Ausiàs March ja tenia una quarantena d’anys quan va començar a pensar en
el matrimoni. L’elecció de la núvia va recaure en la jove Isabel, la germana de
Joanot Martorell. El 1437 fou l’any de la signatura dels corresponents capítols
nupcials. Els Martorell s’hi comprometien a aportar com a dot la quantitat de
3.000 florins en un moment en què l’economia familiar no marxava massa bé. La
referida circumstància –que devia ser coneguda per March– sembla que es va
convertir en el principal obstacle en la immediata celebració de l’enllaç
matrimonial. En aquesta qüestió, cal tenir present que la personalitat d’Ausiàs
era la d’un home extremadament curós en els afers que afectaven el seu
patrimoni. Per això, no volia fer un pas en fals i, de manera sistemàtica, retardava
la fixació definitiva d’una data per a la cerimònia del casament. La dilació
representava, doncs, una estratègia que el futur espòs emprava amb l’única
intenció d’assegurar-se que efectivament rebria la suma pactada. Tot i això,
aquest no va deixar de freqüentar la casa dels Martorell, on anava per parlar, star e comunicar ab la dita na
Ysabel e menjar e axí mateix hi entraven e exien les companyes e servidors del
dit mossén Ausiàs.[1]
Com que el temps passava i Ausiàs es mostrava remís a contraure
matrimoni amb Isabel, Galceran –el germà de la núvia– va decidir intervenir en
l’assumpte. I, així, el 15 de gener de 1438 el fill gran dels Martorell va fer
arribar al cavaller March una carta de desafiament, on li requeria que complira
el seu compromís de casament sota l’amenaça de fer-li mal en la seua persona i
béns de qualsevol manera que li fóra possible. Així mateix, Galceran hi fixava
un termini de 10 dies per tal que en March accedira a executar allò que li
demanava. Unes tals amenaces de ben poc van servir davant l’obstinació
d’Ausiàs. Galceran hi actuava com a representant de la família en absència de
qui veritablement ho era, és a dir, Joanot.[2] Aquest
es trobava residint de manera temporal en terres angleses i, per això, no va
poder participar-hi personalment. En la seua desesperació, Galceran no va
dubtar a demanar la mediació del duc de Gandia, Joan de Navarra, perquè
convencera Ausiàs de la necessitat de casar-se amb Isabel.
Però, March no es refiava de les promeses dels Martorell i tant li feia
que Galceran li recordara que ma mare vos
ha donat los III mília florins de sa dot e mon germà, mossén Johanot, los vos
ha assegurats i, a continuació, li pregara compliu vostre matrimoni, que a mi plau tot ço que la senyora ma mare e
mossén Johanot han contractat ab vós.[3] Res
no el farà canviar de parer, tret de l’oferta d’incorporar al dot d’Isabel les
alqueries del Ràfol de Xaló, Cuta, Traella, Benibéder i el Rafalet de Famut.
Ausiàs va acceptar immediatament aquesta alternativa proposada per Joanot a la
seua tornada d’Anglaterra. Galceran, però, la va considerar excessiva. Ell era
partidari de fórmules intermèdies, com ara la d’empenyorar el Rafalet de Famut
a favor d’Isabel o, també, la de que amb les rendes d’aquest llogaret es
poguera reunir poc a poc la suma pactada per al dot. Tant l’una com l’altra,
Ausiàs les va trobar insuficients.[4]
Certament, poc importava el que
pensara o deixara de pensar Galceran. En aquest afer la darrera paraula
corresponia a Joanot com a hereu universal del patrimoni patern. Amb la pèrdua
de cinc alqueries a la Vall de Xaló, els Martorell van aconseguir que el
compromís matrimonial d’Ausiàs i Isabel acabara en una cerimònia eclesiàstica,
celebrada probablement a les darreries del mes de febrer de 1439. La reconciliació
entre les dues famílies fou la conseqüència més important i immediata de
l’enllaç canònic, però per desgràcia aquest desitjable efecte anava a
perllongar-se ben poc en el temps.
[1] Jesús Villalmanzo, Joanot Martorell. Bibliografía ilustrada y
diplomatario, Ajuntament de València, 2005, pàgina 140.
[2] Tot i que Joanot no era el
primogènit, actuava com a cap de la família des de la mort del seu pare,
ocorreguda a les darreries de l’any 1435. Sobre aquest qüestió, convé recordar
que Francesc Martorell havia dictat en vida dos testaments: en el primer, que
fou atorgat el 1423, nomenava Galceran hereu universal dels seus béns; però,
l’any 1434 va revocar l’anterior i en el nou Galceran era substituït per Joanot
en la seua condició de successor. La causa d’aquest canvi en la voluntat
paterna podria deure’s al fet que Francesc lo
volia mal, e en açò dava obra que lo dit mossén Galceran li era molt ingrat e
inobedient, segons que s’explica en un document estudiat per Jesús
Villalmanzo i al qual fa referència en la pàgina 112 de la seua obra Joanot Martorell. Bibliografia ilustrada y
diplomatario. Cal
afegir-hi que una particularitat d’aquesta successió era la circumstància que
l’alqueria de Llíber no hi estava compresa, ja que Francesc Martorell l’havia
cedida en donació a Galceran l’any 1432. Aquest va ser senyor de Llíber fins al
primer dia del mes de setembre de 1444, en què el lloc fou adjudicat a Gonçal
d´Íxer, Comanador de Muntalbà i la seua esposa, Agnés de Portugal, en
compliment d’una ordre dictada per la
reina Maria, l’esposa d’Alfons el Magnànim, en què s’ordenava la pública
subhasta de l’esmentat territori i totes les seues rendes. Amb la venda
judicial de Llíber, els Íxer es van convertir en els més aferrissats enemics
dels Martorell. Galceran va pledejar fins a la fi dels seus dies per tal de
recuperar la seua preuada possessió de Llíber, però la voluble fortuna li va
ser contrària i adversa.
[3] Ferran Garcia-Oliver, opere citato, pàgina 157.
[4] Ibídem, pàgines 158 a 159.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada