dia de la sessió del Plenari de l’Ajuntament de Xaló del dia 10 del mes de juny de 1866, hi havia una petició presentada per l’esmentat Fulgenci Gil:  

Se dio cuenta de una solicitud presentada por Fulgencio Gil y Gayá reclamando el valor de la uva o pasas que hubieran podido producir las cepas arrancadas en el terreno que dio al Ayuntamiento en el mes de Enero del año último, para continuar la Calle de la Virgen hasta la de Salamanca; después de una detenida discusión se dejó en resolución para la sesión venidera, en que se tomarán antecedentes para cerciorarse de los plazos que tiene de costumbre esta Población de ser los del vendedor o viceversa.

La sessió vinent, que es va celebrar una setmana després, va servir perquè els membres del Plenari reberen tota la informació que necessitaven conéixer sobre aquesta matèria:

Dada cuenta del estado en que se quedó la reclamación solicitada por Fulgencio Gil y Gayá, después de una detenida discusión y tomados los antecedentes necesarios con el informe del Perito Agrónomo, Jayme Ripoll y Noguera, que manifestó que la práctica seguida en esta Población por éste y sus antecesores, Andrés Femenía y Juan Puigserver, ya difuntos, era y ha sido la de ser los productos de cereales, o dígase la cosecha de San Juan, de los vendedores de tierra que lo realicen hasta el día veinte de Marzo y los de Todos los Santos igual día del mes de Mayo; y, como el interesado Fulgencio Gil cobró el importe del terreno cedido al Ayuntamiento en dicho día veinte de Mayo, la Municipalidad por mayoría acuerda el abono de la uva o pasas que reclama; y para su evaluación nombra por perito evacuador al citado Jayme Ripoll y Noguera, haciéndose saber lo proveído a Fulgencio Gil para que en el acto de la notificación nombre otro perito por su parte, quien en unión del nombrado por el Ayuntamiento justiprecien la pasa que hubiera podido producir las cepas arrancadas en el terreno deslindado, teniendo en cuenta los gastos de legía[4], leña[5] y demás que por cálculo podrían originarse en la recolección de dicho fruto, para cuyo efecto instrúyase el oportuno expediente.  

 Autor: Josep Mas i Martí 


[1]Segons l’esmentat Padró de la Riquesa, Batiste Llopis té un augment l’any 1848: Patio de Baut.ª Gil. Lindes: Andrés Sanchis y otros.
[2]En la relació de propietats de Joan Ripoll, consta la següent anotació: Aumentos en 1848: Patio que era de Bautª.  Gil; lindes, Juan Moncho y Bertomeu.   
[3] El Padró no diu en quina partida es troba situada, només parla d’un bancalet de su suegro; lindes: Ferrá y monte.
[4] Es refereix al lleixiu tradicional.
[5] Ací hem d’entendre que es tracta del valor de la llenya que s’hauria necessitat per al fornet d’escaldar

dimarts, 10 de desembre del 2013

EL CARRER DE LES HORTES O DELS MALLORQUINS AL SEGLE XVII


La via que unia el Ràfol de Xaló amb les seues hortes seguia el traçat dels actuals carrers de Sant Rafael i el tros més estret del de les Parres. A principis del segle XVII, era un camí que en la part més pròxima a la població ja estava edificat de cases i, per tant, també se l’anomenava carrer. És un fenomen de desenvolupament urbanístic peculiar d’aquesta època; un altre cas semblant és del carrer de Sant Joaquim, que té el seu origen en l’antic camí que comunicava el lloc amb el Pou de les Figueretes. Aquesta qüestió ja va ser tractada per Josep Mas i Jaume Noguera en la seua obra La terra i la gent del Xaló repoblat (2007), on en la pàgina 69 apareix la següent reflexió:

Un carrer i un camí són vies que amb certa freqüència es sobreposen, però cal tenir molt present que pertanyen a trames distintes: el primer a la urbana i el segon a la interurbana, i aquesta realitat dual tindrà el seu reflex en la nomenclatura viària.
      
Aquest camí o carrer de les Hortes va adquirir després de l’expulsió dels moriscos una nova denominació: la de “carrer dels Mallorquins”. I, ben mirat, resulta força curiosa l’existència d’un vial anomenat així a un lloc com Xaló on, cap a mitjans del segle XVII, les ¾ parts de la seua població procedien d’aquesta illa; però, aquest fet té una explicació que es pot deduir de l’estudi de dos documents de l’època: d’una banda, la Carta Pobla de 1611 i, de l’altra, el Capbreu de 1635. En la primera data, els repobladors mallorquins encara no eren una majoria, ja que representaven només un 31% del total d’habitants de Xaló[1]. Aquesta proporció va anar augmentant en dècades posteriors fins a convertir-se en hegemònica amb un percentatge situat al voltant del 70% de la població xalonera.

Per la informació que proporciona l’esmentat capbreu, se sap que molts dels primers colons procedents de l’illa es van instal·lar a viure a cases situades a la vora del camí de les Hortes, i la concentració de mallorquins en la mateixa via va acabar influint de manera decisiva en la denominació del carrer. Però, per tal de conéixer més a fons la identitat i les circumstàncies familiars d’aquells nouvinguts, també s’ha fet necessària la consulta dels llibres de l’Arxiu Parroquial de Xaló i, per mitjà de l’aiguabarreig d’unes i d’altres dades, ha estat possible elaborar el següent quadre que resulta força il·lustratiu sobre aquesta matèria:

MALLORQUINS QUE VIVIEN AL CAMÍ DE LES HORTES

Martí Pastor[2]
Era natural de la vila de Santa Margalida i fou signatari de la Carta Pobla de 1611. Es va establir a Xaló amb la seua família: Margalida Monjo, la seua muller, i els seus fills Martí, Joan, Isabet, Caterina i Antonina.
Sebastià Mestre, major[3]
Com l’anterior era oriünd de la vila de Santa Margalida i, també, va signar la Carta Pobla. Es va instal·lar a Xaló amb la seua primera dona, Joana Quecles i amb els fills d’aquesta anomenats Sebastià, Miquel, Joan, Jaume, Isabet i Francina.  
Baltasar Serra
Aquest colon d’origen margalidà, també, va participar en la signatura de la Carta Pobla. L’any 1635 posseïa diverses cases a Xaló, entre les quals hi havia un solar de casa en lo carrer per hon se va a la horta.[4]  
Caterina Font
La viuda de Sebastià Mestre, dit el major, vivia l’any 1635 a una casa d’aquest carrer, la qual li havia estat transmesa per herència del seu marit.[5]
Joan Pastor
Aquest margalidà, fill de Martí Pastor, era propietari d’una casa al carrer de les Hortes, llegada per son pare en testament i en contemplació de matrimoni l’any 1622.[6]
Rafel Ferrà
També margalidà, fill de Pere Ferrà i Isabet Capdebou. Tot i que residia a Llíber, posseïa una casa a Xaló al camí que portava al Pla de les Hortes.[7]
Joan Serra
Aquest colon, natural de la vila de Santa Margalida i fill de Pere Serra i Rafela Ciurana, la casa que tenia al carrer de les Hortes li la va deixar al seu fill Joan, de qui la va heretar la seua viuda, Caterina Ginart, també margalidana.[8]

A través de les dades que s’han fet constar en aquest quadre, es pot arribar a la conclusió final que al referit carrer[9] se l’haguera pogut anomenar perfectament “dels Margalidans” per la important presència de repobladors d’aquest origen que hi vivien en aquella llunyana època, la de la refundació de Xaló i Llíber després de l’expulsió dels moriscos. 

Autor: Josep Mas i Martí 






[1] Aquesta dada, la recullen Antoni Mas i Joan-Lluís Monjo en el seu llibre Per poblar lo regne de Valèntia… (2002), pàgina 46.
[2] Un censal constituït a favor de la parròquia de Xaló el 14 de juny de 1627 per na Margarida Monjo, en aquell moment la seua viuda, i carregat sobre una casa propietat d’en Martí Pastor, situada al camí de les Hortes, ha permés la identificació del carrer on residia aquest margalidà, on tenia almenys dues cases (Arxiu Parroquial de Xaló, signatura E 5·1, full 188). 
[3] En el Capreu de 1635 s’esmenta que Sebastià Mestre tenia una casa al carrer de les Hortes, la qual fou donada per la seua segona dona, la margalidana Caterina Font, al seu gendre, Antoni Font, natural de la mateixa vila, en contemplació de matrimoni (Arxiu de la Diputació Provincial de València, signatura e 2·4, llibre 44).
[4] Aquesta informació prové també del Capbreu de 1635.
[5] Ídem.
[6] Ídem.
[7] Ídem.
[8] Ídem.
[9] De tota manera, cal advertir que en un principi la denominació de “carrer dels Mallorquins” era emprada únicament pels repobladors d’origen valencià (Pere Rúvio i Sebastià Berenguer), tot i que aquesta designació posteriorment es deguera generalitzar. 

diumenge, 8 de desembre del 2013

EL LLOC DEL RÀFOL DE XALÓ QUATRE-CENTS ANYS DESPRÉS


  
El 1611 fou un any decisiu en la història del nostre poble perquè van tenir-hi lloc dos fets molt significatius: d’una banda, la signatura de la Carta Pobla i, de l’altra, l’atorgament d’uns primers establiments que marquen l’inici d’un procés repoblador que es perllongarà en les tres dècades posteriors.

Observareu que en el present text es parla del lloc del Ràfol de Xaló i no de Xaló, perquè aquesta és la denominació oficial emprada en la Carta Pobla. Tot i que es tracta d’un topònim que popularment havia començat a caure en desús des de les darreries del segle XVI, s’ha de reconéixer que és més precís des d’una doble perspectiva històrica i geogràfica. I ho és perquè Xaló era la denominació que s’aplicava a tota la Baronia, composada en l’època anterior a la deportació morisca pels llocs del Ràfol (l’actual Xaló), Llíber i Benibrai. Aquest últim no va ser repoblat, i es va convertir en una partida del terme de Xaló.

Finalment, cal que penseu que l’extensió del Ràfol de Xaló de principis del segle XVII era molt més petita que l’actual casc urbà i, per això, notareu que no s’hi fa esment de tots aquells carrers que s’obriran entre finals del segle XVIII i mitjans del XIX, a causa d’un augment de la població motivat per l’auge del conreu de la pansa, el gran motor de l’economia d’aleshores. 
         
La xarxa de carrers i places del Xaló d’aquell any no presentava variacions substancials respecte a la que existia el 1635, que fou objecte d’estudi per Josep Mas i Jaume Noguera en el capítol 6 de La terra i la gent del Xaló repoblat. Una de les diferències fonamentals és que el carrer de les Hortes estava urbanitzat únicament en el seu tram inicial i que encara no havia rebut la denominació de carrer dels Mallorquins[1]. Altres vies, també, presentaven denominacions distintes a aquelles que se’ls aplicaran posteriorment. Així, el carrer Nou era el d’Alacant i el carrer del Pou Nou s’identificava amb el del Pou de les Figueretes. El carrer Major també se’l coneixia com el de l’Almirall, un topònim que l’any 1635 ja havia caigut en desús. Aquesta era, a gran trets, la trama urbana pròpia del Xaló de quatre-cents anys enrere. Per tal de comparar aquella toponímia amb l’actual, pot ser de gran utilitat la següent taula d’equivalències:  


CORRESPONDÈNCIA APROXIMADA ENTRE ELS CARRERS DE L’ANY 1611 I ELS ACTUALS

Carrer de Llíber o del Molí
Carrer Sant Cristòfol
Carrer de les Hortes
Carrer Sant Rafael 
Carrer de la Parra
Carrer de Santa Anna
Carrer dels Oms
Carrer de l’Hospital i tram nord del carrer Sant Judes Tadeu
Carrer/Camí del Pou Nou
Tram central del carrer Sant Judes Tadeu i el carrer Sant Joaquim
Carrer Major o de l’Almirall
Carrer Major
Carrer del Forn
El carreró del Forn
Carrer d’enfront de L’Horta
Part baixa del carrer Sant Cristòfol
Carrer Nou
Carrer d’Alacant
Carrer de la Séquia
La vorera nord de l’avinguda del rei Joan Carles I fins a l’almàssera
El carrer de la Figuera
Cantonada de l’avinguda de Joan Carles I amb el carrer Major  
Plaça
Plaça
Placeta
Replaceta

El 1611 el Ràfol de Xaló comptava amb 114 habitatges (incloent-hi la casa de la Senyoria i la casa-abadia), dels quals 64 estaven ocupats i la resta romanien buits però, per regla general, havien estat atorgats a algun emfiteuta que ja en disposava d’un. Una tal dada és molt significativa perquè ens revela que en aquell any el senyor no havia aconseguit encara el seu propòsit de repoblar el lloc en la seua integritat. L’existència de tantes cases buides representa un primer fracàs en la repoblació del nucli de la Vall de Xaló que en l’època morisca comptava amb un major nombre d'habitants i on els barons havien centralitzat el govern d’aquest senyoriu.

Segurament, en aquesta qüestió Pere d’Íxer va mantenir una actitud expectant motivada per dues circumstàncies: d’una banda, la probable arribada de nous contingents de repobladors mallorquins, atrets per la generositat que el senyor havia manifestat a l’hora de concedir cases i terres i que no passaria desapercebuda a la vila de Santa Margalida d’on procedien la majoria de colons mallorquins[2]; de l’altra, el jove baró sembla que es va guardar un as a la mànega, ja que en cas de necessitat tenia la possibilitat de reinstal·lar al lloc del Ràfol els repobladors illencs[3] assentats a Llíber. Aquest transvasament de població d’un lloc a l’altre no va arribar mai a tenir caràcter massiu, però sí s’ha de destacar la importància que el desplaçament d’algunes famílies lliberanes va assumir en la refundació del Ràfol de Xaló.

Autor: Josep Mas i Martí 


[1] Sobre aquest topònim consulteu l’article titulat El carrer de les Hortes o dels Mallorquins al segle de XVII de Josep Mas i Martí, publicat en les pàgines 25 a 28 de l’obra col·lectiva La memòria del nostre passat, editada per l’Ajuntament de Xaló l’any 2010.
[2] El patrimoni dels colons margalidans arribats a l’inici de la repoblació va experimentar un significatiu augment en comparació al que tenien a Mallorca. Així es va produir en els casos dels germans Albanell –Jaume i Mateu– o de Baltasar Serra, que han estat estudiats amb detall pel grup d’investigadors composat per Antoni Mas, Joan-Lluís Monjo i Josep Mas en el seu treball Les arrels margalidanes del poble de Xaló. El llibre es va publicar a Mallorca el 2009 i la informació corresponent la trobareu en les pàgines 28, 29 i 71.
[3] Aquests repobladors procedien en la seua majoria de la vila mallorquina de Llucmajor.