dissabte, 7 de desembre del 2013

LA PERVIVÈNCIA D’UNA AUTORITAT MUDÈJAR DESPRÉS DE LA CONQUESTA CRISTIANA: EL CAS DEL BANU HUDHAYL


El 1269 Masserof, Benibrai i Murta pertanyien a Abu Jafar, nomenat pels cristians Abiafer, que era nebot del senyor mudèjar Al-Azraq. Abu Jafar va continuar portant el mateix títol que abans ostentava el seu oncle, és a dir, el de visir (alwazir). Robert I. Burns en el Volum II de la seua obra L’Islam sota els croats (1990) dóna les següents dades sobre la referida nissaga, la dels Banu Hudhayl:

       El seu pare Ibn Hudhayl[1] va tenir tres fills: Abu Sad, que ja era mort el 1264, Basim i Muhammad Al-Azraq. No es torna a saber res del fill de Muhammad dit Abd Allah, potser caigut en la interminable guerra. El fill d’Abu Sad era Abu Jafar, que acabà essent l’únic hereu d’Al-Azraq a València. Un altre nebot i home de confiança mencionat per Al-Azraq era Abu ‘l-Hasan b. Hudhayl.[2] 

A més, el mateix Burns en l’estudi precitat fa menció d’un document de la Cancelleria referit a diverses alqueries, de les quals tres d’elles es corresponen amb les actuals partides de Masserof –que comprenia també  Bèrnia–, Benibrai i Murta. Aquest manuscrit data del dia 22 d’abril de l’any 1269, i acredita que el rei Jaume I va atorgar una important concessió per la qual es permetia que sarraceni habitantes in dictis locis sit franchi et liberi[3]. Segons el prevere Joaquín Mestre Palacio[4], Abiafer es va comprometre a pagar al monarca 600 sous reials cada any i a no consumir una altra sal que no fóra la de Xàtiva. Aquesta curiosa obligació vinculava a tots els mudèjars que residien a la demarcació que controlava l’esmentat visir.




[1] Es refereix al progenitor d’Al-Azraq.
[2] Robert I. Burns, L’Islam sota els croats, Volum II, Edicions 3 i 4, 1990,  pàgina 81.
[3] Ídem. Traducció: “Els sarraïns que habiten en els dits llocs resten francs i lliures.”
[4] Joaquín Mestre Palacio, opere citato, pàgina 213.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada