dissabte, 6 de juny del 2015

PRIMER TALLER D’HISTÒRIA DE XALÓ (2015)


Durant la Guerra Civil, es va produir l’arribada massiva d’evacuats procedents de Madrid.  És un fet històric recent que permet ser estudiat per mitjà de testimonis directes (xiquets o xiquetes d’aleshores) o testimonis indirectes però molt pròxims (descendents de famílies que van acollir evacuats. 

1. LES REFERÈNCIES DOCUMENTALS.- Son variades: revistes de l’època, normativa legal sobre els evacuats i, en el cas de Xaló, els llibres d’entrades i eixides de documents.

2. LA INFORMACIÓ ORAL .- Els informants esmentats anteriorment.

L’ENCADENAMENT LÒGIC DE CAUSES I CONSEQÜÈNCIES
CAUSA:  La crítica situació que viu Madrid.

CONSEQÜÈNCIES: L’urgència d’evacuar la capital. El desplaçament massiu de dones, xiquets i ancians. La lògica preocupació dels pares pel destí dels fills evacuats.

CAUSA:  L’èxode interior des de les zones de primera línia de guerra a d’altres més allunyades.
CONSEQÜÈNCIES:  La necessitat de regular legalment la situació dels evacuats. Evacuats i refugiats: conceptes sinònims.  Aparició de noves estructures administratives. L’allotjament i el sosteniment econòmic dels evacuats.

CAUSA: L’arribada d’evacuats a Xaló (fins a 225 persones). 
CONSEQÜÈNCIES:  S’origina tot un seguit de relacions materials i humanes (aquestes es poden analitzar a través dels testimonis dels informants).

L’ANÀLISI DE LES RELACIONES HUMANES A TRAVÉS DELS TESTIMONIS ORALS

1.  En molts casos, es crea un vincle d’amistat entre els evacuats i les famílies d’acollida que no es perd amb el pas del temps.
2.  Una major integració en el cas dels evacuats que viuen amb famílies, i menor  quan es tracta de desplaçats que viuen al quarter.
3.   La implicació afectiva amb el poble de Xaló que alguns evacuats mantindran al llarg de tota la seua vida. 

CONCLUSIONS


L’arribada d’evacuats a Xaló és conseqüència directa de la guerra. És un fet històric conegut  per la població de més edat de Xaló, però ignorat per les generacions més joves. Constitueix una demostració de solidaritat humana. El poble de Xaló va ser molt receptiu (només consta el cas d’una persona que es va negar a col·laborar-hi). Calia donar difusió a aquest episodi històric ara que encara queden veïns i veïnes de Xaló que ho van viure en primera persona.

dimarts, 19 de maig del 2015

ELS BANS DE 1850



Els denominats Bans de 1850 són un intent per part de l’autoritat local de regular determinats aspectes de la convivència social, i varen ser aprovats per l’Ajuntament de Xaló en la sessió ordinària del dia 11 d’aquell any, celebrada sota la presidència de l’alcalde Pere Ferrà.

El contingut d’aquest text legal s’estructura en un total de dotze preceptes normatius, el compliment dels quals es pretén garantir a través de l’aplicació de multes en cas d’infracció, que oscil·len entre huit i vint reales de vellón:

1) Que ninguna persona se entretenga ni se ocupe en ninguna Clase de juego desde las doce horas de la mañana hasta las tres de la tarde, que acostumbra todo agricultor y artesano (a)  descansar de sus tareas, y en las demás horas tampoco lo verificarán sin  previa licencia de los dueños de Casas y edificios bajo la multa de veinte reales de vellón.


2) Que ninguna persona suba a las rejas, ventanas ni tejados sin licencia de sus dueños bajo multa de ocho reales de vellón.


3) Que ningún muchacho de ambos sexos vaya vagando por las calles ni aun a pretexto de paseo durante las horas de Escuela, y en ellas y después de, salgan de la población de la edad de catorze por abajo sin hir acompañados de sus Padres o Tutores bajo la multa de ocho reales de vellón.

4) Que no se beba, juegue ni entretenga en ninguna Casa que se venda vino o aguardiente la multa de veinte reales de vellón por persona, incluso del dueño de la Casa.

5) Que ninguna persona tome los baños desde el Molino situado en la Tarafa hasta el término de Llíber, bajo la multa de ocho reales de vellón.

6) Que ninguna persona transite por campos, Caminos ni Sendas sin tener derecho para usar de dicha Servidumbre o licencia por escrito de quien se halle autorizado para consederla, bajo multa de veinte reales de vellón.

7) Que ninguna persona pasente sus ganados en terrenos de propiedad particular sin licencia por escrito del dueño de ellos con el Visto bueno de la autoridad local bajo la multa que previene el Código Penal.

8) Que ninguna persona menor de veinte y cinco años pasente ninguna Clase de ganado como mayoral, bajo la multa de veinte reales de vellón y otra igual al dueño del ganado.

9) Toda persona que coja una piedra con intención de arrojarla a otro incurrirá en la multa de cuatro reales de vellón y ocho si la arrojara con más los perjuicios y penas que impone el Código penal.

10) Se autoriza a toda persona para que pueda matar a presencia de sus dueños a todo perro que arremeta o muerda, y a todo el que se encuentre de noche por las Calles.

11) Que toda persona que lleve sus caballerías sin bosal incurra en la multa de cuatro reales de vellón por cabeza.

12) Que en razón a la mucha escasez y grande sequía que se espirimenta ninguna persona saque más agua del Río que la que necesite para su consumo bajo la pena marcada en el Código penal.


Aquesta nomativa va ser aprovada pel Plenari de l’Ajuntament de Xaló en la sessió ordinària del dia 11 de juny de l’any 1850 sota la presidència de l’alcalde Pere Ferrà:


         En vista de todo siendo dichos bandos de la aprovación del Señor Presidente, mandó éste (que) se saquen tres copias de ellos, una para el Alguacil del Juzgado para que los publiquen en los parajes públicos y otra (a) cada uno de los guardas municipales del Campo.

divendres, 1 de maig del 2015

LES HORTES DE XALÓ (1839-1848)


La classificació de la zona regadiu segons el Padró de la Riquesa de 1839 és la següent:

  • Hortes de la Tarafa
  • Hortes del Molí Nou o Hortes Noves[1]
  • Hortes de l’Assut
  • Hortes de l’Ermita[2]
  • Hort del Rector
  • Hortes de l’Almàssera
  • Hortes de l’Algoleja[3]
  • Hortes d’Avall (> de riu avall)
  • Pla de les Hortes[4]

Tots aquests paratges, els tenim identificats a hores d’ara amb una única excepció: l’Algoleja; però el Padró de la Riquesa (1839-1848) conté un seguit de fites inalterables que ens podem permetre fixar la correcta ubicació d’aquest indret. A més a més, hem de tenir en compte que l’Algoleja ha d’estar situada a la vora d’un meandre del riu Xaló.
  
Propietaris de la zona d’hortes de l’Algoleja
Fites
Mateu Signes
Riu, Sebastià Giner i Joan Monserrat
Sebastià Giner
Riu, Doménec Monjo[5] i Mateu Signes
Jeroni Mengual
Bassa, riu i Josep Font
Jaume Ordines
Josep Monserrat i Josep Rosselló
Jaume Ripoll i Tàrrega
Riu, séquia i Josep Marí
Batiste Reig de Josep
Riu, séquia i Monjo
Antoni Monjo de Doménec
Sebastià Giner i altre





[1] És una denominació coincident la de les “Hortes Noves” i les “Hortes del Molí Nou”? Absolutament. Així es dedueix de la declaració de l’ítem de Francesc Cantó, on ens fa constar: Huerta Nueva, Molino Nuevo: Lindes: Vª. De Domº. Garcés y Bautª Mas. 
[2] Doménec Gadea tenia l’any 1839 una horta dita de l’Ermita, i les seues fites eren les següents: riu i Josep Servet.
[3] Aquest topònim deriva de l’àrab al-walaja. Significa meandre d’un riu i, per extensió, s’aplica al terreny que hi ha al voltant d’aquest.  
[4] Segons el Padró de la Riquesa (1839-1848), Josep Fullana de Dómenec tenia una propietat al Pla de les Hortes.
[5] Doménec Monjo és el pare d’Antoni.


Autor: Jaume Noguera Mengual

dijous, 30 d’abril del 2015

L'EVOLUCIÓ DELS COGNOMS XALONERS


Al segle XVII, s’emprava un sol cognom, el del pare. Per tal d’evitar confusions, quan hi havia dues persones que teniem el mateix nom i cognom, es feien servir dos procediments:  si eren familia –per exemple, un pare i un fill–, el primer li deien “major de dies” o “major” i al segon “menor de dies” o “menor”. Així, Pere Monserrat major era el pare, mentre que Pere Monserrat menor era el fill.
Quan dues persones es deien igual però no eren família, per distingir-los s’explicava el seu origen a través d’un gentilici. És el cas de Joan Font català (que havia vingut a Xaló des d’El Vendrell) i Joan Font mallorquí (que va vindre des de Santa Margalida) o de Joan Serra mallorquí (que era margalidà) i Joan Serra eivissenc.
De vegades, el cognom d’una dona podia prendre com a sufix una –a. És el cas d’Anna Pisana (en comptes d’Anna Pisà) o afegir-la al cognom del marit (la viuda Rossellona, en comptes de la viuda de Rosselló).
Quant als noms, cap repoblador mallorquí es deia Josep o Vicent, dos noms que sí eren freqüents entre els valencians i que els nouvinguts acabarien adoptant. Els noms més habituals per als homes eren Joan, Jaume, Pere, Mateu, Antoni, Miquel, Martí, etc. No ho són Doménec ni Francesc (que apareix com Francés).
Entre les dones, destaca Margalida, Caterina, Anna o Maria i és molt normal la combinació de dos noms: per exemple, Joan-Anna (en un nom compost no s’empra la forma Joana, sinó la de Joan). Isabet és una variant d’Isabel que també es fa servir al segle XVII. Així, la mare dels Ferrà, li deien Isabet Capdebou. Montserrat era al segle XVII nom d’home, mentre que a la dona li deien Montserrada. Així Montserrat Pastor era el pare de Caterina, la muller de Joan Font a qui anomenaven “el català”, perquè havia vingut a Xaló des del Vendrell.
Noms de dona que hui ja no es posen són Francina o Apolònia, i noms d’home que hui ja han caigut en desús són Nadal (en castellà, Natalio) i Genís (en castellà, Ginés). Antònia presenta les variants d’Antonina o Tonina. Un nom sol anar associat amb un cognom pel fet que els néts solen prendre el nom del iaio. Així ens trobem que hi ha molts Mestres que es diuen Martí o Sebastià. O molts Jaumes que porten per cognom Albanell o Joans que es diuen Noguera.
Al segle XVIII i la primera meitat, continuem amb un sol cognom, el del pare, però tenim algunes novetats: es generalitza un altre procediment per a distingir el cosins que tenem el mateix nom, que consisteix a afegir darrere del cognom la preposició "de" més el nom del pare (Pedro Berthomeu de Jayme, per distingir-lo de Pedro Berthomeu de Pedro); per a expresar amb més claredat la identitat d’una persona pot afegir-se la professió del pare o el malnom precedit de la indicació latina vulgo (popularment). Per exemple, Juan Gil del Dotor o Joseph Mestre de Sebastián, vulgo el Rico. De vegades, fins i tot podem trovar una referència a la mare: Visente Fullana de Clara.
A mitjans del segle XIX, ja apareixen els dos cognoms, el del pare primer i el de la mare segon, units per la conjunció “y”. Això fa que no calga explicar més, tret de casos com aquells en què es tracta de dos germans casats amb dues germanes. Per exemple, el cosí Jaime Noguera Marqués de José per a distingir-lo de l’altre cosí Jaime Noguera Marqués de Jaime.   





dimecres, 29 d’abril del 2015

ESTUDI DE LA PROPIETAT RURAL A LA BARONIA DE XALO DURANT EL SEGLE XVII


Al segle XVII es produeix, d’una banda, l’expulsió dels moriscos (1609) i, d’altra, l’arribada dels repobladors illencs (1611) que varen refundar Xaló i Llíber. De tota manera, el repoblament va ser incomplet i insuficient. Incomplet, perquè algunes alqueries morisques de la Vall de Xaló (com per exemple, Benibrai varen desaparèixer). Insuficient, perquè els nuclis repoblats –El Ràfol i Llíber– es van quedar amb una població sensiblement inferior a la que tenien en l’etapa morisca. La documentació històrica fa ben paleses les dificultats amb què el senyor de la Baronia es va trobar per a repoblar unes terres muntanyenques que havien acabat de conèixer la virulenta revolta dels moriscos en contra de l’expulsió. El panorama de la nostra Baronia en aquell temps era el d’una terra abandonada amb les cases mig derruïdes i l’economia senyorial amenaçant ruïna. En aquest context s’entén la generositat del senyor a l’hora d’atorgar tantes terres i cases als nouvinguts.  

Al segle XVII la Baronia de Xaló comprenia els actuals termes de Xaló i Llíber, amb els seus tradicionals llocs o partides. Per a conèixer les característiques de la propietat rural en la nostra Baronia a mitjans del Sis-cents hem consultat dos documents de l’època: d’una banda, les confessions dels béns que cada llaurador va manifestar en presència del procurador del senyor l’any 1635 i, d’altra, la relació de terres de l’església de l’any 1654, en què apareixen els noms dels veïns que les varen arrendar.    

Abans d’entrar a examinar aquesta matèria, convé fer les següents precisions: a) les dimensions de les propietats s’expressen generalment en jornals o cafissades (equivalents a sis fanecades) quan es tracta de terrenys de secà o en fanecades en el cas de terres d’horta, que tenien una extensió més reduïda que les secanes i b) els llauradors amb major nombre de propietats són aquells que se’ls citava en els primers establiments i, molt particularment, els signataris de la Carta Pobla de 1611 i els seus familiars directes, i fins i tot algun càrrec de la Baronia, com ara Pere Martí, batle.

Hem estimat en 137 el nombre de confessants dels dos llocs de la Baronia. Amb certa freqüència, en representació de l’interessat declarava un familiar o amic, com ara Mateu Albanell que compareixia en la seua condició de curador dels fills menors de Sebastià Mestre. Així mateix, hem pogut observar que quasi tots els propietaris tenien terres a les diferents partides del terme i que algunes eren molt extenses, com és el cas de Miquel Albanell, que va manifestar dos trossos a la partida de La Vinya que mesuraven quinze jornals o cafissades (que serien unes noranta fanecades). Cosme Garcia tenia setze cafissades a Cuta, plantades d’oliveres, ametlers i garrofers. Hem identificat  finques de dotze o tretze jornals, però l’extensió més habitual era la de set o vuit jornals, tot i que també n’hi havia alguna que altra d’un o dos.
   
A la llum de totes les dades que ens aporta aquesta documentació, es pot afirmar que la quantitat de terra conreada és immensa si la comparem amb termes com ara els de l’Horta de Gandia; per exemple, a Benipeixcar a la majoria dels establits se’ls assigna una extensió de terra entre les quinze i les vint fanecades d’horta i un altre tant de secà.  De tota manera, val a dir que les terres de la Baronia de Xaló eren més extenses i que molts llauradors havien adquirit les proprietats d’altres amb el consentiment del senyor o, senzillament, les tenien en possessió i les conreaven. En aquest situació es trobava Rafel Oliver, que confessa que dos jornals dels quatre que treballa són propietat de Joan Oliver, un germà seu que estava absent de Xaló.

La majoria de les propietats grans estan dedicades a més d’un conreu, fins i tot aquelles que són terra campa destinada al cultiu de cereals contenen uns quants arbres per a la subsistència de la família i dels animals: figueres, oliveres, garrofers, algun que altre magraner o albercoquer i, també, algunes moreres, tant a les terres de regadiu de l’Horta com a les secanes del Pla. I, en aquest sentit, podem afirmar que no hi ha cap propietat mitjana a la Baronia de Xaló que no tinga alguna olivera, figuera o garrofer. Aquesta distribució de cultius podria ser una herència de l’etapa morisca, i per això cada propietat contindria tots aquelles espècies necessàries per alimentar tant a les persones com al bestiar.

Un altra característica que podem observar és que les propietats van dividint-se a mesura que els fills van emancipant-se per dues vies: a través de donacions en contemplació del matrimoni o a causa de la mort dels seus pares. En dividir-se la propietat, lògicament, també es divideix la quantitat pagada al senyor.

A banda de les propietats sotmeses a emfiteusi, hi trobem també les terres de l’església, que a la nostra Baronia són nombroses, i que apareixen separades les que pertanyen a l’església de Xaló i les que corresponen a la de Llíber. Aquestes terres propietat de l’església són una reminiscència de les que tenien les antigues mesquites mudèjars. En el cas de l’església de Xaló hem pogut saber a través d’un document de l’any 1654 que tenia la titularitat dominical sobre trenta-una propietats, repartides per les distintes partides del terme i, generalment, arrendades per temps de sis anys a diferents llauradors. Conjuntament amb les terres de l’església es llogaven les denominades “dels pobres” (que devien estar reservades per a la subsistència dels més necessitats). El total recaptat per l’església l’any 1654 per aquest concepte sumava setenta-dos lliures,  dènou sous i quatre diners. A Llíber hi havien set trossos propietat de l’església, i l’any 1654 es va recaptar en concepte d’arrendaments sis lliures, nou sous i onze diners.

ESTUDI COMPARATIU DELS CENSALS EMFITÈUTICS ENTRE XALÓ I BELLREGUARD.

Per a saber si resultaven gravosos els censos per als llauradors de la nostra Baronia, hem comparat les confessions fetes a Xaló l’any 1635 amb les de 1668 de Bellreguard, poble que pertanyia al ducat de Gandia. Els censos en els dos llocs es pagaven anualment, però pel que fa a la manera d’abonar-los  presenten entre sí notables diferències:

·        A Xaló es pagaven d’una vegada per Nadal, mentre que a Bellreguard mitjanament per Nadal i Sant Joan.

·        A Xaló tributa en únic pagament tota la propietat, però a Bellreguard es fa per cada fanecada.

·        En la documentació relativa a Xaló mai no s’expressa la partició de fruits i en la de Bellreguard, sí (com ara “ l’oli al quart” o “els fruits a la huitena”).

·        Cada fanecada de secà a Xaló es pagava a quatre diners, mentre a Bellreguard tributava a divuit diners. Una diferència similar trobem respecte de la fanecada d’horta: a Xaló pagaven un sou i a Bellreguard quatre sous.


CONCLUSIONS

Vistes totes aquestes dades, podríem dir que la propietat rural a la nostra Baronia durant el segle XVII oferia un predomini del conreu de secà -tret de les vores del riu on la presència de les hortes de petites dimensions era majoritària-, i pel que fa al secà ens trobem amb unes explotacions molt extenses, plantades de diferents espècies vegetals: vinya, ametlers, oliveres, alguna que altra figuera o garrofer i, també, cereals a les terres campes; a més, es tractava d’unes propietats que estaven gravades amb molta més benevolència que a altres llocs.

ARXIUS CONSULTATS: Arxiu Parroquial de Xaló,  Arxiu Municipal de Gandia, Arxiu Històric Nacional (Secció Osuna) i Arxiu Provincial de la Diputació de València.

BIBLIOGRAFIA: “El Valle de Xaló” de Miguel Montserrat Cervera (2003); “De les arrels a la llavor” de Josep Costa i Mas (1978) ; “Per poblar lo regne de València…” d’Antoni Mas i Forners i Joan Monjo i Mascaró (2002); “Geografía de la España morisca” de Henri Lapeyre (1986).


      JOSEP MAS i MARTÍ  /  JAUME NOGUERA i MENGUAL

dimecres, 22 d’abril del 2015

CRONOLOGIA DE LES ESCOLES DE XALÓ (II)


ANY
ESDEVENIMENTS
1900
A les escoles de Xaló s’imparteixen les següents matèries: lectura, escriptura, doctrina cristiana, història, geografia, urbanitat, gramàtica, aritmètica i costura (només per a les xiquetes).
1925
El 8 d’agost, el Ple de l’Ajuntament acorda construir les escoles del carrer de l’Església.
1927
L’11 de gener, s’inicien els tràmits perquè les escoles de patronat passen a ser estatals.
1929
S’inauguren les escoles del carrer de l’Església. L’Ajuntament disposa ja d’unes instal·lacions pròpies pensades per a la docència.
1936
El Govern Civil d’Alacant autoritza la confiscació de l’edifici de l’asil d’ancians del Carrer Bonaire (hui, canonge Maurí) per tal de destinar-lo a escoles nacionals. 
1961
L’11 de març, l’Ajuntament acorda comprar el terreny on s’edificaran les escoles del carrer Benissa.
1967
Les noves escoles ja estan acabades, però falta tancar el recinte i construir les voreres. Aquestes obres d’urbanització es completaran l’any següent. 
1968 
Es clausuren les escoles del carrer de la Duquessa. Els darrers mestres que van exercir-hi la docència van ser José Mas Reus i María Cervera Pons. S’inauguren les escoles del carrer Benissa.
1978
El 20 de maig, l’Ajuntament pren l’acord d’adquirir quatre parcel·les a la partida de Benibrai per a la construcció d’un nou col·legi. El finançament del clavegueram, allumenat i aigua potable es farà a través d’aportacions econòmiques fetes pels veïns de Xaló.
1980
El 14 de març, es constitueix l’Associació de Pares d’Alumnes.


CRONOLOGIA DE LES ESCOLES DE XALÓ (I)

ANY
ESDEVENIMENTS
1625
Joan Pont és un dels primers mestres xaloners de què tenim noticia escrita.
1760
Les autoritats locals nomenen el primer mestre-ermità. D’aquesta manera, l’ermita de Sant Doménec adquereix dues funcions: lloc de culte i centre d’ensenyament.
1791
A partir d’aquest any els ermitans ja no tindran la consideració de mestres.
1831
El jutge de la testamentaria de la duquessa d’Almodóvar fa un informe sobre l’ensenyament a Xaló. El redactor destaca  la varietat de manuals que s’hi fan servir i la poca observança de les prescripcions legals.
El 12 de novembre, pren possessió de l’escola de xiquets el mestre Macià Marhuenda i, la vespra de Nadal, Maria Utrillas com a mestra de les xiquetes.  
1835
Jaume i Sebastià Giner i altres veïns de Xaló signen el 5 de juny un contracte en què es comprometen a construir dues escoles a l’actual carrer de la Duquessa en el termini de 6 mesos.
1837
Les obres encara no s’han acabat. La testamentaria critica durament aquest retard.
1838
A mitjans d’aquest any, finalitza la construcció de les escoles de patronat.
1850
L’agricultura es converteix en una asignatura obligatòria i s’imparteix a través del Manual de Agricultura d’Alejandro Oliván.
1862
A Xaló, imparteixen classes les dues escoles de patronat, una tercera privada (només per a xiquetes) i una quarta (que únicament funcionava en horari nocturn).
1868
La Junta Revolucionària de Xaló destitueix la mestra Cayetana Colell per ser partidària de la derrocada Isabel II i el mestre Joan Batiste Mas Ferrà per ser un professional poc eficient.
1890
Xaló compta amb dues escoles públiques, dues de patronat i tres privades (el col·legi Sant Francesc, una escola elemental i un parvulari).
1893
A diferència de les escoles de patronat amb una seu fixa, l’Ajuntament anava llogant cases per a les nacionals.  Els regidors Miquel Mas Ferrà i Batiste Fullana Giner fan un informe sobre les deplorables condicions d’aquests immobles.