Com a successor mortis causa de la seua esposa, el poeta de Beniarjó es va presentar el 25 de setembre de
(…) e lo dit mossén March dix que li
prestassen e fessen lo dit sagrament e feeltat, que depux ell era prest de fer
tot ço que ell fer degués e fos tengut fer per justícia.[3]
Les anteriors paraules d’Ausiàs van tenir l’efecte d’inspirar la
confiança que els mudèjars necessitaven i, per això, li van atorgar el seu
jurament de fidelitat com a bons vassalls. Tot seguit, el nou titular del
senyoriu es va manifestar disposat a complir les dues condicions que aquells li
requerien.
Una vegada efectuat aquest cerimonial, en va començar un altre que
breument descriurem. En March es va adreçar cap a la casa senyorial i va obrir
i tancar la porta d’accés. Després, es
va traslladar als afores del lloc i del bancal que tenia més a prop va prendre
amb les seues mans un grapat de terra i el va llançar al vent. Així mateix, va
arrancar algunes branques d’uns arbres que allí hi havia. Però, per quin motiu
va fer totes aquestes accions que hui ens semblen tan estranyes? Doncs, les va
realitzar perquè aleshores posseïen un significat que podríem qualificar
d’essencial, ja que indicaven que s’havia efectuat de manera legítima la presa
de possessió del senyoriu en qüestió.
El primer dia dels mes d’octubre, Ausiàs va fer l’inventari dels béns
mobles[4] de la
seua difunta esposa. El notari valencià Pere Rubiols va intervenir-hi com a
fedatari públic, acompanyat dels testimonis Pere d’Òdena –cavaller– i Miquel
Çaburgada –doctor en lleis–, tots dos residents a la capital del regne. Per
mitjà de la celebració d’aquest acte, actualment sabem que Isabel Martorell era
posseïdora dels objectes següents:
Primerament, un quot[5] negre de drap de llana
de la terra, forrad de corderines[6]. Ítem, una cota[7] de dona de drap groch
de llana de la terra. Ítem, una guonella de drap verd de la terra ab cortopassa[8] de dossos[9]. Ítem, una altra
gonella[10] vermella ab
cortopassa de vedrines blanques. Ítem, hun passatems[11] de dona de drap
burell de la terra, forrat de tela. Ítem, una manteta de drap burell de la
terra, forrada de corderines negres. Ítem, quatre camises de dona de drap
burell de la terra, forrades de corderines blanques. Ítem, quatre clogetes[12] de drap de lli e de
drap de seda e de fil e seda. Ítem, un cortinatge blanch ab ses tovaloles.
Ítem, dos parelles de tovales de lli scacades[13]. Ítem, hun drap de
raç[14] de diverses obres ab
armes de Abelló, usat. Ítem, dos quabces[15], dins les quals havia
e foren atrobats diversos vels de seda usats. Ítem, hun brial[16] de dona de cotonina[17] vermella.
En l’etapa en què March fou senyor dels llocs tantes vegades esmentades
en aquest estudi, als Martorell se’ls van anar acumulant més i més deutes i,
lògicament, els creditors no estaven disposats a condonar-los. Jesús
Villalmanzo opina que entre els anys 1441 i 1443 es va produir un augment
significatiu de les ordres de subhasta sobre les possessions que la família de
Joanot tenia a la Vall de Xaló.[18]
Aquesta circumstància va compel·lir Ausiàs a posar en coneixement del
governador de València que ell era senyor d’una part de la vall i que, per
tant, les alqueries que havia rebut en herència de la seua esposa no devien ser
objecte de venda judicial. Sembla una petició justa i raonable, perquè al cap i
a la fi les obligacions pendents de pagament no les havia contretes Ausiàs sinó
aquells que havien estat els seus parents polítics.
Segons la informació aportada per Miguel Monserrat Cervera, l’1 de
setembre de l’any 1443, Ausiàs va nomenar procurador Bertomeu Ivars, un veí de
la vila de Benissa.[19] El
precitat investigador ens fa saber que la comesa d’aquest benisser havia de
consistir a ocupar-se de regir els llocs de la vall de Xaló que pertanyien al
poeta.[20] Tot
i això, Jesús Villalmanzo, creu que Ausiàs –com a bon administrador dels seus
senyorius– s’acostaria amb certa freqüència als seus dominis de Xaló, on sabem
que es trobava el mes de febrer de 1443. Aquesta valuosa informació, la
coneixem a través d’una carta de convocatòria a Corts que li va ser lliurada
personalment a la nostra vall.
El 1444, en March va vendre el Ràfol de Xaló i les altres alqueries a
Agnés de Portugal[21],
l’esposa de Gonçal d’Íxer, comanador de Muntalbà, per la quantitat de 20.000
sous. Jesús Villalmanzo assenyala com a causa d’aquesta venda les següents
raons: d’una banda, el caràcter levantisco
dels mudèjars de la Vall de Xaló i, de l’altra, els continus problemes amb la
família Martorell –especialment, amb Joanot i el seu germà Galceran– que,
segons el referit investigador, no deixaven d’importunar-lo i reclamar-li els
drets que havien tingut sobre aquest territori.[22]
De l’alt grau d’animadversió a què havia arribat Ausiàs March amb la
família Martorell ens dóna fe una curiosa crida feta per aquell, en què
prohibeix que cap dels seus vassalls del Ràfol de Xaló i les altres alqueries del
seu senyoriu gossen ni presomesquen
acollir ni de nit ni de dia, palesa ni amagadament lo dit honorable mossén
Johanot, ni acompanyar aquell ni fer-li secors ni ajuda de persona ni de béns,
ni fer res que aquell deman.[23] El
pregó –que hem de qualificar de duríssim– es va fer públic el 8 d’octubre de
1440 al Ràfol per un tal Miquel, que aleshores era saig[24] de
dit lloc. Els vassalls d’Ausiàs estaven obligats al compliment d’aquest mandat
en virtut de la fidelitat que li havien promés en presència del notari Pere
Belsa. Si no ho feien, s’arriscaven a ser castigats amb determinades penes, com
ara la despossessió dels seus béns.
Per tant, amb aquesta crida –que també va ser llegida a Benibrai[25]–
Ausiàs pretenia impedir qualsevol tipus de col·laboració dels seus vassalls amb
el seu excunyat. La informació de què disposem ens fa pensar que les relacions
entre Joanot i els musulmans de la vall no eren dolentes, ans tot el contrari.
El text en qüestió així ens ho confirma:
Que com ell haja per enemich al honorable mossén Johanot
Martorell e haja sentit que alguns moros dels dits lochs, vassalls del dit
mossén March, algunes vegades hajen acompanyat lo dit mossén per los dits lochs
e de fora aquells, e fet alguns manaments de aquell dit mossén Johanot, e·ncara
haurien obeyt aquells en alguns manaments (…)[26]
L’anterior situació no ens pot sorprendre, perquè al cap i a la fi els
Martorell des de feia tres generacions havien estat governant l’aljama del Ràfol
de Xaló i tractant de manera regular amb els mudèjars que la integraven. És de
suposar que entre els uns i els altres s’hauria bastit un fonament de respecte
–o si preferiu– de cordial entesa, contra el qual anava Ausiàs en haver donat a conéixer la seua hostilitat envers
Joanot, el descendent dels qui havien exercit de senyors d’aquestes terres durant
tantes dècades.
[1] L’alamí presidia les reunions de
l’aljama o comunitat musulmana, jutjava i sentenciava els plets de menor
importància i, també, s’encarregava de contrastar i afinar els pesos i mesures.
[2] Cada aljama mantenia certa
independència respecte de les veïnes, ja que posseïa uns béns, costums, festes,
mesquita i cultes propis.
[3]
Amadeu Pagès, Ausiàs March i els seus
predecessors, Edicions Alfons el Magnànim, 1990, pàgina 82.
[4] Aquests béns eren quasi exclusivament
peces de roba i materials tèxtils.
[5] Actualment, s’escriuria cot. Era una peça d’abric amb mànegues,
semblant a una casaca, que formava part tant de la indumentària masculina com
femenina.
[6] Corderina: Pell d’anyell o d’ovella
(DCVB).
[7] Cota: Vestit que portaven els homes
i les dones, i que arribava des del coll fins a prop dels peus (DCVB).
[8] En bona grafia, cortapisa. Segons el DCVB, aquesta paraula s’emprava antigament per
a referir-se a una franja o sanefa de tela, de pells fines o pedres precioses,
que es posava postissa al voltant de la part inferior de faldes, gonelles,
mantells i altres peces de vestit.
[9] Dossos: Trossos de pell de l’esquena
de conills, erminis, vairs, etc., que s’usaven principalment per a folradures
de vestits (DCVB).
[10] Gonella: Peça de vestit que duien
homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga (DCVB).
[11] Passatemps: Caputxa que duien les
senyores al segle XV (DCVB).
[12] El vocable clogetes és possible que siga el diminutiu de
la forma plural clotxes. Isidra Maranges
i Prat considera que la clotxa era una peça de roba ampla i en forma de
campana, tal com indica el seu nom procedent del francés cloche. N’hi havia de molt llargues o curtes, i també podien portar un caperó. Aquestes dades,
les hem extretes de la pàgina 23 del llibre de la citada autora, titulat Indumentària civil catalana. Segles XIII-XV,
publicat per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1991.
[13] Escadat-ada: Dibuixat o gravat
formant un conjunt d’escacs o quadres d’igual grandària, però de diferent color
alternadament (DCVB).
[14] Drap de ras o ras: Tela de seda
lluenta. Etimològicament, el mot ras prové
d’una ciutat del nord de França dita Arras.
[15] Dues capces.
[16] Brial: Vestit de seda o tela rica
que portaven les dones de l’Edat Mitjana i que, lligat a la cintura, arribava
fins als peus (DCVB).
[17] Cotonina: Tela grossera de cotó,
teixida generalment a l’encordillada (DCVB).
[18] Jesús Villalmanzo, Joanot Martorell. Bibliografía ilustrada y
diplomatario, Ajuntament de València, 2005, pàgina 157 .
[19] El document que recull aquesta
designació, apareix transcrit parcialment en la pàgina 335 de Documenta
Ausiàs March i té el següent contingut: Auzianus
March, miles, dominus loci Beniarjo et ceterum locorum vallis de Exalo, de
certa scientia et consulte, facio, constituo et ordino procuratorem meum certum
et specialem et ad infrascripta generalem, vos, Bartholomeum Ivarç, vicinum
loci de Beniça, presentem, etc. ad regendum et gobernandum sarracenos meos dicte vallis de Exalo, jura et reddita
recipiendum, etc. dictos sarracenos tam civilitem quam criminaliter judicandum,
etc. Constituo pro vos salario dicti regiminis viginti libris pro quolibet
anno, etc. (…)
[20] Miguel Monserrat Cervera, opere citato, pàgina 294.
[21] Segons Jaume J. Chiner aquesta dama
estava emparentada amb la família reial portuguesa. Així ho acredita un
document de l’any 1451 –redactat quan ja era viuda de Gonçal d’Íxer-, on
s’afirma d’ella el següent: ex regia
prosapia domus regales portugalie origem. En una altra font documental citada
pel mateix autor, s’hi esmenta la seua condició de filla del noble don Ferrando
de Portugal (El viure novel·lesc.
Biografia de Joanot Martorell, pàgina 122).
[22] Jesús Villalmanzo, Documenta Ausiàs March, Institució
Alfons el Magnànim, 1999, pàgina 114.
[23] Ferran Garcia-Oliver, opere citato, pàgina 161.
[24] Antigament, el saig era el funcionari
de justícia civil encarregat de fer les citacions, executar els embargaments,
agafar els delinqüents i executar les penes a què l’autoritat condemnava els
reus (DCVB).
[25] Les alqueries de Benibrai i Murta
formaven aleshores una aljama distinta de la del Ràfol de Xaló, i pertanyien a
Joanot Martorell per donació de la seua àvia paterna, madona Beatriu, l’esposa
de Guillem Martorell. Aquestes possessions, el novel·lista les va vendre –o,
més ben dit, s’hi va veure obligat– a Agnés de Portugal el 22 de setembre de
1444. Com a contraprestació, la dama que les va adquirir s’havia d’encarregar
d’abonar els següents deutes de Joanot: 18.000 sous que encara li devia a Joan
Miqueli, natural de Luca, que actuava com a representant dels mercaders
milanesos Filippo i Venturini de Baromeis; 6.000 sous a Bertomeu Martí, ciutadà
de València i, finalment, 110 sous anuals d’un censal que el seu avi Guillem
havia deixat al clergat de la vila de Gandia per a la celebració de misses
d’aniversari.
[26] Ferran Garcia-Oliver, opere
citato, pàgina 161.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada