ESTUDI DE LA PROPIETAT RURAL A LA BARONIA DE XALO DURANT EL SEGLE XVII

Al segle XVII es produeix, d’una banda, l’expulsió dels moriscos (1609) i, d’altra, l’arribada dels repobladors illencs (1611) que varen refundar Xaló i Llíber. De tota manera, el repoblament va ser incomplet i insuficient. Incomplet, perquè algunes alqueries morisques de la Vall de Xaló (com per exemple, Benibrai varen desaparèixer). Insuficient, perquè els nuclis repoblats –El Ràfol i Llíber– es van quedar amb una població sensiblement inferior a la que tenien en l’etapa morisca. La documentació històrica fa ben paleses les dificultats amb què el senyor de la Baronia es va trobar per a repoblar unes terres muntanyenques que havien acabat de conèixer la virulenta revolta dels moriscos en contra de l’expulsió. El panorama de la nostra Baronia en aquell temps era el d’una terra abandonada amb les cases mig derruïdes i l’economia senyorial amenaçant ruïna. En aquest context s’entén la generositat del senyor a l’hora d’atorgar tantes terres i cases als nouvinguts.  

Al segle XVII la Baronia de Xaló comprenia els actuals termes de Xaló i Llíber, amb els seus tradicionals llocs o partides. Per a conèixer les característiques de la propietat rural en la nostra Baronia a mitjans del Sis-cents hem consultat dos documents de l’època: d’una banda, les confessions dels béns que cada llaurador va manifestar en presència del procurador del senyor l’any 1635 i, d’altra, la relació de terres de l’església de l’any 1654, en què apareixen els noms dels veïns que les varen arrendar.    

Abans d’entrar a examinar aquesta matèria, convé fer les següents precisions: a) les dimensions de les propietats s’expressen generalment en jornals o cafissades (equivalents a sis fanecades) quan es tracta de terrenys de secà o en fanecades en el cas de terres d’horta, que tenien una extensió més reduïda que les secanes i b) els llauradors amb major nombre de propietats són aquells que se’ls citava en els primers establiments i, molt particularment, els signataris de la Carta Pobla de 1611 i els seus familiars directes, i fins i tot algun càrrec de la Baronia, com ara Pere Martí, batle.

Hem estimat en 137 el nombre de confessants dels dos llocs de la Baronia. Amb certa freqüència, en representació de l’interessat declarava un familiar o amic, com ara Mateu Albanell que compareixia en la seua condició de curador dels fills menors de Sebastià Mestre. Així mateix, hem pogut observar que quasi tots els propietaris tenien terres a les diferents partides del terme i que algunes eren molt extenses, com és el cas de Miquel Albanell, que va manifestar dos trossos a la partida de La Vinya que mesuraven quinze jornals o cafissades (que serien unes noranta fanecades). Cosme Garcia tenia setze cafissades a Cuta, plantades d’oliveres, ametlers i garrofers. Hem identificat  finques de dotze o tretze jornals, però l’extensió més habitual era la de set o vuit jornals, tot i que també n’hi havia alguna que altra d’un o dos.

   

A la llum de totes les dades que ens aporta aquesta documentació, es pot afirmar que la quantitat de terra conreada és immensa si la comparem amb termes com ara els de l’Horta de Gandia; per exemple, a Benipeixcar a la majoria dels establits se’ls assigna una extensió de terra entre les quinze i les vint fanecades d’horta i un altre tant de secà.  De tota manera, val a dir que les terres de la Baronia de Xaló eren més extenses i que molts llauradors havien adquirit les proprietats d’altres amb el consentiment del senyor o, senzillament, les tenien en possessió i les conreaven. En aquest situació es trobava Rafel Oliver, que confessa que dos jornals dels quatre que treballa són propietat de Joan Oliver, un germà seu que estava absent de Xaló.

La majoria de les propietats grans estan dedicades a més d’un conreu, fins i tot aquelles que són terra campa destinada al cultiu de cereals contenen uns quants arbres per a la subsistència de la família i dels animals: figueres, oliveres, garrofers, algun que altre magraner o albercoquer i, també, algunes moreres, tant a les terres de regadiu de l’Horta com a les secanes del Pla. I, en aquest sentit, podem afirmar que no hi ha cap propietat mitjana a la Baronia de Xaló que no tinga alguna olivera, figuera o garrofer. Aquesta distribució de cultius podria ser una herència de l’etapa morisca, i per això cada propietat contindria tots aquelles espècies necessàries per alimentar tant a les persones com al bestiar.

Un altra característica que podem observar és que les propietats van dividint-se a mesura que els fills van emancipant-se per dues vies: a través de donacions en contemplació del matrimoni o a causa de la mort dels seus pares. En dividir-se la propietat, lògicament, també es divideix la quantitat pagada al senyor.

A banda de les propietats sotmeses a emfiteusi, hi trobem també les terres de l’església, que a la nostra Baronia són nombroses, i que apareixen separades les que pertanyen a l’església de Xaló i les que corresponen a la de Llíber. Aquestes terres propietat de l’església són una reminiscència de les que tenien les antigues mesquites mudèjars. En el cas de l’església de Xaló hem pogut saber a través d’un document de l’any 1654 que tenia la titularitat dominical sobre trenta-una propietats, repartides per les distintes partides del terme i, generalment, arrendades per temps de sis anys a diferents llauradors. Conjuntament amb les terres de l’església es llogaven les denominades “dels pobres” (que devien estar reservades per a la subsistència dels més necessitats). El total recaptat per l’església l’any 1654 per aquest concepte sumava setenta-dos lliures,  dènou sous i quatre diners. A Llíber hi havien set trossos propietat de l’església, i l’any 1654 es va recaptar en concepte d’arrendaments sis lliures, nou sous i onze diners.

ESTUDI COMPARATIU DELS CENSALS EMFITÈUTICS ENTRE XALÓ I BELLREGUARD.

Per a saber si resultaven gravosos els censos per als llauradors de la nostra Baronia, hem comparat les confessions fetes a Xaló l’any 1635 amb les de 1668 de Bellreguard, poble que pertanyia al ducat de Gandia. Els censos en els dos llocs es pagaven anualment, però pel que fa a la manera d’abonar-los  presenten entre sí notables diferències:

·        A Xaló es pagaven d’una vegada per Nadal, mentre que a Bellreguard mitjanament per Nadal i Sant Joan.

·        A Xaló tributa en únic pagament tota la propietat, però a Bellreguard es fa per cada fanecada.

·        En la documentació relativa a Xaló mai no s’expressa la partició de fruits i en la de Bellreguard, sí (com ara “ l’oli al quart” o “els fruits a la huitena”).

·        Cada fanecada de secà a Xaló es pagava a quatre diners, mentre a Bellreguard tributava a divuit diners. Una diferència similar trobem respecte de la fanecada d’horta: a Xaló pagaven un sou i a Bellreguard quatre sous.

CONCLUSIONS

Vistes totes aquestes dades, podríem dir que la propietat rural a la nostra Baronia durant el segle XVII oferia un predomini del conreu de secà -tret de les vores del riu on la presència de les hortes de petites dimensions era majoritària-, i pel que fa al secà ens trobem amb unes explotacions molt extenses, plantades de diferents espècies vegetals: vinya, ametlers, oliveres, alguna que altra figuera o garrofer i, també, cereals a les terres campes; a més, es tractava d’unes propietats que estaven gravades amb molta més benevolència que a altres llocs.

ARXIUS CONSULTATS: Arxiu Parroquial de Xaló,  Arxiu Municipal de Gandia, Arxiu Històric Nacional (Secció Osuna) i Arxiu Provincial de la Diputació de València.

BIBLIOGRAFIA: “El Valle de Xaló” de Miguel Montserrat Cervera (2003); “De les arrels a la llavor” de Josep Costa i Mas (1978) ; “Per poblar lo regne de València…” d’Antoni Mas i Forners i Joan Monjo i Mascaró (2002); “Geografía de la España morisca” de Henri Lapeyre (1986).

      JOSEP MAS i MARTÍ  /  JAUME NOGUERA i MENGUAL