En 1828, quan havien transcorregut més de quatre anys
des de la restauració de les prerrogatives absolutistes de Ferran VII, fill de
Carles IV, l’afer de l’ordre públic continuava sent un os dur de rosegar. La
maquinària de l’Estat, nogensmenys, havia reaccionat amb l’adopció de diverses
mesures a fi de recobrar la tranquil·litat, com ara la formació, a partir del
gener de 1824, de les comissions militars executives i permanents a totes les
capitals de província. Els susdits tribunals, constituïts a imatge i
versemblança dels consells de guerra de 1814, tenien plenes facultats per
jutjar els bandolers capturats en despoblat. Fins i tot, la Companyia Solta de
Fusellers[1] havia
arribat a operar en alguns indrets de la governació de Dénia,[2] per tal
de frenar l’espiral de violència.
No obstant això, la sang
no va parar de córrer per la rodalia. Entre l’estiu de 1828 i la primavera de
1829, es van enregistrar homicidis, assassinats i morts desgraciades ací i allà.
Als darrers dies de juliol de 1828, l’atzuvià Josep Vicens i Pons era trobat
mort, amb senyals de violència, al terme de Pego. A mitjan agost, s’esdevenia
una mort violenta per arma de foc al carrer de la Cantereria d’Oliva. A
Palmera, un veí del poble queia mort de ferida una setmana més tard. Al
desembre, hi havia una mort desgraciada a Campell (la Vall de Laguar). A Oliva, es
produïa una altra mort desgraciada al gener de 1829. També al gener, el pegolí
Joaquim Albrech era enterrat a Dénia per ordre judicial, després de perdre la
vida a la casa heretat de les monges. Al Real de Gandia, moria violentament un
veí de la població als primers dies març i, al mes següent, la justícia de Dénia
manava soterrar el cadàver de Joan Cirerol i Vidal, natural de Llíber.[3]
A València, el capità
general, Francisco de Longa, atribuïa la situació alarmant d’inseguretat a la
multitud d’ociosos i malfaeners que inundaven la província i, així, li ho havia
fet saber al mateix sobirà a l’octubre de 1828. Tot seguit, Longa obtenia carta
blanca per exterminar completament la susdita classe de gent. El predecessor de
Longa en el càrrec, José O’Donnell, ja havia procurat de solucionar l’assumpte
de la mendicitat, amb la creació en 1827 de les cases i les juntes de
beneficència, com a mitjà d’ocupació dels pobres i els vagues en aquelles obres
i infrastructures públiques considerades necessàries.
Habitualment, les
institucions ferrandines no vinculaven, almenys oficialment, els índexs de
criminalitat amb la conjuntura socioeconòmica. L’agricultura travessava moments
crítics, la fam feia efecte en els més necessitats i els actes delictuosos, com
si d’una pesta es tractara, no deixaven de manifestar-se per onsevol.
La jurisdicció ordinària,
mentrestant, no cessava de mamprendre actuacions, gràcies a la tasca d’algunes
justícies locals de la zona. Els beniarbegins Esteve Llopis i Joaquim Millà eren
condemnats a sis anys de presidi al correccional d’Alacant, pels robatoris
perpetrats a Orba a l’agost de 1829. Al febrer de 1830, la Sala del Crim de l’Audiència
de València concloïa el cas del robament d’un boc, en què estaven involucrats
els pegolins Jaume i Joan Llambies, pare i fill. Mentre al primer li queia una
pena de quatre anys de presidi en un correccional, Llambies fill havia de
passar un any en un establiment penitenciari. També en 1830 s’havia vist la
causa per l’intent de fugida de la presó de Pego que havien protagonitzat sis
interns. On sí es consumava una evasió de reclusos fou a la càrcer de Tormos.
Per aquest fet, eren sentenciats a un any de presidi els dos autors de la fuga,
Josep Arlandis, resident a l’Alquerieta de Daimús, i Gabriel Peretó, el Bulto. Arlandis i el Bulto tenien
pendent un plet a Tormos pel comís d’una escopeta i, alhora, estaven implicats,
amb altres quatre tipus, en el furt d’uns quants moltons dut a cap a Pego. Pel
dit il·lícit, l’Audiència penava Arlandis i el Bulto, en 1832, a quatre anys de
presó a Cartagena; Francesc Portes, a dos anys d’obres públiques a Alacant i,
els altres tres, a un any de reclusió. Entre els tres últims, es trobava Josep
Pasqual Miralles.[4]
Un tal Pasqual Miralles
havia sigut enterrat a Pego, per ordre de la justícia, al desembre de 1829.
Altres tres funerals com el de Miralles es celebraven en un interval de cinc
mesos a Dénia. La justícia de la capital de la governació prenia cartes en la
mort del gater Lluís Pedrós i Andrada, ocorreguda al juliol de 1829 quan estava
reclòs a la fortalesa; en el decés, succeït a l’agost, d’un tal Francesc Pardo;
i en la defunció del gater Francesc Camaró, espòs de Rosa la Calba ,
que tenia lloc a mitjan desembre de 1829.[5]
En els darrers mesos, els
efectius comissionats a encalçar bandits de la governació no havien baixat
bandera. Xàbia i Gandia comptaven amb escamots de voluntaris reialistes[6] que
patrullaven de manera permanent per tota la contrada. Motius hi havia de
sobres. Alguns bandolers gallejaven massa mentre que uns altres temptaven la
sort. Era el cas del xaloner Sebastià Signes i Giner, del pegolí Joan Baptista
Sala i Nieulant, i del fornaler Francesc Pons, qui tornava a ballar-la. Pons ja
havia comparegut a l’agost de 1827 davant del Consell de Guerra Permanent de
València, acusat de pertànyer a una quadrilla de roders. A la curta o a la
llarga, queien Signes i Sala, encara que arribaven a mostrar resistència en el
moment de ser detinguts. El Consell de Guerra Permanent enllestia, al gener de
1830, els processos oberts contra el xaloner Signes i Joan Baptista Sala i
Nieulant. Ambdós eren condemnats a la pena capital. També, tots dos eren
arcabussejats, Sebastià Signes i Giner el 9 de gener i el pegolí Sala tres dies
més tard, al pla de la bateria de Santa Caterina de València, fora del recinte
murat de la ciutat.[7] Més endavant, al juny de
1830, Francesc Pons apareixia mort al costat de la font de Forna, on era
soterrat amb assistència de la justícia.[8]
El
dissabte 9 de gener de 1830, dia de sant Julià Màrtir, va eixir el sol a les
set i vint del matí. Estava sent un hivern fred i
inclement. Els termòmetres marcaven temperatures positives, tot i que bastant
baixes. De fet, dos dies
abans s’havia registrat una màxima de sis graus a la una de la vesprada. Sobre
l’execució del xaloner, el Diario de
Valencia publicava en la primera pàgina d’aquell 9 de gener l’anunci
següent: “Habiendo
sido juzgado militarmente por haber hecho resistencia a la tropa el bandido
Sebastián Signes, natural de Xalon, le ha impuesto el Consejo de guerra la
sentencia de muerte pasado por las armas, que se ejecutará mañana a las nueve
de ella en el llano llamado la
Batería de Sta. Catalina extramuros de esta ciudad. Valencia
8 de enero de 1830.= Longa.”[9]
A
Xaló, mentrimentres, la vídua de Sebastià, Maria Francesca Noguera i Mengual, no
tenia altre remei que dur a soles les regnes de la casa. Encara que en 1830 el
primogènit de la família, Mateu, ja s’havia independitzat i el segon era fadrí
(Sebastià Jaume havia complit els dívuit anys), els quatre menuts rondaven entre
els quinze i els quatre anys. Mateu Signes i Noguera, llaurador d’ofici, s’havia
unit en matrimoni amb la tarbenera Isabel Pont i Ferrer al desembre de 1828.[10]
Mateu i Isabel es posaven a viure al carrer de Santa Anna de Xaló, on naixien
els seus vuit descendents: Maria de l’Assumpció, Maria dels Dolors Josepa, Mateu,
Josep, Sebastià, Maria Isabel, Jaume i Francesca.[11] Pocs
anys després de la boda de Mateu, dos dels seus germans finien de mort natural (Joan
Baptista, al maig de 1831; i Antònia, al gener de 1832).[12] En
temps de la regència d’Espartero, Mateu Signes i Noguera fou, àdhuc, regidor de
l’Ajuntament de Xaló durant el primer semestre de 1843.[13]
El
tercer fill de Sebastià Signes i Maria Francesca Noguera, Jaume Josep, també
llaurador, s’amullerava amb la xalonera Maria Antònia Mengual i Albanell al
desembre de 1836.[14] La
parella fixava residència al carrer d’Alacant de Xaló, on venien al món els seus
tres fills: Sebastià, Pere i Jaume.[15] Mesos
més tard, es casava el segon fill de Sebastià Signes i Maria Francesca Noguera.
Sebastià Jaume, llaurador com els seus germans, s’esposava amb la xalonera Margarida
Mengual i Font al maig de 1837.[16] A
poc d’espai, els dos joves s’establien en un habitatge del carrer de Sant
Cristòfol i, més endavant, a la partida de Benibrai de Xaló. Margarida anava de
part en deu ocasions (Maria Margarida, Sebastià, Maria Mercedes, Teresa,
Margarida, Ildefons, Ildefons, Francesca, Maria Agnès i Alexandra).[17] La
filla menuda de Sebastià Signes i Maria Francesca Noguera, Francesca Casimira,
es maridava amb un llaurador de la població, Joan Baptista Ahuir i Pont, al
maig de 1842.[18] Primerament, Francesca
Casimira i Joan Baptista es posaven a viure al carrer Major de Xaló; en
acabant, es mudaven al carrer de l’Hospital fins que es traslladaven a la
partida de Benibrai. Van ser els pares de Josep, Sebastià, Josep, Joan Baptista,
Jaume i Leandra.[19]
Pel
que fa als germans del roder Sebastià Signes i Giner, la més gran, Gertrudis, va
contraure matrimoni amb el xabià Bartomeu Rodríguez i Durà al maig de 1808.[20] A
partir d’aquella data, no es va saber res més de Gertrudis Signes i Giner a
Xaló. Mateu Signes i Giner es va casar amb la xalonera Maria Rosa Servet i Gil
a l’abril de 1810.[21] Mateu
fou un dels veïns més hisendats i un dels principals contribuents de Xaló entre
els anys 1836 i 1860; i va arribar a ser alcalde primer de la localitat des del
juliol de 1843 fins al març de 1844, quan era substituït per Pere Ferrà i
Garcés.[22] Antònia
Signes i Giner es va esposar amb el metge xaloner, Macià Fullana i Vargas, a
l’octubre de 1806.[23]
De la relació conjugal
anterior van nàixer vuit xics i dues xiques, alguns dels quals van jugar un
paper rellevant en la vida social i política de Xaló al llarg del segle XIX. Mateu
Fullana i Signes com també els seus germans Miquel i Gabriel, aquest últim mestre
d’instrucció primària a Llíber, van figurar entre els contribuents més
destacats del municipi. Miquel Fullana i Signes va exercir, a més a més, el
càrrec de segon tinent d’alcalde de la junta revolucionària constituïda a
l’octubre de 1868. Entre els secretaris escrutadors que integraven la mesa per
a l’elecció de la dita junta es trobava Gabriel Fullana i Signes. Macià Fullana
i Signes i el seu germà Josep es van dedicar a la mateixa professió que son
pare. Macià, al seu torn, fou regidor del consistori xaloner en 1852, en el
transcurs del mandat de l’alcalde Francesc Llopis i Fullana, i en 1853, amb els
alcaldes Miquel Durà i Garcés i Miquel Mengual i Campamar.[24] Joan
Baptista Fullana i Signes va triar la carrera eclesiàstica i, a partir de 1856,
ja feia funcions de vicari a l’església parroquial de Santa Maria de Xaló.
La tercera de les
germanes de Sebastià Signes i Giner, Maria Rosa, es va maridar a l’octubre de
1809 amb un Cruanyes de Xàbia, concretament, amb Gaspar Cruanyes i Mulet.[25] Gaspar
pertanyia a una família benestant que, des d’antic, s’havia aferrat al grup de
les classes dominants. Sense anar molt lluny, el pare de Gaspar, Jaume Josep
Cruanyes i Català, havia sigut alcalde ordinari de Xàbia en 1792. Gaspar
Cruanyes i la xalonera Maria Rosa Signes van tindre onze fills, set dones i
quatre homes, dos dels quals van estudiar i es van llicenciar en Dret i, més
tard, van ocupar l’alcaldia de Xàbia. Mentre Jaume Julià Cruanyes i Signes ho
feia en 1861, Mateu Cruanyes i Signes era alcalde en 1875.
Joan Signes i Giner, germà
menut de Sebastià, es va amullerar amb la fornalera Maria Alemany i Seguí al
juny de 1815.[26] Es donava la casualitat que
Maria era germana del bandoler Pasqual Alemany i Seguí, abatut pel fusellers a
Forna al març de 1827.[27] Joan
Signes i Giner va exercir el càrrec de regidor de Xaló en 1836[28] i,
des del 1857, fou considerat com un dels majors contribuents del poble. Anys
més endavant, va ser nomenat membre de la junta que es va formar a Xaló arran de
la Revolució
de Setembre de 1868. De l’enllaç entre Joan Signes i Maria Alemany van nàixer
set criatures (cinc xiquetes i dos xiquets). El més menut, Joan Signes i
Alemany, va seguir els passos de son pare i, en l’època de la Restauració , fou regidor
de Xaló durant uns quants anys.
El cognom Signes ha perdurat
a Xaló a través del temps. La qüestió que es planteja, ara, és esbrinar si els
Signes que hi ha hui en dia a la localitat tenen algun vincle de consanguinitat
o parentiu per línia descendent, tant directa com col·lateral, amb el roder
Sebastià Signes i Giner. Aquesta, però, és tasca dels interessats i les
interessades.
Autor: Manel Arcos i Martínez
[1] La Companyia de Fusellers
del Regne de València s’havia guanyat el prestigi des de la seua creació en 1774.
Els fusellers havien sorgit, mitjançant Reial Ordre d’1 de març de 1774, com un
cos especial amb missions exclusives d’ordre públic i en resposta a la
inseguretat generada per les colles de roders i contrabandistes. La Companyia Solta
depenia del capità general, tot i que, a voltes, era posada al servei de la Sala del Crim de l’Audiència
de València. Podia actuar en solitari, o bé juntament amb tropes regulars. A
l’octubre de 1774, era organitzada i posada en funcionament pel comte de Sayve
(Pedro Félix Sayve), llavors capità general. En aquell temps, la Companyia Solta
[2] Les governacions s’havien estatuït al
País Valencià amb la instauració del Decret de Nova Planta i l’abolició dels
furs, el 29 de juny de 1707, com a conseqüència d’un nou sistema polític de
caràcter subjugant i de domini militar. Un model polític que s’aplicava en
l’àmbit local mitjançant la divisió del territori en corregiments o governacions.
Un total de setanta municipis componien la governació del Dénia, dels quals dos
eren de jurisdicció reialenca, Tàrbena i Callosa d’en Sarrià; tres d’ordes
militars, Sagra, Sanet i Castell de Castells; un de senyoriu eclesiàstic,
Bolulla; i la resta de senyoriu secular, Alcanalí, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa , Altea,
Beniarbeig, Beniardà, Beniarjó, Benigembla, Benidoleig, Benifato, Beniflà,
Benimantell, Benimeli, Beniopa, Benipeixcar, Benirredrà, Benissa, Benitatxell,
Bellreguard, Calp, Confrides, Daimús, Dénia, Finestrat, la Font d’en Carròs, Forna,
Gandia, Gata, Guadalest, Guardamar de la Safor , Llíber, la Llosa de Camatxo, Miraflor,
Miramar, Murla, els Negrals, la
Nucia , Oliva, Ondara, Orba i Orbeta, Palmera, Pamis, Parcent,
Pedreguer, Pego, Piles, Polop, Potries, Rafelcofer, el Ràfol d’Almúnia, el Real
de Gandia, Salem, Setla i Mira-rosa, Senija, Teulada, Tormos, la Vall d’Alcalà, la Vall d’Ebo, la Vall de Gallinera, la Vall de Laguar, el Verger,
Vilallonga i Buixerques, Xàbia i Xaló.
[3] Arxiu Parroquial de l’Assumpció de Pego,
Quinque Libri, Tom 17, Defuncions, f. 36v; Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Oliva,
Quinque Libri, Tom 18, Defuncions, ff. 54 i 58; Arxiu Parroquial de Sant Roc d’Oliva,
Difunts, Tom 3, A .5.1,
f. 128v; Arxiu Parroquial de Santa Bàrbara de Piles, Quinque Libri, Tom I-7,
Defuncions, f. 218; Arxiu Parroquial de Santa Anna de la Vall de Laguar, Quinque Libri,
Tom VI, Defuncions, f. 392; Arxiu Parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció
de Dénia, Quinque Libri, Defuncions (1828-1835), ff. 205v i 206v; Arxiu Parroquial
de Visitació de Nostra Senyora del Real de Gandia, Quinque Libri, S.S. VOL. X,
Defuncions, f. 160v.
[4] Arxiu Històric de Dénia, Pego Penal,
Lligalls 1/6, 1/5, 1/7, 2/1, 7/12 i 6/5.
[5] Arxiu Parroquial de l’Assumpció de Pego,
Quinque Libri, Tom 17, Defuncions, f. 53; Arxiu Parroquial de Nostra Senyora de
l’Assumpció de Dénia, Quinque Libri, Defuncions (1828-1835), ff. 210, 213 i
217v.
[6]
Organització de milícies absolutistes fundada, vers el 1822, a diferents indrets
de l'estat espanyol, en defensa de Ferran VII com a monarca absolut. El seu
debilitament i la seua dissolució ulterior s’esdevenien a partir de la
liberalització política que va suposar la mort de Ferran VII en 1833. Llavors,
una part de les forces esmentades s'unia al moviment carlí.
[7] Diario de Valencia, 9 i 12 de gener
de 1830, núm. 9 i 12, pp. 37 i 50; Arxiu de la Confraria de la Mare de Déu dels Desemparats,
Llibre de Desemparats i Ajusticiats (1818-1835), 117, ff. 56v i 57.
[8] Arxiu Parroquial de Sant Bernat Abat
de Forna, Quinque Libri, Tom 5, Defuncions, f. 174v.
[9] Diario de Valencia, 9 de gener de
1830, núm. 9, p. 37.
[10] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Quinque Libri, Matrimonis, 1.1/13, f. 289v.
[11] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Batejos, 1.1/12, f. 231; Quinque Libri, Batejos, 1.1/13, ff. 74/74v,
117v/118 i 153v; Batejos, 1.1/14, ff. 11v, 41, 103 i 130v.
[12] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Quinque Libri, Difunts, 1.1/13, ff. 31 i 34v.
[13] Arxiu Històric de Xaló, Actes Municipals,
Sess núm. 4, 31 de gener, 13 de juny i 9 de juliol de 1843.
[14] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Quinque Libri, Matrimonis, 1.1/13, f. 350v.
[15] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Batejos, 1.1/14, ff. 11v, 42v i 81v.
[16] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Quinque Libri, Matrimonis, 1.1/13, f. 353v.
[17] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Batejos, 1.1/14, ff. 16v, 31, 64 i 100v; Quinque Libri, Batejos, 1.1/15,
ff. 6v, 91, 137v i 319; Quinque Libri, Batejos, 1.1/16, ff. 6v i 80.
[18] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Quinque Libri, Matrimonis, 1.1/13, f. 385.
[19] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Batejos, 1.1/14, f. 115v; Quinque Libri, Batejos, 1.1/15, ff. 15, 74 i
151v; Quinque Libri, Batejos, 1.1/16, ff. 32 i 122v.
[20] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 105.
[21] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 122v.
[22] Arxiu Històric de Xaló, Actes
Municipals, Sess núm. 4, 12 de juliol, 24 de juliol, 30 de juliol, 3
d’agost, 12 d’agost, 28 d’agost, 2 de setembre, 11 d’octubre, 16 de novembre i
25 de novembre de 1843; Sess núm. 5, 23 de gener i 3 de març de
1844.
[23] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 97v.
[25] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 114v.
[26] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 175v.
[27] Arxiu Parroquial de Sant Bernat Abat
de Forna, Quinque Libri, Tom 5, Defuncions, f. 167.
[28] Arxiu Històric de Xaló, Actes
Municipals, Sess núm. 1, 28 de gener, 17 d’abril i 5 de setembre de
1836.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada