diumenge, 11 de maig del 2014

L'ATZAROSA CONSTRUCCIÓ DE LA CARRETERA DE XALÓ A BÈRNIA (1914-1932)


1914. L’Ajuntament de Xaló sol•licita que s’incloga la construcció de la carretera de Xaló a Bèrnia en el segon concurs provincial de subvencions per a camins veïnals.

1916. La Diputació Provincial d’Alacant accepta la petició de l’Ajuntament de Xaló. El projecte s’aprova eixe mateix any amb un cost total de 125.894,91 pessetes. La subvenció puja a 69.242,20 pessetes. Se li concedeix a l’Ajuntament una bestreta de 23.080,00 pessetes.

1917. Es fa el replanteig i comencen les obres.

1919. L’Ajuntament atura l’activitat constructiva.

1922. Es tornen a mamprendre les obres.

1923. Es paralitzen novament i la Diputació les confisca.

1932. La carretera queda conclosa.

dissabte, 10 de maig del 2014

LA SITUACIÓ DE L’ENSENYAMENT A XALÓ L’ANY 1862


L’acta que recull el contingut de la sessió del Plenari corresponent al 2 de febrer de 1862, ens dóna moltes dades sobre la situació de l’ensenyament a Xaló. En aquell moment, la nostra vila comptava amb les següents escoles: dues que havia ordenat crear la baronessa de Xaló, o siga, la duquessa d’Almodóvar; una tercera privada (només per a xiquetes) i, finalment, una quarta (que únicament funcionava en horari nocturn).

Pel que fa a les dues primeres, anomenades “antigues”, l’acta no especifica la data de la fundació, però sí que es refereix a la causa que va determinar la seua constitució: (...) porque la Fundadora que lo fue la Exma. Sra. Duquesa de Almodóvar, lo hizo en recompensa de los beneficios que había reportado de estos vecinos en el tiempo que fue señora de este territorio. Tot seguit, ens trobem una al·lusió al sistema de finançament d’aquestes escoles: (...) y aún ésta no satisface más que los salarios del personal de dichos establecimientos. Tot i que s’hi anomena la duquessa com a persona física, cal entendre que es tracta de la seua testamentaria i els fons econòmics que la integraven; i ho hem de considerar així, perquè aquesta senyora va morir l’any 1814. L’acta també ens informa sobre el fet que tant el pagament del lloguer de les dues cases on es donaven les classes com les despeses del material escolar anaven a càrrec de l’Ajuntament.

Tot i que l’acta no ens ha arribat completa, sí que es conserven els fragments en què el Consistori, per boca de Salvador Garcés, el primer tinent d’alcalde d’aleshores, es queixa que l’autoritat competent els haja obligat a crear dues escoles més. El regidor considera que una tal mesura resultarà inassumible per a les finances municipals. No tan sols ho afirma, sinó que a més ho justifica a través d’una completa radiografia de la situació socioeconòmica local. Així diu que este pueblo está sumamente cargado de contribuciones; que es su término muy reducido y circuido de montes i, així mateix, fa esment de las fatalísimas cosechas experimentadas. Totes aquestes causes han posat este vecindario en el mayor estado de penuria; por manera que la mayor parte de éste tiene sus fincas en hipotecas a los comerciantes de Denia y Jávea para poder con sus empréstitos o pagando las contribuciones, y atender a las primeras obligaciones caseras.

El regidor Garcés busca un responsable polític directe, i el troba en l’inspector d’educació. La mesura no ha estat aplicada a poblacions amb un major nombre d’habitants que Xaló, com ara Benissa, Pedreguer, Ondara o Teulada i sí, per contra, al nostre municipi, que ja disposa de quatre escoles. La justificació oficial és que s’ha fet per vía de ensayo. Però aquesta raó no satisfà el Plenari, i el primer tinent d’alcalde –indignat fins al moll de l’os–, exclama: ¡Bien podría estar persuadido este buen señor (l’inspector) que esta innovación sería mal acojida por este vecindario!.

La sessió conclou amb l’acord de formular una petició a fi que reconsiderara l’oportunitat d’aquesta mesura. En el Llibre d’Actes de l’any 1862, no hi apareix cap altra referència a aquesta qüestió.

dissabte, 19 d’abril del 2014

L'AMPLIACIÓ DEL POU DE L'ASSEGADOR (1847)

Foto: Darío Cavero Cabrera

L’ampliació del Pou de l’Assegador fou acordada en la reunió del Plenari de l’Ajuntament del dia 4 de juliol de 1847. Miquel Durà i Garcés, l’alcalde que la presidia, va començar parlant sobre la necessitat d’excavar un nou pou. Però la resposta que va rebre fou denegatòria. La resta de membres de la Corporació pensaven que aquell no era el moment oportú i donaven com a justificació que les campanyes de la pansa i d’altres fruits estaven a punt de començar: (…) así como reconocen la necesidad de que se hagan pozos para proporcionar agua, no resta otra cosa que vencer la dificultad que se les presenta y es la oposición que tiene la estación propia para hacer pozos, con la ocupación de los vecinos en general en la recolección de pasas y demás frutos del Campo, por ser todo una misma estación; de modo que, si para hacer pozos se necesita la sequía más estremada y el tiempo de verano, también lo es ésta para la de escaldar y transportar la pasa. Aleshores, la Corporació i l’alcalde varen optar per una solució que conciliara els dos interessos oposats: (…) que se haga un pozo en el presente año en el mismo lugar (en) que se halla el denominado del Asegador, propio del Común, dándole más local o haciéndole más (h)oyo tanto de latitud como de profundidad.

L’altra qüestió que quedava pendent de solucionar era la de no apartar els veïns de les seues ocupacions agrícoles, i l’única manera de resoldre-la exigia no aplicar l’habitual sistema de tandes, que suposava la prestació de treball personal, i recórrer a una empresa perquè s’encarregara de fer les obres d’ampliació del referit pou. L’acta d’aquella sessió ho explica d’aquesta manera: Que en cuanto a su coste, puesto que los vecinos no pueden distraerse de la recolección de sus frutos, que se les señale en efectivo el número de hombres o jornales que cada uno debía contribuir por tanda, según su posibilidad, y sacarse a Subasta por empresa, rematándose a favor del que (con) menos haga la excavación, contándose ésta a tanto por palmo y quedando de cuenta del común el coste de toda roca o peña que acaso se encuentre y necesite para su extracción de barrenos, maza y perpal y con derecho a suspender la continuación del pozo siempre que se juzgare imposible su continuación o que los gastos fuesen más que los productos.

ELS TEULERS I TERRISSERS DE XALÓ (1845)


El dia 30 d’abril de 1845 el Plenari de l’Ajuntament de Xaló va adoptar un important acord referit als fabricants de teules i als terrissers: 

También acordaron por razones que por obvias están al alcance de todo el vecindario, y que por lo mismo no es necesario el consignar aquí, el que los fabricantes de tejas, ladrillos, etc., así como los alfareros que tienen sus fábricas en este término y que, por consiguiente, consumen la leña y demás del mismo en perjuicio del común de vecinos, resultando de ello una ventaja a favor de dichos fabricantes, el que éstos se sujeten en un todo a los capítulos siguientes que, para la mayor claridad y con el fin de evitar toda duda, se redactarán en lengua lemosina o valenciana.

Aquests capítols, entre d’altres coses, fixen uns preus de venda dels productes que fabriquen els teulers i els terrissers, com una manera de compensar als veïns de Xaló per l’aprofitament que aquests industrials fan de la llenya de les muntanyes del comú:

Les teules comunes, les vendran a set lliures el miller; les de dos aygües a huit; els ladrillos o taulells a sis, y a sis el miller; els ladrillos, taulells o recholots pera arcs a sis diners cada u; matacans a sis lliures el miller; els taulells de a pam y mich a sis diners cada u. Els cànters, els vendran a catorce diners cada u; les canterelles a huit diners les michanes y a sis les chiquetes; les michanes han de tindre almeñs la cabuda de mich cànter de mesura, y les atres la mitad de estes. Els llibrells de pastar, els més grans els vendran a dos pesetes y els michans a peseta. Els còsins, els vendran a quincet per cada cànter de aigua que els càpia, se entén cànters de mesura.

La contravenció d’aquests capítols es sancionava amb una multa de vint-i-cinc lliures per cada infracció i fabricant.

dissabte, 29 de març del 2014

UNA ÚNICA UNIVERSITAT


La situació administrativa de la nostra baronia després del repoblament era la de dos pobles que conformaven una única universitat (o ajuntament, en la terminologia actual). En el capítol XXVI de la Carta Pobla de 1611 s’estableix expressament que:

       Tots los vehins dels dits llochs del Ràfol i Llíber han de fer una universitat y cos, com si tots vixquessen y habitassen dins lo present lloch del Ràfol, venint los del dit lloch de Llíber per als concells y juntes que s’offeriran al dit y present lloch del Ràfol.

La circumstància que els dos pobles hagueren de compartir l’administració local va obligar a un repartiment de càrrecs que devia ajustar-se al següent esquema: d’una banda, al Ràfol hi hauria un justícia, un lloctinent del justícia, un mostassaf i un jurat en cap i, d’altra, a Llíber es nomenaria un jurat i un justícia propis; el Ràfol disposaria d’un Consell Particular mentre que Llíber només participaria en el Consell General.

L’expressat repartiment del govern de la universitat va provocar més d’un conflicte entre els dos llocs, que varen acabar solucionant-se a través d’una concòrdia signada per les dues poblacions el dia 17 de maig de 1632. Aquest document modificava algunes de les disposicions de la Carta Pobla de 1611. L’escriptura que conté l’acord consta de 16 capítols i va ser redactada pel notari Pau Pereda en valencià, tret del preàmbul i el colofó on es fa servir el llatí. S'hi introdueix una important modificació en la distribució de càrrecs: l’establiment d’un justícia i lloctinent del justícia únics per a tot la universitat i un torn rotatiu d’aquests  càrrecs municipals; quan el justícia siga d’un poble, el seu lloctinent serà de l’altre i l’any vinent se seguirà exactament l’ordre invers. Els canvis també varen afectar a l’elecció dels jurats, i sobre aquesta matèria el Capítol II de la Concòrdia de 1632 recull la següent disposició:

      Item, és estat pactat, determinat, avengut i concordat que dels 3 jurats que cascún any se elegixen, los dos de Xaló y lo hu de Llíber, lo any que lo justícia sia de Llíber sia lo jurat en cap de Xaló y lo any que lo justícia sia de Xaló lo jurat en cap sia de Llíber y asó s’observarà perpètuament.

Quasi tots els aspectes d’aquesta concòrdia van en la línia d’assegurar que no falte mai en les institucions de la comuna universitat la representació proporcional del lloc de Llíber per tal de garantir un equilibri de poders entre les dues poblacions de la Baronia.

dijous, 27 de març del 2014

LES PROFESSIONS I ELS OFICIS DELS XALONERS DEL SEGLE XVII



Tot i que el Xaló del segle XVII era un lloc, la seua estructura administrativa i la gran diversitat d’oficis i professions que s’hi exercien li conferien l’aparença d’una petita vila.

Caldria distingir, d’una banda, entre aquelles professions que tenien caràcter administratiu, de gestió institucional o que suposaven que aquells que les practicaven sabien llegir i escriure i, d’altra, en un segon grup els oficis manuals, on quedarien inclosos els llauradors, els ramaders i els artesans.

Entre les primeres, convé fer menció dels notaris, els mestres d’escola, els metges o cirurgians, els procuradors, els batlles o els rectors de la parròquia que, tot i que constituïen un grupuscle dins del conjunt de les dedicacions laborals dels xaloners del segle XVII, cadascú d’ells tenia una gran capacitat d’influència social en qüestions relatives a la seua professió.


Almodiner
Sebastià Quecles
Batlles
Pere Martí
Cirurgians i doctors en medicina
Domingo Robles, Tomàs Pelló i Joan Vidal (doctor)
Escrivà
Bernat Alberola
Estudiant de notari
Tomàs Ximeno
Mestre d’escola
Joan Pont
Notaris
Joan Antoni Torres, Miquel Martí, Jaume Ferrer
Rectors
Andreu Torrella, Laodicio de Pedro Granulles, Vicent Vargues, Pere Feliu, Juan Solaz i Josep Paradís, entre d'altres. 


Pel que fa als oficis manuals, la dedicació de la major part dels veïns de Xaló al segle XVII era l’agricultura. El conreu de la terra constituïa, sens dubte, la principal font de riquesa de la nostra Vall. La dura vida dels llauradors estava marcada per les faenes agrícoles que tenien des de la sembra a la collita un tempo successiu que havia de ser observat rigorosament. Segons el Capítol XII de la Carta Pobla de 1611, el llauradors estaven obligats a procurar y cultivar cascú totes les terres quels seran establides, de tal manera que si per temps de quatre anys contínuos ara o en lo sdevenidor aquells o algú de aquells o dels dits sos successors dexaran de procurar dites terres stablides o alguna part de aquelles per poca que sia la que dexaran de procurar, en tal cas passat dit termini de quatre anys contínuos en continent y sens precehir íntima protestatió, interpellatió ni declaratió alguna les cases y totes les terres posseïdes per la tal persona o persones cayguen en comís [o siga, que se’ls desposseïsca de les seues terres].

El Capbreu de 1635 no conté referències directes a l’ofici de ramader, però l’existència d’uns quants corrals a les partides, una carnisseria al Pla de la Séquia amb la triple funció d’escorxador, bovalar i expenedoria de carn i, finalment, el pagament de la sisa de la carn o impost que gravava el consum d’aquest producte ens confirma que en aquella època es realitzava algun tipus d’activitat pecuària que apareix descrita en el Capítol XI de la Carta Pobla de 1611:

       (…) les bèsties y ganados, grosos y menuts, dels vehins dels dits llochs puguen pasturar en los tèrmens del Cau, Marnes y Masarof, no de altra manera que los ganados no puguen dormir en los dits tèrmens, sinò que hajen de tornar cada nit a dormir al poble y al corral de ahon exiran y ab tal axí mateix y no de altra manera que qualsevol dany ques farà en dits tèrmens respectivament se haja de pagar per lo amo de les bèsties y ganado [és a dir, el ramader] que faran dit dany.   

En referència a la resta d’oficis manuals, el següent quadre fa palés l’ample ventall de dedicacions que es donen dins aquest grup:

Barber
Domingo Robles
Canterers
Antoni i Nofre Calafat
Corder
Lluís Boscà
Ferrer
Pere Gilabert, Domingo Marí
Fusters
Joan Pont, Pere Femenia
Manyà
Rafel Omar
Obrers de vila
Antoni Ferrer, Tomàs Reig, Francesc Desprades, Francisco Arnuero i Joan Prades
Rajoler
Una àpoca el menciona, però no diu el seu nom
Sabater
Rafel Llobera
Sastre
Miquel Quecles
Sepulturer
Joan Bardica
Teixidor de lli
Joan Jaume
Teuler
Bernat Rúvio

diumenge, 9 de març del 2014

UN BROT DE PALLOLA


A través de les dades que ens subministra l’Arxiu Parroquial de Xaló, és possible conéixer l’abast d’un brot de pallola que es va perllongar des de les acaballes de l’hivern del 1882 fins al començament de la primavera del 1883; amb elles s'ha pogut elaborar una relació dels infants que no van poder superar l’embat de l’epidèmia:

Nom i cognoms
Data del decés
Edat
Magdalena Sirerol i Avellà
18 de febrer
5 mesos
Vicent Pallarés i Durà
 Ídem
1 any
Josep-Llorenç Monserrat i Reus
2 de març
17 mesos
Antoni Ordines i Puig
11 de març
19 dies
Josepa Morató i Cervera
Ídem
11 mesos
Rosa Monserrat i Vives
13 de març
3 anys
IN MEMORIAM

Com es pot comprovar de la lectura del quadre, l’epidèmia es va encarnissar amb xiquets de molt poca edat; en el cas de l’Antoni Ordines i Puig, que vivia a la partida de Bèrnia amb els seus pares, ni tan sols va poder arribar a fer el mes de vida. De tota manera, s’ha de tenir present que aquest brot de pallola no es va manifestar amb la virulència d’altres anteriors que podrien ser qualificats d’absolutament devastadors; així, el de 1860-61 que va segar l’existència de 45 infants o el de 1867 que va causar 32 morts.