.JPG)
El 29 de novembre de 1859, dues
famílies de Xaló, encapçalades per Josep Ferrer Fullana i Joan Mestre Pastor,
van comprar l’heretat de la Drova, a Barx, els fills i les filles dels quals
acabaren casant-se amb diverses barxeres i barxers. Així, els cognoms Ferrer
i Mestre s’afegiren als Serrano, Miñana, Fenollar, Climent,
Donet, Navarro, Camarena, Chaveli, Miret, Canet,
Morant, Montagut, García i Castelló, que ja
s’havien instal·lat a Barx entre el darrer terç del segle XVII i la primera
meitat del XVIII.
Per a entendre per què es va arribar a aquest punt d’encontre entre els pobles de Barx i Xaló, farem un
recorregut històric a través dels segles
anteriors.
La primera referència a Barx, en
document escrit, ens situa el 15 d’abril de 1252. Aquest dia, estant a
Borriana, el rei Jaume I (1213-1276) va donar l’alqueria musulmana de Barx
Algeval al cavaller aragonés Eiximén d’Alvero. El
segon document que fa referència a Barx data del dia 7 de gener de 1261 i és un
extracte del testament d’Eiximén d’Alvero, en
el qual deixa Barx al seu fill, Diaguello. A partir d’aquest
moment, disposem d’una documentació escrita, encara que molt fragmentada, que
permetrà anar col·locant les diferents peces que ens donen a conéixer la
història de Barx. Així, sabem que Barx va pertànyer a Lope d’Alvero i
que, quan va morir, va passar a mans de sa mare, Sanxa Eiximén de Penna, la
qual, el dia 3 de març de 1300, el va vendre per 13.000 sous a Bernat
Desclapers, un personatge important de la ciutat de València. Dos dies més
tard, el 5 de març, els musulmans de Barx foren alliberats del jurament de
fidelitat a la seua antiga senyora. Huit mesos després, el dia 4 de novembre,
davant del notari Pere Ferrer, Bernat Desclapers va reconéixer que actuà en nom
i amb els diners de Jaume II (1291-1327). Aquest mateix dia, per a la salvació
de la seua ànima, el rei va fer efectiva la donació de Barx al Reial Monestir
de Santa Maria de Valldigna, fundat el 15 de març de 1298, al qual va estar
lligat fins el dia de l’exclaustració dels monjos, ocorreguda a l’alba del dia
26 d’agost de 1835.
Durant l’Edat Mitjana, després de la fugida
dels pobladors musulmans de Barx, els monjos tractaren d’assentar-hi llauradors
cristians procedents de tot arreu, intents que sempre acabaren fracassant, al
temps que procuraren traure el màxim profit de les pastures abundants que hi
havia. Per aquesta raó, Barx es
va convertir en un lloc de trànsit ramader i, per a facilitar la circulació del
bestiar, es va habilitar un assegador de cinquanta passes d’amplària, que
seguia la línia de les fonts que sorgeixen al peu de les muntanyes del sud de
la Drova i de Barx.
Durant
el segle XVI, vist que els assentaments de llauradors cristians no acabaven de
donar el seu fruit, Barx es va convertir en una granja treballada per jornalers
contractats i sota la vigilància d’un monjo del monestir. La producció agrícola
en aquell moment es basava en el conreu del forment, de l’ordi, de la civada,
del tramús, de les llentilles, de les faves, de la mel, la producció de cera, i
l’explotació dels herbatges i de la fulla de morera. Però, en el quadrienni
1569-1572, l’abat Jaume Bellvís va manar plantar la major part de les terres de
Barx –no les de la Drova– de vinya que, amb el pas del temps, acabà
convertint-se en el cultiu més important.
En
el segle XVII, l’expulsió dels moriscos de la Valldigna ho va trastornar tot:
l’abat Jaume Torres (1620-1624) va abandonar les vinyes de Barx i, després,
davant de l’augment dels preus dels jornals, provocat per la falta de mà
d’obra, Barx deixà de ser una granja treballada per jornalers i començà a ser
arrendada a particulars, primer, i entregada en parceria, després.[1] Si el conreu de la vinya i la producció de vi
constituïen les activitats agrícoles més apreciades pel monestir, a partir de
l’últim quart del segle XVII trobem els primers documents que fan referència a
una altra activitat econòmica que es desenvoluparà plenament durant el segle
XVIII: el comerç de la neu. La destinació de la neu era triple: com a
conservant, era utilitzada en el transport d’aliments peribles; com a element
gastronòmic, servia per a refredar les begudes i els aliments durant l’estiu; i
com a material terapèutic, rebaixava les febres i causava anestèsia local, amb
el seu efecte insensibilitzador. Però el clima mediterrani no permetia que la
neu caiguda a l’hivern
es conservara fins a l’estiu, ja que aquest
és un espai de transició entre les
latituds temperades i les zones àrides tropicals. Per aquest motiu, es va fer necessari construir
uns dipòsits on es poguera guardar fins a la temporada de major consum i Barx
en fou considerat el lloc ideal pels monjos del Reial Monestir de Santa Maria
de Valldigna. Així, el 17 de juny de 1681 l’abat
Vicent Lloret (1680-1684) va manar fer un pou de neu a la Drova, encara que es
va malmetre en eixir una font al seu interior. Tampoc no és d’estranyar que un camí tan transitat com l’assegador fóra
escenari d’altercats, en els quals acabaren estant involucrats alguns barxers,
com ara el que tot seguit contarem.
A la una de migdia del dijous 23 d’agost de 1685, en un punt de
l’assegador situat entre la font de la Drova i el pou de neu que l’abat Vicent
Lloret havia manat construir, es van trobar dos ramats de cabres que circulaven
en sentits oposats. Un era conduït per Roc Alberola, de 44 anys d’edat,
lloctinent de justícia i veí de Barx, i el seu fill Lluís, d’una edat compresa
entre els 17 i els 20 anys. L’altre pertanyia al monestir de Sant Jeroni i era
guiat per Joan Xerta, majoral de 24 anys; Josep Faus, de 20 anys, natural de
Ròtova i parent de la família Alberola, i Josep Fimo, un ajudant adolescent.
Joan Xerta i Josep Fimo anaven lleugerament retardats, per la qual cosa
Roc Alberola va increpar Josep Faus amb reiteració, advertint-li que apartara
el seu ramat perquè no es mesclaren els animals. Com que Josep no en feia cas,
Roc llançà una pedra a les cabres del monestir de Sant Jeroni, amb la intenció
d’espantar-les. En aquell moment la tensió arribà a un punt límit, perquè Josep
va traure l’escopeta i, apuntant Roc, es va protegir darrere d’una roca, mentre
repetia que no anava a apartar-les. Davant de la gravetat de la situació, Roc
va assumir el paper de garant de l’ordre a Barx, càrrec per al qual havia estat
designat per l’abat del monestir, i li va exigir que entregara l’arma, però
Josep va prémer el gallet, encara que l’escopeta fallà i no en va eixir cap
tir. Llavors, Roc cridà desesperadament i ordenà al seu fill Lluís, que s’havia
situat darrere de Josep, que li disparara abans que aquell ho tornara a
intentar, i dos tirs per l’esquena acabaren amb la vida de Josep Faus.
Quan els detingueren, Roc va argumentar que ell i el seu fill havien
actuat en defensa pròpia i que ell va exercir la funció de lloctinent de
justícia, però pare i fill foren empresonats a les masmorres de Valldigna.
Durant el judici, prestaren declaració diversos veïns de Barx, els quals
assenyalaren que a l’assegador eren freqüents els conflictes entre els ramaders
de Barx i els forasters, però que mai no s’havia arribat a matar cap persona en
una baralla. En aquest procés judicial els acusats van ser defesos per Antoni
Ripoll, qui no pogué evitar que la sentència, publicada el 22 de febrer de
1686, els condemnara a quatre anys de treballs forçats i els desterrara a
perpetuïtat de tots els territoris que pertanyien al monestir, sota una pena de
200 lliures per cada vegada que contravingueren aquesta prohibició.
Podem comprovar, per tant, que en un lloc muntanyenc i aïllat com Barx,
el manteniment de l’ordre no era una tasca senzilla i que la vida de les
persones en aquells temps tenia poc de valor, fins i tot entre parents d’una
mateixa família.
Autor: Evarist Donet i Donet
[1] L’arrendament i la parceria són contractes pels quals el titular d’unes terres
cedeix temporalment, per a la seua explotació agrària, l’ús i gaudi d’aquelles,
a canvi d’un pagament fix, o d’una partició pactada dels fruits obtinguts i de
les despeses generades, respectivament. Per tant, es tracta d’unes cessions temporals
i no a perpetuïtat, on l’amo conserva la propietat absoluta de la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada