Pou de les Figueretes
Pou de l'Assegador
Pou de la Basseta
Pou de les Forques
En aquest article ens centrarem en el conjunt de pous de propietat
comunal destinats a garantir l’abastiment d’aigua a la població, i que els trobem
estratègicament disseminats arreu de tot el casc urbà del municipi. Aquest
conjunt patrimonial de tipus arquitectònico-històric es trobaria composat pel Pou
de les Figueretes, el de l’Assegador, el de la Basseta i el de les Forques. Pel
que fa a la seua funcionalitat, aquestes quatre estructures hidràuliques formen
una entitat patrimonial que presenta unes característiques molt similars.
La major part de les dades què disposem sobre els pous provenen de fonts
escrites. Així, les primeres al·lusions documentals que en fan esment són les
referides al Pou de les Figueretes. Aquestes daten del 1635 i apareixen
recollides en el capbreu que es va confegir aquell any. Segons les
investigacions realitzades per Josep Mas i Jaume Noguera en la seua obra La terra i la gent del Xaló repoblat
(2007), ha quedat plenament confirmada l’equivalència entre aquests tres
topònims: carrer de la Morera, carrer dels Pous i carrer o camí del Pou de les
Figueretes[1]. Una tal
dada és la primera referència documental de què tenim notícia a hores d’ara
sobre aquest darrer pou i, per extensió, dels altres tres. Malgrat que no s’hi recull cap al·lusió a la
gènesi de la xarxa de pous de font, sí que convé considerar-la una prova
bastant ferma de l’existència d’aquests elements ja a la primera meitat del
segle XVII.
Una segona al·lusió sobre el Pou
de les Figueretes, la trobem a les darreries del segle XVII -més concretament,
l’any 1676- en un protocol notarial[2] que
pertany a l’arxiu privat del cronista oficial de Xaló, Joan Giner i Montserrat.
El document fa referència a un contracte de lloguer entre Jaume Albanell, veí
d’Alcalalí, que arrenda a Jaume Cervera, habitant de Xaló, unes terres de la
propietat d’aquest, on hi ha una parcel·la que fita amb l’element hidràulic en
qüestió:
Item,
altre tros de terra partida del Pou de les Figueretes, que afronta ab terra de
Francesc Mestre a dos parts i ab terra de Juan i Jaume Puig, ab terra de terra
de Juan Berenguer senda real en mig y ab lo dit pou (...)
Pel que fa al segle XVIII,
també ha aparegut una altra referència escrita a aquest pou en les diligències
d’un procés criminal[3]
conservades actualment en l’Arxiu Municipal de Xaló, però serà al llarg del
segle XIX quan es documentaran el major nombre de mencions. Així, en l’acta corresponent
a la sessió del dia 21 de febrer de 1847 es va fer constar l’acord a què havien
arribat els membres del Plenari de l’Ajuntament de Xaló, i que consistia en la
realització d’una millora en el Pou de les Figueretes:
Darle
más amplio al pozo de las higueras como único que cuenta con tan extenso
vecindario para atender este articulo de primera necesidad, en razón a que el
lugar que ocupa es muy estrecho y lo hace mas reducido el tránsito de
caballerías por su inmediación en términos que es muy frecuente el arrojar
paja, leña y aun estiércol en el referido pozo de la carga que se transportan
por dicha senda y lo mas atendible para que se haga dicha mejora es el
inminente peligro en el que se encuentran las mujeres cuando sacan el agua (…).
En l’acta, per tant, es considera que el Pou de les Figueretes és l’únic
del poble que té la suficient capacitat per a abastir d’aigua tot el veïnat.
Aquesta reforma substancial del pou, segurament, fou la que li va donar la
fàbrica arquitectònica que ha perdurat fins a l’actualitat.
Una altra al·lusió a dit element,
també de l’any 1847, és la que hi ha en el Plànol Geomètric de 1847 del nucli
urbà de Xaló, on observem com el carrer adjacent havia pres el nom del pou. El
fet ens il·lustra, doncs, sobre la rellevància que aquests elements tenien en
la vida quotidiana dels xaloners. Per últim, serà uns anys després, ja el 1859,
quan apareix documentada una altra menció d’aquesta estructura hidràulica; es
tracta de l’acord municipal en què es va adoptar la mesura de canviar la
denominació del carrer Pou de les Figueretes per l’actual de Salamanca per un
motiu que l’alcalde d’aleshores, Josep Mas i Grimalt, explicava de la següent
manera:
Atendida la
importancia del ferrocarril de Madrid a Alicante se acaba de concluir y que el
beneficio que reportará a la provincia es incalculable y debido al gran genio
de la época del excmo. señor don José Salamanca se estaba en el caso de
demostrar su reconocimiento. Enterada la corporación, agradecida, ha
determinado perpetuar su nombre, llamando la calle del Pozo de la Higueras desde
hoy en adelante de Salamanca.
Per mitjà del document
anterior, podem comprovar clarament com aquest element està plenament integrat
dins del casc urbà. Pel que fa als altres pous que conformen aquest conjunt
patrimonial catalogat, disposem d’una diversitat d’al·lusions documentades.
Quant al pou anomenat de l’Assegador, hi ha una acta del Plenari del 4 de
juliol de 1847, on l’alcade Miquel Durà i Garcés plantejava la necessitat d’excavar
un nou pou per tal d’assegurar l’abastiment d’aigua a la població, però
finalment es va optar per fer més gran el que ja existia:
(...) que el único medio que encuentran para conciliarlo
todo es el de que se haga un pozo en el presente año en el mismo lugar (en) que
se halla el denominado del Asegador (…).
A més, en el mateix document, hi
ha una clara al·lusió al Pou de les Figueretes, quan s’hi especifica com cal
que siga la fàbrica de l’element:
(…) dándole más local o
haciéndole más (h)oyo tanto de latitud como de profundidad; que la primera puede
hacerse de un palmo más de volada o de circunferencia por toda ella, después de
paredado, del que tiene el pozo denominado de las higueras, y de profundidad
hasta ochenta palmos, sin perjuicio de hacerle las excavaciones que se crean
convenientes para darle más cabida de agua después de paredado del que tiene
el pozo denominado de las higueras, (...)
Aquesta cita és, doncs, un clar
exemple de la coexistència d’aquests elements en el mateix període cronològic.
De la mateixa centúria daten
les primeres al·lusions al Pou de les Forques. Aquestes apareixen recollides en
l’acta de la sessió del Plenari de l’Ajuntament de Xaló de l’1 de febrer de
1843. Allí es planteja la necessitat d’excavar un nou pou al camí de Passula amb
l’objectiu de garantir l’abastiment d’aigua:
(…) Por el Señor
Presidente[4]
se dijo: Que su antecesor dispuso a invitaciones del Común la escabación de un
pozo para consumo de agua en el Camino de Pasula, contiguo a la tierra de
Sebastián Giner y de Miguel Mengual, e inmediato también a la Alfarería de
Vicente Aranda, dejándole sin poderle paredar por las lluvias del invierno y
otras ocupaciones del vecindario en la recolección de sus frutos: Que, a más de
lo espuesto que estaba dicho pozo para una desgracia por su situación transitable,
era de primera necesidad su construcción, para lo cual era presiso haser
algunos gastos, tanto para sacar el agua diariamente para poderle paredar, hasí
como en bigas que sirviesen de cubertera, dejando el güeco correspondiente para
pohuar. Y, por último, que los consabidos gastos no pueden exseder de ciento
cincuenta reales a un cálculo aproximado, según
le acabavan de manifestar los inteligentes en la materia: Oído todo por la
Corporación, unánimes Digeron: Que, siendo de utilidad pública la que se acaba
de proponer por el Señor Presidente, se verifique desde luego siempre y cuando
no exeda de la cantidad que propone dicho Señor Presidente, punto que se
(h)alla para ello facultada la Corporación por la Ley de Febrero de mil
ochocientos veinte y tres.
Per tant, aquesta cita fa
al·lusió a l’acta fundacional de l’element hidràulic, i això explicaria la
diferència de fàbrica del pou en qüestió respecte dels altres tres que
conformen el conjunt patrimonial.
Autor: Rubèn Vidal i Bertomeu
[1] Aquesta via
comprenia al segle XVII el tram mitjà de l’actual carrer de Sant Judes Tadeu i
tot el de Sant Joaquim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada