1) Algunes nocions introductòries sobre la qüestió
El culte als morts és una pràctica universal i, per tant, no és
exclusiva de cap confessió religiosa. Així mateix, té un caràcter atemporal, ja
que existia en els temps pagans i no va
desaparéixer amb l’adveniment del Cristianisme. En relació a la fe catòlica i
durant l’anomenat Antic Règim, les misses de difunts eren una institució que
s’emmarcava dins aquest tipus de culte i, a més, la conveniència de la seua
celebració era una idea compartida per tots els grups socials sense excepció.
Des d’un punt de vista estrictament religiós, aquests oficis van sorgir
vinculats a la creença en el Purgatori i com una manera d’acurçar el temps en
què l’ànima del difunt devia romandre-hi abans de poder entrar al Cel. En
aquella època, la salvació personal era considerada una qüestió
d’extraordinària rellevància i el creient devia assegurar-se-la a través dels
mitjans que l’Església li oferia per a l’expiació dels seus pecats.
Quant a la comptabilitat, convé dir que les celebracions de què parlem representaven
un ingrés monetari substancial per a les arques parroquials en estar aquesta
pràctica generalitzada pel motiu a què hem fet al·lusió en el paràgraf anterior.
En paraules de Modest Barrera Aymerich, la
importància del factor econòmic rau en el fet que les misses comporten uns
estipendis que s’han de satisfer, i amb aquests el clericat troba un dels
pilars del seu finançament.[1]
En l’aspecte comunitari, el desig d’aconseguir prestigi social
explicaria també l’increment de la demanda de les misses de difunts al llarg de
tot el segle XVII. M. Barrera interpreta aquest comportament de la següent
manera:
(…)
la mort no és un fenomen aïllat de la
vida i la manera de morir es correspon amb la manera de viure. Per això, les
deixes de misses més importants, per quantitat i qualitat, les trobem en els
grups socials més rellevants com a senyal inequívoc de la seua preeminència
social i del seu estatus privilegiat.[2]
Des d’una òptica legal, els
sufragis generaven un vincle jurídic de naturalesa sinalagmàtica entre els
subjectes de la relació. Aquests variaven segons que es tractara de misses
acumulades[3] o
perpètues[4]. En una
tal matèria seguirem l’encertada exposició feta per Carles Salazar i Carrasco
on comenta el següent:
En les misses acumulades el vincle s’establia entre fundador
i celebrant (tants diners dipositats, tantes misses); en els oficis perpetus,
el fundador era substituït pel censatari o censataris que havien obtingut el
capital fundacional. El vincle s’establia, per tant, entre celebrant i
censatari. Així, mentre que la celebració d’una missa acumulada estava en
funció del llegat cedit a l’església, la d’un ofici perpetu depenia del
pagament de les pensions del censal o dels censals en què s’havien esmerçat els
diners de la fundació.[5]
Aquesta dependència de què parla C. Salazar ens porta a fer-nos la
següent pregunta: quines conseqüències es produïen quan el censatari deixava
d’abonar les quantitas estipulades? El mateix autor ens dóna la resposta que a
continuació reproduïm:
De manera que els endarreriments en els pagaments de les
pensions havien de provocar automàticament, d’acord amb el caràcter sinalagmàtic
de la relació jurídica creada, endarreriments paral·lels en les corresponents
celebracions.[6]
Les misses de fundació presenten una complexitat major que les
acumulades, i això es deu al fet que la seua celebració suposa la prestació
d’un servei (i la corresponent retribució) de caràcter discontinu i de llarga
durada. Aquestes dues característiques –i algunes altres que veurem més
endavant– aconsellen centrar-nos exclusivament en l’examen d’aquesta mena de
celebracions.
2) Indagació dels trets que defineixen les misses perpètues. Estudi del Primer
Quinque Libri de la Parròquia de Xaló
Aquesta font documental ens dóna informació sobre les defuncions que es
van produir tant a Xaló com a Llíber en el període cronològic que comença el
1621 i acaba el 1627. L’estudi d’aquests sis anys ha servit per a conéixer més
a fons les qüestions relatives a les pràctiques funeràries d’aquella època
immediatament posterior a la del repoblament i, en especial, les característiques
que presentava la institució de les denominades misses perpètues.
Però, abans d’entrar a examinar-les una per una, convindria analitzar la
terminologia específica que s’usa en la documentació esmentada anteriorment. En
aquest context, els verbs “carregar” i “fundar” funcionen com a sinònims, tot i
que el primer s’empra amb molta més freqüència que no el segon. Però, tant l’un
com l’altre expressen la ferma voluntat de gravar un patrimoni amb una
finalitat ben concreta: la de finançar la celebració anual d’una o més misses
en el dia escollit per qui les havia instituïdes.
Aquesta data se’ns apareix estretament vinculada a les devocions
particulars de qui havia requerit la seua celebració. L’elecció podia recaure
en la diada del sant del qual el fundador portava el nom o en una festivitat
religiosa que devia tenir una especial rellevància per a aquest. Les referides
misses –tot i que són pel bé de l’ànima del difunt— mai no es diuen en el dia
de l’aniversari de la seua mort. Per tal de fer més entenedora aquesta qüestió,
hem considerat necessària l’elaboració de la següent taula:
Fundador
|
Dia del seu traspàs
|
Misses anuals
|
Església escollida
|
Data de la celebració
|
Joan Castelló
|
2-5-1621
|
1
|
Xaló
|
El dia de Sant Joan Baptista
|
Martí Pastor, menor
|
21-7-1621
|
1
|
Xaló
|
El dia de l’Ascensió
|
Martí Pastor, major[7]
|
10-11-1622
|
2
|
Xaló
|
El dia de Sant Martí (per a ell)
El dia de Santa Margalida (per a la
seua muller)
|
Isabel Castells
|
26-3-1622
|
1
|
Xaló
|
El dia de la Visitació
|
Joan Font, mallorquí
|
26-12-1622
|
1
|
Xaló
|
La quintana de Sant Joan Baptista
|
Miquel Salvà
|
27-12-1622
|
1
|
Xaló
|
L’endemà de Sant Miquel
|
Joan Font, català[8]
|
8-9-1623
|
2
|
Xaló
|
El dia de
Un dels dos dies següents a
l’anterior, (per a la seua esposa)
|
Caterina Perpinyà
|
22-10-1625
|
1
|
Llíber
|
El dia de Santa Caterina, màrtir
|
Andreu Bernabeu[9]
|
23-7-1626
|
1
|
Xaló
|
El dia de Sant Andreu
|
Bernat Lambies[10]
|
25-11-1626
|
1
|
Xaló
|
El dia de
|
1
|
Benissa
|
No s’hi especifica
|
||
Melciora Carratalà[11]
|
11-3-1627
|
1
|
Xaló
|
El dia de la Santíssima Trinitat
|
En l’anterior relació es pot observar l’existència de dos casos
singulars en què el fundador estableix misses perpètues tant per a ell com per
a la seua muller. No obstant això, la regla general és que siga la mateixa
persona que institueix la celebració l’única que se’n beneficia. Per excepció,
hi ha algunes situacions en què són els familiars dels difunts els que funden
les misses, com ara els dos exemples representats per Pere Serra i Jaume Mestre.
Pere Serra, el fill de Baltasar i Antonina Estalric, va morir de mort
violenta. En la seua partida de defunció, redactada el mes de maig de 1624,
mossén Torrella[12] va anotar el següent:
(…) no pogué confesar ni combregar per quant tenia atravesada
una puñalada de la orella a la boca; per señes donà matèria y rebé la
absolució, y li doní la extrema unció (…)
A continuació, el rector explicava que no feu testament ni tenia de què, és a dir, no comptava amb béns
propis. Per això, el seu pare contribuirà en les despeses del soterrar i les
misses i, a més, constituirà un censal de 10 lliures pera celebrar cascun any una missa perpètua cantada del gloriós S.
Pere en la Iglésia
de Xaló lo seu dia o en dia de la infra octava.
Jaume Mestre, fill de Sebastià, va morir en accident sense haver testat.
Era el dia 2 de maig de 1625. El seu pare i la seua muller, Margarida Quecles, li fundaren una missa perpètua cantada,
celebradora cascun any lo dia de S.
Jaume y primer de maig en la
Iglésia de Xaló, com consta en el llibre de censals de la
Iglésia, segons l’anotació feta per mossén Torrella.
3) Conclusions finals
L’anàlisi de les dades utilitzades per a la confecció del present
treball fan paleses les següents situacions:
1) Les misses acumulades tenen un
caràcter més general en contraposició a les perpètues –que en la pràctica
queden reservades als veïns benestants– i
ofereixen també una major flexibilitat, ja que fan possible una adaptació als
recursos econòmics de què disposa cada família.
2) Les misses no seriades es paguen per
mitjà d’un llegat mentre que les
fundades requereixen la constitució d’un censal. El primer es detrau de
la herència o de la venda dels béns que la composen i, en canvi, el segon es
carrega sobre un immoble que ha passat a
ser de l’hereu del testador i que, d’aquesta manera, es veu obligat a satisfer
cada any la renda pactada sota pena d’embargament.
3) La fundació de misses funciona com un
indicador de riquesa i, per això, resulta molt útil en l’estudi dels aspectes
econòmics de la societat del segle XVII.
4) L’elecció de la festivitat religiosa
en què s’ha de repetir cada any la missa ordenada pel fundador està vinculada a
les devocions personals d’aquest, i entre elles destaca la referida al sant del
seu nom.
Autor: Jaume Noguera i Mengual
[1] Josep Barrera i Aymerich, La mort barroca: ritus i rendes,
Universitat Jaume I, 1996, pàgina 126.
[2] Ídem.
[3] Les acumulades, soltes o d’una sola
vegada eren aquelles misses que se celebraven en un temps immediatament
posterior a la defunció.
[4] Les misses perpètues, fundades o de
fundació es caracteritzaven per la seua repetició any rere any en la data
escollida per qui les havia ordenades.
[5] Carles Salazar i Carrasco, Misses i censals: les formes materials de la
vida religiosa en una parròquia rural d’antic règim, Estudis d’història agrària, número 8, any 1990, pàgines 44 a 56.
[6] Ídem.
[7] El 1622 va ser un annus horribilis per a la família
Pastor. El 27 de juliol va morir el jove Martí, que estava compromés amb la Caterina , filla del
Guillem Pujol de Laguar. Tres dies abans del seu traspàs havia atorgat
testament davant el notari de Benissa Joan Antoni Torres. A les acaballes de
l’any, el 10 de novembre abandonava aquest món el seu pare, Martí Pastor, dit el
major.
[8] Marit de Caterina Pastor.
[9] Andreu Bernabeu era el marit de Francesca
Loçano i el sogre d’Antoni Serra i Marí. Va fer testament, però mossén Torrella
no esmenta el nom del notari que el va autoritzar. A més de les disposicions
relatives al soterrar i les misses, apareix un element
que no era present en les altres partides estudiades: Item, dexa y lega 10 L (liures) fossen repartides
en pobres de la parròchia. Aquesta conducta caritativa també es considerava
que podia acurçar el temps d’estada al Purgatori.
[10] Bernat Lambies va deixar un llegat
per a l’església de Xaló de tres lliures
pera comprar rajoletes de manises per als graons del altar y la capella major.
[11] Vídua de Pere Rúvio i mare de Bernat
i Francesc.
[12] Entre 1619 i 1628, mossén Andreu
Torrella, natural de l’Alcúdia de Carlet, fou l’encarregat de regir la Parròquia
de Xaló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada