La
xiqueta que la meua família va acollir li deien Maruja Fernández Martín. Havia
nascut a Pelahustán, un poble de Toledo. Va vindre a Xaló acompanyada de
Bernarda, la seua mare, i Jerónimo, el seu germanet. Però ells no vivien amb nosaltres.
Hi havia una altra xiqueta que també era del mateix poble. El seu nom era
Amparo, però no em vénen a la memòria els seus cognoms. Estava a casa de la
Paquita Sobrecases.
La
Maruja era un dimoniet. No parava. Tenia una gran vitalitat. La primera nit que
va passar amb nosaltres, ma mare la va rentar i li va posar robeta meua. Tots
li van prendre molt d’afecte. Era com un membre més de la família. Ella sempre
m’ha dit que els tres anys de la guerra van ser els més feliços de la seua
vida. I és que a Xaló es va trobar molt a gust.
Recorde
que la vaig portar a botar la corda amb les meues amiguetes, i una d’elles va
dir: “La miliciana, que no jugue!”. La Maruja es va enfadar molt, i va començar
a pegar-nos a totes amb la corda. Jo em vaig queixar a mon pare. Ell va parlar
amb ella: “No li has de pegar a l’Angelita; al contrari, l’has de defensar
sempre”. I ho va complir exactament. La veritat és que ens hem volgut com a
germanes.
La
relació amb la Maruja va continuar després de la guerra. Quan ma mare es va morir,
vam estar uns anys que vam perdre el contacte. No sé exactament quan el vam
recuperar, però últimament venia i es passava una mesada a ma casa. Quant que
li agradava! S’ho passava molt bé amb mi. Va tindre huit fills i ella estava
molt contenta que entre ells s’avingueren tan bé.
També,
tinc molt present en la memòria una altra xiqueta evacuada que li deien Sole
Romero. Era molt cantadora i balladora. Cantava una cançó que a mi m’encantava.
L’acompanyava al piano la Gertrudis Monserrat Durà.
Testimoni d'Angelita Castells Mengual
(recopilat per Jaume Noguera Mengual)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada