diumenge, 5 d’abril del 2015

EL TRASLLAT DE L'ESCOLA DEL MESTRE ESTEVE (1881)



En l’acta de la sessió del Ple del dia 2 de gener de l’any en qüestió apareix una referència que ens permet conéixer la localització inicial de l’escola de xiquets i a quin carrer va ser traslladada pels motius següents:

Por dicho Señor Presidente [Jaume Ferrà i Albanell] se manifestó: Que, estando ocupando el Maestro de Instrucción Pública de esta Villa, D. Silverio Esteve Colomer, para su escuela el primitivo Salón de sesiones del Ayuntamiento construido para este objeto y presentándose grandes dificultades que continúe dicho Maestro en el expresado salón por ocupar el Ayuntamiento en la actualidad un exiguo local de malas condiciones sin penetrar en el invierno la luz del sol; y, sin tener el Ayuntamiento un apartado para la Secretaría y archivo para custodiar los documentos, siendo el mayor inconveniente el estar este reducido local contiguo al salón que ahora ocupa dicho Maestro, donde los niños cantan en voces altas con mucha frecuencia y estudian gritando, impidiendo de esta manera que el Secretario y autoridad puedan ocuparse muchísimas veces a los perentorios trabajos que, por razón de su cargo, les están encomendados y, teniendo D. Silverio Esteve en la casa que habita (en la) Calle Alicante un gran local para escuela, que es el mismo donde la hacía el Maestro D. José García, creía conveniente hacerlo presente a la Corporación para que adopte el acuerdo que procediere.

El Plenari va acceptar la proposta presentada pel batle i va prendre la decisió de remetre-li al mestre l’oportuna comunicació, a fi que en el termini de tres dies desocupara el saló del carrer d’Alacant per a convertir-lo en escola.

Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual 

   

divendres, 27 de març del 2015

LES BARBERIES DE XALÓ (1886)


Ferran Monserrat i Cervera, fill de Simó i Josepa, feia de barber –una professió apresa del seu pare– al Xaló del 1886. Aquest veí de la nostra vila va presentar eixe mateix any una demanda en què sol·licitava la celebració d’un juí contra Batiste  i Maurí i Noguera, fuster de professió. El Monserrat fundava la seua petició en la següent causa:

       Que Bautista Maurí Noguera, carpintero, de este vecindario, me es en deber la suma de treinta y ocho pesetas, resto de once años de iguala en los servicios de Cirujía menor y barbería, dos años de este último oficio que serví a su hijo Juan Bautista y un año a otro hijo Miguel, los cuales estaban bajo patria potestad y vivían en su compañía. Y, no pudiendo conseguir el cobro por la vía amistosa, solicito a V. se sirva citarle a juicio verbal, señalando al efecto día y hora. Jalón, a 26 de marzo de 1886 (Arxiu Municipal de Xaló, Secció de Judicis).

    Una ràpida consulta a l’Arxiu Parroquial de Xaló ens dóna la informació que precisem per a fixar tant l’edat del demandant com la del demandat i els seus fills en el moment en què es va iniciar aquesta reclamació judicial:

Ferran Monserrat i Cervera
59 anys
Batiste Maurí i Noguera
52 anys
Joan Batiste Maurí i Mengual
30 anys
Miquel Maurí i Mengual 
26 anys
 
    El Jutjat va admetre a tràmit la papereta presentada pel barber i, a més, en la citació es van fer constar els següents extrems:

       Se señala para la comparecencia del juicio verbal que se solicita el día de mañana y hora tres de su tarde en la Sala Capitular, audiencia de este Juzgado, a donde acudirán las partes con los medios de prueba de que intenten valerse, apercibidos de que de no verificarlo se celebrará el juicio en rebeldía y les parará el perjuicio a que haya lugar. Lo manda y firma el Señor José Noguera Marqués, Juez Municipal, en Jalón, a treinta de Marzo  de mil ochocientos ochenta y seis.


   D’aquesta providència judicial, el secretari Vicent Noguera i Mengual en va treure una còpia perquè li fóra notificada al demandat; però, com que no es trobava al seu domicili en el moment d’anar a fer el lliurament, la va rebre la seua filla Maria:

       Acto continuo, notifiqué, leí íntegra y di copia literal de la providencia anterior a María Maurí Mengual, hija del demandado Bautista Maurí Noguera, soltera, de diez y siete años de edad, por no encontrar a éste en su casa, a quien le entregué la copia de la demanda y cédula de citación, haciéndole el encargo de que, tan luego regrese su padre, le haga entrega de dichos documentos, bajo apercibimiento de lo que haya lugar. 

    El 5 d’abril de 1886 va continuar la celebració d’aquesta causa  amb la proposició de la prova testifical. El demandant va sol·licitar que s’expedira un exhort al jutge municipal de Dénia, a fi que rebera els testimonis de Blai Domingo Cruanyes i de Vicent Berenguer Ferrer, tots dos veïns d’aquella ciutat i domiciliats respectivament al carrer del Pont del Raval i al del Cop:

(…) cuya declaración se hará extensiva a que manifiesten si, durante el tiempo que tanto uno como otro estuvieron de dependientes del demandante, afeitaron como parroquianos a los hijos del demandado, llamados Juan Bautista y Miguel Maurí Mengual, sin que éstos pagaran en el acto cantidad alguna.

    Per la seua banda, el demandat va proposar que es prenguera declaració al veí de Xaló, Pere Signes i Maurí, practicant i barber d’ofici, que quan fou interpel·lat es va expressar d’aquesta manera:

   Que hace diez años que reside en esta población y está al frente de su tienda, durante cuyo tiempo ha afeitado como igualados a Juan Bautista y Miguel Maurí Mengual, hijos del demandado, cobrando las igualas correspondientes.

    També, a petició del Maurí, el jutge Noguera va requerir la presència d’un altre testimoni: Macià Mengual i Fullana, oficial de barberia i també veí de Xaló, que va fer la següent declaració:

   Que, desde que Don Pedro Signes Maurí reside en esta población, se halla a su servicio como oficial de barbero y durante todo este tiempo ha visto afeitar a su maestro y, cuando no, el declarante lo ha verificado a los dos hijos del demandado, Juan Bautista y Miguel Maurí Mengual, a escepción de sobre dos años que este último ha estado ausente.

     Ni les declaracions dels dos veïns de Dénia ni la sentència d’aquest plet, les hem pogudes localitzar en l’Arxiu Municipal de Xaló i, per tant, no sabem a quina de les dues parts fou favorable el veredicte del jutge. En qualsevol cas, aquest expedient resulta prou interessant perquè ens serveix per a constatar el fet que l’any 1886 a Xaló hi havia, almenys, dues barberies: una la de Ferran Monserrat i Cervera i l’altra la de Pere Signes i Maurí, on treballava d’oficial Macià Mengual i Fullana.

    Però, a més, el referit document fa a al·lusió a la iguala, que consisteix en el pagament d’una quantitat de diners fixa, generalment amb caràcter anual, a un determinat professional (metge, apotecari, menescal o, com en la situació descrita, un barber) a fi de rebre l’atenció especialitzada d’aquell durant tot el període de temps convingut entre els contractants (l’igualador i l’igualat). Finalment, cal destacar també que la majoria dels barbers de l’època practicaven la denominada ‘cirurgia menor’ (les cures bàsiques d’infermeria, sagnats, extraccions dentàries, etc.).

    Finalment, i a títol de curiositat, esmentarem que un fill de Ferran Monserrat i Cervera, dit Vicent Monserrat i Sanxis, de 28 anys d’edat, exercia la professió del seu pare a la població de Mustafà (Mustapha, en francès) al departament d’Alger l’any 1891. En aquesta mateixa localitat va morir Ferran Montserrat i Cervera als 64 anys el 12 de febrer del 1888. No sabem en quin moment el Ferran deguera abandonar Xaló per a traslladar-se al nord d’Àfrica, però per una qüestió de dates podria haver-se produït entre el segon semestre del 1886 o al llarg del 1887.

Josep Mas Martí i Jaume Noguera Mengual


dijous, 12 de febrer del 2015

JOSEPA DOMÉNICA CATALÀ DE VALERIOLA, BARONESSA DE XALÓ I LLÍBER I SENYORA DE GATA DE GORGOS

Palau dels Català de Valeriola, a València.


On i quan va nàixer la duquessa? Va nàixer al palau dels Català de Valeriola, a la ciutat de València, l’11 de noviembre de 1764.

Quan va morir el seu pare? Vicent Català de Valeriola, Centelles i Castellví va morir el 9 d’abril de 1766.

Quan va morir la seua mare? Rafaela Luján y Góngora va morir el 21 d’abril de 1766.

Després de la mort dels seus pares, qui es va fer càrrec de la duquessa? Ana Antonia Menéndez y Sandoval, la seua àvia, va ser nomenada tutora de Josepa Doménica.

Quan la seua àvia va morir el 22 d’abril de 1776, qui la va substituir en la tutela? El marqués d’Almodóvar (a partir de 1870, duc d’Almodóvar), el seu oncle.

L’any 1870, quina importancia té per als Almodóvar? Carles III els concedeix el títol de ducs i passen a ser Grans d’Espanya.  

Quan i amb qui es va casar la duquessa? El 15 de setembre  de l’any 1782 Josepa Doménica es va casar amb el seu cosí Benito de Palermo, Ossorio y Lasso de la Vega a Madrid.

Quan i per què va acabar aquest matrimoni? El dia 28 de juliol de l’any 1789 és declarat nul.

Quan el duc d’Almodóvar va morir l’any 1794, quins títols va heretar la duquessa d’ell? Josepa Doménica es va convertir en duquessa d’Almodóvar, comtessa de Canalejas i marquesa d’Ontiveros.

El dia 8 de març de 1800 va morir un altre oncle seu, Joaquim Antoni Castellví i Idiáquez, quins títols va heretar d’ell? Josepa Doménica va passar a ser comtessa de l’Alcúdia i Gestalgar, baronessa d’Estivella, Xaló i Llíber i senyora de Gata.

Quan va fer el seu testament? El dia 19 d’octubre de l’any 1804 va atorgar testament.



Quan va morir la duquessa? El 6 de febrer de 1814 als 50 anys d’edat. I el dia 9 es va obrir el testament i es va fundar la testamentària benèfica. 

dilluns, 1 de desembre del 2014

LA CONSTRUCCIÓ DE LES ESCOLES DEL CARRER DE L'ESGLÉSIA




Entre els assumptes que s’havien de tractar en la sessió del dia 8 d’agost de l'any 1925, cal assenyalar-ne un que requeria una ràpida resolució. Joan Batiste Monjo Giner, l’alcalde d’aleshores, s’hi referia de la manera següent:

De todos los concurrentes era conocido el estado de descuido y lamentable abandono en que se encontraba la enseñanza primaria en esta población, por carecer en absoluto de locales adecuados para ello, por cuyo motivo, al formar el presupuesto ordinario para el actual ejercicio económico, se había consignado para tal actuación cantidad para adquisición de un solar y construcción de dos pabellones donde instalar las escuelas nacionales.

Aquest solar situat a la prolongació del carrer de l’Església era propietat de Gabriel Giner Montaner. En l’acta s’explica que l’inspector d’Ensenyament Primari, després de veure el terreny, havia manifestat que reunia las condiciones apetecidas. El document en qüestió també fa referència a la manera de finançar la seua adquisició: (...) acordando que del capítulo 11º, artículo 1º se satisfaga el importe del mencionado solar.

Xaló aleshores comptava amb unes escoles de patronat que s’havien fundat amb fons procedents de la testamentaria de la duquessa d’Almodóvar. Tenien una seu fixa al carrer de l’Ensenyança (l’actual carrer de la Duquessa). Per contra, les escoles nacionals van anar ocupant locals que pertanyien a l’Ajuntament o cases arrendades a particulars. Un exemple: l’any 1881 les escoles ocupaven un local de la Sala Vella del carrer de l’Hospital que anteriorment s’havia fet servir de saló destinat a celebrar les sessions del Ple. Però aquest ús docent va resultar incompatible amb l’administratiu, perquè los niños cantan en voces altas con mucha frecuencia y estudian gritando, impidiendo de esta manera que el secretario y autoridad puedan ocuparse muchísimas veces a los perentorios trabajos que, por razón de su cargo, les están encomendados. Davant aquesta situació, l’Ajuntament va decidir traslladar les escoles al carrer Alacant, a una habitació de la casa on vivia el senyor Silveri Esteve, el mestre que impartia les classes.

Les cases que l’Ajuntament llogava no sempre presentaven unes condicions acceptables. Així ens ho acredita l’informe elaborat l’any 1893 pels regidors Miquel Mas Ferrà i Batiste Fullana Giner:

En cumplimiento de su cometido, habían inspeccionado las casas en que se hallan instaladas las antedichas escuelas y se habían convencido de que no reúnen las condiciones necesarias para el objeto a que se destinan, puesto que no sólo son insuficientes para dar cabida a todos los alumnos que en las mismas se hallan matriculados y se hallan muy poco ventiladas sino que una de ellas, o sea la [casa] que ocupa la escuela a cargo del señor Robert, en concepto de los señores de la comisión amenaza desplomarse parte de la techumbre de una de las habitaciones superiores.

Una vegada coneguda l’opinió dels dos comissionats sobre aquest assumpte, el Ple va adoptar la següent decisió:

Se acordó por unanimidad de votos que se traslade desde luego la escuela de niños dirigida por el maestro don José Robert desde la casa en que en la actualidad se halla instalada, perteneciente a don Domingo Garcés Sanchis, a la de la propiedad de don Pedro Juan Oliver Pérez, vecino de esta villa, sita en la calle de la Virgen número nueve de la misma, la cual en concepto de la Corporación municipal reúne las condiciones necesarias para el objeto.

Per tant, la construcció de les escoles del carrer de l’Església suposava la possibilitat de comptar ja amb instal·lacions pròpies del municipi pensades per a la docència i no simplement adaptades com era el cas de les cases que s’havien arrendat. A hores d’ara, l’edifici encara existeix però la seua funció és ben diferent, ja que alberga les dependències administratives de la corporació municipal.


divendres, 24 d’octubre del 2014

LES COMUNICACIONS ENTRE XALÓ, LLÍBER I GATA


La connexió entre Xaló i Llíber havia quedat assegurada des de feia segles per mitjà d'una via paral·lela al curs del riu. Es tracta del camí que hui coneixem amb la denominació de “camí del Molinet de Llíber”. Les referències a aquest element de la xarxa viària són constants en la documentació històrica. L'interés per la millora de les comunicacions també va afectar al camí que unia Xaló amb Llíber. I és ara quan es planteja la possibilitat de desviar-lo més al sud, és a dir, cap a les terres del Pla. Però aquest projecte no és ben acollit per l'Ajuntament de Llíber. Transcorre el 1916. Un dels punts de l'ordre del dia de la sessió del primer d’octubre d'aquell any va referit específicament a aquesta qüestió. És un tema que preocupa a Gabriel Giner i Montaner, l'alcalde d'aleshores. El batle és partidari del nou traçat, i els regidors presents en la sessió li donen el seu suport incondicional. I el defensaven per les raons que s’esmentaran a continuació.
La primera de totes es basa en el fet que el consideren més curt que no l’altre. També, té l’avantatge que només travessa terres de secà. Així mateix, facilita la comunicació a tots els veïns que són propietaris de bancals al Pla de Llíber. L’acta en qüestió ho explica d’aquesta manera:
(...) abre una nueva de comunicación y beneficia a los contribuyentes que poseen tierras en las partidas que atraviesa y en el Llano de Llíber, que casi todos los bancales son propiedad de los vecinos de este término y han de contribuir a satisfacer el importe del anticipo que adelanta el Estado. 
A més a més, l’alcalde Giner adverteix sobre les conseqüències negatives que comportaria el manteniment del traçat per la vora del riu: l’expropiació de terres d’horta –que tenen un preu superior a les de secà–, la supressió de una séquia que el Sindicat de Regants de Xaló ha acabat de reparar i la forma estranya que adoptarien algunes parcel·les. Sobre aquest tema, en l’acta es va fer constar el següent: (...) y, al pasar el barranco, corta los bancales dejándoles triángulos obtusos.
Finalment, el traçat que se seguirà és el plantejat per l’Ajuntament de Xaló. El 1919 aquesta via ja hauria estat marcada sobre el terreny, o almenys això és el que deixa entendre una acta de les sessions del Plenari de la Corporació xalonera redactada aquell mateix any:
Seguidamente, manifestó el S(eñ)or Presidente (l’alcalde Pau Ferrer Font) que, a consecuencia de la construcción del camino vecinal de ésta (la vila de Xaló) a Llíber, había resultado fuera de la alineación del camino una pequeña parcela de terreno que ningún beneficio reportaba al municipio en tal sentido y de la cual se había hecho cesión o venta al colindante D. Angelino Escales Reus por la cantidad de sesenta pesetas.
L’acta que documenta la sessió que el Plenari de l’Ajuntament de Xaló del 17 de desembre de 1922, presidida per l’alcalde Josep Monjo Ferrà, ens informa que el camí de Xaló a Llíber és un tram del de Xaló a Gata i, també, explica la causa que impedeix acabar aquesta obra:
(...) examinadas las disposiciones vigentes y el pliego de condiciones de la contrata (de) fecha dicinueve de noviembre de mil novecientos catorce, otorgado por los alcaldes de Gata, Llíber y Jalón, debidamente autorizados por sus respectivos ayuntamientos, y don Ramón Giménez Portolés, que se obligó a construir el citado camino en el plazo máximo de un año a contar desde el quince de diciembre del expresado año 1914, cuyo Sr. Giménez ha dejado incumplido el contrato abandonando las obras de dicho camino hace dos o tres años sin tener la atención de contestar o presentar excusa alguna a los muchos requerimientos amistosos que se le han dirigido (...)
Aquest incompliment contractual és el que obliga a l’Ajuntament de Xaló a rescindir el contracte signat amb el senyor Giménez i a declarar-lo personalment responsable de tots aquells danys i perjudicis que la seua conducta haguera pogut causar al municipi de Xaló. Així mateix, se li retira l’autorització que se li havia concedit per al cobrament de diners procedents de la subvenció concedida per la Diputació. Finalment, es decideix encarregar la direcció de les obres a Josep Monjo Noguera, veí de Xaló, a qui se li permet tractar directament amb la Jefatura de Obras Públicas de la província per tal d’aconseguir una mejor realización de las obras, sin paralizar los trabajos hasta que dicho camino esté en condiciones de ser recibido por la Superioridad. Tot i que l’acta no es refereix als municipis de Gata i Llíber, cal pensar que els seus respectius ajuntaments prendrien els mateixos acords que el de Xaló.

divendres, 5 de setembre del 2014

ELS COLONS XALONERS QUE VAN PARTICIPAR EN LA FUNDACIÓ DE LES NOVES POBLACIONS D’ANDALUSIA


És una qüestió prou coneguda la dels moviments migratoris protagonitzats per naturals de Xaló durant els segles XIX i XX. Així, Algèria es va convertir en un territori receptor d’emigrants xaloners durant més de 130 anys, des de dates immediatament posteriors a l’arribada dels francesos fins a la darreria dels anys 50 de la passada centúria, és a dir, ja en vespres de la independència (1962). A l’Argentina, especialment a la província de San Juan, es van traslladar molts xaloners en dues onades successives.[1] Així mateix, convé assenyalar dos altres corrents migratoris, tot i que d’una menor importància quantitativa; ens referim al desplaçament de xaloners al Canadà[2] (en concret, a la província francòfona del Quebec) i Nova York[3] (o Navaiorc, com se solia anomenar en la parla popular).

Feta aquesta introducció històrica, caldria interrogar-nos sobre el motiu de l’emigració xalonera? En tots els casos, va existir-hi un desig de millorar les pròpies perspectives econòmiques; l’emigrant xaloner no deixa el seu poble per un capritx, sinó forçat per la necessitat de buscar unes millors condicions de vida (és aquesta la situació de la immensa majoria dels qui van marxar a l’Argentina) o aconseguir una reserva de diners que li permetera tornar el més prompte possible a Xaló, on podria comprar terres o cases, iniciar un negoci o, també, casar-se amb l’ajuda d’aquesta aportació econòmica (així ho van entendre els llauradors que anaven cada temporada a la poda del cep a Algèria o els joves que es van traslladar a l’Amèrica del Nord, conscients que aquella estada només seria temporal).

Però, en el present article anem a centrar-nos en una altra emigració de xaloners, anterior en el temps a les que acabem d’esmentar: l’arribada de colons procedents del nostre poble, acompanyats de les seues respectives famílies, a les noves poblacions d’Andalusia a començaments del darrer terç del segle XVIII. Aquesta iniciativa fou impulsada pel rei Carles III a través de la promulgació d’una Reial Cèdula l’any 1767. Els xaloners es van establir en unes terres situades a la campiña cordobesa, principalment a La Carlota i Fuente Palmera. Ara passarem a analitzar per separat els casos d’aquestes colònies.  

D’una banda, a la fundació de La Carlota, hi van concórrer algunes famílies xaloneres que es van concentrar al huité departament, on van formar un petit nucli de població denominat “Los Valencianos” i que, a hores d’ara, li diuen El Rinconcillo; en aquest indret hem pogut determinar documentalment la presència de colons xaloners que portaven els següents llinatges: Berenguer, Castell(s), Mengual, Montserrat, Ponç i Vicenç; de l’altra, a Fuente Palmera els xaloners es van establir a Aldea del Río[4] i els seus cognoms eren Font, Mengual, Mestre, Noguera, Ordines o Serra.[5] Hi ha una característica comuna entre els emigrants que van arribar a ambdós localitats és la relació de parentiu que existia entre ells; és una circumstància que no ens ha d’estranyar perquè Xaló és al segle XVIII un poble, que tot i haver crescut, conserva encara una forta presència de l’element demogràfic mallorquí, introduït arran de l’expulsió dels moriscos, i continua mantenint una estreta vinculació amb altres llocs de refundació illenca, com ara Llíber, Castell de Castells, Pedreguer o Tàrbena. Els matrimonis mixtos amb un cònjuge natural d’algun d’aquests pobles són remarcablement nombrosos, i aquesta tendència també es manifesta en algunes de les parelles que van emigrar a Andalusia.

A hores d’ara, quan afortunadament ja comencen a ser abundants els estudis sobre la repoblació mallorquina, hi ha un fet que se’ns presenta com a incontestable: l’emigració dels mallorquins a Xaló i, en general a la comarca de la Marina, es va materialitzar a través de l’arribada de grups familiars i no per mitjà d’individus aïllats, i aquest mateix esquema es va repetir posteriorment en el cas andalús. I allí, com a la Marina, l’endogàmia es va convertir en un tret característic de la vida social d’aquest col·lectiu: els primers colons arribats a les fundacions també solien casar-se entre si. Així mateix, convé dir que la majoria d’ells va romandre amb caràcter permanent en aquesta nova terra d’acollida, tret d’alguna rara excepció.[6]

Quan aquests emigrants van marxar a Andalusia, Xaló es trobava en un moment de creixement demogràfic. El nombre de batejats en la nostra pàrroquia entre 1760 i 1779 fou de 1.455 infants. El motor únic i exclusiu de l’economia local era l’agricultura, i la producció pansera –tot i que aquest producte s’elaborava des de l’època mudèjar– encara no havia experimentat l’auge que coneixeria poc després. S’iniciava tímidament la rompuda d’erms o pastures, però caldrà esperar a les darreries d’aquesta centúria i el primer terç de la següent perquè es produïsca un increment considerable de la superfície cultivable. La possibilitat d’una vida millor amb l’oferiment d’un lot de terres era una perspectiva que els emigrants segurament van tenir en compte, però així mateix intuïm que l’opinió favorable de Pere Serra, un soldat xaloner que va estar servint en el regiment de Sevilla, els va decidir a marxar cap a Andalusia. En una gran mesura, considerem que aquest xaloner va influir en els seus conveïns en donar-los a conéixer la nova oportunitat que se’ls obria en la llunyana campiña cordobesa. Però, més enllà de possibles conjectures, tenim el fet històric inqüestionable que els xaloners també van participar en la colonització d’aquest territori i que, en l’actualitat, encara hi ha famílies a La Carlota i Fuente Palmera que se senten ben orgulloses de l’origen xaloner dels seus avantpassats.   
    
 Josep Mas Martí, Jaume Noguera Mengual i Sebastián Mengual Pino




[1] Sobre aquesta qüestió, Mariano Ernesto Mestre en el seu article titulat Reseña histórica de la vida institucional del Centro Valenciano de San Juan, publicat en el llibre L’horitzó de la memòria, Ajuntament de Xaló, 2010, diu en la pàgina 149: Dos grandes corrientes inmigratorias poblaron de valencianos la provincia de San Juan: la primera comenzó a fines del siglo XIX, y la segunda se produjo a mediados de la pasada centuria.
[2] La llista dels xaloners que van emigrar al Canadà entre els anys 1912 i 1913, la trobareu en la pàgina 155 del llibre La memòria del nostre passat, Ajuntament de Xaló, 2009.
[3] Teresa Morell recull la relació d’emigrants xaloners que van marxar a Nova York entre els anys 1912 i 1920 en les pàgines 175 a 178 del seu llibre Valencians a Nova York, coeditat per Edicions 96 i l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2012.
[4] Aldea del Río és, actualment, Ochavillo del Río.
[5] Aquests cognoms apareixen mencionats el llibre Historia de la Colonia de Fuente Palmera, de Francisco Tubió Adame.
[6] En els Llibres de Matrimonis de l’Arxiu Parroquial de Xaló, trobem tres referències a emigrants que van anar a la Carlota; aquestes anotacions corresponen als anys 1771, 1773 i 1775; el seu contingut té a veure amb el casament de tres naturals del nostre poble que havien estat residint durant un temps en l’esmentada localitat cordovesa.           

dimarts, 24 de juny del 2014

LA HISTÒRIA DE LA PANSA A XALÓ



LA HISTÒRIA DE LA PANSA A XALÓ
1444
El novel·lista Joanot Martorell és senyor dels llocs de Benibrai i Murta, però decideix vendre’ls per poder satisfer uns deutes contrets amb Felip i Venturini Baromeis. Com que el noble Gonçal d’Íxer coneix la delicada situació econòmica de l’autor del Tirant, contacta immediatament amb Joan Miqueli, un mercader de Luca que fa de procurador del germans Baromeis, i amb qui es compromet a pagar amb pansa una part de la quantitat deguda.
1472
Azmet Astruch, Abrahim Atich i Alí Paex, tres mudèjars de la Vall de Xaló, venen 120 quintars de pansa a Bernat Trilles, comerciant de Xàbia.
1480
En Joan d’Íxer, l’aleshores senyor de la Vall de Xaló, ven a Gonzalbo Roíz, un mercader de la ciutat de València, 500 quintars de pansa que havien elaborat els seus vassalls musulmans.
1797

Cavanilles en les seues cèlebres Observaciones, es refereix al considerable nombre de vinyes de què disposa la Baronia de Xaló.
1801
Es contrueix a la partida de les Forques el riurau del Servet, un dels més emblemàtics de Xaló.
1847
L’ampliació del Pou de l’Assegador no s’executa per l’habitual sistema de tandes, sinó que l’Ajuntament li encarrega l’obra a una empresa, ja que els veïns no s’hi poden dedicar perquè la campanya de la pansa és a punt de començar.
1863
La pansa s’ha convertit en el motor de l’economia local en detriment del cultiu del blat. Els camins que a l’Ajuntament més l’interessa mantenir en bon estat són els que comuniquen Xaló amb Dénia i Xàbia, els ports principals de l’exportació de la pansa.
1896
La pansa de Xaló s’embarca no tan sols als ports de Dénia i Xàbia, sinó també al de Gandia.
1966-68
S’incrementa la proporció de raïm de moscatell que es ven sense pansificar. El preu del raïm en fresc augmenta en elevar-se el seu consum durant la temporada turística. Austràlia i Turquia competeixen en preus amb la pansa de la Marina Alta.
2014
Fa més de cinquanta anys que la producció del vi ha deixat de banda la de la pansa, de la qual ja se n’elabora ben poca. Els nostres vins són cada dia més coneguts, perquè han anat guanyant en varietat i qualitat. Aquest és el resultat d’una tasca pacient, d’un procés de materialització d’un potencial latent que ja ha donat els seus primers fruits.