Carlos López Rodríguez engloba els March i els Martorell dins un grup de llinatges que se ennoblecieron a fines del siglo XIV y principios del XV gracias a su dinamismo y mediante los continuados servicios como burócratas y juristas, prestados a la monarquía o a los grandes señores de sangre real. Segons que explica aquest mateix autor, els càrrecs que exercien els van permetre ampliar els seus modestos patrimonis amb l’adquisició de petits senyorius.[1] A continuació, ens referirem en dos subapartats diferents a la història de cadascuna d’aquestes dues famílies, i això ens permetrà ratificar l’exactitud de l’afirmació feta per l’historiador esmentat anteriorment.
En el cas dels March, Pere –el pare d’Ausiàs– havia entrat al servei d’Alfons el Vell[2], duc de Gandia, qui li va atorgar un càrrec de la seua estricta confiança –el de procurador general–, que llavors estava retribuït regularment amb 1.000 sous anuals i la percepció discontínua de remuneracions extraordinàries. Però, a més a més, no hem d’oblidar que estem parlant d’una tasca que conferia a qui l’exercia un inqüestionable prestigi social. Per això, no és gens exagerada la conclusió a què arriba Ferran Garcia-Oliver quan assegura que el pare d’Ausiàs va efectuar el seu particular ascens a l’ombra protectora del seu senyor, a qui va servir durant un dilatat període de temps.[3] Pere March va morir el 7 de juny de 1413. Ausiàs va servir en la cort ducal de Gandia entre 1415 i 1418. El 1420 va participar en la campanya que Alfons el Magnànim havia organitzat contra els revoltats de Sardenya. Curiosament, la pacificació d’aquest territori no es va produir per la via de les armes, sinó per mitjà d’un acord financer entre el rei i Guillem III, vescomte de Narbona. Aquest noble era alhora jutge d’Arborea, un dels quatre estats independents que s’havien format a Sardenya arran de la dissolució de l’Imperi bizantí a Occident. El nostre monarca es va comprometre a abonar al vescomte la suma de 100.000 florins aragonesos si renunciava a tots els drets que li corresponien sobre l’esmentat territori. L’oferta va ser acceptada immediatament. Per la mateixa època, Ausiàs va prendre part en els setges que el rei Alfons havia projectat contra Calvi[4] i Bonifacio[5], dues poblacions de l’illa de Còrsega.[6] L’any 1424, en March va participar també en l’expedició[7] de represàlia que tenia com a doble objectiu l’illa de Gerba i l’arxipèlag dels Quèrquens[8], dues posicions estratègiques que els pirates utilitzaven com a bases per atacar la costa siciliana. La primera –pel fet d’estar ben defensada– els va resultar impossible de conquerir; la presa del segon, en canvi, fou un èxit complet que els va proporcionar un quantiós botí. Entre 1425 i 1430, Ausiàs va ocupar el càrrec de falconer major del sobirà i, com a part essencial de la seua tasca, s’encarregava de la direcció i administració dels serveis de falconeria que hi havia a prop de l’Albufera de València. La mort de la seua mare, Elionor Ripoll, l’any 1429 el va obligar com a fill únic a assumir la tutoria de la seua germana Peirona, que era sordmuda. Aquesta fou, a grans trets, la biografia del nostre poeta abans del nuviatge i posterior casament amb Isabel Martorell, que examinarem més endavant.
Pel que fa al patrimoni dels March, el pare d’Ausiàs era titular del senyoriu de Beniarjó, que comprenia també dins el seu territori les alqueries de Pardines i Vernissa. L’adquisició d’aquests dominis es va fer el 20 d’agost de 1376 per mitjà d’una compra, i com a preu d’aquesta Pere March va pagar la quantitat de 90.000 sous. Posteriorment, Ausiàs March va augmentar l’herència familiar amb la incorporació de les cinc possessions que Isabel Martorell li va transmetre per via hereditària i les que després rebria de Joana Escorna, la seua segona esposa, que –com en el cas de la primera– va morir abans que ell i sense descendència. El decés de Joana és probable que es produïra a finals de l’any 1454. En el seu testament, que havia atorgat davant el notari Joan Sanç, Joana nomenava Ausiàs hereu universal de tot el seu patrimoni.
[1] Carlos López Rodríguez, Nobleza y poder político en el Reino de Valencia,
Universitat de València, 2005, pàgina 74.
[2] Aquest noble era fill de l’infant Pere
i, per tant, nét de Jaume II.
[3] Ferran Garcia-Oliver, En la vida d’Ausiàs March, Edicions 62,
1998, pàgina 23.
[4] El port de Calvi està situat al
litoral nord-oest de l’illa de Còrsega.
[5] La localitat de Bonifacio (o
Bonifazio) es troba ubicada al sud de Còrsega en un rocam a la vora de la mar,
des d’on resulta fàcil controlar el trànsit d’embarcacions cap a la veïna illa
de Sardenya.
[6] El resultat de la campanya corsa no
fou del tot satisfactori: Calvi va acabar sent conquerida, però el setge de Bonifacio
va resultar infructuós per l’auxili que els genovesos van prestar als habitants
de la ciutat.
[7] El comandament d’aquest operatiu
anava a càrrec de Frederic de Luna –fill natural de Martí el Jove i la seua
amant Tarsia Rizzari de Catània– i l’infant Pere –que era el germà del rei
Alfons.
[8] Tant l’illa de Gerba com l’arxipèlag dels Quèrquens
formen part del litoral sud-est de Tunísia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada