diumenge, 12 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI D'ANGELITA CASTELLS MENGUAL


La xiqueta que la meua família va acollir li deien Maruja Fernández Martín. Havia nascut a Pelahustán, un poble de Toledo. Va vindre a Xaló acompanyada de Bernarda, la seua mare, i Jerónimo, el seu germanet. Però ells no vivien amb nosaltres. Hi havia una altra xiqueta que també era del mateix poble. El seu nom era Amparo, però no em vénen a la memòria els seus cognoms. Estava a casa de la Paquita Sobrecases.
La Maruja era un dimoniet. No parava. Tenia una gran vitalitat. La primera nit que va passar amb nosaltres, ma mare la va rentar i li va posar robeta meua. Tots li van prendre molt d’afecte. Era com un membre més de la família. Ella sempre m’ha dit que els tres anys de la guerra van ser els més feliços de la seua vida. I és que a Xaló es va trobar molt a gust.
Recorde que la vaig portar a botar la corda amb les meues amiguetes, i una d’elles va dir: “La miliciana, que no jugue!”. La Maruja es va enfadar molt, i va començar a pegar-nos a totes amb la corda. Jo em vaig queixar a mon pare. Ell va parlar amb ella: “No li has de pegar a l’Angelita; al contrari, l’has de defensar sempre”. I ho va complir exactament. La veritat és que ens hem volgut com a germanes.
La relació amb la Maruja va continuar després de la guerra. Quan ma mare es va morir, vam estar uns anys que vam perdre el contacte. No sé exactament quan el vam recuperar, però últimament venia i es passava una mesada a ma casa. Quant que li agradava! S’ho passava molt bé amb mi. Va tindre huit fills i ella estava molt contenta que entre ells s’avingueren tan bé.   
També, tinc molt present en la memòria una altra xiqueta evacuada que li deien Sole Romero. Era molt cantadora i balladora. Cantava una cançó que a mi m’encantava. L’acompanyava al piano la Gertrudis Monserrat Durà.

Testimoni d'Angelita Castells Mengual
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE PEDRO NOGUERA ORDINES


  Vista de les escoles on assistien alumnes de Xaló i evacuats

A casa del Leopoldo Sobrecases, hi havia una xiqueta evacuada que li deien Amparo Lapaz Notario. Tenia un germà de nom Vicente. Anàvem a escola junts. Després de la guerra, no vaig saber res més d’ells. Però,  cap a finals dels anys 80, l’Amparo va visitar Xaló. La Paquita, la filla del tio Leopoldo, la va acompanyar a ma casa. Quina alegria més gran que vam tindre els dos! No he tornat a saber d’ella.
A una casa del carrer Sant Antoni, vivia la María Borge, una altra xiqueta evacuada. També, em ve al cap l’Eusebia. Dels seus cognoms, no me’n recorde. Estava a casa de la Quiqueta Monserrat. Jo deia que era la meua novieta. Coses de xiquets. A més, hi havia una evacuada que li deien Sole. Cantava molt bé. Estava a ca la Bienvenida Mengual, al carrer de l’Església. Eixa casa té un hort que dóna per darrere al trinquet. I allí els meus amics i jo anàvem a postes per sentir-la cantar.
Al quarter, hi havia molta gent. Allí estaven els evacuats més vells, entre ells un home que es va fer amb tots els gats del poble. No en va deixar ni un. La fam fa fer moltes coses.
El dia de Sant Josep de l’any 39 va nevar. Tenia jo onze anys. La imatge d’aquella nevada m’ha quedat gravada. D’ella s’ha parlat molt, perquè va vindre ja tard. Ningú no s’espera que neve per Sant Josep. 


Testimoni de Pedro Noguera Ordines
(recopilat per Jaume Noguera Mengual) 

dissabte, 11 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE JUAN GINER MONSERRAT


En aquella època, tindria set o huit anys. A ca la meua iaia, Quiqueta Berenguer Reus, hi havia una evacuada que li dien Eusebia. Tenia una germana que estava a cal tio Jaume Noguera. No sé si tenien més família a Xaló.
A cal tio Jaume Jordi, al carrer Nou, estava un evacuat que tindria 15 o 16 anys. No sé com li dien. El tio Jaume i la seua dona el tractaven com un fill, perquè ells no havien tingut família. El xic l’ajudava a treballar la terra. 
Jo estava vivint a Benissa. Mon pare tenia allí la farmàcia. Havíem amparat dos germans evacuats, Lorenzo i Rafael Torquero. Eren de Madrid. No hem tingut massa contacte amb ells. Em sembla que van estar treballant a la fàbrica de la moneda.
Tinc una fotografia en què apareixen l’Eusebia i el Lorenzo, un dels dos evacuats als qui m’he referit. La van fer a la Basseta, ací a Xaló.  Darrere estan retratats els meus tios. Al mig, començant per la dreta, es troba l’Eusebia, jo, el Lorenzo i el meu germà. Davant es van posar la Pasqualeta i la Teresa Baidal.

    Testimoni de Juan Giner Monserrat
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)


XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE PEPITA NOGUERA RIPOLL



A casa dels meus pares vivia la Gregoria Arenas Sáez. Havia vingut des de Vallecas. Tindria huit o nou anys. Tenia un germà a casa l’Anita Sirerol, al Pla de la Séquia. La mare d’ells, trobe que estava vivint al quarter.
A la xiqueta evacuada, els meus pares la tractaven com una filla més. Poc després d’anar-se’n, mon pare va passar a visitar-la a ella i la seua família. No va anar a postes; va aprofitar un viatge que va fer a Madrid no sé per quin motiu. L’any 1950, quan la Gregoria es va casar, va convidar els meus pares a la boda. Els va enviar un targetó (encara el conserve). Ella estava molt agraïda pel tracte que li havíem dispensat quan era a Xaló. Els meus pares no van anar, perquè no podien deixar-se la faena i, també, perquè trobaven que Madrid estava llunt.  

Testimoni de Pepita Noguera Ripoll
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)   

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE BATISTE SEGUÍ MONSERRAT.

 Foto de Luisa Romero per als seus amics de Xaló com a mostra d'afecte

En aquell temps, jo tindria uns quatre o cinc anys. Els evacuats els portaven en camions des d’Alacant, on arribaven en tren. Els repartien per les cases. La que estava a casa mon tio Leonardo li deien Luisa Romero Guerra. Era de l’edat de la meua germana Rosa. Tindrien uns 14 anys. L’alcalde Ordines no volia que l’agarrara, perquè mon tio era pobre. Però era un home molt solidari i es va empenyar que anara a viure amb ell, en contra de l’opinió de l’alcalde. La Luisa era de Vallecas. La relació de la Luisa amb la meua família era molt bona i, quan es va acabar la guerra, va seguir venint a visitar-nos. Estava molt agraïda. Tinc una fotografia d’ella que ens va dedicar. 
La Luisa va arribar a Xaló amb una germana que li deien Sole. Crec que la mare d’elles no va vindre, però sí que les acompanyava la iaia. La van portar a viure a l’antic quarter, al carrer de Sant Rafael. Allí es trobaven la majoria dels evacuats més vells i els xiquets més fadrins. La Sole estava a casa la Bienvenida Mengual. Tenien un germà de nom Manolo. No sé si estava a Xaló. A més, tenien un cosí que li dien Salvador Romero García i va vindre a vore-les. El Salvador es va fer nòvio de la meua germana Teresa i es van casar l’any 1946. Se’n van a anar a viure a Madrid. Allí el meu cunyat treballava a l’empresa Wagon Lits. Era un xic molt sabut i faener.
La Sole, la germana de la Luisa, volia ser artista. Era la parella de ball d’un cosí meu, el Gerardo Estañol. Ell i la seua família vivien a Nules. Però, com allà van començar a tirar bombes, se’n van vindre cap a Xaló, la terra de la mare. Nules, que era una poble tan ric, la guerra el va deixar pla. El Gerardo se’n va anar al Brasil, a viure amb una tia que era artista. Això va ser a la postguerra. Havia aprés a parlar unes quantes llengües, i li va vindre bé per a col·locar-se a un hotel. També feia de guia. Després, quan ja havia fet diners, va tornar i es va casar. El matrimoni vivia a Castelló.

 Foto de Gerardo Estañol, presa a Rio de Janeiro

El tio Jaume Jordi tenia també un xiquet evacuat. Ell, com que no havia tengut fills, el tractava com si ho fóra. Quan es va fer fadrí, es va posar a festejar amb una Escales que li deien Andrea. De casats, vivien al carrer l’Hospital, però després se’n van anar a l’Argentina. 
El Batiste Mestre, “bombera” de malnom, tenia un xiquet evacuat que no estava gens conforme amb el lloc on dormia. L’havien posat a prop d’un llibrell d’eixos de pastar l’embotit, i aquell xicó li feia por que li caiguera damunt. Per això es queixava. Vivien a una caseta que hi havia a la vora del riu. Mon tio Leonardo va anar a vore què passava allí, i va dir que estava perillós. El llibrell, al final, el van despenjar de la paret i el van posar a una atra part.
El dia 19 de març de 1939 va fer una nevada molt forta. A les teulades hi havia un pam de neu. La meua germana Rosa i la Luisa van fer un teclat de piano: les tecles blanques eren de neu i les negres, garrofes.  La cadireta la van fer amb un llibrell. Com si el veguera ara! Els va quedar molt bé.

Testimoni de Batiste Seguí Monserrat 
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)


dijous, 2 de juliol del 2015

DIES AMARGS A LA VALL DE XALÓ


Jaume Malferit ostentava el càrrec de lloctinent del governador de València a les terres compreses entre el Xúquer i Xixona. Aquest alt funcionari es va traslladar des de Xàtiva –població en què residia habitualment– fins a la Vall de Xaló, on va romandre un curt període de temps: sis terribles dies que cap xaloní[1] ja no oblidaria. En Malferit els va aprofitar per a la comissió de “grans greujes e oppressions” contra els Martorell i els seus vassalls, segons la queixa que el mateix Joanot va sotmetre a la consideració de les Corts celebrades l’any 1437.

Però, en què van consistir les ofenses denunciades per l’autor d’“El Tirant”? Va haver-hi una extralimitació per part de dit funcionari en l’exercici de l’autoritat que el monarca li havia conferit? S’hi va produir, per tant, allò que hui anomenaríem un abús de poder? Per la documentació que s’ha conservat, estudiada per Jesús Villalmanzo, tenim notícia de la manera en què el lloctinent es va comportar mentre va romandre a la nostra vall. Aquestes dades ens permetran fer una valoració de la gravetat dels fets que a continuació referirem.

Primerament, ens centrarem en la persona del mudèjar Fucey Maçarofí. A aquest vassall dels Martorell, en Malferit li va prendre un parell de manilles d’or preuades en 24 florins, un mantell nou que va costar 5 florins, una espasa i un broquer que valia 30 sous. Així mateix, el lloctinent va ordenar la incautació de 5 bèsties que pertanyien als musulmans de la vall amb la intenció de vendre-les a Gandia. També, es va apoderar dels 150 sous que acabava de cobrar el recaptador dels drets senyorials. Com se sol dir popularment, va fer una bona “arramblada”. Resulta fàcil d’imaginar-nos el sentiment d’indignació que la referida conducta alçaria entre els habitants de la Vall de Xaló, però especialment en el batle. Aquest va seguir Malferit i, per tal d’evitar la subhasta dels animals, es va veure obligat a pagar-li la quantitat de 960 sous. Aquestes són coses del passat que, tot i els segles que han passat, encara continuen resultant interessants per als xaloners i xaloneres del present.


[1] Xaloní és el gentilici que empraven els musulmans per designar el natural de la Vall de Xaló.

dijous, 18 de juny del 2015

CALENDARI GASTRONÒMIC DE XALÓ


CALENDARI GASTRONÒMIC DE XALÓ
La matança del porc o ‘porquejà’ (lluna vella de gener)
La ‘paellà’
Sant Blai
Els rotllos que es porten a beneir
A la primavera
Les faves sacsades amb cansalada
Pasqua
La berenadeta de Pasqua
Un rosari de faves passades per un fil
Les mones
Sant Vicent Ferrer
La paella amb la colla d’amics
Sant Pere Màrtir o Festa del Romer
Els bollos amb pésols
Sant Joan Batiste
La torrada d’una mata de cigrons o moraga
Tot l’estiu
Les coques amb mullador
Sant Doménec
L’agualimón
Al temps de la verema
Una llesca de pa amb oli, sal i tomaca sucada acompanyada d’un raïm
L’escaldà de la pansa
El mullador (espencat)
Les botifarres en oli
La Mare de Déu Pobra
El pambenet
Tot l’hivern
Els bollos escaldats
Els arrossos caldosos
Figues seques amb una ametla dins
El llegum
La fava pelada
Les llentilles
Nadal
Bunyols
Torrons
Pastissets de moniato
Mantecades, cristines, mostatxons, ronyoses, carquinyols, etc…



Però, a més, la cuina tradicional de Xaló era de les denominades d’interior, perquè hi predominava la carn i els embotits sobre el peix i les saladures, que eren productes que necessàriament arribaven des de fora; per això, no es fa d’estranyar que la xarcuteria que s’elabora a Xaló seguisca conservant la justa fama que li han donat quatre segles de dilatada experiència transmesa de generació en generació, d’ençà de la repoblació mallorquina a començaments del XVII. El producte més conegut és, sens dubte, la sobrassada, que es confegeix amb carn de porc capolada i adobada amb sal, pebre roig –que li dóna el seu color característic- i d’altres espècies. A aquest saborós embotit, caldria afegir-ne un grapat més (botifarra, garró, bufa, blanquet, llonganisses, etc.) que les carnisseries de Xaló continuen preparant artesanalment amb una mestria i qualitat úniques.