Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mudèjars. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mudèjars. Mostrar tots els missatges

dimarts, 31 de desembre del 2013

ELS MUDÈJARS DE LA VALL DE XALÓ AL SEGLE XV



Durant el segle XV els mudèjars representaven el gruix de la població de la Vall de Xaló. En aquella època alguns musulmans es varen traslladar a d’altres senyorius, a la recerca d’unes millors condicions de vida. Aquests desplaçaments solien acabar en una disputa entre el senyor que havien deixat i el nou que els acollia. Així, l’any 1424 es va iniciar un plet entre Francesc Martorell, pare del novel·lista Joanot Martorell, i Llorenç Banyuls, notari de Benissa, per causa del canvi de residència d’un vassall dels Martorell a una alqueria propietat dels Banyuls.

Però aquest no és l’únic cas: per la documentació de l’època se sap que el matrimoni musulmà format per Yaye Duce i la seua esposa Cent van abandonar la Vall de Xaló l’any 1430 i es van establir al senyoriu de Beniarjó, que pertanyia aleshores al poeta Ausiàs March. Com a senyor de Yaye i de Cent, Francesc Martorell es va queixar al governador de València, a qui va demanar que instara a Ausiàs March que li’ls tornara, o en cas contrari, que li pagara les rendes que li devien. Hi havia, però, vassalls que no abandonaven per complet el lloc d’origen, com ho prova el testimoni de Jaume Ripoll, peraire, veí de Xaló, que en una causa civil de l’any 1447 va fer la següent declaració:

     (…) los moros que se n’anaven de la dita Vall[1] venien e lauraven e sembraven amagadament e lo jorn que segaven batien e se.n portaven los blats fora de la dita Vall allà hon habitaven per por de porters i officials reyals (…)[2]

Ara convé esmentar que aquests funcionaris no tenien cap mena d’escrúpol, és a dir, si no podien executar els béns del senyor, les escasses pertanyences dels vassalls passaven a convertir-se aleshores en el seu objectiu prioritari. La manca de col·laboració amb els comissionats era l’actitud més freqüent per part dels qui anaven a ser embargats i, sobre aquesta mateixa qüestió, Jaume Ripoll –un habitant cristià de la Vall de Xaló– ens ha deixat una valuosa descripció de la manera en què els mudèjars oposaven resistència a l’autoritat:

       E dix que estant e habitant ell testimoni en lo temps que mossén Galceran Martorell stava e habitava en la dita Vall, segons ha dit desús, véu que alguns porters anaven als lochs de Murta i Benibrafim per executar aquells per deutes de mossén Martorell, e lo dit mossén Galceran Martorell los exia al davant amb moros armats amb ballestes preparades fahent-los exir de la dita Vall.[3]

Com a conclusió d’aquest apartat, considerem que seria oportuna la referència a un manament executori que la Governació de València, a instàncies de Bertomeu Martí, li va adreçar a Francesc Martorell l’any 1432, per l’import total de 100 florins. La dita suma, l’acreedor pretenia que es fera efectiva a través de la confiscació dels béns que els vassalls del debitor tenien a la Vall de Xaló. En Francesc es va manifestar en contra d’aquesta mesura i, com a alternativa i a fi de satisfer el deute, feia l’oferiment d’una casa situada a la vila de Gandia. El patriarca dels Martorell era plenament conscient de les nefastes conseqüències que podrien derivar-se d’un tal embargament:

 (…) penyorant los vasalls seria dat gran dampnatge a aquells e fer-los fogir, maiorment, com per los delats són stats en la Vall de Xaló los dits vasalls són  apparellats ab pocha scusa de anar-se’n, ço que no seria poch dampnatge de aquesta part.

Tant el senyor com els vassalls patien les conseqüències d’aquest tipus d’accions executòries: el primer s’enfrontava a la possibilitat real de despoblament de les seues possessions, i els segons es veien forçats a una elecció injusta: anar-se’n o perdre tot el que tenien.

Autors: Jaume Noguera i Mengual & Rubèn Vidal i Bertomeu





[1] Es refereix a la Vall de Xaló.
[2] Jesús Villalmanzo i Jaime J. Chiner, La pluma y la espada. Estudio documental sobre Joanot Martorell y su familia (1373-1483), 1992, pàgina 388.
[3] Ibídem, pàgina 389.

dimecres, 18 de desembre del 2013

ELS ENTERRAMENTS MUDÈJARS. ESTUDI DEL CEMENTERI DE LES HORTES DE XALÓ





L’estudi arqueològic realitzat en un solar[1] situat a la confluència del carrer de les Parres amb l’avinguda de les Hortes de Xaló ha permès la localització del sector septentrional d’una necròpolis[2] musulmana, que es trobaria ubicada als afores[3] del Ràfol de Xaló. Aquest poblat comprendria aproximadament els actuals carrers de l’Hospital, Sant Cristòfol, Santa Anna, Major, Alacant i la Plaça. És la part més antiga de Xaló, i es caracteritza per l’existència de vials estrets, curts i tortuosos que ens fan rememorar l’època mudèjar.
   
El referit cementiri o maqbara es trobava perfectament organitzat amb les fosses distribuïdes de manera paral·lela a l’eix de l’actual carrer Sant Rafael, i estaven separades entre elles per uns intervals regulars d’uns 1,50 metres. A més, cal assenyalar que formaven una mena d’illes de tombes amb els seus respectius passadissos per tal de facilitar-hi l’accés. Però, les dades obtingudes en la nostra investigació ens indiquen que aquest cementeri comprenia unes dimensions majors, ja que s’estenia tant cap al solar localitzat al límit occidental com pel sector meridional, concretament davall les cases del carrer Sant Rafael.

Les sepultures es troben totes excavades en l’estrat geològic verge de marga terciària –popularment coneguda com a tap–, perquè així ho exigia el ritus d’enterrament musulmà. L’excavació arqueològica ha exhumat un conjunt de vint sepultures completes que s’adapten a dues tipologies d’enterraments: per una banda, les dels individus adults i, per l’altra, les que corresponien a infants. En el primer cas, la coberta està realitzada per un doble parament de teules àrabs perfectament encaixades en dos nivells (inferior-superior) i travades amb terra que tenen com a funció la de conformar la teulada que tanca l’estructura funerària. En canvi, quan es tracta d’enterraments infantils, s’utilitzen maons de planta quadrada disposats horitzontalment i d’una manera regular aleatòria, formant una filada paral·lela travada amb terra argilenca. Es tracta, doncs, d’un tipus de coberta que es troba associada exclusivament a les tombes de nounats o individus de poca edat i que, a més, guarda un innegable paral·lelisme amb altres necròpolis musulmanes del territori de Daniya com la Maqbarat Al-Fajjarim de Dénia. El grup d’esquelets més nombrós és el format per la població adulta amb un percentatge que s’eleva al 85% dels enterraments. Aquests cossos es troben complets i en un estat de conservació bastant òptim, tot i que l’alt grau d’humitat[4] de la zona ha actuat com un agent desestabilitzador que ha provocat una remarcable fragil·litat en els ossos d’alguns esquelets. Quant al grup referit a la població infantil, hem de dir que compta amb un índex de representació molt més petit –situat al voltant del 15% de les tombes exhumades– i que, així mateix, el seu estat de conservació és delicat a causa de feblesa dels ossos que es trobaven en les fases inicials del seu procés de creixement.

Pel que fa a la senyalització externa de les tombes, no hem constatat l’existència de cap element que acomplira aquesta funció, i una possible explicació seria que les posteriors activitats dutes a terme en la zona com ara la transformació del terreny en un camp de cultiu o la instal·lació d’un conjunt hidràulic[5] en els seus límits meridionals han modificat l’aspecte extern de les tombes a causa de la desaparició de qualsevol vestigi de senyalització. Aquesta solia fer-se per mitjà de la col·locació de blocs de pedra en els dos extrems de la tomba, on els de dimensions més grans es disposaven a l’alçada del cap del difunt i els blocs de menor volum es col·locaven a prop de l’extrem inferior del cos d’aquell. L’anterior era la forma habitual de delimitar una tomba, però de vegades s’utilitzaven elements més sumptuaris, com per exemple una làpida de marbre.

En tots aquests enterraments, la inhumació té el caràcter d’individual i es fa en fossa simple. Els esquelets es troben en posició primària, amb una orientació nord-sud i disposats en una posició decúbit lateral[6] dret amb el cap mirant cap a l’est, en direcció a La Meca. Quant a la posició de les extremitats dels difunts, podem observar-hi de manera general que el braç dret s’estén paral·lel al cos i el braç esquerre se situa lleugerament flexionat amb la mà damunt la pelvis. Les extremitats inferiors es disposen de manera que queden juntes, estirades o, també, lleugerament flexionades amb la cama esquerra per damunt de la dreta. El nostre estudi ha posat de manifest una absència total d’aixovar en les tombes excavades. Aquesta circumstància unida a la manca d’elements de metall com claus o agulles i  la col·locació de les diferents parts del cos segons l’esquema que hem explicat anteriorment, ens permet referir-nos a les pràctiques del ritus de preparació i soterrament de l’època musulmana. En primer lloc, els cossos es llavaven escrupolosament i els embolcallaven en un nombre imparell de sudaris i, a continuació, se’ls dipositava en la fossa corresponent.

Un altre aspecte a destacar és que l’absència de restes materials relacionades amb les tombes que hem comentat abans ens ha dificultat enormement la datació històrica de les restes arqueològiques exhumades amb la precisió que desitjaríem. Tanmateix, l’ortodòxia del ritus funerari emprat en els enterraments ens fa pensar que el cementiri tindria una seqüència cronològica antiga, i la seua fundació podríem situar-la en la baixa Edat Mitjana. Aquest cementeri, considerem que va estar en ús durant alguns segles, perquè la conquesta de la Vall de Xaló per les tropes de Jaume I no va modificar l’organització bàsica de les comunitats que l’habitaven. Aquestes van poder mantenir fins al primer terç del segle XVI la pràctica de la religió i la cultura musulmana.

Autor: Rubèn Vidal i Bertomeu





[1] Aquest terreny era conegut amb la denominació de Huerto de José Vives en el Plànol Geomètric de Xaló de l’any 1847.
[2] La necròpolis estava localitzada a l’àrea meridional-central del solar estudiat –a hores d’ara, en construcció–, i a la banda posterior de les cases del carrer Sant Rafael. El sector excavat abastava una  superfície aproximada d’uns 400 m2.
[3] La condició d’àrea periurbana de la necròpolis, és a dir, situada fora del nucli de cases que formarien l’alqueria però a la vegada pròxima a aquestes, s’adequa a la ubicació habitual dels cementeris musulmans, que solien estar localitzats a les foranes dels poblats i a la vora d’alguna via de comunicació (el camí de les Hortes, en aquest cas). 
[4] La humitat ha estat causada pel pas d’aigües subterrànies i la la calç de l’estrat en què es trobaven els cadàvers.
[5] Aquest conjunt estava format per una sénia i dues basses d’època recent.
[6] Pel que fa a la posició dels cossos, l’única excepció a la regla general que acabem de formular la representa l’enterrament número 14, en què l’esquelet es troba en una posició decúbit supí, amb les extremitats inferiors flexionades cap a l’exterior. Aquest fet podria denotar la rapidesa en el moment de la inhumació, però no és descartable que la seua col·locació siga el resultat d’un moviment de l’esquelet produït post mortem i que estaria directament relacionat amb la seua descomposició en un medi buit.



dilluns, 9 de desembre del 2013

EL CASTELL D'AIXA I LES SEUES ALQUERIES I RAHALS



Aquest hisn s’adapta perfectament al model més comú de castell musulmà, és a dir, aquell que s’eregia sobre una penya-refugi que no necessitava defenses artificials. L’esmentat promontori és el punt més elevat de la serra del Beniquasi[1] i, com assenyala el prevere alcalaliner, media entre La Llosa y Jalón y domina llenamente ambos poblados. Abarca su miranda todo el valle de Pop[2] a excepción del extremo occidental, todo el acceso a dicho valle por la calzada romana y azagador que vienen desde Denia a Alcalalí cruzando La Llosa, las entradas al mismo valle desde Benisa y Gata de Gorgos, la salida del Gorgos hacia el mar, la costa continua desde el castillo de Cullera hasta Altea y todas las poblaciones y castillos que en dicho ámbito se contienen, como el Bayrén, el Rebollet, el de Denia, Bernia, etc.[3]

Així mateix, mossén Mestre fa al·lusió en la seua obra a l’estat de conservació d’aquest castell, i constata que de él queda la sólida basamenta de una torre rectangular cuyos lados miden 12 x 4’50 metros, tres pocillos superficiales con aguas firmes y potables, y el venero cristalino y fresco, llamado “Font de Aixa”, que recorre y fertiliza las faldas levantinas del pico.[4]

L’existència d’aigua ja va ser indicada per l’emfiteuta Joan-Miquel Serra que, en la declaració que va fer per al Capbreu de 1635, es referia a quatre jornals de terra campa ab dos amellers, situada y posada en la partida de castell daxer, en la qual heretat y ha un pou, una font y una baça.[5] La manifestació anterior resulta molt interessant, ja que ens fa recordar que l’àrea immediata al Castell d’Aixa ha estat sempre una zona favorable per a l’assentament humà. La presència més antiga es remunta a l’època ibèrica, i està acreditada no tan sols per les restes de ceràmica que allí han aparegut, sinó també per la troballa a finals de la dècada dels noranta del segle XX d’una punta de llança dentada d’aquesta procedència.[6]     

En aquest apartat, també convindria recordar que hi havia un grup de fortificacions musulmanes que presentaven una singularitat especial, que era la de posseir un poblat annex al recinte-refugi del castell. Pierre Guichard n’esmenta diversos exemples i entre ells cita el d’Aixa o Xaló.[7] En aquest darrer cas, en la documentació del segle XIII es freqüent trobar l’expressió Castrum et villa de Exalone. El primer terme d’aquesta designació no ofereix cap dificultat, però sí que en planteja el segon. A quina realitat es vol fer referència quan s’empra aquest mot? L’historiador francés considera que villa és una denominació que ens informa sobre la presència d’un lloc habitat adossat a les edificacions del hisn. Però, amb la instauració del domini cristià, aquests poblats van experimentar una evolució urbana diversa, tal i com apunta el mateix Guichard:

     A veces, no se separaron el castillo y la villa después de la conquista cristiana, y la estructura actual de pueblos como Planes o Guadalest puede darnos una idea de lo que debía ser el aspecto de estos pueblos agrupados alrededor de su castillo (…)[8]

No és aquesta la situació del d’Aixa: la seua villa o raval no va originar cap nucli de població estable, i en l’actualitat l’única recialla que ha romàs com a testimoni d’una ocupació que no va arribar a consolidar-se és l’abundor de materials ceràmics escampats pels voltants del perímetre que ocupava l’antic castell.   
   
Nòmina de les alqueries i rahals del terme castral d’Aixa

a) Alqueries:

· Albayren. Es desconeix la seua ubicació.
·Allibayt. Designa l’actual població de Llíber
·Alquellelin. És la variant medieval del topònim Alcanalí (dit també, Alcalalí).
·Atrayello. Aquesta alqueria sembla correspondre amb la de Traella, que apareix citada en la documentació de la família de l’escriptor Joanot Martorell (mitjans del segle XV). S’ignora on estava situada.
·Beniatia o Benihaya. Són denominacions que se li aplicaven a la partida de Benimaties d’Alcanalí.
·Benibrahim o Benibrafim. Es refereix a la partida de Benibrai, situada al terme municipal de Xaló.
·Beniquasi, Benjuagi o Benguasi. Mossén Mestre creu que es trobava situada a la part solana de la muntanya homònima, entre Alcalalí i Xaló.[9]
·Benixaloni. No hi ha dades sobre la seua localització, excepte que no devia estar lluny del Ràfol de Xaló.
·Cotar. Es correspon amb la partida de Cuta, a hores d’ara dividida administrativament entre Llíber i Xaló.
·Curi. La seua localització segueix sent un misteri.
·Losa. No hi cap dubte que es tracta de la Llosa de Camatxo.
·Murta. La seua localització no presenta dificultats perquè és el nom d’una de les partides  rurals de Xaló.
·Muscayra o Moschayra. És l’actual partida de Mosquera.

b) Rahals:

· Arahal.
·Rahal Alinhegui.
·Rahal de Nahammen.
·Rahal Zaneygi.
·Rahal Abencurbulin.

Tret del primer rahal –que s’ha identificat amb el Ràfol de Xaló-, de la ubicació dels altres quatre ben poca cosa se’n sap a data de hui. El que sí que ha quedat clar és que al districte d’Aixa hi havia un predomini manifest de les alqueries sobre els rahals. Una circumstància que es donava també al terme castral de Pop[10]. L’explicació del fenomen no pot ser altra que el caràcter de béns d’accés restringit que aquestes finques privades tenien en l’època estudiada.

Autor: Jaume Noguera i Mengual 





[1] L’esmentat accident orogràfic es coneix a Xaló amb el nom de Costera de la Solana o del Castellet de la Solana. 
[2] Aquest autor aplica conjuntament la denominació de Vall de Pop als antics termes castrals de Pop (Parcent, Benigembla i Murla) i d’Aixa (Xaló, Alcalalí i Llíber). Sobre la base de la documentació històrica, s’ha de concloure que l’extensió de l’esmentat topònim a aquests tres darrers municipis resulta, certament, inadmissible. Si bé és exacte que els sis pobles composen una subcomarca singular dins la Marina Alta (que ocupa tota la zona del curs mitjà del riu Xaló o Gorgos entre els ports d’Orba i del Collao i entre el Coll de Rates i el portet de la Llosa de Camatxo), també s’ha de reconéixer que una tal circumstància no pot ni deu provocar un falsejament del nostre passat. A hores d’ara, en el món acadèmic es fan servir denominacions més adequades per a definir aquesta zona geogràfica: les Valls de Pop i Xaló, el curs mitjà del Xaló o Gorgos, la subcomarca d’Aixa-Pop o el territori d’Aixa i Pop, amb dos sectors l’oriental o d’Aixa (Alcanalí, Xaló i Llíber) i l’occidental o de Pop (Benigembla, Murla i Parcent).
[3] Joaquín Mestre Palacio, Alcalalí. Instituto de Estudios Alicantinos,1970, pàgina 135.
[4] Ibídem, pàgina 136.
[5] Josep Mas i Martí & Jaume Noguera i Mengual, La terra i la gent del Xaló repoblat, obra publicada dins la col·lecció Mirades cap a Xaló, nº 1, Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Xaló, 2007, pàgina 104.
[6] Ídem.
[7] Pierre Guichard, Los castillos musulmanes del norte de la provincia de Alicante. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval nº. 1, 1982, pàgina 38.
[8]Ídem.
[9] Joaquín Mestre Palacio,  Alcalalí, Instituto de Estudios Alicantinos, 1970,  pàgina 57.
[10] A la demarcació del Castell de Pop pertanyien les alqueries de Murla, Parsen (Parcent), Benigela (Benigembla), Merniça (Vernissa, terme municipal de Benigembla), Alcanicia (l’actual partida de la Canèssia de Benigembla), Benacallar, Benilacrux o Benilacruci i Ceylent, i un únic rahl anomenat Rahalhabelbahar.  

dissabte, 7 de desembre del 2013

DADES BIOGRÀFIQUES SOBRE NA BERENGUERA, SENYORA DE MUDÈJARS


Aquesta dama fou senyora del terme castral de Xaló amb totes les seues alqueries i rahals en el període històric comprés entre el 1268 i el 1272, que fou l’any del seu decés. Na Berenguera era filla de l’infant Alfons de Castella, germà del rei Ferran III el Sant i, per tant, cosina germana d’Alfons X, apellat el Savi.

Quan el rei Jaume va conéixer la jove[1] Berenguera, se’n va enamorar apassionadament. La trobada es va produir el 1264 a Alcaraz, on es va reunir amb el seu gendre[2] a fi d’enllestir els pactes referits a la conquesta de Múrcia. A partir d’aquell moment, la princessa va abandonar la cort castellana per a seguir el nostre monarca. El rei ja havia fet els seixanta anys i estava casat amb na Teresa Gil de Vidaure, senyora de Planes i Almudaina. El 1267 en Jaume va demanar al papa Climent IV que anul·lara el seu matrimoni sota el pretext que la noble dama estava malalta de lepra, però aquest no va acceptar la petició reial i, a més, li va exigir el final d’una relació que considerava adúltera i incestuosa[3]. Però, el sobirà en va fer cas omís i va continuar amb l’amistaçament amb na Berenguera.

Maria Carme Roca[4] opina que el monarca volia el perdó de Déu, però era conscient a la vegada que no podia ni tampoc tenia la voluntat d’abandonar a qui s’ha convertit en el preuat objecte del seu voler. Era una situació que, a parer de la referida autora, el devia afectar profundament i així ho va deixar reflectit en el Llibre dels Fets:

(…) e demanam frare Arnau de Segarra, que era preïcador, e dixem-li que volíem penre penitència d’ell; e dix que diguéssem. E nós dixem-li que a nostre Senyor no li cuidàvem tenir altre tort perquè nós deguéssem ésser perdonat, sinó tan solament de dona Berenguera, e nós havíem en cor d’ésser ab ella menys de pecat. Així com ho deu ésser ab sa muller.[5]       

La mort de la princesa i, lògicament, la conclusió d’aquell afer del cor va arribar de manera sobtada el 17 de juny de 1272. La ciutat de Narbona –i, més concretament, el convent de Sant Francesc– fou l’escenari on la companya del rei va alenar per darrera vegada. Traspassada sense deixar descendència i de conformitat amb allò que s’havia estipulat en l’escriptura de donació, les possessions de Xaló van tornar a mans del monarca.
   



[1] Na Berenguera devia tenir aleshores uns vint-i-set anys.
[2] Alfons X de Castella estava casat amb na Violant, la filla gran del rei Jaume.
[3] Amb l’ús de l’esmentat qualificatiu, cal reconéixer que el pontífex es va excedir. En aquest punt, hem de tenir en compte que el parentiu que existia entre Jaume I i na Berenguera era de huitè grau, ja que tots dos eren descendents de Ramon Berenguer III.
[4] Maria Carme Roca, Les dones de Jaume I, L’esfera dels lllibres, 2008, pàgina 204.
[5] Ibídem, pàgines 204 i 205. 

EL CASTELL D’AIXA, UN PRESENT PER A UNA DAMA PRINCIPAL



El dia 4 de maig de 1269 la princesa na Berenguera Alfonso de Molina, amistançada del rei Jaume I, rep en donació del monarca els castells de Tàrbena i Xaló:

Per nos et nostros successores, damus et concedimus pure, libere et simpliciter, titulo perfectae e irrevocabilis donationis inter vivos, vobis, karissimae et dilectae nostrae dompnae Berengueriae Alfonsi et vestris (…) castra et villas de Tarbana et de Exalone, cum alcheriis et terminis suis et cum alcheriis quas alcaydus Mahometus, et Bocoronus nepos eius, ac alii sarraceni qui cum eis recesserunt a regno Valentiae modo quando dictus alcaydus terram suam nobis reddidit, habebant in valle Exalonis, scilicet: Atrayello, Benjuagi, Alquellelin, Muscayra, Rahal Alinhegui, Rahal Abencurbulin, Allibayt, Cotar, Duran, Benixaloni, Arahal, Albayren, Allanz, Albignen, Axaut, Algar et Sancta Ylla, cum terminis et alqueriis suis.[1]

Com es pot comprovar en l’anterior relació d’alqueries no figura Benibrai ni Murta pel fet –ja comentat abans– de pertànyer a Abu Jafar. Però aquesta no serà la darrera vegada que Benibrai i Murta les trobarem integrades en unitats administratives de les quals no formaran part els altres poblats veïns.[2]

Quant a algunes de les alqueries esmentades en el document examinat supra, convindria dir que Cotar és el topònim amb què es designava en aquella època la partida de Cuta, hui dividida administrativament entre els municipis de Xaló i Llíber (o Allibayt, segons que indica el text). I, finalment, l’agrupació dels poblats d’Arahal i Benixaloní podria ser l’origen del Ràfol de Xaló, nom amb què es va conéixer l’actual Xaló entre els segles XIV i XVI. De tota manera, es tracta d’una hipòtesi que encara no ha rebut una confirmació definitiva, i l’única cosa que es pot afirmar amb seguretat a hores d’ara és que Benixaloní i Arahal eren al segle XIII dos nuclis de població diferenciats dins de la Vall de Xaló, però que geogràficament devien estar molt pròxims per la disposició en què se’ls menciona en la relació que apareix en l’escriptura de donació[3] feta a favor de la princesa Berenguera.



[1] Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre 15, folis 105 v. i 106 r. Traducció: “Per nós i els nostres successors, donem i concedim pura, lliure i simplement, a títol de perfecta i irrevocable donació entre vius, a vós, la nostra molt estimada i predilecta senyora, na Berenguera Alfonso, i als vostres (…) els castells i les viles de Tàrbena i Xaló amb les seues alqueries i termes, les quals l’alcaid Mahomet i el seu nebot Bocoronus i els altres sarraïns que amb ells van marxar del regne de València, de manera que quan el dit alcaid ens va donar la seua terra aquells tenien a la Vall de Xaló açò: Atrayello, Benjuagi, Alquellelin, Muscayra, Rahal Alinhegui, Rahal Abencurbulin, Allibayt, Cotar, Duran, Benixaloni, Arahal, Albayren, Allanz, Albignen, Axaut, Algar et Sancta Ylla, amb els termes i alqueries seues.” 
[2] Per exemple, al segle XV Benibrai-Murta constitueixen una aljama diferent de la del Ràfol de Xaló.
[3] En aquesta escriptura de donació podem distingir cinc clàusules. La primera d’elles està referida al caràcter vitalici de la cessió. En la segona i tercera, es planteja el supòsit que na Berenguera morira amb descendència i les solucions són diferents segons que es tracte d’un mascle o una femella. Si de la unió de na Berenguera amb en Jaume naixia un fill,, les possessions descrites passarien a ell; en canvi, en el cas que fóra una filla, aquesta no tendria el dret d’heretar el senyoriu, que retornaria a l’infant Pere o els seus successors però amb l’obligació de dotar la seua germanastra amb 20.000 morabatins. En l’estipulació quarta, també es preveu la reversió a la Corona si el fill de la parella mor sense haver deixat descendència masculina. En la clàusula cinquena s’estableix el mateix efecte per a la manca de fills o filles.         

LA PERVIVÈNCIA D’UNA AUTORITAT MUDÈJAR DESPRÉS DE LA CONQUESTA CRISTIANA: EL CAS DEL BANU HUDHAYL


El 1269 Masserof, Benibrai i Murta pertanyien a Abu Jafar, nomenat pels cristians Abiafer, que era nebot del senyor mudèjar Al-Azraq. Abu Jafar va continuar portant el mateix títol que abans ostentava el seu oncle, és a dir, el de visir (alwazir). Robert I. Burns en el Volum II de la seua obra L’Islam sota els croats (1990) dóna les següents dades sobre la referida nissaga, la dels Banu Hudhayl:

       El seu pare Ibn Hudhayl[1] va tenir tres fills: Abu Sad, que ja era mort el 1264, Basim i Muhammad Al-Azraq. No es torna a saber res del fill de Muhammad dit Abd Allah, potser caigut en la interminable guerra. El fill d’Abu Sad era Abu Jafar, que acabà essent l’únic hereu d’Al-Azraq a València. Un altre nebot i home de confiança mencionat per Al-Azraq era Abu ‘l-Hasan b. Hudhayl.[2] 

A més, el mateix Burns en l’estudi precitat fa menció d’un document de la Cancelleria referit a diverses alqueries, de les quals tres d’elles es corresponen amb les actuals partides de Masserof –que comprenia també  Bèrnia–, Benibrai i Murta. Aquest manuscrit data del dia 22 d’abril de l’any 1269, i acredita que el rei Jaume I va atorgar una important concessió per la qual es permetia que sarraceni habitantes in dictis locis sit franchi et liberi[3]. Segons el prevere Joaquín Mestre Palacio[4], Abiafer es va comprometre a pagar al monarca 600 sous reials cada any i a no consumir una altra sal que no fóra la de Xàtiva. Aquesta curiosa obligació vinculava a tots els mudèjars que residien a la demarcació que controlava l’esmentat visir.




[1] Es refereix al progenitor d’Al-Azraq.
[2] Robert I. Burns, L’Islam sota els croats, Volum II, Edicions 3 i 4, 1990,  pàgina 81.
[3] Ídem. Traducció: “Els sarraïns que habiten en els dits llocs resten francs i lliures.”
[4] Joaquín Mestre Palacio, opere citato, pàgina 213.