divendres, 6 de desembre de 2013

LA VINCULACIÓ D'AUSIÀS MARCH AMB XALÓ (III)


Ausiàs March ja tenia una quarantena d’anys quan va començar a pensar en el matrimoni. L’elecció de la núvia va recaure en la jove Isabel, la germana de Joanot Martorell. El 1437 fou l’any de la signatura dels corresponents capítols nupcials. Els Martorell s’hi comprometien a aportar com a dot la quantitat de 3.000 florins en un moment en què l’economia familiar no marxava massa bé. La referida circumstància –que devia ser coneguda per March– sembla que es va convertir en el principal obstacle en la immediata celebració de l’enllaç matrimonial. En aquesta qüestió, cal tenir present que la personalitat d’Ausiàs era la d’un home extremadament curós en els afers que afectaven el seu patrimoni. Per això, no volia fer un pas en fals i, de manera sistemàtica, retardava la fixació definitiva d’una data per a la cerimònia del casament. La dilació representava, doncs, una estratègia que el futur espòs emprava amb l’única intenció d’assegurar-se que efectivament rebria la suma pactada. Tot i això, aquest no va deixar de freqüentar la casa dels Martorell, on anava per parlar, star e comunicar ab la dita na Ysabel e menjar e axí mateix hi entraven e exien les companyes e servidors del dit mossén Ausiàs.[1]   

Com que el temps passava i Ausiàs es mostrava remís a contraure matrimoni amb Isabel, Galceran –el germà de la núvia– va decidir intervenir en l’assumpte. I, així, el 15 de gener de 1438 el fill gran dels Martorell va fer arribar al cavaller March una carta de desafiament, on li requeria que complira el seu compromís de casament sota l’amenaça de fer-li mal en la seua persona i béns de qualsevol manera que li fóra possible. Així mateix, Galceran hi fixava un termini de 10 dies per tal que en March accedira a executar allò que li demanava. Unes tals amenaces de ben poc van servir davant l’obstinació d’Ausiàs. Galceran hi actuava com a representant de la família en absència de qui veritablement ho era, és a dir, Joanot.[2] Aquest es trobava residint de manera temporal en terres angleses i, per això, no va poder participar-hi personalment. En la seua desesperació, Galceran no va dubtar a demanar la mediació del duc de Gandia, Joan de Navarra, perquè convencera Ausiàs de la necessitat de casar-se amb Isabel.

Però, March no es refiava de les promeses dels Martorell i tant li feia que Galceran li recordara que ma mare vos ha donat los III mília florins de sa dot e mon germà, mossén Johanot, los vos ha assegurats i, a continuació, li pregara compliu vostre matrimoni, que a mi plau tot ço que la senyora ma mare e mossén Johanot han contractat ab vós.[3] Res no el farà canviar de parer, tret de l’oferta d’incorporar al dot d’Isabel les alqueries del Ràfol de Xaló, Cuta, Traella, Benibéder i el Rafalet de Famut. Ausiàs va acceptar immediatament aquesta alternativa proposada per Joanot a la seua tornada d’Anglaterra. Galceran, però, la va considerar excessiva. Ell era partidari de fórmules intermèdies, com ara la d’empenyorar el Rafalet de Famut a favor d’Isabel o, també, la de que amb les rendes d’aquest llogaret es poguera reunir poc a poc la suma pactada per al dot. Tant l’una com l’altra, Ausiàs les va trobar insuficients.[4]

Certament, poc importava el que pensara o deixara de pensar Galceran. En aquest afer la darrera paraula corresponia a Joanot com a hereu universal del patrimoni patern. Amb la pèrdua de cinc alqueries a la Vall de Xaló, els Martorell van aconseguir que el compromís matrimonial d’Ausiàs i Isabel acabara en una cerimònia eclesiàstica, celebrada probablement a les darreries del mes de febrer de 1439. La reconciliació entre les dues famílies fou la conseqüència més important i immediata de l’enllaç canònic, però per desgràcia aquest desitjable efecte anava a perllongar-se ben poc en el temps.            

    





[1] Jesús Villalmanzo, Joanot Martorell. Bibliografía ilustrada y diplomatario, Ajuntament de València, 2005, pàgina 140. 
[2] Tot i que Joanot no era el primogènit, actuava com a cap de la família des de la mort del seu pare, ocorreguda a les darreries de l’any 1435. Sobre aquest qüestió, convé recordar que Francesc Martorell havia dictat en vida dos testaments: en el primer, que fou atorgat el 1423, nomenava Galceran hereu universal dels seus béns; però, l’any 1434 va revocar l’anterior i en el nou Galceran era substituït per Joanot en la seua condició de successor. La causa d’aquest canvi en la voluntat paterna podria deure’s al fet que Francesc lo volia mal, e en açò dava obra que lo dit mossén Galceran li era molt ingrat e inobedient, segons que s’explica en un document estudiat per Jesús Villalmanzo i al qual fa referència en la pàgina 112 de la seua obra Joanot Martorell. Bibliografia ilustrada y diplomatario. Cal afegir-hi que una particularitat d’aquesta successió era la circumstància que l’alqueria de Llíber no hi estava compresa, ja que Francesc Martorell l’havia cedida en donació a Galceran l’any 1432. Aquest va ser senyor de Llíber fins al primer dia del mes de setembre de 1444, en què el lloc fou adjudicat a Gonçal d´Íxer, Comanador de Muntalbà i la seua esposa, Agnés de Portugal, en compliment d’una ordre  dictada per la reina Maria, l’esposa d’Alfons el Magnànim, en què s’ordenava la pública subhasta de l’esmentat territori i totes les seues rendes. Amb la venda judicial de Llíber, els Íxer es van convertir en els més aferrissats enemics dels Martorell. Galceran va pledejar fins a la fi dels seus dies per tal de recuperar la seua preuada possessió de Llíber, però la voluble fortuna li va ser contrària i adversa.   
[3] Ferran Garcia-Oliver, opere citato, pàgina 157.
[4] Ibídem, pàgines 158 a 159.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada