EL TREBALL COMUNITARI EN LES ORDENANCES DE 1906

Les Ordenances de 1906 normativitzen una institució que hui ja ha desaparegut per la pressió de nous models socioeconòmics que no contemplen les aportacions laborals no retribuïdes per part dels ciutadans; es tracta de la denominada tècnicament “prestació personal per a obres i serveis municipals” i està regulada en els articles 115 a 120 de l’esmentat text legal.

La principal característica del treball comunitari recollit en les Ordenances de 1906 és que no té la consideració de voluntari; se’l configura com un deure ja que el legislador municipal ha emprat en la redacció legal les expressions “estan subjectes” i “tots”, que són dos clars indicadors del caràcter obligatori i alhora general d’aquesta figura jurídica. L’article 115 imposa la referida prestació personal a tots els habitants del terme entre els 16 i els 50 anys. Només s’exceptuen els pobres de solemnitat i els jornalers impossibilitats físicament. Per tant, les Ordenances presenten en l’aplicació d’aquest mandat tres excepcions: la primera és una limitació d’edat mínima i màxima; la segona i la tercera responen al que anomenaríem raons de justícia social, perquè es té en compte la concreta situació de disponibilitat o capacitat laboral del subjecte.

Les Ordenances no fan distincions de gènere quan obliguen a tots els habitants del terme, ja que la condició de dona no està contemplada com a eximent de la realització del treball comunitari. No obstant això, cal pensar que en aquella societat conservadora sí hauria en la pràctica un repartiment de tasques entre els dos sexes: per exemple, en la construcció d’un edifici els homes s’ocuparien de transportar el material i fer l’obra mentre que les dones es dedicarien a menesters més relacionats amb l’àmbit domèstic, com ara netejar o carrejar aigua.

Una qüestió jurídica que es planteja és la de saber si aquesta prestació personal resulta exigible o no al transeünt, és a dir, aquella persona que es troba temporalment instal·lada a Xaló i que, com que algun dia se n’anirà, podria semblar injust demanar-li la seua col·laboració. No és gens fàcil donar una resposta categòrica a aquesta pregunta, perquè les Ordenances al llarg del seu articulat manegen dos conceptes bàsics: el de veí i el d’habitant del terme. El de veí és un concepte transparent i de genuïna dimensió jurídica i, en canvi,  el d’habitant –que no és pròpiament jurídic, sinó geogràfic– esdevé susceptible de generar una doble interpretació: d’una banda, com una noció sinònima de veí en alguns casos i, d’altra, com una expressió més general que podria incloure tant els veïns com els transeünts. De tota manera, es tracta d’una qüestió més aviat teòrica, perquè l’article 110 declara solemnement:

     

Dins de Xaló i el seu terme municipal, tota persona, siga resident o transeünt, veïna o domiciliada, sense distinció de sexe, edat ni condició, està obligada al compliment d’aquestes Ordenances (…)

Les Ordenances de 1906 preveuen la possibilitat de redempció d’aquesta prestació de treball a través del pagament en metàl·lic dels jornals corresponents, que s’hauran de valorar al preu normal que tinguen en la localitat, és a dir, ni per damunt ni per davall del que córrega. La redempció no pot sobrepassar dos dies consecutius ni deu alternats en un mateix any. El torn de prestació o tanda s’ha de comunicar un dia abans, i no oralment sinó mitjançant l’oportuna papereta d’avís. L’incompliment d’aquest requisit podria considerar-se una infracció de les Ordenances. Així mateix, en l’article 119 es preveuen sancions per a la persona que falte al servei de la prestació, que consisteixen en una multa pecuniària i el pagament dels jornals que corresponguen.

La prestació personal per a obres i serveis municipals no és de cap manera una novetat de les Ordenances de 1906, perquè en la construcció del Temple Parroquial a principis del segle XIX ja s’utilitzava aquest sistema; el que fan les Ordenances és recollir i regular una institució de tipus tradicional en els articles 115 a 120, com molt encertadament ha posat de manifest Rubèn Vidal i Bertomeu:

 Les Ordenances recopilen a mode de corpus legal tota una sèrie de normes provinents de la tradició oral i dels costums propis i singulars de Xaló.

I, finalment, pel que fa a la regulació d’aquesta figura en les Ordenances, convé destacar que no és massa extensa, però sí aclaridora en els punts clau: excepcions a la seua obligatorietat, redempció, comunicació escrita i règim de sancions en cas d’incompliment.