Foto de Luisa Romero per als seus amics de Xaló com a mostra d'afecte
En aquell temps, jo tindria uns
quatre o cinc anys. Els evacuats els portaven en camions des d’Alacant, on
arribaven en tren. Els repartien per les
cases. La que estava a casa mon tio Leonardo li deien Luisa Romero Guerra. Era
de l’edat de la meua germana Rosa. Tindrien uns 14 anys. L’alcalde Ordines no
volia que l’agarrara, perquè mon tio era pobre. Però era un home molt solidari
i es va empenyar que anara a viure amb ell, en contra de l’opinió de l’alcalde.
La Luisa era de Vallecas. La relació de la Luisa amb la meua família era molt
bona i, quan es va acabar la guerra, va seguir venint a visitar-nos. Estava
molt agraïda. Tinc una fotografia d’ella que ens va dedicar.
La Luisa va arribar a Xaló amb una
germana que li deien Sole. Crec que la mare d’elles no va vindre, però sí que
les acompanyava la iaia. La van portar a viure a l’antic quarter, al carrer de
Sant Rafael. Allí es trobaven la majoria dels evacuats més vells i els xiquets
més fadrins. La Sole estava a casa la Bienvenida Mengual. Tenien un germà de
nom Manolo. No sé si estava a Xaló. A més, tenien un cosí que li dien Salvador
Romero García i va vindre a vore-les. El Salvador es va fer nòvio de la meua
germana Teresa i es van casar l’any 1946. Se’n van a anar a viure a Madrid.
Allí el meu cunyat treballava a l’empresa Wagon
Lits. Era un xic molt sabut i faener.
La Sole, la germana de la Luisa,
volia ser artista. Era la parella de ball d’un cosí meu, el Gerardo Estañol.
Ell i la seua família vivien a Nules. Però, com allà van començar a tirar
bombes, se’n van vindre cap a Xaló, la terra de la mare. Nules, que era una poble
tan ric, la guerra el va deixar pla. El Gerardo se’n va anar al Brasil, a viure
amb una tia que era artista. Això va ser a la postguerra. Havia aprés a parlar
unes quantes llengües, i li va vindre bé per a col·locar-se a un hotel. També
feia de guia. Després, quan ja havia fet diners, va tornar i es va casar. El
matrimoni vivia a Castelló.
Foto de Gerardo Estañol, presa a Rio de Janeiro
El tio Jaume Jordi tenia també un
xiquet evacuat. Ell, com que no havia tengut fills, el tractava com si ho fóra.
Quan es va fer fadrí, es va posar a festejar amb una Escales que li deien
Andrea. De casats, vivien al carrer l’Hospital, però després se’n van anar a l’Argentina.
El Batiste Mestre, “bombera” de
malnom, tenia un xiquet evacuat que no estava gens conforme amb el lloc on
dormia. L’havien posat a prop d’un llibrell d’eixos de pastar l’embotit, i
aquell xicó li feia por que li caiguera damunt. Per això es queixava. Vivien a
una caseta que hi havia a la vora del riu. Mon tio Leonardo va anar a vore què
passava allí, i va dir que estava perillós. El llibrell, al final, el van
despenjar de la paret i el van posar a una atra part.
El dia 19 de març de 1939 va fer una
nevada molt forta. A les teulades hi havia un pam de neu. La meua germana Rosa
i la Luisa van fer un teclat de piano: les tecles blanques eren de neu i les
negres, garrofes. La cadireta la van fer
amb un llibrell. Com si el veguera ara! Els va quedar molt bé.
Testimoni de Batiste Seguí Monserrat
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada