Aquesta dama fou senyora del
terme castral de Xaló amb totes les seues alqueries i rahals en el període
històric comprés entre el 1268 i el 1272, que fou l’any del seu decés. Na
Berenguera era filla de l’infant Alfons de Castella, germà del rei Ferran III el Sant i, per tant, cosina germana
d’Alfons X, apellat el Savi.
Quan
el rei Jaume va conéixer la jove[1]
Berenguera, se’n va enamorar apassionadament. La trobada es va produir el 1264 a Alcaraz, on es va
reunir amb el seu gendre[2] a fi
d’enllestir els pactes referits a la conquesta de Múrcia. A partir d’aquell moment,
la princessa va abandonar la cort castellana per a seguir el nostre monarca. El
rei ja havia fet els seixanta anys i estava casat amb na Teresa Gil de Vidaure,
senyora de Planes i Almudaina. El 1267 en Jaume va demanar al papa Climent IV
que anul·lara el seu matrimoni sota el pretext que la noble dama estava malalta
de lepra, però aquest no va acceptar la petició reial i, a més, li va exigir el
final d’una relació que considerava adúltera i incestuosa[3]. Però,
el sobirà en va fer cas omís i va continuar amb l’amistaçament amb na
Berenguera.
Maria Carme Roca[4] opina
que el monarca volia el perdó de Déu, però era conscient a la vegada que no podia
ni tampoc tenia la voluntat d’abandonar a qui s’ha convertit en el preuat objecte
del seu voler. Era una situació que, a parer de la referida autora, el devia
afectar profundament i així ho va deixar reflectit en el Llibre dels Fets:
(…) e demanam frare Arnau de Segarra, que era preïcador, e
dixem-li que volíem penre penitència d’ell; e dix que diguéssem. E nós dixem-li
que a nostre Senyor no li cuidàvem tenir altre tort perquè nós deguéssem ésser
perdonat, sinó tan solament de dona Berenguera, e nós havíem en cor d’ésser ab
ella menys de pecat. Així com ho deu ésser ab sa muller.[5]
La mort de la princesa i, lògicament, la conclusió d’aquell afer del
cor va arribar de manera sobtada el 17 de juny de 1272. La ciutat de Narbona –i,
més concretament, el convent de Sant Francesc– fou l’escenari on la companya
del rei va alenar per darrera vegada. Traspassada sense deixar descendència i
de conformitat amb allò que s’havia estipulat en l’escriptura de donació, les
possessions de Xaló van tornar a mans del monarca.
[1] Na Berenguera devia tenir aleshores
uns vint-i-set anys.
[2] Alfons X de Castella estava casat
amb na Violant, la filla gran del rei Jaume.
[3] Amb l’ús de l’esmentat qualificatiu,
cal reconéixer que el pontífex es va excedir. En aquest punt, hem de tenir en
compte que el parentiu que existia entre Jaume I i na Berenguera era de huitè
grau, ja que tots dos eren descendents de Ramon Berenguer III.
[4] Maria Carme Roca, Les dones de Jaume I, L’esfera dels
lllibres, 2008, pàgina 204.
[5] Ibídem, pàgines 204 i 205.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada