divendres, 24 d’octubre del 2014

LES COMUNICACIONS ENTRE XALÓ, LLÍBER I GATA


La connexió entre Xaló i Llíber havia quedat assegurada des de feia segles per mitjà d'una via paral·lela al curs del riu. Es tracta del camí que hui coneixem amb la denominació de “camí del Molinet de Llíber”. Les referències a aquest element de la xarxa viària són constants en la documentació històrica. L'interés per la millora de les comunicacions també va afectar al camí que unia Xaló amb Llíber. I és ara quan es planteja la possibilitat de desviar-lo més al sud, és a dir, cap a les terres del Pla. Però aquest projecte no és ben acollit per l'Ajuntament de Llíber. Transcorre el 1916. Un dels punts de l'ordre del dia de la sessió del primer d’octubre d'aquell any va referit específicament a aquesta qüestió. És un tema que preocupa a Gabriel Giner i Montaner, l'alcalde d'aleshores. El batle és partidari del nou traçat, i els regidors presents en la sessió li donen el seu suport incondicional. I el defensaven per les raons que s’esmentaran a continuació.
La primera de totes es basa en el fet que el consideren més curt que no l’altre. També, té l’avantatge que només travessa terres de secà. Així mateix, facilita la comunicació a tots els veïns que són propietaris de bancals al Pla de Llíber. L’acta en qüestió ho explica d’aquesta manera:
(...) abre una nueva de comunicación y beneficia a los contribuyentes que poseen tierras en las partidas que atraviesa y en el Llano de Llíber, que casi todos los bancales son propiedad de los vecinos de este término y han de contribuir a satisfacer el importe del anticipo que adelanta el Estado. 
A més a més, l’alcalde Giner adverteix sobre les conseqüències negatives que comportaria el manteniment del traçat per la vora del riu: l’expropiació de terres d’horta –que tenen un preu superior a les de secà–, la supressió de una séquia que el Sindicat de Regants de Xaló ha acabat de reparar i la forma estranya que adoptarien algunes parcel·les. Sobre aquest tema, en l’acta es va fer constar el següent: (...) y, al pasar el barranco, corta los bancales dejándoles triángulos obtusos.
Finalment, el traçat que se seguirà és el plantejat per l’Ajuntament de Xaló. El 1919 aquesta via ja hauria estat marcada sobre el terreny, o almenys això és el que deixa entendre una acta de les sessions del Plenari de la Corporació xalonera redactada aquell mateix any:
Seguidamente, manifestó el S(eñ)or Presidente (l’alcalde Pau Ferrer Font) que, a consecuencia de la construcción del camino vecinal de ésta (la vila de Xaló) a Llíber, había resultado fuera de la alineación del camino una pequeña parcela de terreno que ningún beneficio reportaba al municipio en tal sentido y de la cual se había hecho cesión o venta al colindante D. Angelino Escales Reus por la cantidad de sesenta pesetas.
L’acta que documenta la sessió que el Plenari de l’Ajuntament de Xaló del 17 de desembre de 1922, presidida per l’alcalde Josep Monjo Ferrà, ens informa que el camí de Xaló a Llíber és un tram del de Xaló a Gata i, també, explica la causa que impedeix acabar aquesta obra:
(...) examinadas las disposiciones vigentes y el pliego de condiciones de la contrata (de) fecha dicinueve de noviembre de mil novecientos catorce, otorgado por los alcaldes de Gata, Llíber y Jalón, debidamente autorizados por sus respectivos ayuntamientos, y don Ramón Giménez Portolés, que se obligó a construir el citado camino en el plazo máximo de un año a contar desde el quince de diciembre del expresado año 1914, cuyo Sr. Giménez ha dejado incumplido el contrato abandonando las obras de dicho camino hace dos o tres años sin tener la atención de contestar o presentar excusa alguna a los muchos requerimientos amistosos que se le han dirigido (...)
Aquest incompliment contractual és el que obliga a l’Ajuntament de Xaló a rescindir el contracte signat amb el senyor Giménez i a declarar-lo personalment responsable de tots aquells danys i perjudicis que la seua conducta haguera pogut causar al municipi de Xaló. Així mateix, se li retira l’autorització que se li havia concedit per al cobrament de diners procedents de la subvenció concedida per la Diputació. Finalment, es decideix encarregar la direcció de les obres a Josep Monjo Noguera, veí de Xaló, a qui se li permet tractar directament amb la Jefatura de Obras Públicas de la província per tal d’aconseguir una mejor realización de las obras, sin paralizar los trabajos hasta que dicho camino esté en condiciones de ser recibido por la Superioridad. Tot i que l’acta no es refereix als municipis de Gata i Llíber, cal pensar que els seus respectius ajuntaments prendrien els mateixos acords que el de Xaló.

divendres, 5 de setembre del 2014

ELS COLONS XALONERS QUE VAN PARTICIPAR EN LA FUNDACIÓ DE LES NOVES POBLACIONS D’ANDALUSIA


És una qüestió prou coneguda la dels moviments migratoris protagonitzats per naturals de Xaló durant els segles XIX i XX. Així, Algèria es va convertir en un territori receptor d’emigrants xaloners durant més de 130 anys, des de dates immediatament posteriors a l’arribada dels francesos fins a la darreria dels anys 50 de la passada centúria, és a dir, ja en vespres de la independència (1962). A l’Argentina, especialment a la província de San Juan, es van traslladar molts xaloners en dues onades successives.[1] Així mateix, convé assenyalar dos altres corrents migratoris, tot i que d’una menor importància quantitativa; ens referim al desplaçament de xaloners al Canadà[2] (en concret, a la província francòfona del Quebec) i Nova York[3] (o Navaiorc, com se solia anomenar en la parla popular).

Feta aquesta introducció històrica, caldria interrogar-nos sobre el motiu de l’emigració xalonera? En tots els casos, va existir-hi un desig de millorar les pròpies perspectives econòmiques; l’emigrant xaloner no deixa el seu poble per un capritx, sinó forçat per la necessitat de buscar unes millors condicions de vida (és aquesta la situació de la immensa majoria dels qui van marxar a l’Argentina) o aconseguir una reserva de diners que li permetera tornar el més prompte possible a Xaló, on podria comprar terres o cases, iniciar un negoci o, també, casar-se amb l’ajuda d’aquesta aportació econòmica (així ho van entendre els llauradors que anaven cada temporada a la poda del cep a Algèria o els joves que es van traslladar a l’Amèrica del Nord, conscients que aquella estada només seria temporal).

Però, en el present article anem a centrar-nos en una altra emigració de xaloners, anterior en el temps a les que acabem d’esmentar: l’arribada de colons procedents del nostre poble, acompanyats de les seues respectives famílies, a les noves poblacions d’Andalusia a començaments del darrer terç del segle XVIII. Aquesta iniciativa fou impulsada pel rei Carles III a través de la promulgació d’una Reial Cèdula l’any 1767. Els xaloners es van establir en unes terres situades a la campiña cordobesa, principalment a La Carlota i Fuente Palmera. Ara passarem a analitzar per separat els casos d’aquestes colònies.  

D’una banda, a la fundació de La Carlota, hi van concórrer algunes famílies xaloneres que es van concentrar al huité departament, on van formar un petit nucli de població denominat “Los Valencianos” i que, a hores d’ara, li diuen El Rinconcillo; en aquest indret hem pogut determinar documentalment la presència de colons xaloners que portaven els següents llinatges: Berenguer, Castell(s), Mengual, Montserrat, Ponç i Vicenç; de l’altra, a Fuente Palmera els xaloners es van establir a Aldea del Río[4] i els seus cognoms eren Font, Mengual, Mestre, Noguera, Ordines o Serra.[5] Hi ha una característica comuna entre els emigrants que van arribar a ambdós localitats és la relació de parentiu que existia entre ells; és una circumstància que no ens ha d’estranyar perquè Xaló és al segle XVIII un poble, que tot i haver crescut, conserva encara una forta presència de l’element demogràfic mallorquí, introduït arran de l’expulsió dels moriscos, i continua mantenint una estreta vinculació amb altres llocs de refundació illenca, com ara Llíber, Castell de Castells, Pedreguer o Tàrbena. Els matrimonis mixtos amb un cònjuge natural d’algun d’aquests pobles són remarcablement nombrosos, i aquesta tendència també es manifesta en algunes de les parelles que van emigrar a Andalusia.

A hores d’ara, quan afortunadament ja comencen a ser abundants els estudis sobre la repoblació mallorquina, hi ha un fet que se’ns presenta com a incontestable: l’emigració dels mallorquins a Xaló i, en general a la comarca de la Marina, es va materialitzar a través de l’arribada de grups familiars i no per mitjà d’individus aïllats, i aquest mateix esquema es va repetir posteriorment en el cas andalús. I allí, com a la Marina, l’endogàmia es va convertir en un tret característic de la vida social d’aquest col·lectiu: els primers colons arribats a les fundacions també solien casar-se entre si. Així mateix, convé dir que la majoria d’ells va romandre amb caràcter permanent en aquesta nova terra d’acollida, tret d’alguna rara excepció.[6]

Quan aquests emigrants van marxar a Andalusia, Xaló es trobava en un moment de creixement demogràfic. El nombre de batejats en la nostra pàrroquia entre 1760 i 1779 fou de 1.455 infants. El motor únic i exclusiu de l’economia local era l’agricultura, i la producció pansera –tot i que aquest producte s’elaborava des de l’època mudèjar– encara no havia experimentat l’auge que coneixeria poc després. S’iniciava tímidament la rompuda d’erms o pastures, però caldrà esperar a les darreries d’aquesta centúria i el primer terç de la següent perquè es produïsca un increment considerable de la superfície cultivable. La possibilitat d’una vida millor amb l’oferiment d’un lot de terres era una perspectiva que els emigrants segurament van tenir en compte, però així mateix intuïm que l’opinió favorable de Pere Serra, un soldat xaloner que va estar servint en el regiment de Sevilla, els va decidir a marxar cap a Andalusia. En una gran mesura, considerem que aquest xaloner va influir en els seus conveïns en donar-los a conéixer la nova oportunitat que se’ls obria en la llunyana campiña cordobesa. Però, més enllà de possibles conjectures, tenim el fet històric inqüestionable que els xaloners també van participar en la colonització d’aquest territori i que, en l’actualitat, encara hi ha famílies a La Carlota i Fuente Palmera que se senten ben orgulloses de l’origen xaloner dels seus avantpassats.   
    
 Josep Mas Martí, Jaume Noguera Mengual i Sebastián Mengual Pino




[1] Sobre aquesta qüestió, Mariano Ernesto Mestre en el seu article titulat Reseña histórica de la vida institucional del Centro Valenciano de San Juan, publicat en el llibre L’horitzó de la memòria, Ajuntament de Xaló, 2010, diu en la pàgina 149: Dos grandes corrientes inmigratorias poblaron de valencianos la provincia de San Juan: la primera comenzó a fines del siglo XIX, y la segunda se produjo a mediados de la pasada centuria.
[2] La llista dels xaloners que van emigrar al Canadà entre els anys 1912 i 1913, la trobareu en la pàgina 155 del llibre La memòria del nostre passat, Ajuntament de Xaló, 2009.
[3] Teresa Morell recull la relació d’emigrants xaloners que van marxar a Nova York entre els anys 1912 i 1920 en les pàgines 175 a 178 del seu llibre Valencians a Nova York, coeditat per Edicions 96 i l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta, 2012.
[4] Aldea del Río és, actualment, Ochavillo del Río.
[5] Aquests cognoms apareixen mencionats el llibre Historia de la Colonia de Fuente Palmera, de Francisco Tubió Adame.
[6] En els Llibres de Matrimonis de l’Arxiu Parroquial de Xaló, trobem tres referències a emigrants que van anar a la Carlota; aquestes anotacions corresponen als anys 1771, 1773 i 1775; el seu contingut té a veure amb el casament de tres naturals del nostre poble que havien estat residint durant un temps en l’esmentada localitat cordovesa.           

dimarts, 24 de juny del 2014

LA HISTÒRIA DE LA PANSA A XALÓ



LA HISTÒRIA DE LA PANSA A XALÓ
1444
El novel·lista Joanot Martorell és senyor dels llocs de Benibrai i Murta, però decideix vendre’ls per poder satisfer uns deutes contrets amb Felip i Venturini Baromeis. Com que el noble Gonçal d’Íxer coneix la delicada situació econòmica de l’autor del Tirant, contacta immediatament amb Joan Miqueli, un mercader de Luca que fa de procurador del germans Baromeis, i amb qui es compromet a pagar amb pansa una part de la quantitat deguda.
1472
Azmet Astruch, Abrahim Atich i Alí Paex, tres mudèjars de la Vall de Xaló, venen 120 quintars de pansa a Bernat Trilles, comerciant de Xàbia.
1480
En Joan d’Íxer, l’aleshores senyor de la Vall de Xaló, ven a Gonzalbo Roíz, un mercader de la ciutat de València, 500 quintars de pansa que havien elaborat els seus vassalls musulmans.
1797

Cavanilles en les seues cèlebres Observaciones, es refereix al considerable nombre de vinyes de què disposa la Baronia de Xaló.
1801
Es contrueix a la partida de les Forques el riurau del Servet, un dels més emblemàtics de Xaló.
1847
L’ampliació del Pou de l’Assegador no s’executa per l’habitual sistema de tandes, sinó que l’Ajuntament li encarrega l’obra a una empresa, ja que els veïns no s’hi poden dedicar perquè la campanya de la pansa és a punt de començar.
1863
La pansa s’ha convertit en el motor de l’economia local en detriment del cultiu del blat. Els camins que a l’Ajuntament més l’interessa mantenir en bon estat són els que comuniquen Xaló amb Dénia i Xàbia, els ports principals de l’exportació de la pansa.
1896
La pansa de Xaló s’embarca no tan sols als ports de Dénia i Xàbia, sinó també al de Gandia.
1966-68
S’incrementa la proporció de raïm de moscatell que es ven sense pansificar. El preu del raïm en fresc augmenta en elevar-se el seu consum durant la temporada turística. Austràlia i Turquia competeixen en preus amb la pansa de la Marina Alta.
2014
Fa més de cinquanta anys que la producció del vi ha deixat de banda la de la pansa, de la qual ja se n’elabora ben poca. Els nostres vins són cada dia més coneguts, perquè han anat guanyant en varietat i qualitat. Aquest és el resultat d’una tasca pacient, d’un procés de materialització d’un potencial latent que ja ha donat els seus primers fruits.

diumenge, 11 de maig del 2014

L'ATZAROSA CONSTRUCCIÓ DE LA CARRETERA DE XALÓ A BÈRNIA (1914-1932)


1914. L’Ajuntament de Xaló sol•licita que s’incloga la construcció de la carretera de Xaló a Bèrnia en el segon concurs provincial de subvencions per a camins veïnals.

1916. La Diputació Provincial d’Alacant accepta la petició de l’Ajuntament de Xaló. El projecte s’aprova eixe mateix any amb un cost total de 125.894,91 pessetes. La subvenció puja a 69.242,20 pessetes. Se li concedeix a l’Ajuntament una bestreta de 23.080,00 pessetes.

1917. Es fa el replanteig i comencen les obres.

1919. L’Ajuntament atura l’activitat constructiva.

1922. Es tornen a mamprendre les obres.

1923. Es paralitzen novament i la Diputació les confisca.

1932. La carretera queda conclosa.

dissabte, 10 de maig del 2014

LA SITUACIÓ DE L’ENSENYAMENT A XALÓ L’ANY 1862


L’acta que recull el contingut de la sessió del Plenari corresponent al 2 de febrer de 1862, ens dóna moltes dades sobre la situació de l’ensenyament a Xaló. En aquell moment, la nostra vila comptava amb les següents escoles: dues que havia ordenat crear la baronessa de Xaló, o siga, la duquessa d’Almodóvar; una tercera privada (només per a xiquetes) i, finalment, una quarta (que únicament funcionava en horari nocturn).

Pel que fa a les dues primeres, anomenades “antigues”, l’acta no especifica la data de la fundació, però sí que es refereix a la causa que va determinar la seua constitució: (...) porque la Fundadora que lo fue la Exma. Sra. Duquesa de Almodóvar, lo hizo en recompensa de los beneficios que había reportado de estos vecinos en el tiempo que fue señora de este territorio. Tot seguit, ens trobem una al·lusió al sistema de finançament d’aquestes escoles: (...) y aún ésta no satisface más que los salarios del personal de dichos establecimientos. Tot i que s’hi anomena la duquessa com a persona física, cal entendre que es tracta de la seua testamentaria i els fons econòmics que la integraven; i ho hem de considerar així, perquè aquesta senyora va morir l’any 1814. L’acta també ens informa sobre el fet que tant el pagament del lloguer de les dues cases on es donaven les classes com les despeses del material escolar anaven a càrrec de l’Ajuntament.

Tot i que l’acta no ens ha arribat completa, sí que es conserven els fragments en què el Consistori, per boca de Salvador Garcés, el primer tinent d’alcalde d’aleshores, es queixa que l’autoritat competent els haja obligat a crear dues escoles més. El regidor considera que una tal mesura resultarà inassumible per a les finances municipals. No tan sols ho afirma, sinó que a més ho justifica a través d’una completa radiografia de la situació socioeconòmica local. Així diu que este pueblo está sumamente cargado de contribuciones; que es su término muy reducido y circuido de montes i, així mateix, fa esment de las fatalísimas cosechas experimentadas. Totes aquestes causes han posat este vecindario en el mayor estado de penuria; por manera que la mayor parte de éste tiene sus fincas en hipotecas a los comerciantes de Denia y Jávea para poder con sus empréstitos o pagando las contribuciones, y atender a las primeras obligaciones caseras.

El regidor Garcés busca un responsable polític directe, i el troba en l’inspector d’educació. La mesura no ha estat aplicada a poblacions amb un major nombre d’habitants que Xaló, com ara Benissa, Pedreguer, Ondara o Teulada i sí, per contra, al nostre municipi, que ja disposa de quatre escoles. La justificació oficial és que s’ha fet per vía de ensayo. Però aquesta raó no satisfà el Plenari, i el primer tinent d’alcalde –indignat fins al moll de l’os–, exclama: ¡Bien podría estar persuadido este buen señor (l’inspector) que esta innovación sería mal acojida por este vecindario!.

La sessió conclou amb l’acord de formular una petició a fi que reconsiderara l’oportunitat d’aquesta mesura. En el Llibre d’Actes de l’any 1862, no hi apareix cap altra referència a aquesta qüestió.

dissabte, 19 d’abril del 2014

L'AMPLIACIÓ DEL POU DE L'ASSEGADOR (1847)

Foto: Darío Cavero Cabrera

L’ampliació del Pou de l’Assegador fou acordada en la reunió del Plenari de l’Ajuntament del dia 4 de juliol de 1847. Miquel Durà i Garcés, l’alcalde que la presidia, va començar parlant sobre la necessitat d’excavar un nou pou. Però la resposta que va rebre fou denegatòria. La resta de membres de la Corporació pensaven que aquell no era el moment oportú i donaven com a justificació que les campanyes de la pansa i d’altres fruits estaven a punt de començar: (…) así como reconocen la necesidad de que se hagan pozos para proporcionar agua, no resta otra cosa que vencer la dificultad que se les presenta y es la oposición que tiene la estación propia para hacer pozos, con la ocupación de los vecinos en general en la recolección de pasas y demás frutos del Campo, por ser todo una misma estación; de modo que, si para hacer pozos se necesita la sequía más estremada y el tiempo de verano, también lo es ésta para la de escaldar y transportar la pasa. Aleshores, la Corporació i l’alcalde varen optar per una solució que conciliara els dos interessos oposats: (…) que se haga un pozo en el presente año en el mismo lugar (en) que se halla el denominado del Asegador, propio del Común, dándole más local o haciéndole más (h)oyo tanto de latitud como de profundidad.

L’altra qüestió que quedava pendent de solucionar era la de no apartar els veïns de les seues ocupacions agrícoles, i l’única manera de resoldre-la exigia no aplicar l’habitual sistema de tandes, que suposava la prestació de treball personal, i recórrer a una empresa perquè s’encarregara de fer les obres d’ampliació del referit pou. L’acta d’aquella sessió ho explica d’aquesta manera: Que en cuanto a su coste, puesto que los vecinos no pueden distraerse de la recolección de sus frutos, que se les señale en efectivo el número de hombres o jornales que cada uno debía contribuir por tanda, según su posibilidad, y sacarse a Subasta por empresa, rematándose a favor del que (con) menos haga la excavación, contándose ésta a tanto por palmo y quedando de cuenta del común el coste de toda roca o peña que acaso se encuentre y necesite para su extracción de barrenos, maza y perpal y con derecho a suspender la continuación del pozo siempre que se juzgare imposible su continuación o que los gastos fuesen más que los productos.

ELS TEULERS I TERRISSERS DE XALÓ (1845)


El dia 30 d’abril de 1845 el Plenari de l’Ajuntament de Xaló va adoptar un important acord referit als fabricants de teules i als terrissers: 

También acordaron por razones que por obvias están al alcance de todo el vecindario, y que por lo mismo no es necesario el consignar aquí, el que los fabricantes de tejas, ladrillos, etc., así como los alfareros que tienen sus fábricas en este término y que, por consiguiente, consumen la leña y demás del mismo en perjuicio del común de vecinos, resultando de ello una ventaja a favor de dichos fabricantes, el que éstos se sujeten en un todo a los capítulos siguientes que, para la mayor claridad y con el fin de evitar toda duda, se redactarán en lengua lemosina o valenciana.

Aquests capítols, entre d’altres coses, fixen uns preus de venda dels productes que fabriquen els teulers i els terrissers, com una manera de compensar als veïns de Xaló per l’aprofitament que aquests industrials fan de la llenya de les muntanyes del comú:

Les teules comunes, les vendran a set lliures el miller; les de dos aygües a huit; els ladrillos o taulells a sis, y a sis el miller; els ladrillos, taulells o recholots pera arcs a sis diners cada u; matacans a sis lliures el miller; els taulells de a pam y mich a sis diners cada u. Els cànters, els vendran a catorce diners cada u; les canterelles a huit diners les michanes y a sis les chiquetes; les michanes han de tindre almeñs la cabuda de mich cànter de mesura, y les atres la mitad de estes. Els llibrells de pastar, els més grans els vendran a dos pesetes y els michans a peseta. Els còsins, els vendran a quincet per cada cànter de aigua que els càpia, se entén cànters de mesura.

La contravenció d’aquests capítols es sancionava amb una multa de vint-i-cinc lliures per cada infracció i fabricant.