Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els pous comunals de Xaló. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els pous comunals de Xaló. Mostrar tots els missatges

dissabte, 19 d’abril del 2014

L'AMPLIACIÓ DEL POU DE L'ASSEGADOR (1847)

Foto: Darío Cavero Cabrera

L’ampliació del Pou de l’Assegador fou acordada en la reunió del Plenari de l’Ajuntament del dia 4 de juliol de 1847. Miquel Durà i Garcés, l’alcalde que la presidia, va començar parlant sobre la necessitat d’excavar un nou pou. Però la resposta que va rebre fou denegatòria. La resta de membres de la Corporació pensaven que aquell no era el moment oportú i donaven com a justificació que les campanyes de la pansa i d’altres fruits estaven a punt de començar: (…) así como reconocen la necesidad de que se hagan pozos para proporcionar agua, no resta otra cosa que vencer la dificultad que se les presenta y es la oposición que tiene la estación propia para hacer pozos, con la ocupación de los vecinos en general en la recolección de pasas y demás frutos del Campo, por ser todo una misma estación; de modo que, si para hacer pozos se necesita la sequía más estremada y el tiempo de verano, también lo es ésta para la de escaldar y transportar la pasa. Aleshores, la Corporació i l’alcalde varen optar per una solució que conciliara els dos interessos oposats: (…) que se haga un pozo en el presente año en el mismo lugar (en) que se halla el denominado del Asegador, propio del Común, dándole más local o haciéndole más (h)oyo tanto de latitud como de profundidad.

L’altra qüestió que quedava pendent de solucionar era la de no apartar els veïns de les seues ocupacions agrícoles, i l’única manera de resoldre-la exigia no aplicar l’habitual sistema de tandes, que suposava la prestació de treball personal, i recórrer a una empresa perquè s’encarregara de fer les obres d’ampliació del referit pou. L’acta d’aquella sessió ho explica d’aquesta manera: Que en cuanto a su coste, puesto que los vecinos no pueden distraerse de la recolección de sus frutos, que se les señale en efectivo el número de hombres o jornales que cada uno debía contribuir por tanda, según su posibilidad, y sacarse a Subasta por empresa, rematándose a favor del que (con) menos haga la excavación, contándose ésta a tanto por palmo y quedando de cuenta del común el coste de toda roca o peña que acaso se encuentre y necesite para su extracción de barrenos, maza y perpal y con derecho a suspender la continuación del pozo siempre que se juzgare imposible su continuación o que los gastos fuesen más que los productos.

dissabte, 14 de desembre del 2013

LES REFERÈNCIES HISTÒRIQUES SOBRE ELS POUS COMUNALS DE XALÓ

Pou de les Figueretes


Pou de l'Assegador


Pou de la Basseta


Pou de les Forques


En aquest article ens centrarem en el conjunt de pous de propietat comunal destinats a garantir l’abastiment d’aigua a la població, i que els trobem estratègicament disseminats arreu de tot el casc urbà del municipi. Aquest conjunt patrimonial de tipus arquitectònico-històric es trobaria composat pel Pou de les Figueretes, el de l’Assegador, el de la Basseta i el de les Forques. Pel que fa a la seua funcionalitat, aquestes quatre estructures hidràuliques formen una entitat patrimonial que presenta unes característiques molt similars.

La major part de les dades què disposem sobre els pous provenen de fonts escrites. Així, les primeres al·lusions documentals que en fan esment són les referides al Pou de les Figueretes. Aquestes daten del 1635 i apareixen recollides en el capbreu que es va confegir aquell any. Segons les investigacions realitzades per Josep Mas i Jaume Noguera en la seua obra La terra i la gent del Xaló repoblat (2007), ha quedat plenament confirmada l’equivalència entre aquests tres topònims: carrer de la Morera, carrer dels Pous i carrer o camí del Pou de les Figueretes[1]. Una tal dada és la primera referència documental de què tenim notícia a hores d’ara sobre aquest darrer pou i, per extensió, dels altres tres.  Malgrat que no s’hi recull cap al·lusió a la gènesi de la xarxa de pous de font, sí que convé considerar-la una prova bastant ferma de l’existència d’aquests elements ja a la primera meitat del segle XVII.

Una segona al·lusió sobre el Pou de les Figueretes, la trobem a les darreries del segle XVII -més concretament, l’any 1676- en un protocol notarial[2] que pertany a l’arxiu privat del cronista oficial de Xaló, Joan Giner i Montserrat. El document fa referència a un contracte de lloguer entre Jaume Albanell, veí d’Alcalalí, que arrenda a Jaume Cervera, habitant de Xaló, unes terres de la propietat d’aquest, on hi ha una parcel·la que fita amb l’element hidràulic en qüestió:

       Item, altre tros de terra partida del Pou de les Figueretes, que afronta ab terra de Francesc Mestre a dos parts i ab terra de Juan i Jaume Puig, ab terra de terra de Juan Berenguer senda real en mig y ab lo dit pou (...)


Pel que fa al segle XVIII, també ha aparegut una altra referència escrita a aquest pou en les diligències d’un procés criminal[3] conservades actualment en l’Arxiu Municipal de Xaló, però serà al llarg del segle XIX quan es documentaran el major nombre de mencions. Així, en l’acta corresponent a la sessió del dia 21 de febrer de 1847 es va fer constar l’acord a què havien arribat els membres del Plenari de l’Ajuntament de Xaló, i que consistia en la realització d’una millora en el Pou de les Figueretes:

       Darle más amplio al pozo de las higueras como único que cuenta con tan extenso vecindario para atender este articulo de primera necesidad, en razón a que el lugar que ocupa es muy estrecho y lo hace mas reducido el tránsito de caballerías por su inmediación en términos que es muy frecuente el arrojar paja, leña y aun estiércol en el referido pozo de la carga que se transportan por dicha senda y lo mas atendible para que se haga dicha mejora es el inminente peligro en el que se encuentran las mujeres cuando sacan el agua (…).

En l’acta, per tant, es considera que el Pou de les Figueretes és l’únic del poble que té la suficient capacitat per a abastir d’aigua tot el veïnat. Aquesta reforma substancial del pou, segurament, fou la que li va donar la fàbrica arquitectònica que ha perdurat fins a l’actualitat.

Una altra al·lusió a dit element, també de l’any 1847, és la que hi ha en el Plànol Geomètric de 1847 del nucli urbà de Xaló, on observem com el carrer adjacent havia pres el nom del pou. El fet ens il·lustra, doncs, sobre la rellevància que aquests elements tenien en la vida quotidiana dels xaloners. Per últim, serà uns anys després, ja el 1859, quan apareix documentada una altra menció d’aquesta estructura hidràulica; es tracta de l’acord municipal en què es va adoptar la mesura de canviar la denominació del carrer Pou de les Figueretes per l’actual de Salamanca per un motiu que l’alcalde d’aleshores, Josep Mas i Grimalt, explicava de la següent manera:

Atendida la importancia del ferrocarril de Madrid a Alicante se acaba de concluir y que el beneficio que reportará a la provincia es incalculable y debido al gran genio de la época del excmo. señor don José Salamanca se estaba en el caso de demostrar su reconocimiento. Enterada la corporación, agradecida, ha determinado perpetuar su nombre, llamando la calle del Pozo de la Higueras desde hoy en adelante de Salamanca.

Per mitjà del document anterior, podem comprovar clarament com aquest element està plenament integrat dins del casc urbà. Pel que fa als altres pous que conformen aquest conjunt patrimonial catalogat, disposem d’una diversitat d’al·lusions documentades. Quant al pou anomenat de l’Assegador, hi ha una acta del Plenari del 4 de juliol de 1847, on l’alcade Miquel Durà i Garcés plantejava la necessitat d’excavar un nou pou per tal d’assegurar l’abastiment d’aigua a la població, però finalment es va optar per fer més gran el que ja existia:

(...) que el único medio que encuentran para conciliarlo todo es el de que se haga un pozo en el presente año en el mismo lugar (en) que se halla el denominado del Asegador (…).

  A més, en el mateix document, hi ha una clara al·lusió al Pou de les Figueretes, quan s’hi especifica com cal que siga la fàbrica de l’element:

(…) dándole más local o haciéndole más (h)oyo tanto de latitud como de profundidad; que la primera puede hacerse de un palmo más de volada o de circunferencia por toda ella, después de paredado, del que tiene el pozo denominado de las higueras, y de profundidad hasta ochenta palmos, sin perjuicio de hacerle las excavaciones que se crean convenientes para darle más cabida de agua después de paredado del que tiene el pozo denominado de las higueras, (...)

Aquesta cita és, doncs, un clar exemple de la coexistència d’aquests elements en el mateix període cronològic.

De la mateixa centúria daten les primeres al·lusions al Pou de les Forques. Aquestes apareixen recollides en l’acta de la sessió del Plenari de l’Ajuntament de Xaló de l’1 de febrer de 1843. Allí es planteja la necessitat d’excavar un nou pou al camí de Passula amb l’objectiu de garantir l’abastiment d’aigua:

(…) Por el Señor Presidente[4] se dijo: Que su antecesor dispuso a invitaciones del Común la escabación de un pozo para consumo de agua en el Camino de Pasula, contiguo a la tierra de Sebastián Giner y de Miguel Mengual, e inmediato también a la Alfarería de Vicente Aranda, dejándole sin poderle paredar por las lluvias del invierno y otras ocupaciones del vecindario en la recolección de sus frutos: Que, a más de lo espuesto que estaba dicho pozo para una desgracia por su situación transitable, era de primera necesidad su construcción, para lo cual era presiso haser algunos gastos, tanto para sacar el agua diariamente para poderle paredar, hasí como en bigas que sirviesen de cubertera, dejando el güeco correspondiente para pohuar. Y, por último, que los consabidos gastos no pueden exseder de ciento cincuenta reales a un cálculo aproximado, según le acabavan de manifestar los inteligentes en la materia: Oído todo por la Corporación, unánimes Digeron: Que, siendo de utilidad pública la que se acaba de proponer por el Señor Presidente, se verifique desde luego siempre y cuando no exeda de la cantidad que propone dicho Señor Presidente, punto que se (h)alla para ello facultada la Corporación por la Ley de Febrero de mil ochocientos veinte y tres.

Per tant, aquesta cita fa al·lusió a l’acta fundacional de l’element hidràulic, i això explicaria la diferència de fàbrica del pou en qüestió respecte dels altres tres que conformen el conjunt patrimonial.

Autor: Rubèn Vidal i Bertomeu 




[1] Aquesta via comprenia al segle XVII el tram mitjà de l’actual carrer de Sant Judes Tadeu i tot el de Sant Joaquim.
[2] Es tracta del rebedor d’un notari dit Pere Font.
[3] Aquest procés és la causa penal contra Joan Font de Martí, que data de l’any 1755.
[4] Es refereix a l’alcalde Sebastià Mengual