diumenge, 19 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI D'ANA SIGNES GIL



Els meus iaios materns van acollir l’Helena Fernández Sánchez, una xiqueta d’un poble de Toledo dit Pelahustán. Des d’allí la seua família havia passat a Madrid, al domicili d’uns familiars situat al centre de la capital. La mare de l’Helena, el seu germà Felipe i la seua germana Rita vivien a la caseta de les Montaneres. Son pare havia faltat ja. A sa mare li deien Isabel Sánchez. La Marcela, la iaia materna de l’Helena i la Rita, es trobava a casa de la iaia de la Maria i la Carmina Grimalt. El Felipe no va estar molt de temps a Xaló.
El meu iaio va anar arreplegar-la a la plaça on estava el camió que havia portat els evacuats. La Rita no va voler anar amb ell de cap manera; es va agarrar fort a sa mare perquè ningú no se l’enduguera. Però l’Helena sí que el va prendre de la maneta i se’n va anar amb ell. La xiqueta va fer molta bondat, i els meus iaios la volien com si fóra família. Estaven molt contents, i ella es va adaptar molt bé a la vida del poble. Quan va acabar la guerra, va tornar a Madrid. Però, com que per allà les coses no estaven massa bé, durant la postguerra va passar uns anys ací.
L’amistat, l’hem conservada tots estos anys. Felipe ja s’ha mort; residia a Sevilla. L’Helena i la Rita encara estan vives.  

Testimoni d'Ana Signes Gil
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)  


dissabte, 18 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI D'ALÍCIA MONSERRAT MENGUAL

D'esquerra a dreta: Maruja, Rosita, Aurora, Rosario, Arsenio, Emilio amb la dona i Elvira

En plena guerra, Saturnina Alonso va vindre a Xaló amb cinc criatures. Rosario Monserrat, ma tia, va portar a sa casa l’Aurora García Alonso, la penúltima en edat. Tindria uns dos anys. Estava delicada, i ma tia la cuidava molt. Després, quan es va fer fadrina, solia vindre a l’estiu i, també, de viatge de nòvios, va passar a visitar-nos. Ella està enamorada de Xaló. Li agrada cuinar com ho fem ací, i encara en diu alguna en valencià. No hem perdut mai el contacte. L’any 84, em van operar a l’hospital de La Paz de Madrid, on era anestesista l’home de l’Aurora. Li deien Arsenio Alvárez Candelas. Ho vam fer molt bé amb mi. Els estic molt agraïda.

Dels seus germans, trobe que l’Elvira, la tercera, va anar a ca les germanes Mengual. Els dos majors, la Maruja i l’Emilio, crec que van parar a ca la Catalina Monserrat. La Rosita, no sé on estava. Bé, jo encara no havia nascut, i tot això m’ho han contat. La Maruja anava a ensenyar-se a cosir amb la Maria Valiente. Tots els vestits de nòvies de la família els ha fet ella. Mentres estaven a Xaló, va arribar la carta on els deien que el pare havia mort. Pobra Saturnina! Pobres xiquets! La Saturnina va morir del cor quan encara era molt jove. Era una dona que tenia molt patit. L’Aurora i la Rosita van treballar a Galerías Preciados, i l’Emilio va posar una fàbrica de ferro forjat. Les cadires de la foto les havia fetes ell. 


Testimoni d'Alícia Monserrat Mengual
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

divendres, 17 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE CARMINA GRIMALT BERTOMEU

Quadre pintat per Felipe Fernández Sánchez 

A ca la meua iaia estava una velleta que li deien Marcela. Era la mare d’Isabel Sánchez, una evacuada que tenia quatre fills: Felipe, les bessones Rita i Helena i Amancio. Els tres primers sí que estaven a Xaló, però l’Amancio no. Em sembla que el van perdre amb tot el tràfec de l’evacuació. No sé exactament com va anar allò. Això és el que m’han contat. Després va aparéixer.
La filla i els néts venien a vore la Marcela. El Felipe tota la vida li ha agradat pintar i, també, compondre poemes. Va pintar un quadre de la Mare de Déu Pobra, que li va quedar molt bé.  Ens el va enviar per a felicitar-nos el Nadal del 1993. Va fer un poema on li agraïa a la gent de Xaló que els hagueren tractat tan bé. 


GRACIAS, JALÓN

Con el terror en el alma
y el corazón oprimido,
con el hambre en las entrañas
y el polvo de mil caminos,
llegamos a ti, Jalón,
viejos, mujeres y niños.

Huyendo de una cruel guerra,
guerra que nunca entendimos,
pues la guerra, si civil,
se convierte en genocidio;
llegamos los inocentes
errantes y sin destino.

Atrás quedaron las tierras
de las que huyendo salimos
entre el fuego  y la metralla,
entre muerte, sangre y frío;
y atrás quedaron los  nuestros:
padres, hermanos e hijos.

Por fin, tras larga odisea,
llegamos sobrecogidos
a un pequeño pueblo en paz
entre naranjos y olivos,
entre viñedos y almendros,
entre montañas perdido.

En un salón, -¡qué recuerdo!-
todos fuimos exhibidos
como ganado en la feria
y, como tales, elegidos
por aquellas almas buenas
de muy honestos campesinos:

“Yo me llevo esta pequeña”.
“ Y yo me llevo este niño”.
“Esta abuela para mí.
Usted se viene conmigo;
que mi madre se murió
y usted ocupará su sitio”.

Los niños desesperados
se prendían de los vestidos
de sus madres aterradas,
pues les arrancaban los hijos.
¡Qué desgarradora escena
entre llantos y gemidos!

Casi tres años pasamos,
casi tres años vivimos
compartiendo sus moradas,
su escaso pan con cariño
y con un gran amor fraterno
siempre fuimos acogidos.

Han pasado muchos años
y andados muchos caminos,
y jamás olvidaremos
los ya viejos y ayer niños
aquellas manos tendidas
y aquel amor compartido.

En el tiempo y la distancia
hoy recuerdo enternecido
los días del Tasolet
con sus cipreses y un libro;
la casa de Benibray
con tantos buenos vecinos.

Los jazmines enredados
en los hierros retorcidos
de aquellas vestutas rejas
y los almendros floridos,
el agua fresca del pozo
y la luna bañando olivos.

A tía Carmela en su casa
y al santo de su marido.
A tío Matías con su carro,
que a todos nos daba alivio
y a Mateo Sirerol,
que fue mi mejor amigo.

Y  recuerdo aunque no cite
y perdonen si no les cito,
 tantas buenas personas
que fueron buenos conmigo,
con los míos y los demás.
Hoy os abrazo y bendigo.

Y de aquellos tan buenos padres
nacieron tan buenos hijos,
transmitentes de bondades
y manantiales de cariño,
acompañando a nuestras vidas
en sus dispares caminos.

Gracias a todos os doy,
a los muertos y los vivos;
gracias por vuestra bondad;
gracias por vuestro cariño,
pues de bien nacidos es
el ser bien agradecidos.

La Rita i l’Helena no es van casar. L’Helena estava a casa i cosia per als tapissos de la Granja. La Rita treballava a la Philips. Hem tingut sempre molta amistat; ens hem convidat a les bodes. M’han contat que a ca la iaia hi havia una capa antiga i la van aprofitar per fer-li un abric a la Marcela.

Testimoni de Carmina Grimalt Bertomeu 
(recollit per Jaume Noguera Mengual)  

dijous, 16 de juliol del 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE JUAN GARCÉS DURÀ

Lloc on es trobava el bancal del tio Pepe Roca

A ca mon pare, vam tindre una xiqueta evacuada que li deien María Fernández García. Va vindre tota plena de polls. Seria de la meua edat: uns nou anys. Era del Puente de Vallecas. No va estar amb la meua família tota la guerra. Vam perdre el contacte amb ella. En aquella època vivíem a la caseta per motius de seguretat: la por que bombardejaren la fàbrica de ferro perquè allí feien bales.[1]
Tots els xiquets evacuats anaven a escola junt amb els del poble. I n’hi havia molts. Vam fer harca entre els evacuats i els xaloners; recorde que la van guanyar ells. Estaven barallant-nos a un marge que era del tio Pepe Roca, que hui ha desaparegut al fer l’avinguda Joanot Martorell. A l‘Antonio Mengual li van fer un trinxet al cap, i va començar a brollar-li molta sang. Ací es va acabar tot; cada u se’n va anar cap a sa casa. Els xiquets de Xaló estaven acostumats a enfrontar-nos a pedrades amb els de Llíber. Entre tots els pobles veïns passava això. 

Testimoni de Juan Garcés Durà
(recopilat per Jaume Noguera Mengual) 


[1] Sobre aquesta qüestió, Josep Costa Mas, en la pàgina 88 del seu llibre Jalón, un pueblo de las sierras de la Marina (Diputació Provincial d’Alacant, 1975) dóna la següent informació: Al estallar la guerra civil en 1936, la fábrica se encontró en una situación inestable; al comienzo de la contienda fue requisada por el gobierno republicano para la fabricación de material bélico (balas para fusil Mauser); fue incautada oficialmente el año 1938. 

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE PEPICA MAS SALA

Façana de l'antic quarter, al carrer St. Rafael  

Hi havia una família d'evacuats que de malnom els deien "els xurreros". Vivien a cal Matías Oliver. Em ve a la memòria una xiqueta que li deien María Borja. El segon nom trobe que era Carà. Fa tants anys de tot allò! Van vindre dos germanes, la Luisa i la Sole. És com si les veguera ara! La Luisa estava a cal tio Leonardo, i la Sole a ca la Bienvenida Mengual. La Sole era molt gracioseta i cantava i ballava molt bé. Hi havia també dos bessones, l'Helena i la Rita. Fa uns anys encara les vaig vore per Xaló.
Quasi tots els evacuats venien de Madrid, sobretot de Vallecas. N'hi havia que estaven repartits per les cases o les casetes, però la majoria es trobaven al quarter. Ja no quedaven guàrdies: tots se n'havien anat. Allí, hi havia una tamborinada de gent vivint. Si tenies alguna coseta, anaves i els ho duies. Els portaven un poc de tot: menjar, roba o sabó.

Testimoni de Pepica Mas Sala
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

dilluns, 13 de juliol del 2015

XALÓ,VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE MARIA SIREROL MAS



Al Riurau Llarg, recorde que vivia una dona evacuada que li deien Mercedes amb el seu home i els seus fills. En tenien quatre de família. A l’home, ara no pense com li deien. Nosaltres els teníem de veïns. Hi havia una xiqueta de nom Gregoria, que estava a casa d’un tio del Juan Mestre. La Gregoria va aprendre prompte a parlar en valencià.
El dia de Sant Josep de l’any 39 va nevar, i els xiquets estàvem molt divertits amb tot aquella neu. Al costat del Pou de les Figueretes vam fer un ninot de neu i ens va quedar molt bonic. Ma mare, referint-se a la nevada, deia: “Ja han posat bandera blanca!”.

Testimoni de Maria Sirerol Mas
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE PEPE FEMENIA MONSERRAT


Hermenegildo Guiñales García va vindre a Xaló acompanyat de sa mare. Durant la guerra, van viure a una caseta d’una tia de mon pare, situada a la partida del Benibrai. Anava a escola amb l’Andrés Sanchis i el Domingo Aranda. Quan es va fer major, encara conservava l’amistat amb ells. Mai no va perdre el contacte amb Xaló, a pesar dels anys que havien passat.
No li podies tocar Xaló. Quan arribava al Collao, se li obria el cor. Tots els estius venia, i alguna volta també per Nadal. Ell era mecànic a Madrid. Tenia un taller amb operaris i tot. Li agradava tant Xaló que va acabar comprant-se una caseta vella a la partida de les Cutes Baixes. Se la va reformar i venia amb la dona, el fill i la filla. Ara ja s’ha mort, però el fill  encara continua venint.
Cada any, per Nadal, jo li enviava una participació del número de loteria que havia comprat, i ell me l’enviava del seu. Cada estiu, quan venia, fèiem tres o quatre paelles, i ens reuníem una vintena de persones. Hermenegildo volia que anàrem la Paquita i jo a visitar-lo a Madrid, però al final no va ser possible. La meua néta sí que va anar i va estar per allà tres o quatre dies. 

 Testimoni de Pepe Femenia Monserrat
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)