divendres, 31 de gener del 2014

PLAGUES I CALAMITATS



A través de l’acta corresponent a la sessió del Plenari de l'Ajuntament de Xaló del 13 de juliol de l’any 1859 se sap que els dies 7, 8 i 9 d’aquell mes van ser força calorosos i que el raïm va acabar patint-ne les conseqüències:

       (…) además del oidium en las vides (…) hace cinco años, acaba de recibir Jalón otra plaga mayor con la quema casi total de la uva, que tuvo lugar en los días siete, ocho y nueve del corriente dejando a este vecindario en la mayor miseria y aflicción por no contar con otra cosecha ni más pingüe ni más abundante en este término, pues está plantado casi todo de cepas. Esta calamidad les pone en el deber de elevar a la Autoridad Superior de la Provincia tan triste acontecimiento, porque habiéndose perdido las tres cuartas partes al menos de la cosecha de la pasa y del vino, les corresponde el perdón o rebaja del cupo, a cuyo fin propone se eleve una sentida solicitud de esta corporación y de los mayores contribuyentes de este Pueblo al Señor Gobernador Civil de la Provincia como Presidente de la Excma Diputación para que rebaje o perdone del cupo lo que le corresponde a este Pueblo en virtud del art.º 51 del Real decreto de 23 de mayo de 1845. Enterada la Corporación y los demás concurrentes se unen a lo propuesto por el Señor Presidente en razón a constarles de ciencia y observancia propia la quema de la uva y hasta los pámpanos, daño que continúa aún por observarse que las pocas uvas que se habían librado de la quema en los tres días de más calor se van secando.    

El 1860, l’any següent al de la crema del raïm, la situació al nostre camp no havia experimentat cap milloria. L’examen de l’acta corresponent a una sessió de la Corporació d’aquell any ho confirma:

Y, según relación del Sor. Presidente [l’alcalde Francesc Llopis], ha tenido éste [l’Ajuntament de Xaló] que valerse de un empréstito de 8.000 reales v(ell)ón, que todavía no ha podido debolver. Tal estado de aflicción dimana de lo atrasado en que se encuentran estos vecinos por la quema de las uvas experimentado en este país [=contrada] en el mes de Julio del año último que redujo la cosecha de las pasas a una tercera parte escasa; luego la destroza de los olivos y algarrovos que ocasionó la excesiva nieve, ocurrida en el invierno del presente año, dejando aquellos con sólo los troncos, en términos de no producir fruto alguno, principalmente los olivos, en algunos años; así mismo se ha presentado casi nula la cosecha de cereales por la grande sequía que se esperimentó en los meses de Abril y Mayo últimos y, por último, no ha sucedido nada menos en la (cosecha) de la pasa del corriente año, pues desgraciadamente la ha reducido a la nulidad en los más de los puntos de este Distrito Municipal, la excesiva piedra ocurrida en este país a últimos de Julio. Todas estas calamidades han puesto a estos vecinos en estado forzoso de emigrar algunos de ellos para África francesa [principalment Orà i Alger, que estaven sota la sobirania francesa des de 1830], con el fin de buscarse la subsistencia (Acta de la sessió del Plenari del dia 18 d’agost de 1860).
                                   

PLAGUES I CALAMITATS
CULTIUS AFECTATS
La plaga d’oídium de l’any 1854
Els ceps
L’onada de calor dels dies 7, 8 i 9 del mes de juliol del 1859
Els ceps
Les copioses nevades de l’hivern de l’any 1860
Les oliveres i els garrofers
La sequera dels mesos d’abril i maig del 1860
Els cereals
La pedregada de finals de juliol de l’any 1860 
El raïm

dimarts, 28 de gener del 2014

UNA REFERÈNCIA DOCUMENTAL SOBRE EL MOLÍ NOU




A través de la reclamació feta per Vicent Pérez i Català en la data del 28 de febrer de 1893 davant l’autoritat judicial de Xaló, representada aleshores per Josep Noguera i Marqués, se sap que el dit Pérez tenia arrendat el Molí Nou, que havia pertangut al prevere Jaume Giner i Vilaplana, germà de l’advocat Joan Giner i Vilaplana, l'amo del Molí del Poble. El decés del rector Giner va suposar un canvi en la titularitat dominical d’aquest molí: de l’oncle havia passat a mans del nebot, Joan Giner i Martí, fill de l’esmentat Joan Giner i Vilaplana.

El contracte d’arrendament del Molí Nou havia conclòs a les darreries del mes de gener d’aquell any, i no s’havia renovat perquè l’hereu no tenia cap intenció de prestar-hi el seu consentiment. En la seua papereta de demanda, l'arrendatari es referia a una condició que segons ell les parts havien pactat i l'exposava amb la intenció de reclamar-ne el compliment:

       Se estipuló, además, como condición del convenio que se hizo para dar por terminado el arriendo, en que el demandado Juan Bautista Giner abonará al que dice todos los gastos, expensas o mejoras necesarias que hubiese hecho en el Molino por cuenta del dueño, entre cuyas obras se corresponden los reparos hechos en el azud o presa de las aguas del molino. Estas obras importaron: servicio de cantería, ciento treinta y siete pesetas; carpintería, cuarenta y cinco pesetas; albañilería, doce pesetas, cincuenta céntimos;  mortero, quince pesetas y por la cal necesaria cuarenta y cinco pesetas, digo, cuarenta pesetas. Importaron el total doscientas cincuenta pesetas.

A l'arrendatari li corresponia justificar que les reparacions esmentades eren absolutament imprescindibles i, per això, argumentava que sin ellas el molino quedaba inútil e inservible por no poder tomar las aguas necesarias para su marcha.   

En l’acte de la compareixença, celebrat l’11 de març d’aquell any, Joan Giner i Martí va contestar que la demanda que se le hace es injusta e improcedente, motivo por el cual se opone a la misma. Arribat el seu torn, l'arrendatari va declarar que insiste en su demanda y para probarla ofrece prueba testifical y documental. Per la seua banda, el jutge Noguera va admetre el conjunt de les proves proposades per l’actor, les quals es varen practicar segons la següent ordenació temporal:  

Declaració testifical de Francesc Reig i Garcés, major d’edat, fadrí, obrer i veí de Xaló
Dijo: Que, hace tres o cuatro años poco más o menos, el demandante le dijo al declarante que fuese a recomponer la azud o presa de aguas, en cuyo punto trabajó cinco días como Albañil, ganando un jornal diario de dos pesetas cincuenta céntimos, cuyo total de doce pesetas cincuenta céntimos le fue satisfecho por el demandante
Declaració testifical de Josep Pasqual i Samper, major d’edat, casat, picapedrer i veí de Xaló.  
Dijo: Que, hace de tres a cuatro años próximamente, Don Jaime Giner, tío del demandado, le encargó al demandante hiciera cierto trabajo de cantería con destino a la azud o presa de aguas del Molino de su propiedad y, verificado dicho trabajo por orden del mismo, importó noventa pesetas, que se las pagó el demandante Vicente Pérez Catalá.
Declaració testifical de Vicent Font i Monjo, major d’edat, fadrí, jornaler i veí de Xaló
Dijo: Que, hace ya algún tiempo por indicación del demandante Vicente Pérez Catalá, trabajó en la azud objeto de este juicio de peón, ganando por sus jornales quince pesetas, cuya cantidad le entregó dicho demandante Pérez.
Declaració testifical de Mateu Reus i Font, major d’edat, casat, jornaler i veí d’Alcanalí.
Dijo: Que únicamente puede determinar que, por orden del Presbítero Don Jaime Giner, entregó cierta partida de cal, la cual le pagó el demandante Vicente Pérez, ignorando el declarante a qué clase de obras se empleo dicha cal, así como igualmente a cuánto ascendía el valor de la misma debido al tiempo transcurrido.

Després d’haver declarat l’últim testimoni, el demandant li fa saber al jutge que no podia presentar més proves en aquest acte i li demana un plazo de tiempo prudencial para verificarlo. Immediatament, l’acta explica que el Señor Juez, accediendo a lo solicitado, suspendió este juicio para continuarlo el día trece de los corrientes a las once de la mañana, dándose las partes por citadas (…)

En la continuació d’aquest judici i a instància del demandant, va comparéixer a declarar Miquel Maurí i Mengual, major d’edat, casat, fuster i veí de la vila de Xaló, i el contingut de les seues manifestacions fou aquest:

       Dijo: Que el demandante Vicente Pérez Catalá se avino con él para que le hiciera algunos remiendos o reparos de trabajos de carpintería en el Molino en cuestión; los cuales, verificados que fueron éstos por el declarante, importaron la cantidad de ciento ochenta pesetas, digo, reales o sean cuarenta y cinco pestas, cuya suma le pagó el demandante.

Però el demandant també li va demanar al jutge que prenguera declaració al mateix demandat i a un llaurador de Xaló dit Pere Noguera i Molina, major d’edat i casat. L’autoritat judicial va accedir-hi. Joan Giner fou interpel·lat, i se li va preguntar si era o no l'hereu del seu oncle, el rector Giner. Sota jurament, el nebot va contestar que, efectivamente, es heredero del indicado su difunto tío, Don Jaime Giner Vilaplana.

Segurament, la declaració del Pere Noguera i Molina no va arribar a produir-se o, si realment va tenir lloc, no es va transcriure. En canvi, en l’acta sí que es va fer constar l’acord a què varen arribar les dues parts del litigi:

En este estado las partes conferenciaron y, después de una larga y detenida discusión, se avinieron el demandado Juan Bautista Giner Martí en entregar al demandante Vicente Pérez Catalá cincuenta pesetas y obligándose ambas partes en no reclamarse uno a otro ninguna cantidad referente al asunto objeto de este juicio.

     

diumenge, 19 de gener del 2014

L'EMPREMTA MORISCA DE L'ANTIGA BARONIA DE XALÓ


A començaments del segle XVII, la Baronia de Xaló era un senyoriu que pertanyia a la casa nobiliària dels Íxer, i estava integrat pels llocs del Ràfol, Llíber i Benibrai. La població que hi habitava era majòritariament morisca. L’any 1603, al territori de la Baronia vivien 129 caps de família que tenien la condició de cristians nous, dels quals 77 residien al Ràfol de Xaló, 32 a Llíber i 20 a Benibrai. Els seus llinatges són els que referirem a continuació:

EL RÀFOL DE XALÓ[1]
Cosme Vetera, justícia; Cosme Dolac i Miquel Arriol, jurats; Francesc Moxet, lloctinent de justícia; Miquel Tampa, menor; Miquel Blanco, lo pobil; Vicent Marcet; Jaume Alasarahi; Gonçal Suleylich; Miquel Menchine; Gaspar de Guar; Gaspar Moar; Francesc Modagar; Onofre Blanco; Joan Marcet; Pere Merant; Beltrà Soch; Joan Suleylech; Onofre Maysaret; Rafel Soch, menor; Rafel Soch, major; Jeroni Boquet; Miquel Soch; Vicent Benet; Joan Bacanet; Miquel Pandur; Francesc Cuxet; Joan Lambert; Francesc Ammar; Joan Blanco; Vicent Marcet, menor; Francesc Ammar; Joan Blanco; Vicent Marcet, menor; Francesc Coxí; Lluís Blanco; Guillem Trequet; Gaspar Merchu; Miquel Pandur, major; Miquel Gallardí; Joan Cacem; Miquel Blanco; Joan Caylugi; Miquel Manjor; Miquel Pandur, menor; Jaume Suleylech; Cristòfol Bacanet; Onofre Soltan; Joan Sastre; Miquel Tampa, major; Joan Alasarach; Francesc Moxet, major; Vicent de Guar; Jeroni Choquet; Francesc Bodoni; Damià Nagayto; Miquel Soch; Miquel Moaar; Joan Dodde; Miquel Benet; Gaspar Rotul; Nofre Bacanet; Lluís Blanco, major; Francesc Felta; Lluís Taftaf; Onofre Suleylech; Miquel Boquet; Francesc Vetero; Lluís Taer; Miquel Vetera; Miquel Moxet; Francesc Cuquet; Jeroni Arriol; Miquel Soch; Gaspar Soch, menor; Joan Choquet; Miquel Tamboret; Miquel Aloysar; Miquel Arriol, major; Gaspar Soch, major.

LLÍBER[2]
Miquel Jummani, justícia; Francesc Bastant, jurat; Miquel Arbi, major; Miquel Danon; Gaspar Esio; Gaspar Crespo; Miquel Mutdey; Pere Masarofí; Lluís Fuxi; Joan Machueh; Onofre Danon; Jaume Cortés; Pere Cachinachi; Gaspar Machuch; Gaspar Arbi; Francesc Mutdey; Jaume Fuxi; Vicent Cortés; Alonso Guerra; Cosme Boquet; Pere Cortés, major; Jeroni Marchuch; Jeroni Benet; Gaspar Ufef; Miquel Xeyueni; Joan Masçorofí; Jeroni Ufef; Miquel Cortés; Francesc Pere Mondoll; Jeroni Cortés; Joan Benet; Lluís Arbi.

BENIBRAI, 1603[3]
Pere Soldado, jurat de Benibrai; Joan Marset; Miquel Payla; Francesc Marset; Jaume Xarafel; Joan Payla; Onofre Marset; Jaume Xarafet; Joan Payla; Francesc Machet; Pere Machet, major; Pere Magaja; Miquel Danon; Jaume Soldado; Miquel Ysach; Guillem Baconí; Pere Machuet; Pere Marset; Joan Danon; Pere Cuxet; Onofre Vaet; Miquel Soldado.

Sis anys després, concretament, el dia 22 de setembre del 1609, el rei Felip III va manar que es publicara el ban on s’ordenava l’expulsió de tots els moriscos que vivien al regne de València. En aquell moment, a l’actual  Marina Alta només hi havia cinc viles que estaven habitades exclusivament per cristians vells: Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa i Calp. Tret de les viles mixtes d’Ondara, Pego, Forna i Murla, la resta de poblacions de la comarca eren llocs de moriscos que, amb la mesura de la deportació, estaven a punt de perdre tots els seus habitants i la Baronia de Xaló també es trobava en aquesta situació tan dramàtica.

I els afectats, de quina manera es van prendre la referida imposició reial? En aquest punt, hem diferenciar clarament els llocs més pròxims al litoral[4] –on  els moriscos van embarcar pacíficament cap a Orà– d’aquells altres situats a les valls interiors de la Marina, que van protagonitzar la  revolta de Laguar en contra de l’ordre d’expulsió. Els cristians nous de la nostra Baronia també van participar-hi i d’una manera força destacada. De fet, Xaló es va convertir en un dels focus principals de la rebel·lió, segons que conta el cronista Escolano:

A 24 de octubre, el capitán don Diego de Blanes, que estaba alojado con su compañía en Benissa, avisó a su maese de campo, don Sancho de Luna, que el cura del lugar de Jalón había llegado allí y (había) dicho que los moriscos habían desamparado el lugar y, dejando con muchas cuchilladas la imagen de Nuestra Señora y al Niño Jesús hecho pedazos, se habían llevado todo el trigo del señor y de la primicia. [5]

Per tant, els nostres moriscos van abandonar Xaló amb una actitud destructiva, en obert contrast amb la de pacífica resignació que van demostrar els conversos dels llocs situats més a prop de la mar, com ja hem comentat abans. De la nostra Baronia van partir cap a Laguar, on es van reunir amb altres revoltats procedents de les dues Marines i del Comtat, amb la intenció de desafiar l’ordre de l’expulsió. Aquest intent va resultar tan desesperat com inútil per la ràpida intervenció dels terços reials, als quals es van unir soldats enviats pel duc de Gandia i les milícies urbanes de Benissa, Teulada i d’altres viles. La resistència morisca va ser sufocada, finalment, el dia 29 de novembre de 1609. Aquesta data va suposar l’inici de la deportació dels vençuts des dels ports de Dénia i Xàbia cap a Orà.

Es va tractar, però, d’una expulsió que no va afectar als descendents dels derrotats. Aquests xiquets i xiquetes no van embarcar amb els seus pares, sinó que se’ls va obligar a quedar-se en terres valencianes com a servents de famílies benestants de cristians vells. En aquest article hem intentat a través de la documentació de què disposem conéixer la identitat i el destí dels morisquets i morisquetes que eren originaris de la Baronia de Xaló, i el resultat de les nostres investigacions us el exposem desglossat en tres taules referides respectivament al Ràfol de Xaló, Llíber i Benibrai:               

EL RÀFOL DE XALÓ

NOM DEL MORISQUET
EDAT QUE TENIA EL 1611
NOM I COGNOM  DE LA PERSONA DE QUI EREN SERVENTS
LOCALITAT ON VA PASSAR A RESIDIR
Isabet-Vicenta
7 anys
Marc Ximeno
València
Rafela
8 anys
Gaspar Artés
València
Miquel-Jeroni
12 anys
Marianna Duesa
València
Anna
7 anys
Vicent Navarro
València
Àngela-Joana
9 anys
Martí Bellmont
València
Maria
5 anys
Martí Bellmont
València
Jeroni-Miquel
5 anys
Joan Conchillos
València
Jerònima
3 anys
Joan Baptista Salt
València
Beatriu-Caterina
6 anys
Jerònima-Francesca Montero
València
Jaume-Nicolau
11 anys
Nofre Sans
La Llosa de Ranes
Maria Magdalena
6 anys
Jeroni Navarro
València
Jaume
10 anys
Miquel Rubio
Carcaixent
Àngela
9 anys
Nicolau Genuisi
València
Vicent
14 anys
Antoni Galiana
Ontinyent
Joan
11 anys
Miquel Simó
Ontinyent
Jerònima
5 anys
Miquel Simó
Ontinyent
Gaspar
7 anys
Onofre Pérez de Culla
Gandia
Miquel
9 anys
Jaume Sales
Oliva
Marianna
11 anys
Joan Pastor
Pego
Josep
13 anys
Francesc Cots
Pego
Miquel
10 anys
Teodor Picassarri
Murla
Joan
4 anys
Lluís Banyuls
Ondara
Ângela
6 anys
Lluís Banyuls
Ondara
Miquel
9 anys
Lluís Soldevila
Ondara
Anna
11 anys
Miquel-Joan Barberà
Ondara
Maria
7 anys
Miquel-Joan Barberà
Ondara
Vicent
11 anys
Genís Monllor
La Setla
Paula
9 anys
Antoni Caix
Pedreguer
Joan
8 anys
Jaume Ibáñez
Dénia
Joan
13 anys
Lluc Marc
Dénia
Rafela
12 anys
Joan Esteve
Dénia
Jaume
8 anys
Betriu Llorenç
Dénia
Vicenta
10 anys
Rafel-Benet Buquer
Dénia
Maria
12 anys
Jaume Qualladó
Dénia
Marianna
11 anys
Gregori Mulet
Dénia
Maria-Àngela 
7 anys
Onofre Moià
Dénia
Àngela
12 anys
Francesc Esteve
Dénia
Josepa-Elionor
8 anys
Miquel Pasqual
Dénia
Joan-Antoni
9 anys
Miquel Pasqual
Dénia
Isabel
8 anys
Jaume Esteve de Joan
Dénia
Lluís
12 anys
Josep Mulet
Dénia
Jaume
14 anys
Joan Díez
Dénia
Pere
8 anys
Lluís Giner
Dénia
Vicent
7 anys
Jerònima Gavilà
Dénia
Vicent
13 anys
Jeroni Chabàs
Dénia
Marianna
8 anys
Ponç Vives
Dénia
Àngela
12 anys
Onofre Gavilà
Dénia
Marianna
8 anys
Rafel Mulet
Dénia
Marianna
10 anys
Miquel Pasqual
Dénia
Jerònima
13 anys
Úrsula Torres
Dénia
Àngela
7 anys
Antoni Morell
Teulada
Miquel-Joan
11 anys
Andreu Signes
Teulada
Caterina
3 anys
Jaume Bertomeu
Teulada
Miquel
12 anys
Francesc Bertomeu
Teulada
Pere
12 anys
Pere Buigues
Teulada
Jerònima
14 anys
Jaume Vives
Teulada
Onofre-Marc
10 anys
Antoni Ahuir
Teulada
Miquel
4 anys
Bernat Ivars
Benissa
Jerònima
12 anys
Joan Esquerdo
Benissa
Jerònima
5 anys
Joan Cabrera
Benissa
Vicent
8 anys
Pere Narbona
Benissa
Àngela
10 anys
Jaume Ivars
Benissa
Pere
12 anys
Andreu-Montserrat Ivars
Benissa
Anna
11 anys
Damià Perles
Calp
Joan
4 anys
Vicent Lledó
Sant Joan d’Alacant
Miquel
9 anys
Gregori Nomdedeu
Sant Joan d’Alacant
Joan
10 anys
Pere Navarro
Alacant
Marianna
6 anys
Onofre Alòs
Dénia
Esperança
6 anys
Ponç Durbà
Dénia
Rafel
5 anys
Rafel Martí
Dénia
Àngela
11 anys
Francesc Collado
Dénia
Rafela, filla de Joan Soldado[6]
10 anys
Jaume Gavilà
Dénia
Marianna, filla de Miquel Arriol
6 anys
Miquel Pasqual
Dénia
Vicent
6 anys
Ponç Lloret
Dénia
Àngela
5 anys
Cosme Vives
Dénia
Jerònima
11 anys
Antoni Mulet
Dénia


LLÍBER

NOM DEL MORISQUET
EDAT QUE TENIA EL 1611
NOM I COGNOM  DE LA PERSONA A QUI VA ENTRAR A SERVIR
LOCALITAT ON VA PASSAR A RESIDIR
Miquel
11 anys
Jaume Esteve de Joan
Dénia
Jaume
14 anys
Agnés Palmir
Dénia
Miquel
9 anys
Miquel Mateu
Dénia
Marianna
5 anys
Les Beates Baldones
Dénia
Vicenta
8 anys
Benet Búquer
Dénia
Miquel
12 anys
Francesc Oliva
Xàbia
Joan
4 anys
Baptiste Moyà
Dénia
Àngela
6 anys
Baptiste Moyà
Dénia


BENIBRAI

NOM DEL MORISQUET
EDAT QUE TENIA EL 1611
NOM I COGNOM  DE LA PERSONA A QUI VA ENTRAR A SERVIR
LOCALITAT ON VA PASSAR A RESIDIR
Jerònima-Anna
---
Baptiste Ivars
Alcanalí
Àngela
12 anys
Mateu de Sosa
Gandia
Vicent
9 anys
Josep Esteve
Dénia

Autors: Josep Mas i Martí & Jaume Noguera i Mengual  



[1]  Aquesta relació correspon als membres que integraven el Consell General de la Vall de Xaló en la data precitada. ADPV, e 2·6, caixa 1.
[2] Ídem.
[3] Ídem.
[4] El Verger, Els Poblets, Pedreguer o Gata.
[5] Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia, Segona part, Tomo II, 1879, Valencia, pàgina  22.
[6] Aquest Joan Soldado podria ser natural del lloc de Benibrai, on aquest cognom era prou freqüent.