L’estudi
arqueològic realitzat en un solar[1]
situat a la confluència del carrer de les Parres amb l’avinguda de les Hortes
de Xaló ha permès la localització del sector septentrional d’una necròpolis[2]
musulmana, que es trobaria ubicada als afores[3]
del Ràfol de Xaló. Aquest poblat comprendria aproximadament els actuals carrers
de l’Hospital, Sant Cristòfol, Santa Anna, Major, Alacant i la Plaça. És la
part més antiga de Xaló, i es caracteritza per l’existència de vials estrets,
curts i tortuosos que ens fan rememorar l’època mudèjar.
El referit
cementiri o maqbara es trobava
perfectament organitzat amb les fosses distribuïdes de manera paral·lela a
l’eix de l’actual carrer Sant Rafael, i estaven separades entre elles per uns
intervals regulars d’uns 1,50 metres . A més, cal
assenyalar que formaven una mena d’illes de tombes amb els seus respectius
passadissos per tal de facilitar-hi l’accés. Però, les dades obtingudes en la
nostra investigació ens indiquen que aquest cementeri comprenia unes dimensions
majors, ja que s’estenia tant cap al solar localitzat al límit occidental com
pel sector meridional, concretament davall les cases del carrer Sant Rafael.
Les sepultures
es troben totes excavades en l’estrat geològic verge de marga terciària
–popularment coneguda com a tap–, perquè així ho exigia el ritus d’enterrament
musulmà. L’excavació arqueològica ha exhumat un conjunt de vint sepultures
completes que s’adapten a dues tipologies d’enterraments: per una banda, les
dels individus adults i, per l’altra, les que corresponien a infants. En el
primer cas, la coberta està realitzada per un doble parament de teules àrabs
perfectament encaixades en dos nivells (inferior-superior) i travades amb terra
que tenen com a funció la de conformar la teulada que tanca l’estructura
funerària. En canvi, quan es tracta d’enterraments infantils, s’utilitzen maons
de planta quadrada disposats horitzontalment i d’una manera regular aleatòria,
formant una filada paral·lela travada amb terra argilenca. Es tracta, doncs,
d’un tipus de coberta que es troba associada exclusivament a les tombes de
nounats o individus de poca edat i que, a més, guarda un innegable
paral·lelisme amb altres necròpolis musulmanes del territori de Daniya com la Maqbarat Al-Fajjarim de Dénia. El grup
d’esquelets més nombrós és el format per la població adulta amb un percentatge
que s’eleva al 85% dels enterraments. Aquests cossos es troben complets i en un
estat de conservació bastant òptim, tot i que l’alt grau d’humitat[4]
de la zona ha actuat com un agent desestabilitzador que ha provocat una
remarcable fragil·litat en els ossos d’alguns esquelets. Quant al grup referit
a la població infantil, hem de dir que compta amb un índex de representació
molt més petit –situat al voltant del 15% de les tombes exhumades– i que, així
mateix, el seu estat de conservació és delicat a causa de feblesa dels ossos
que es trobaven en les fases inicials del seu procés de creixement.
Pel que fa a la
senyalització externa de les tombes, no hem constatat l’existència de cap
element que acomplira aquesta funció, i una possible explicació seria que les
posteriors activitats dutes a terme en la zona com ara la transformació del terreny
en un camp de cultiu o la instal·lació d’un conjunt hidràulic[5]
en els seus límits meridionals han modificat
l’aspecte extern de les tombes a causa de la desaparició de qualsevol vestigi de
senyalització. Aquesta solia fer-se per mitjà de la col·locació de blocs de
pedra en els dos extrems de la tomba, on els de dimensions més grans es
disposaven a l’alçada del cap del difunt i els blocs de menor volum es col·locaven
a prop de l’extrem inferior del cos d’aquell. L’anterior era la forma habitual
de delimitar una tomba, però de vegades s’utilitzaven elements més sumptuaris, com
per exemple una làpida de marbre.
En tots aquests
enterraments, la inhumació té el caràcter d’individual i es fa en fossa simple.
Els esquelets es troben en posició primària, amb una orientació nord-sud i
disposats en una posició decúbit lateral[6]
dret amb el cap mirant cap a l’est, en direcció a La Meca. Quant a la posició
de les extremitats dels difunts, podem observar-hi de manera general que el
braç dret s’estén paral·lel al cos i el braç esquerre se situa lleugerament
flexionat amb la mà damunt la pelvis. Les extremitats inferiors es disposen de
manera que queden juntes, estirades o, també, lleugerament flexionades amb la
cama esquerra per damunt de la dreta. El nostre estudi ha posat de manifest una
absència total d’aixovar en les tombes excavades. Aquesta circumstància unida a
la manca d’elements de metall com claus o agulles i la col·locació de les diferents parts del cos
segons l’esquema que hem explicat anteriorment, ens permet referir-nos a les
pràctiques del ritus de preparació i soterrament de l’època musulmana. En
primer lloc, els cossos es llavaven escrupolosament i els embolcallaven en un
nombre imparell de sudaris i, a continuació, se’ls dipositava en la fossa
corresponent.
Un altre aspecte
a destacar és que l’absència de restes materials relacionades amb les tombes
que hem comentat abans ens ha dificultat enormement la datació històrica de les
restes arqueològiques exhumades amb la precisió que desitjaríem. Tanmateix,
l’ortodòxia del ritus funerari emprat en els enterraments ens fa pensar que el
cementiri tindria una seqüència cronològica antiga, i la seua fundació podríem
situar-la en la baixa Edat Mitjana. Aquest cementeri, considerem que va estar
en ús durant alguns segles, perquè la conquesta de la Vall de Xaló per les
tropes de Jaume I no va modificar l’organització bàsica de les comunitats que
l’habitaven. Aquestes van poder mantenir fins al primer terç del segle XVI la
pràctica de la religió i la cultura musulmana.
Autor: Rubèn Vidal i Bertomeu
[1] Aquest terreny era
conegut amb la denominació de Huerto de
José Vives en el Plànol Geomètric de Xaló de l’any 1847.
[2] La necròpolis
estava localitzada a l’àrea meridional-central del solar estudiat –a hores
d’ara, en construcció–, i a la banda posterior de les cases del carrer Sant
Rafael. El sector excavat abastava una
superfície aproximada d’uns 400 m2 .
[3] La
condició d’àrea periurbana de la necròpolis, és a dir, situada fora del nucli
de cases que formarien l’alqueria però a la vegada pròxima a aquestes, s’adequa
a la ubicació habitual dels cementeris musulmans, que solien estar localitzats
a les foranes dels poblats i a la vora d’alguna via de comunicació (el camí de
les Hortes, en aquest cas).
[4] La humitat ha estat causada pel pas
d’aigües subterrànies i la la calç de l’estrat
en què es trobaven els cadàvers.
[5] Aquest conjunt estava format per una
sénia i dues basses d’època recent.
[6] Pel que fa a la
posició dels cossos, l’única excepció a la regla general que acabem de formular
la representa l’enterrament número 14, en què l’esquelet es troba en una
posició decúbit supí, amb les extremitats inferiors flexionades cap a l’exterior.
Aquest fet podria denotar la rapidesa en el moment de la inhumació, però no és
descartable que la seua col·locació siga el resultat d’un moviment de
l’esquelet produït post mortem i que
estaria directament relacionat amb la seua descomposició en un medi buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada