És
una qüestió prou coneguda la dels moviments migratoris protagonitzats per
naturals de Xaló durant els segles XIX i XX. Així, Algèria es va convertir en
un territori receptor d’emigrants xaloners durant més de 130 anys, des de dates
immediatament posteriors a l’arribada dels francesos fins a la darreria dels
anys 50 de la passada centúria, és a dir, ja en vespres de la independència
(1962). A l’Argentina, especialment a la província de San Juan, es van
traslladar molts xaloners en dues onades successives.[1]
Així mateix, convé assenyalar dos altres corrents migratoris, tot i que d’una
menor importància quantitativa; ens referim al desplaçament de xaloners al
Canadà[2]
(en concret, a la província francòfona del Quebec) i Nova York[3]
(o Navaiorc, com se solia anomenar en la parla popular).
Feta
aquesta introducció històrica, caldria interrogar-nos sobre el motiu de
l’emigració xalonera? En tots els casos, va existir-hi un desig de millorar les
pròpies perspectives econòmiques; l’emigrant xaloner no deixa el seu poble per
un capritx, sinó forçat per la necessitat de buscar unes millors condicions de
vida (és aquesta la situació de la immensa majoria dels qui van marxar a
l’Argentina) o aconseguir una reserva de diners que li permetera tornar el més
prompte possible a Xaló, on podria comprar terres o cases, iniciar un negoci o,
també, casar-se amb l’ajuda d’aquesta aportació econòmica (així ho van entendre
els llauradors que anaven cada temporada a la poda del cep a Algèria o els
joves que es van traslladar a l’Amèrica del Nord, conscients que aquella estada
només seria temporal).
Però,
en el present article anem a centrar-nos en una altra emigració de xaloners,
anterior en el temps a les que acabem d’esmentar: l’arribada de colons
procedents del nostre poble, acompanyats de les seues respectives famílies, a
les noves poblacions d’Andalusia a començaments del darrer terç del segle
XVIII. Aquesta iniciativa fou impulsada pel rei Carles III a través de la
promulgació d’una Reial Cèdula l’any 1767. Els xaloners es van establir en unes
terres situades a la campiña cordobesa, principalment a La Carlota i Fuente
Palmera. Ara passarem a analitzar per separat els casos d’aquestes colònies.
D’una
banda, a la fundació de La Carlota, hi van concórrer algunes famílies xaloneres
que es van concentrar al huité departament, on van formar un petit nucli de
població denominat “Los Valencianos” i que, a hores d’ara, li diuen El
Rinconcillo; en aquest indret hem pogut determinar documentalment la presència de
colons xaloners que portaven els següents llinatges: Berenguer, Castell(s),
Mengual, Montserrat, Ponç i Vicenç; de l’altra, a Fuente Palmera els xaloners
es van establir a Aldea del Río[4]
i els seus cognoms eren Font, Mengual, Mestre, Noguera, Ordines o Serra.[5]
Hi ha una característica comuna entre els emigrants que van arribar a ambdós
localitats és la relació de parentiu que existia entre ells; és una
circumstància que no ens ha d’estranyar perquè Xaló és al segle XVIII un poble,
que tot i haver crescut, conserva encara una forta presència de l’element
demogràfic mallorquí, introduït arran de l’expulsió dels moriscos, i continua
mantenint una estreta vinculació amb altres llocs de refundació illenca, com
ara Llíber, Castell de Castells, Pedreguer o Tàrbena. Els matrimonis mixtos amb
un cònjuge natural d’algun d’aquests pobles són remarcablement nombrosos, i
aquesta tendència també es manifesta en algunes de les parelles que van emigrar
a Andalusia.
A
hores d’ara, quan afortunadament ja comencen a ser abundants els estudis sobre
la repoblació mallorquina, hi ha un fet que se’ns presenta com a incontestable:
l’emigració dels mallorquins a Xaló i, en general a la comarca de la Marina, es
va materialitzar a través de l’arribada de grups familiars i no per mitjà d’individus
aïllats, i aquest mateix esquema es va repetir posteriorment en el cas andalús.
I allí, com a la Marina, l’endogàmia es va convertir en un tret característic
de la vida social d’aquest col·lectiu: els primers colons arribats a les
fundacions també solien casar-se entre si. Així mateix, convé dir que la
majoria d’ells va romandre amb caràcter permanent en aquesta nova terra
d’acollida, tret d’alguna rara excepció.[6]
Quan
aquests emigrants van marxar a Andalusia, Xaló es trobava en un moment de
creixement demogràfic. El nombre de batejats en la nostra pàrroquia entre 1760
i 1779 fou de 1.455 infants. El motor únic i exclusiu de l’economia local era
l’agricultura, i la producció pansera –tot i que aquest producte s’elaborava
des de l’època mudèjar– encara no havia experimentat l’auge que coneixeria poc
després. S’iniciava tímidament la rompuda d’erms o pastures, però
caldrà esperar a les darreries d’aquesta centúria i el primer terç de la
següent perquè es produïsca un increment considerable de la superfície cultivable.
La possibilitat d’una vida millor amb l’oferiment d’un lot de terres era una
perspectiva que els emigrants segurament van tenir en compte, però així mateix
intuïm que l’opinió favorable de Pere Serra, un soldat xaloner que va estar
servint en el regiment de Sevilla, els va decidir a marxar cap a Andalusia. En una
gran mesura, considerem que aquest xaloner va influir en els seus conveïns en
donar-los a conéixer la nova oportunitat que se’ls obria en la llunyana campiña
cordobesa. Però, més enllà de possibles conjectures, tenim el fet històric
inqüestionable que els xaloners també van participar en la colonització
d’aquest territori i que, en l’actualitat, encara hi ha famílies a La Carlota i
Fuente Palmera que se senten ben orgulloses de l’origen xaloner dels seus
avantpassats.
Josep Mas Martí, Jaume
Noguera Mengual i Sebastián Mengual Pino
[1] Sobre aquesta
qüestió, Mariano Ernesto Mestre en el seu article titulat Reseña histórica de la vida institucional del Centro Valenciano de San
Juan, publicat en el llibre L’horitzó
de la memòria, Ajuntament de Xaló, 2010, diu en la pàgina 149: Dos grandes corrientes inmigratorias
poblaron de valencianos la provincia de San Juan: la primera comenzó a fines
del siglo XIX, y la segunda se produjo a mediados de la pasada centuria.
[2] La llista dels
xaloners que van emigrar al Canadà entre els anys 1912 i 1913, la trobareu en
la pàgina 155 del llibre La memòria del
nostre passat, Ajuntament de Xaló, 2009.
[3] Teresa Morell
recull la relació d’emigrants xaloners que van marxar a Nova York entre els
anys 1912 i 1920 en les pàgines 175
a 178 del seu llibre Valencians
a Nova York, coeditat per Edicions 96 i l’Institut d’Estudis Comarcals de
la Marina Alta, 2012.
[5] Aquests cognoms
apareixen mencionats el llibre Historia
de la Colonia de Fuente Palmera, de Francisco Tubió Adame.
[6] En els Llibres de Matrimonis
de l’Arxiu Parroquial de Xaló, trobem tres referències a emigrants que van anar
a la Carlota; aquestes anotacions corresponen als anys 1771, 1773 i 1775; el
seu contingut té a veure amb el casament de tres naturals del nostre poble que
havien estat residint durant un temps en l’esmentada localitat cordovesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada