Jo tenia uns sis anys quan va començar la guerra. Hi havia
una xiqueta evacuada que era molt amigueta meua. Li deien Amparo De Paz
Notario. Vivia a cal Sobrecases, al carrer Campamor. Jugàvem al pati d’eixa
casa. No sé si tenia germans o no. Vam perdre el contacte. Fa uns anys va
vindre a Xaló. Hi havia una evacuada que era molt cantadora. Li deien Sole. Que
bé cantava “Mi jaca”! Era una artista. També vaig conéixer dos bessonetes,
l’Helena i la Rita.
La gent que estava al quarter feia molta llàstima amb
aquelles caretes de fam. La seua situació era lamentable. Però, encara que
vullguérem, no els podíem assistir com hauria sigut menester. La gent passava
molta necessitat; no és com ara: hi havia coses que, encara que tingueres
diners, no les podies comprar perquè no les tenien a les tendes. Menjaves el
que collies. Plantàvem el blat entre els ametlers. S’havia d’aprofitar tot.
Érem feliços i teníem il·lusions, perquè no havíem conegut res més. Ara sí que
seria més difícil tornar a aquella època!
Testimoni de Vicenta Moncho Bertomeu
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada