dimecres, 30 de desembre de 2015

BERTOMEU ROCA, APOTECARI DE XALÓ


El fundador del llinatge Roca a Xaló fou Bertomeu Roca i Roca, natural de la ciutat de Xàtiva. Bertomeu és l’avantpassat comú dels xaloners que a hores d’ara porten aquest cognom. D’ell sabem que era apotecari de professió, i el 6 d’abril de 1727 es va casar amb Margalida Oliver i Val, donzella nascuda a Xaló. Quan Bertomeu va morir (segurament a finals de l’any 1754), va deixar una nombrosa família: els seus fills Maria (23 anys), Gabriel (21), Vicent (16), Bertomeu (11) i Joan (9). La Maria s’havia casat el 1753 amb el xaloner Batiste Vidal Ripoll.

No hi havia terres en el patrimoni hereditari del difunt. Així ens ho confirma la següent nota redactada el 7 de febrer de 1755:

Los bienes que han recaído en la herencia de Bartolomé Roca se reducen meramente a una botica de boticario, que es lo único que se debe justipreciar por peritos desta facultad.
Els pèrits escollits van ser Antoni Collado i Silvestre Font, apotecaris respectivament de Pedreguer i Benissa. Obra seua és la redacció d’un extens inventari que ens permet conéixer els envasos i ingredients que emmagatzemmava una farmàcia d’aquella època. El document en qüestió es refereix als prestatges on s’arrengleraven un seguit de contenidors plens de les substàncies més diverses. S’hi esmenten pots, ampolles, capses i bótes i una llarga llista de herbes: làudan o làudanum, ginebre, verdet, nou moscada, sàndals blancs i vermells, anís, tamariu, sàlvia, serpentària o dragonera, lavanda, escamonea i senet. A banda de totes aquestes plantes utilitzades des de l'antiguitat, també s’hi troben matèries diverses d'origen animal i mineral. Entre les primeres, en la citada relació es fa esment de la mantega i la cotxinilla i, entre les segones, hi apareixen el sofre i el lapislàtzuli.

dijous, 12 de novembre de 2015

EL PÒSIT DE XALÓ PROVEÏA DE BLAT A LA GUERRILLA (1808)


Les anotacions comptables del pòsit de Xaló permeten conéixer algunes de les conseqüències que per al nostre poble va representar la invasió de l'exèrcit napoleònic. Abans d’esmentar-les, convé recordar que els pòsits d’aquella època realitzaven una doble funció socioeconòmica: servir de magatzem de gra i actuar com a entitat de crèdit per als llauradors.

Així, a les darreries del mes de desembre de l’any 1808 es va retirar del pòsit de Xaló la quantitat de cinc cafissos i quatre barcelles de blat para hacer galleta para los milicianos y guerrilla de este pueblo. Aquesta mateixa font documental indica que un veí dit Pere Ferrà era cap de la guerrilla i, també, que en el referit any i en diverses ocasions se li van entregar a l’esmentat Ferrà diners del pòsit a fi de retribuir els integrants de la seua partida en les eixides que van fer a Cocentaina, Sogorb, Oriola i Vilafamés. 

dilluns, 27 de juliol de 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE VICENTA MONCHO BERTOMEU


Jo tenia uns sis anys quan va començar la guerra. Hi havia una xiqueta evacuada que era molt amigueta meua. Li deien Amparo De Paz Notario. Vivia a cal Sobrecases, al carrer Campamor. Jugàvem al pati d’eixa casa. No sé si tenia germans o no. Vam perdre el contacte. Fa uns anys va vindre a Xaló. Hi havia una evacuada que era molt cantadora. Li deien Sole. Que bé cantava “Mi jaca”! Era una artista. També vaig conéixer dos bessonetes, l’Helena i la Rita.

La gent que estava al quarter feia molta llàstima amb aquelles caretes de fam. La seua situació era lamentable. Però, encara que vullguérem, no els podíem assistir com hauria sigut menester. La gent passava molta necessitat; no és com ara: hi havia coses que, encara que tingueres diners, no les podies comprar perquè no les tenien a les tendes. Menjaves el que collies. Plantàvem el blat entre els ametlers. S’havia d’aprofitar tot. Érem feliços i teníem il·lusions, perquè no havíem conegut res més. Ara sí que seria més difícil tornar a aquella època!


Testimoni de Vicenta Moncho Bertomeu
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

diumenge, 19 de juliol de 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI D'ANA SIGNES GIL



Els meus iaios materns van acollir l’Helena Fernández Sánchez, una xiqueta d’un poble de Toledo dit Pelahustán. Des d’allí la seua família havia passat a Madrid, al domicili d’uns familiars situat al centre de la capital. La mare de l’Helena, el seu germà Felipe i la seua germana Rita vivien a la caseta de les Montaneres. Son pare havia faltat ja. A sa mare li deien Isabel Sánchez. La Marcela, la iaia materna de l’Helena i la Rita, es trobava a casa de la iaia de la Maria i la Carmina Grimalt. El Felipe no va estar molt de temps a Xaló.
El meu iaio va anar arreplegar-la a la plaça on estava el camió que havia portat els evacuats. La Rita no va voler anar amb ell de cap manera; es va agarrar fort a sa mare perquè ningú no se l’enduguera. Però l’Helena sí que el va prendre de la maneta i se’n va anar amb ell. La xiqueta va fer molta bondat, i els meus iaios la volien com si fóra família. Estaven molt contents, i ella es va adaptar molt bé a la vida del poble. Quan va acabar la guerra, va tornar a Madrid. Però, com que per allà les coses no estaven massa bé, durant la postguerra va passar uns anys ací.
L’amistat, l’hem conservada tots estos anys. Felipe ja s’ha mort; residia a Sevilla. L’Helena i la Rita encara estan vives.  

Testimoni d'Ana Signes Gil
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)  


dissabte, 18 de juliol de 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI D'ALÍCIA MONSERRAT MENGUAL

D'esquerra a dreta: Maruja, Rosita, Aurora, Rosario, Arsenio, Emilio amb la dona i Elvira

En plena guerra, Saturnina Alonso va vindre a Xaló amb cinc criatures. Rosario Monserrat, ma tia, va portar a sa casa l’Aurora García Alonso, la penúltima en edat. Tindria uns dos anys. Estava delicada, i ma tia la cuidava molt. Després, quan es va fer fadrina, solia vindre a l’estiu i, també, de viatge de nòvios, va passar a visitar-nos. Ella està enamorada de Xaló. Li agrada cuinar com ho fem ací, i encara en diu alguna en valencià. No hem perdut mai el contacte. L’any 84, em van operar a l’hospital de La Paz de Madrid, on era anestesista l’home de l’Aurora. Li deien Arsenio Alvárez Candelas. Ho vam fer molt bé amb mi. Els estic molt agraïda.

Dels seus germans, trobe que l’Elvira, la tercera, va anar a ca les germanes Mengual. Els dos majors, la Maruja i l’Emilio, crec que van parar a ca la Catalina Monserrat. La Rosita, no sé on estava. Bé, jo encara no havia nascut, i tot això m’ho han contat. La Maruja anava a ensenyar-se a cosir amb la Maria Valiente. Tots els vestits de nòvies de la família els ha fet ella. Mentres estaven a Xaló, va arribar la carta on els deien que el pare havia mort. Pobra Saturnina! Pobres xiquets! La Saturnina va morir del cor quan encara era molt jove. Era una dona que tenia molt patit. L’Aurora i la Rosita van treballar a Galerías Preciados, i l’Emilio va posar una fàbrica de ferro forjat. Les cadires de la foto les havia fetes ell. 


Testimoni d'Alícia Monserrat Mengual
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)

divendres, 17 de juliol de 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE CARMINA GRIMALT BERTOMEU

Quadre pintat per Felipe Fernández Sánchez 

A ca la meua iaia estava una velleta que li deien Marcela. Era la mare d’Isabel Sánchez, una evacuada que tenia quatre fills: Felipe, les bessones Rita i Helena i Amancio. Els tres primers sí que estaven a Xaló, però l’Amancio no. Em sembla que el van perdre amb tot el tràfec de l’evacuació. No sé exactament com va anar allò. Això és el que m’han contat. Després va aparéixer.
La filla i els néts venien a vore la Marcela. El Felipe tota la vida li ha agradat pintar i, també, compondre poemes. Va pintar un quadre de la Mare de Déu Pobra, que li va quedar molt bé.  Ens el va enviar per a felicitar-nos el Nadal del 1993. Va fer un poema on li agraïa a la gent de Xaló que els hagueren tractat tan bé. 


GRACIAS, JALÓN

Con el terror en el alma
y el corazón oprimido,
con el hambre en las entrañas
y el polvo de mil caminos,
llegamos a ti, Jalón,
viejos, mujeres y niños.

Huyendo de una cruel guerra,
guerra que nunca entendimos,
pues la guerra, si civil,
se convierte en genocidio;
llegamos los inocentes
errantes y sin destino.

Atrás quedaron las tierras
de las que huyendo salimos
entre el fuego  y la metralla,
entre muerte, sangre y frío;
y atrás quedaron los  nuestros:
padres, hermanos e hijos.

Por fin, tras larga odisea,
llegamos sobrecogidos
a un pequeño pueblo en paz
entre naranjos y olivos,
entre viñedos y almendros,
entre montañas perdido.

En un salón, -¡qué recuerdo!-
todos fuimos exhibidos
como ganado en la feria
y, como tales, elegidos
por aquellas almas buenas
de muy honestos campesinos:

“Yo me llevo esta pequeña”.
“ Y yo me llevo este niño”.
“Esta abuela para mí.
Usted se viene conmigo;
que mi madre se murió
y usted ocupará su sitio”.

Los niños desesperados
se prendían de los vestidos
de sus madres aterradas,
pues les arrancaban los hijos.
¡Qué desgarradora escena
entre llantos y gemidos!

Casi tres años pasamos,
casi tres años vivimos
compartiendo sus moradas,
su escaso pan con cariño
y con un gran amor fraterno
siempre fuimos acogidos.

Han pasado muchos años
y andados muchos caminos,
y jamás olvidaremos
los ya viejos y ayer niños
aquellas manos tendidas
y aquel amor compartido.

En el tiempo y la distancia
hoy recuerdo enternecido
los días del Tasolet
con sus cipreses y un libro;
la casa de Benibray
con tantos buenos vecinos.

Los jazmines enredados
en los hierros retorcidos
de aquellas vestutas rejas
y los almendros floridos,
el agua fresca del pozo
y la luna bañando olivos.

A tía Carmela en su casa
y al santo de su marido.
A tío Matías con su carro,
que a todos nos daba alivio
y a Mateo Sirerol,
que fue mi mejor amigo.

Y  recuerdo aunque no cite
y perdonen si no les cito,
 tantas buenas personas
que fueron buenos conmigo,
con los míos y los demás.
Hoy os abrazo y bendigo.

Y de aquellos tan buenos padres
nacieron tan buenos hijos,
transmitentes de bondades
y manantiales de cariño,
acompañando a nuestras vidas
en sus dispares caminos.

Gracias a todos os doy,
a los muertos y los vivos;
gracias por vuestra bondad;
gracias por vuestro cariño,
pues de bien nacidos es
el ser bien agradecidos.

La Rita i l’Helena no es van casar. L’Helena estava a casa i cosia per als tapissos de la Granja. La Rita treballava a la Philips. Hem tingut sempre molta amistat; ens hem convidat a les bodes. M’han contat que a ca la iaia hi havia una capa antiga i la van aprofitar per fer-li un abric a la Marcela.

Testimoni de Carmina Grimalt Bertomeu 
(recollit per Jaume Noguera Mengual)  

dijous, 16 de juliol de 2015

XALÓ, VILA D'ACOLLIDA: TESTIMONI DE JUAN GARCÉS DURÀ

Lloc on es trobava el bancal del tio Pepe Roca

A ca mon pare, vam tindre una xiqueta evacuada que li deien María Fernández García. Va vindre tota plena de polls. Seria de la meua edat: uns nou anys. Era del Puente de Vallecas. No va estar amb la meua família tota la guerra. Vam perdre el contacte amb ella. En aquella època vivíem a la caseta per motius de seguretat: la por que bombardejaren la fàbrica de ferro perquè allí feien bales.[1]
Tots els xiquets evacuats anaven a escola junt amb els del poble. I n’hi havia molts. Vam fer harca entre els evacuats i els xaloners; recorde que la van guanyar ells. Estaven barallant-nos a un marge que era del tio Pepe Roca, que hui ha desaparegut al fer l’avinguda Joanot Martorell. A l‘Antonio Mengual li van fer un trinxet al cap, i va començar a brollar-li molta sang. Ací es va acabar tot; cada u se’n va anar cap a sa casa. Els xiquets de Xaló estaven acostumats a enfrontar-nos a pedrades amb els de Llíber. Entre tots els pobles veïns passava això. 

Testimoni de Juan Garcés Durà
(recopilat per Jaume Noguera Mengual) 


[1] Sobre aquesta qüestió, Josep Costa Mas, en la pàgina 88 del seu llibre Jalón, un pueblo de las sierras de la Marina (Diputació Provincial d’Alacant, 1975) dóna la següent informació: Al estallar la guerra civil en 1936, la fábrica se encontró en una situación inestable; al comienzo de la contienda fue requisada por el gobierno republicano para la fabricación de material bélico (balas para fusil Mauser); fue incautada oficialmente el año 1938