Al segle XVII, s’emprava un sol
cognom, el del pare. Per tal d’evitar confusions, quan hi havia dues persones
que teniem el mateix nom i cognom, es feien servir dos procediments: si eren familia –per exemple, un pare i un
fill–, el primer li deien “major de dies” o “major” i al segon “menor de dies”
o “menor”. Així, Pere Monserrat major era el pare, mentre que Pere Monserrat
menor era el fill.
Quan dues persones es deien igual
però no eren família, per distingir-los s’explicava el seu origen a través d’un
gentilici. És el cas de Joan Font català (que havia vingut a Xaló des d’El
Vendrell) i Joan Font mallorquí (que va vindre des de Santa Margalida) o de
Joan Serra mallorquí (que era margalidà) i Joan Serra eivissenc.
De vegades, el cognom d’una dona
podia prendre com a sufix una –a. És el cas d’Anna Pisana (en comptes d’Anna
Pisà) o afegir-la al cognom del marit (la viuda Rossellona, en comptes de la
viuda de Rosselló).
Quant als noms, cap repoblador
mallorquí es deia Josep o Vicent, dos noms que sí eren freqüents entre els
valencians i que els nouvinguts acabarien adoptant. Els noms més habituals per
als homes eren Joan, Jaume, Pere, Mateu, Antoni, Miquel, Martí, etc. No ho són
Doménec ni Francesc (que apareix com Francés).
Entre les dones, destaca
Margalida, Caterina, Anna o Maria i és molt normal la combinació de dos noms:
per exemple, Joan-Anna (en un nom compost no s’empra la forma Joana,
sinó la de Joan). Isabet és una variant d’Isabel que també es fa servir al segle
XVII. Així, la mare dels Ferrà, li deien Isabet Capdebou. Montserrat era al
segle XVII nom d’home, mentre que a la dona li deien Montserrada. Així Montserrat
Pastor era el pare de Caterina, la
muller de Joan Font a qui anomenaven “el català”, perquè havia vingut a Xaló
des del Vendrell.
Noms de dona que hui ja no es posen són Francina o Apolònia,
i noms d’home que hui ja han caigut en desús són Nadal (en castellà, Natalio) i
Genís (en castellà, Ginés). Antònia presenta les variants d’Antonina o Tonina.
Un nom sol anar associat amb un cognom pel fet que els néts solen prendre el
nom del iaio. Així ens trobem que hi ha molts Mestres que es diuen Martí o
Sebastià. O molts Jaumes que porten per cognom Albanell o Joans que es diuen
Noguera.
Al segle XVIII i la primera meitat,
continuem amb un sol cognom, el del pare, però tenim algunes novetats: es
generalitza un altre procediment per a distingir el cosins que tenem el mateix
nom, que consisteix a afegir darrere del cognom la preposició "de" més el nom del
pare (Pedro Berthomeu de Jayme, per
distingir-lo de Pedro Berthomeu de Pedro);
per a expresar amb més claredat la identitat d’una persona pot afegir-se la
professió del pare o el malnom precedit de la indicació latina vulgo
(popularment). Per exemple, Juan Gil del
Dotor o Joseph Mestre de Sebastián,
vulgo el Rico. De vegades, fins i tot podem trovar una referència a la
mare: Visente Fullana de Clara.
A mitjans del segle XIX, ja apareixen
els dos cognoms, el del pare primer i el de la mare segon, units per la
conjunció “y”. Això fa que no calga explicar més, tret de casos com aquells en
què es tracta de dos germans casats amb dues germanes. Per exemple, el cosí
Jaime Noguera Marqués de José per a distingir-lo de l’altre cosí Jaime Noguera
Marqués de Jaime.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada