El 1269 Masserof, Benibrai i Murta pertanyien a Abu Jafar, nomenat pels
cristians Abiafer, que era nebot del senyor mudèjar Al-Azraq. Abu Jafar va
continuar portant el mateix títol que abans ostentava el seu oncle, és a dir,
el de visir (alwazir). Robert I.
Burns en el Volum II de la seua obra L’Islam
sota els croats (1990) dóna les següents dades sobre la referida nissaga,
la dels Banu Hudhayl:
El seu pare Ibn Hudhayl[1] va tenir tres fills:
Abu Sad, que ja era mort el 1264, Basim i Muhammad Al-Azraq. No es torna a
saber res del fill de Muhammad dit Abd Allah, potser caigut en la interminable
guerra. El fill d’Abu Sad era Abu Jafar, que acabà essent l’únic hereu
d’Al-Azraq a València. Un altre nebot i home de confiança mencionat per
Al-Azraq era Abu ‘l-Hasan b. Hudhayl.[2]
A més, el mateix Burns en l’estudi precitat
fa menció d’un document de la
Cancelleria referit a diverses alqueries, de les quals tres
d’elles es corresponen amb les actuals partides de Masserof –que comprenia
també Bèrnia–, Benibrai i Murta. Aquest
manuscrit data del dia 22 d’abril de l’any 1269, i acredita que el rei Jaume I
va atorgar una important concessió per la qual es permetia que sarraceni habitantes in dictis locis sit
franchi et liberi[3].
Segons el prevere Joaquín Mestre Palacio[4],
Abiafer es va comprometre a pagar al monarca 600 sous reials cada any i a no
consumir una altra sal que no fóra la de Xàtiva. Aquesta curiosa obligació
vinculava a tots els mudèjars que residien a la demarcació que controlava
l’esmentat visir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada