EL CASTELL D'AIXA I LES SEUES ALQUERIES I RAHALS

Aquest hisn s’adapta perfectament al model més comú de castell musulmà, és a dir, aquell que s’eregia sobre una penya-refugi que no necessitava defenses artificials. L’esmentat promontori és el punt més elevat de la serra del Beniquasi[1] i, com assenyala el prevere alcalaliner, media entre La Llosa y Jalón y domina llenamente ambos poblados. Abarca su miranda todo el valle de Pop[2] a excepción del extremo occidental, todo el acceso a dicho valle por la calzada romana y azagador que vienen desde Denia a Alcalalí cruzando La Llosa, las entradas al mismo valle desde Benisa y Gata de Gorgos, la salida del Gorgos hacia el mar, la costa continua desde el castillo de Cullera hasta Altea y todas las poblaciones y castillos que en dicho ámbito se contienen, como el Bayrén, el Rebollet, el de Denia, Bernia, etc.[3]

Així mateix, mossén Mestre fa al·lusió en la seua obra a l’estat de conservació d’aquest castell, i constata que de él queda la sólida basamenta de una torre rectangular cuyos lados miden 12 x 4’50 metros, tres pocillos superficiales con aguas firmes y potables, y el venero cristalino y fresco, llamado “Font de Aixa”, que recorre y fertiliza las faldas levantinas del pico.[4]

L’existència d’aigua ja va ser indicada per l’emfiteuta Joan-Miquel Serra que, en la declaració que va fer per al Capbreu de 1635, es referia a quatre jornals de terra campa ab dos amellers, situada y posada en la partida de castell daxer, en la qual heretat y ha un pou, una font y una baça.[5] La manifestació anterior resulta molt interessant, ja que ens fa recordar que l’àrea immediata al Castell d’Aixa ha estat sempre una zona favorable per a l’assentament humà. La presència més antiga es remunta a l’època ibèrica, i està acreditada no tan sols per les restes de ceràmica que allí han aparegut, sinó també per la troballa a finals de la dècada dels noranta del segle XX d’una punta de llança dentada d’aquesta procedència.[6]     

En aquest apartat, també convindria recordar que hi havia un grup de fortificacions musulmanes que presentaven una singularitat especial, que era la de posseir un poblat annex al recinte-refugi del castell. Pierre Guichard n’esmenta diversos exemples i entre ells cita el d’Aixa o Xaló.[7] En aquest darrer cas, en la documentació del segle XIII es freqüent trobar l’expressió Castrum et villa de Exalone. El primer terme d’aquesta designació no ofereix cap dificultat, però sí que en planteja el segon. A quina realitat es vol fer referència quan s’empra aquest mot? L’historiador francés considera que villa és una denominació que ens informa sobre la presència d’un lloc habitat adossat a les edificacions del hisn. Però, amb la instauració del domini cristià, aquests poblats van experimentar una evolució urbana diversa, tal i com apunta el mateix Guichard:

     A veces, no se separaron el castillo y la villa después de la conquista cristiana, y la estructura actual de pueblos como Planes o Guadalest puede darnos una idea de lo que debía ser el aspecto de estos pueblos agrupados alrededor de su castillo (…)[8]

No és aquesta la situació del d’Aixa: la seua villa o raval no va originar cap nucli de població estable, i en l’actualitat l’única recialla que ha romàs com a testimoni d’una ocupació que no va arribar a consolidar-se és l’abundor de materials ceràmics escampats pels voltants del perímetre que ocupava l’antic castell.   

   

Nòmina de les alqueries i rahals del terme castral d’Aixa

a) Alqueries:

· Albayren. Es desconeix la seua ubicació.

·Allibayt. Designa l’actual població de Llíber

·Alquellelin. És la variant medieval del topònim Alcanalí (dit també, Alcalalí).

·Atrayello. Aquesta alqueria sembla correspondre amb la de Traella, que apareix citada en la documentació de la família de l’escriptor Joanot Martorell (mitjans del segle XV). S’ignora on estava situada.

·Beniatia o Benihaya. Són denominacions que se li aplicaven a la partida de Benimaties d’Alcanalí.

·Benibrahim o Benibrafim. Es refereix a la partida de Benibrai, situada al terme municipal de Xaló.

·Beniquasi, Benjuagi o Benguasi. Mossén Mestre creu que es trobava situada a la part solana de la muntanya homònima, entre Alcalalí i Xaló.[9]

·Benixaloni. No hi ha dades sobre la seua localització, excepte que no devia estar lluny del Ràfol de Xaló.

·Cotar. Es correspon amb la partida de Cuta, a hores d’ara dividida administrativament entre Llíber i Xaló.

·Curi. La seua localització segueix sent un misteri.

·Losa. No hi cap dubte que es tracta de la Llosa de Camatxo.

·Murta. La seua localització no presenta dificultats perquè és el nom d’una de les partides  rurals de Xaló.

·Muscayra o Moschayra. És l’actual partida de Mosquera.

b) Rahals:

· Arahal.

·Rahal Alinhegui.

·Rahal de Nahammen.

·Rahal Zaneygi.

·Rahal Abencurbulin.

Tret del primer rahal –que s’ha identificat amb el Ràfol de Xaló-, de la ubicació dels altres quatre ben poca cosa se’n sap a data de hui. El que sí que ha quedat clar és que al districte d’Aixa hi havia un predomini manifest de les alqueries sobre els rahals. Una circumstància que es donava també al terme castral de Pop[10]. L’explicació del fenomen no pot ser altra que el caràcter de béns d’accés restringit que aquestes finques privades tenien en l’època estudiada.

Autor: Jaume Noguera i Mengual 

---

[1] L’esmentat accident orogràfic es coneix a Xaló amb el nom de Costera de la Solana o del Castellet de la Solana. 

[2] Aquest autor aplica conjuntament la denominació de Vall de Pop als antics termes castrals de Pop (Parcent, Benigembla i Murla) i d’Aixa (Xaló, Alcalalí i Llíber). Sobre la base de la documentació històrica, s’ha de concloure que l’extensió de l’esmentat topònim a aquests tres darrers municipis resulta, certament, inadmissible. Si bé és exacte que els sis pobles composen una subcomarca singular dins la Marina Alta (que ocupa tota la zona del curs mitjà del riu Xaló o Gorgos entre els ports d’Orba i del Collao i entre el Coll de Rates i el portet de la Llosa de Camatxo), també s’ha de reconéixer que una tal circumstància no pot ni deu provocar un falsejament del nostre passat. A hores d’ara, en el món acadèmic es fan servir denominacions més adequades per a definir aquesta zona geogràfica: les Valls de Pop i Xaló, el curs mitjà del Xaló o Gorgos, la subcomarca d’Aixa-Pop o el territori d’Aixa i Pop, amb dos sectors l’oriental o d’Aixa (Alcanalí, Xaló i Llíber) i l’occidental o de Pop (Benigembla, Murla i Parcent).

[3] Joaquín Mestre Palacio, Alcalalí. Instituto de Estudios Alicantinos,1970, pàgina 135.

[4] Ibídem, pàgina 136.

[5] Josep Mas i Martí & Jaume Noguera i Mengual, La terra i la gent del Xaló repoblat, obra publicada dins la col·lecció Mirades cap a Xaló, nº 1, Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Xaló, 2007, pàgina 104.

[6] Ídem.

[7] Pierre Guichard, Los castillos musulmanes del norte de la provincia de Alicante. Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval nº. 1, 1982, pàgina 38.

[8]Ídem.

[9] Joaquín Mestre Palacio,  Alcalalí, Instituto de Estudios Alicantinos, 1970,  pàgina 57.

[10] A la demarcació del Castell de Pop pertanyien les alqueries de Murla, Parsen (Parcent), Benigela (Benigembla), Merniça (Vernissa, terme municipal de Benigembla), Alcanicia (l’actual partida de la Canèssia de Benigembla), Benacallar, Benilacrux o Benilacruci i Ceylent, i un únic rahl anomenat Rahalhabelbahar.