.jpg)
El treball que tens a les
mans versa sobre un assumpte que fins ara no havia sigut tractat a fons pels
historiadors valencians. Parlem del món dels roders i el fenomen del
bandolerisme al País Valencià a la darreria de l’Antic Règim i, més
concretament, en un determinat període de temps, el comprés entre els regnats
de dos Borbó, Carles IV i Ferran VII, pare i fill.
Fins a la publicació de La senda dels lladres. Bandolerisme als
voltants de la serra de Mostalla (1806-1839) al juny de 2009, la
bibliografia sobre l’afer en qüestió és, més bé, escassa i antiga.
Malauradament, tan sols es poden citar els documents de Manuel Ardit, Bandolerisme i delinqüència a les acaballes
de l’Antic Règim (País Valencià, 1759-1843) –Recerques: Història, Economia
i Cultura, 3, 1974–, i d’Antonio Escudero Gutiérrez, El bandolerismo valenciano (1814-1823) –Qüestions Valencianes. Del
Cénia al Segura, 1, 1979–, tots dos d’una utilitat i una qualitat notables.
Segons el Diccionari Etimològic de l’Enciclopèdia Catalana, el terme roder, que és sinònim de bandoler, té almenys dos orígens
lexicals. Prové, segons un corrent, del francés rodeur, el qual deriva al seu torn del provençal antic rodar, que vol dir ‘vagarejar, anar
d’ací d’allà’. Una altra opinió argumenta que procedeix del mossàrab rotair, equivalent de l’occità i el
francés routier, que significa
‘guerrer aventurer’. En cap dels casos, per tant, el mot roder no té lligams amb les veus llatines delinquens o criminalis.
Un aclariment que, tot
s’ha de dir, no deixa de ser oportú. L’estudi erudit sobre el tema que ens
ocupa, abans que res, ha d’evitar formular plantejaments banals i alhora
infundats. Encara més, tota anàlisi acurada sobre la matèria ha d’allunyar-se
del simple comentari que tendeix a frivolitzar el rol del roder valencià.
Parlant clar i ras, és desaconsellable caure en el joc de revestir el terme
roder amb els matisos, les connotacions i els atributs del delinqüent actual.
Observacions d’aquest tipus resulten, al cap i a la fi, desencertades i
estèrils, ja que condueixen irremeiablement a un terreny impropi de la
investigació. El roder mereix, en definitiva, una revisió i un tractament més
rigorosos i minuciosos.
A grans trets, es pot dir
que el bandolerisme és una mena d’expressió de malestar social que no pot
existir fora d’un ordre socioeconòmic i polític. El bandidatge, així doncs,
necessita un marc jurídic. I en aquest marc jurídic, el roder es converteix en
un malfactor, en un bandit… Els seus actes són punibles i jutjats on hi ha uns
principis d’ordre públic, on hi ha uns criteris penals, criteris que
precisament no són els seus. Un antic proverbi xinés diu que “és millor
infringir la llei que morir de fam”. Justament, aqueixa és la màxima, aqueixa
és la norma moral o pràctica de la conducta del roder.
El roder valencià roba
generalment al senyor i al ric, que són els més poderosos i els més forts de la
societat. És un lladre noble. Rares vegades, les seues víctimes són els més
pobres i els més necessitats. Per la dita raó, la gent del poble el considera
un heroi i, ensems, l’admira, l’ajuda i, si cal, li dóna suport.
El bandolerisme equival,
en certa mesura, a llibertat. En la societat valenciana del primer terç del segle
XIX, societat eminentment agrícola, són molt pocs els homes que poden ser
lliures. Els llauradors estan obligats a romandre lligats a la terra. Així es
guanya el pa la gran majoria. Uns quants, tot i això, opten per viure al marge
de la llei. Sempre hi ha un motiu per arribar al susdit extrem. A voltes, són
circumstàncies personals, com ara el patiment d’una injustícia o una desgràcia.
A vegades, és pels infaustos efectes de la mateixa conjuntura (la misèria, les
pestes o les caresties periòdiques). Altres voltes, és per les catàstrofes
naturals (inundacions, sequera, gelades…) que devasten les collites.
El roder, per consegüent,
té un inconfusible perfil social. Més que un criminal, el roder valencià és
aquell home que es resisteix a obeir i decideix rebel·lar-se al poder establit.
I, al començament del segle XIX, el poder establit continua sent l’Estat
borbònic, imposat des de la Nova Planta
Centrem-nos, ara, en
l’època que li va tocar viure al xaloner Sebastià Signes i Giner, objecte del
present opuscle. Es tracta d’un període excessivament convuls i insegur, amb
conflictes bèl·lics, invasions, revoltes i alternances en el poder cada dos per
tres, i enmig d’una conjuntura econòmica gens favorable a les capes socials més
vulnerables, cada cop més sumides en el marasme i en la penúria.
Durant els reialmes de
Carles IV i Ferran VII, l’Estat pretén exercir un control absolut sobre el
territori i els seus habitants. La força de l’Estat i dels senyors és
gran, però també limitada i intermitent per una sèrie de causes i, principalment, per dues. D’una
banda, perquè les autoritats disposen d’uns mitjans de control inadequats. I
d’altra part, perquè depén de la voluntat dels súbdits a obeir. En matèria
d’ordre públic, per posar un exemple, les institucions judicials i militars han
perdut el control sobre l’ús de tota classe d’armes, permeses i prohibides.
L’Estat no té el monopoli real de les armes.
La debilitat de l’Estat i dels senyors rau en la mancança no sols de
recursos legislatius i materials, sinó també de forces de coacció, per
desplegar un control constant. Davant aquesta fallida del poder, el bandidatge s’arrela a l’àmbit rural,
on les colles de trabucaires exerceixen un domini aclaparador en camins i
despoblats.
Poc sabem de la vida, l’ofici,
les amistats i la carrera delictiva de Sebastià Signes i Giner, i ni tan sols les
imputacions per les quals fou afusellat després de ser sotmés a consell de
guerra. Malgrat la carència d’informació, hem descobert, gràcies a les dades
conservades en els assentaments dels llibres sagramentals de l’Arxiu Parroquial
de Santa Maria de Xaló, que el cas del xaloner és insòlit i cridaner. Sebastià
perd son pare quan compta amb deu anys i sa mare quan en té tretze. Es casa a
una edat prematura amb una jove de setze anys. El roder de
Xaló és fill d’un advocat dels Reials Consells i nét d’un murler amb títol
nobiliari. El seu fill
gran és regidor del consistori xaloner en un moment donat. Els seus germans
Mateu i Joan posseeixen béns arrels i seents com els qui més i, fins i tot, es
dediquen a la política en etapes distintes. Mentre que el menut és regidor de
Xaló en 1836 i membre de la junta revolucionària de 1868, el major ocupa
l’alcaldia en 1843. Un dels cunyats de Sebastià exerceix la professió de metge.
És oncle de doctors, mestres, vicaris, lletrats, alcaldes de Xàbia…
Al novembre de 1805, estaven
a punt de complir-se els dèsset anys de regnat del Borbó[1]
Carles IV d’Espanya. El segon fill mascle de Carles III i nét de Felip V havia
pujat al tron a la darreria de 1788, pocs mesos abans de l’esclat de la Revolució Francesa.[2] A
Setmanes després que tot
açò ocorreguera a la costa atlàntica, la xalonera Antònia Giner i Montaner,
vídua de l’advocat de Gata, Mateu Signes i Caselles, faltava a Xaló. La missa
del soterrar es celebrava el 17 de novembre a l’ermita de Sant Doménec, annexada
a l’església parroquial de Santa Maria. Antònia Giner i Montaner era filla del
murler Sebastià Giner i de la xalonera Gertrudis Montaner i Gil.[5] Sebastià
Giner havia sigut el primer murler que s’havia instal·lat a Xaló. Giner gaudia
del tractament nobiliari de generós[6] quan,
al febrer de 1750, es va casar en segones noces amb Gertrudis Montaner i Gil,
després d’enviduar per la mort de la seua primera dona, Anna Maria Cervera.[7]
Mateu Signes i Caselles i
Antònia Giner i Montaner contreien matrimoni a Xaló a l’octubre de 1781. Eren
testimonis de la boda el doctor Gabriel Montaner, Maurici Montaner i Marià
Palú, tots tres veïns de Xaló.[8] Anys
abans, al gener de 1761, un germà del lletrat de Gata, el llaurador Joan Baptista
Signes i Caselles, s’havia amullerat amb la xalonera Teresa Montaner i Gil, tia
d’Antònia Giner i Montaner.[9] Joan
Baptista i Mateu eren fills dels gaters Mateu Signes i Úrsula Caselles.
Mateu Signes i Antònia
Giner van ser pares de tres xiquets i tres xiquetes (Gertrudis, Mateu Josep
Laureà, Antònia Maria, Maria Rosa, Sebastià Gregori i Joan Baptista). Quan
Antònia Giner i Montaner moria, ja feia més de tres anys que el seu cònjuge havia
exhalat l’ànima.[10] A pesar de la tragèdia, els
sis germans Signes i Giner van tirar endavant com tocava i van viure junts,
almenys, fins a l’octubre de 1806, quan Antònia Maria es maridava amb el metge xaloner
Macià Fullana i Vargas.[11]
Mesos més tard, al juny de 1807, el cinqué dels germans, Sebastià, s’esposava
amb la xalonera Maria Francesca Noguera i Mengual. Solemnitzava l’acte fra Antoni
Gadea, religiós descalç del convent de Pego, “no habiendo resultado impedimento
alguno, y certificado de la libertad de los contrayentes, de sus mutuos
consentimientos, de los de sus padres y curadores respectivos con arreglo a la
pragmática sanción”.[12]
Eren testimonis de la
cerimònia Antoni Ferrandis i Vicent Benimeli i Català. Llavors, Sebastià
comptava amb tan sols quinze anys. El penúltim dels fills de Mateu Signes i
Antònia Giner havia nascut a Xaló l’11 de març de 1792, a les nou de la nit.
L’endemà era batejat al temple de Santa Maria. Doménec Montaner i Gertrudis
Giner de Joan van ser els seus padrins.[13]
Sebastià Signes i Giner i
Maria Francesca Noguera i Mengual van tindre sis fills. El primer, Mateu Vicent,
naixia a l’octubre de 1808. Després venien al món Sebastià Jaume, al setembre
de 1811; Jaume Josep, al març de 1814; Joan Baptista, a l’agost de 1817;
Antònia, al març de 1821; i Francesca Casimira, al març de 1825. Joan Baptista
moria, al maig de 1831, a
l’edat de tretze anys i Antònia, al gener de 1832, quan encara no havia complit
els onze anys.[14] Aleshores, Sebastià
Signes i Giner ja era difunt…
Autor: Manel Arcos i Martínez
[1] Nom donat a les diferents dinasties
sorgides de la casa ducal de Borbó, les quals han fornit de sobirans les cases
reials de França, Espanya, les Dues Sicílies, la ducal de Parma i la gran ducal
de Luxemburg. El ducat de Borbó va ser fundat pels Capet en 1327, sobre la
senyoria de Bourbon-l’Archambault, localitat situada al departament de l’Alier
de la regió d’Alvèrnia, al centre-nord d’Occitània.
[2]
Conjunt de moviments insurgents que va comportar l’enderrocament de l'Antic
Règim, dominat per la monarquia absoluta de Lluís XVI i l’aristocràcia feudal,
i, a l’encop, la presa del poder per part de la burgesia i la implantació del
liberalisme com a doctrina en defensa de la llibertat política i econòmica. La
revolta dels privilegiats contra les mesures reformistes de Lluís XVI va
precedir el procés revolucionari. La revolució es desencadenava arran dels
acords que els Estats Generals (clergat, noblesa i tercer estat o no
privilegiats) adoptaven a partir del maig de 1789 al palau de Versalles, i
culminava amb el colp d’estat que Napoleó Bonaparte va dur a cap al novembre de
1799, el qual va suposar l’inici d’un nou règim polític, dit el Consolat.
[3]
Unes conteses bèl·liques que van portar conseqüències ruïnoses per a l’economia
i la Hisenda Reial
i, a més a més, van generar despeses
que van forçar la introducció de nous impostos estatals amb l’objectiu de
recaptar més diners. Les dites disposicions, encara que també van
afectar els rics i els poderosos, no van ser massa ben rebudes per una població
que ja havia de suportar la pressió dels drets senyorials, les cises i els
tributs patrimonials dels municipis. A banda d’açò, el comerç exterior va
quedar paralitzat i va augmentar el nombre de pobres, de gent sense treball i
de vagabunds. Els preus dels articles importats es van encarir, sobretot el del
blat, bàsic per a l’alimentació popular. Els consumidors, especialment els més
necessitats, van ser els més perjudicats. I les zones rurals en van passar de tots colors per
exportar per mar els excedents de l’agricultura. L’agricultura
valenciana estava supeditada al capitalisme comercial des de molts anys enrere
i els nostres productes agraris depenien de la demanda exterior. A mitjan segle
XVIII, quan el comerç de la canyamel s’afonava, va adquirir protagonisme el
cultiu de la morera i la fabricació de la seda. A l’acabament del XVIII i al
principi del XIX, la seda valenciana va patir dificultats comercials, motivades
per la política de bloqueig continental, duta a terme per Napoleó per impedir
la importació de teixits d’Anglaterra i protegir, així, les indústries tèxtils
de Lió i posteriorment de Llombardia.
[4] El
combat es lliurava el 21 d’octubre de 1805 entre navilis de línia (enormes
embarcacions de guerra, generalment de tres pals i propulsades per veles). L’almirall
Horatio Nelson comandava la flota anglesa, composta per 27 vaixells, 4 fragates
i 2 balandres, mentre que l'almirall francés Pierre-Charles de Villeneuve i el
sicilià Federico Carlo Gravina dirigien l’esquadra francoespanyola, integrada per
18 naus i 7 fragates napoleòniques i els 15 navilis espanyols Príncipe de
Asturias, Argonauta, Bahama, Monarca, Montañés, Neptuno, Rayo,
San Agustín, San Francisco de Asís, San Idelfonso, San Juan
Nepomuceno, San Justo, San Leandro,
Santa Ana i Santísima Trinidad. La duresa del xoc va causar una gran quantitat
de pèrdues humanes. Per part espanyola, va haver més de 1.000 morts i quasi
1.400 ferits. Els francesos sofrien uns 3.000 morts i més de 1.000 ferits. Pel
bàndol anglés s’enregistraven unes 1.600 víctimes, quasi 500 de les quals eren
morts. La victòria dels anglesos en l’anomenada batalla de Trafalgar fou total
i, des d’aleshores, va significar la supremacia de la marina d’Anglatera als
oceans i, tantost, l’ocàs de l’armada espanyola.
[5] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Difunts, 1.1/10, ff. 433v/434.
[6] En l’època medieval, generós era tot
aquell que procedia de generació o nissaga militar. Podien ser-ne generosos
tant els nobles com els cavallers i els donzells (els fills de noble o de
cavaller que no havien estat armats) i els seus descendents. Inclús els
llauradors podien gaudir del privilegi esmentat i, alhora, dels mateixos drets
i immunitats dels cavallers. Això succeïa quan els comtes o els reis creien convenient
d’elevar un llaurador a la categoria militar, perquè volien premiar-li serveis
a la Corona ,
en comptes d’ascendir-lo automàticament de l’estat més baix dins la jerarquia
social a l’orde de la cavalleria.
[7] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/7, ff. 4v/5.
[8] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/8, ff. 149v/150.
[9] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/7, p. no numerada.
[10] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Difunts, 1.1/10, ff. 386v/387.
[11] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 97v.
[12] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Matrimonis, 1.1/9, f. 101v.
[13] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Batejos, 1.1/10, f. 167v.
[14] Arxiu Parroquial de Santa Maria de
Xaló, Batejos, 1.1/11, ff. 170v i 197; Batejos, 1.1/12, ff. 14, 50v, 101v i
155v/156; Quinque Libri, Difunts, 1.1/13, ff. 31 i 34v.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada