LA DROVA, UN MOTIU PER A L’AGERMANAMENT ENTRE BARX I XALÓ (II)

Les transformacions del segle XVIII van afectar d’una manera molt especial la Drova. El dia 9 de novembre de 1721 l’abat Feliu Garix (1720-1724) va decretar que a l’heretat de la Drova foren plantades 300 fanecades de vinya, amb moltes figueres, nouers i ametlers, i que la seua explotació quedara sota el control directe del monestir, mitjançant la contractació de jornalers; és a dir, la Drova tornava a convertir-se en una granja. Aquest mateix abat també va manar construir una casa a la Drova, mitjançant un decret de 3 de març de 1722, per tal que els animals i els criats –per aquest ordre– del monestir, que pujaven a treballar les vinyes de la Drova, tingueren un lloc on refugiar-se i descansar. La casa va ser acabada, en la seua primera fase, l’any 1723, segons constava en una inscripció de pedra situada sota l’escut d’armes que hi havia sobre la porta. Tenia una sola planta i una torre, i els monjos hi acudien dues vegades a l’any per a descansar, al mes de maig i a mitjan octubre.

A les darreries del segle, aquesta casa també va ser objecte de diverses actuacions que la van eixamplar, millorar i embellir. El dia 7 de juliol de 1792 es va firmar davant de Vicent Crespo, escrivà de Gandia, un contracte d’obra en el qual van intervindre, d’una banda, el monjo Francesc Olivenza, en representació de l’abat Pasqual Talens (1788-1792) i de Salvador Estruch, col·lector major; i, de l’altra, Pere Vives, mestre obrer, i el seu fiador Vicent Flores i Ciscar, filador de la seda, ambdós de Gandia. En el document s’especificaven detalladament totes les reformes, millores i noves construccions que havien de realitzar-se i es pactava un preu de 700 lliures en concepte del treball d’obra exclusivament, ja que el monestir es comprometia a posar tots els materials necessaris. Aquest import seria pagat en tres fases: un terç el dia del començament de l’obra, un altre a la meitat i la resta al final, sempre després de comprovar el compliment d’allò que s’havia estipulat en el contracte. Van actuar com a testimonis Josep Artés, llaurador de Benirredrà, i Vicent Canet, mestre sabater i veí de Gandia. Després d’acabada l’obra, l’edifici es va decorar amb un element funcional, de gran utilitat per als qui s’allotjaven i treballaven a la Drova: un rellotge de sol a la façana, construït el 1799, que encara avui es conserva.

La importància del trànsit ramader va tindre igualment la seua conseqüència urbanística a la Drova a meitat de segle, atés que l’abat Lluís Sanchis (1740-1745) va manar construir un corral que permetera fer nit als animals que eren propietat del monestir i aquells que s’hi trobaven de pas. També a la Drova, i en la segona meitat del segle XVIII, es va fer una altra construcció, destinada en aquest cas a convertir en regadiu una part de les terres cultivades: una bassa d’aigua al costat de l’assegador.

  

El primer terç del segle XIX es va caracteritzar per la gran inestabilitat política que va sofrir Espanya: la invasió dels exèrcits de Napoleó i la Guerra del Francés (1808-1814); el retorn de Ferran VII i el govern absolutista (1814-1820); el trienni liberal (1820-1823); i, novament, la tornada a l’absolutisme desenfrenat (1823-1833). Totes aquestes circumstàncies condicionaren la vida dels monjos del monestir, que van ser exclaustrats dues vegades, el 1812 i el 1820, abans de l’expulsió definitiva de 1835, i que es van veure obligats a arrendar a particulars l’explotació de les terres de la Drova.

Amb l’ocupació del monestir pels exèrcits francesos el 6 de febrer de 1812 i l’exclaustració dels monjos, la Drova es va convertir en un bé nacional susceptible de ser subhastat públicament i arrendat a particulars. I, efectivament, açò és el que va ocórrer, perquè Pere Minviells, administrador de béns nacionals de Xàtiva i del seu partit, la va concedir en arrendament a Benet Alario, veí de Simat, per un període de quatre anys i un preu de 250 lliures anuals. En aquest moment, quan es va posar en mans alienes la seua explotació, s’obriren les portes de la decadència de la Drova.

Immediatament després de l’expulsió dels exèrcits francesos de la Valldigna, a la tardor de 1813, i encara abans de retornar els monjos al monestir, dos d’ells, Jeroni Climent i Francesc Torres, van intentar recuperar la Drova, mitjançant un contracte d’arrendament al seu favor, ja que consideraven que el d’Alario era il·legal perquè l’havia fet el govern intrús i perquè l’arrendatari no l’estava cuidant i cultivant de la manera que se li exigia en el contracte firmat. I així ho van expressar en la sol·licitud que enviaren a València. El 29 de desembre de 1813, el comptador principal de la província va ordenar que es posara fi al contracte d’arrendament de la Drova, que Benet Alario pagara allò que encara devia, que es presentara contra ell una denúncia per danys i perjudicis, i que es procedira a posar la Drova en subhasta pública. Des de València, el 2 de gener de 1814, es va ordenar procedir a la nova subhasta de la Drova; no obstant això, per un document datat a la mateixa ciutat el 7 de febrer de 1814, sabem que aquest dia encara no s’hi havia produït.

El 29 de maig de 1814 els monjos retornaren al monestir i van recuperar l’explotació directa de la Drova, situació que va continuar durant sis anys, fins que la nova exclaustració del trienni liberal (1820-1823) una altra vegada els en va apartar. Durant aquests tres anys s’hi va accentuar la seua decadència i ruïna, ja que va quedar novament en mans d’individus que buscaven el màxim profit, un rendiment a curt termini sense importar-los els perjudicis que hi pogueren generar. Després del nou retorn dels monjos al monestir, gràcies al decret del 28 d’agost de 1823, res no va ser igual, ja que resultà molt difícil recuperar l’esplendor del qual abans havia gaudit la Drova i es va acabar optant per firmar amb particulars contractes d’arrendament de l’heretat al partit de mitges.

El primer contracte d’arrendament de la Drova que coneixem es va firmar, davant de l’escrivà Pere Gea i en el mateix monestir, el dia 4 de maig de 1827. Hi van participar, d’una banda, el monjo Romuald Miralles, síndic procurador general del monestir, en virtut dels poders que tenia atorgats davant del mateix escrivà des de l’11 d’abril de 1827; i, de l’altra, Francesc Ferrer, natural de Pedreguer i veí de Barx. El contracte tenia una duració de huit anys, des del 4 de maig de 1827 fins al 4 de maig de 1835, i constava de tretze capítols. De l’acceptació de totes les clàusules van actuar com a testimonis Miquel Soler Sastre i Benet Botella, llauradors de Simat, encara que ni ells ni Ferrer van firmar per no saber-ne.

El segon contracte d’arrendament que hem localitzat, i últim en la història del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, es va firmar al mateix monestir el dia 14 de gener de 1832, quan només havien transcorregut quatre anys, huit mesos i deu dies de la firma de l’anterior. Ignorem el motiu pel qual no es van arribar a completar els huit anys de contracte; no sabem si va ser per cansament de Francesc Ferrer, que no podia complir amb totes les clàusules firmades i hi va renunciar, o si va ser per decisió del monestir, que considerava que l’explotació de la Drova no estava fent-se com era desitjable. El que sí que sabem, però, és que, en el moment de la firma d’aquest nou contracte, segons consta en el capítol número quinze, la Drova es trobava mal cultivada. En la seua firma van intervindre, d’una banda, el monjo Romuald Miralles, síndic procurador general i col·lector major del monestir; i, de l’altra, Antoni Company, natural d’Alfafara. El contracte tornava a tindre una duració de huit anys, amb l’objectiu de donar al mitger una estabilitat que l’estimulara en el treball i la millora de l’explotació de la terra, i constava de setze clàusules, ara molt més detallades i meticuloses perquè res no en quedara a la lliure interpretació. De la seua acceptació van actuar com a testimonis Felip Llàcer i Isidre Climent, llauradors de Simat, els quals van firmar amb Miralles, però no Company perquè va dir que no en sabia.

No obstant això, els huit anys de duració d’aquest contracte mai no es van arribar a completar, perquè, el 26 d’agost de 1835, els monjos van sofrir la tercera i definitiva exclaustració del monestir. Però després dels dos contractes d’arrendament, el de Ferrer, de Pedreguer, i el de Company, d’Alfafara, alguna cosa pareixia intuir-se: el futur de la Drova s’encaminava cap a terres de la Marina.

Amb la definitiva expulsió dels monjos del Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, els veïns de Barx van consolidar la plena propietat sobre les terres que fins llavors havien treballat en règim de parceria, primer, i com a emfiteutes, des de 1798.[1] Però quedava una part del territori, la Drova, sense amo definit, que va passar a engrossir la bossa dels béns nacionals que serien subhastats públicament després de l’aprovació, el 19 de febrer de 1836, de la llei que declarava la venda dels béns de les corporacions religioses extingides.

El mecanisme que regulava el procés obligava a fer simultàniament les subhastes a l’oficina del subcomissionat de béns nacionals d’Alzira, i a València; però si el valor de la finca excedia els 100.000 rals, també es feia a Madrid. Totes aquestes operacions s’anunciaven en el Boletín Oficial de la Provincia de Valencia i en la Gaceta de Madrid, però l’escriptura de la compravenda no es realitzava fins que s’obtenia l’aprovació de la Comissió Principal i s’havia pagat el 20% del valor, que podia ser satisfet en moneda, amb un termini de setze anys, o en títols de deute públic, durant huit.

En aquestes circumstàncies va aparéixer pels voltants del monestir Pere Escrich i Roviralta, un comerciant de la ciutat de València, un especulador amb fam de terres i de finques urbanes. El personatge en qüestió va comprar grans extensions de terra a la Valldigna i es quedà també amb l’heretat de la Drova, adquisició que va ser escripturada el 18 de gener de 1849, davant de Pere Joan Pardo de la Costa, per un preu de 190.000 rals de billó, quantitat que multiplicava per set el preu que se li va assignar en la taxació.

Tanmateix, la Drova no va tardar molt de temps a passar a noves mans. El dia 16 de setembre de 1846, davant de l’escrivà Maties Beltran, Pere Escrich i Roviralta havia atorgat poders a la seua dona, Maria de la Concepció Domínguez i Claver, per a alienar béns del patrimoni familiar, i ella en va fer ús el 29 de novembre de 1859, davant del notari Manel Cubells, per a vendre la Drova a dos llauradors de Xaló: Josep Ferrer Fullana i Joan Mestre Pastor. La tradició, o llegenda, conta que la venda es va deure al fet que un fill del matrimoni va matar, amb una arma de foc, un pastor que li havia destorbat unes perdius que anava a caçar, i mare i fill van preferir fugir del lloc per a evitar qualsevol possible venjança. I, probablement, alguna cosa ha de tindre de certa si analitzem el document de compravenda i observem el preu acordat, així com les renúncies que s’hi fan per part de la venedora.

Ferrer i Mestre compraren la Drova per 30.000 rals de billó, el 15,78% del preu que al seu dia va pagar Escrich, però més conforme amb la taxació feta per a la subhasta pública. La venedora va rebre 7.000 rals en monedes d’or i de plata en el moment de firmar el document de la venda; els restants 22.500 serien fets efectius durant el mes de gener de 1860, de manera que, de moment, la Drova quedava hipotecada. L’escriptura pública havia de realitzar-se, en un termini de quaranta dies, a l’edifici d’hipoteques d’Alzira, després que els compradors pagaren a la hisenda pública l’impost del 2%  del seu valor, és a dir 600 rals, dels quals 500 eren els que quedaven per a completar el preu acordat de 30.000. El document de compravenda va ser firmat per Maria de la Concepció Domínguez i Claver, la venedora; per Josep Ferrer Fullana i Joan Francesc Agoldi, en nom de Joan Mestre Pastor, els compradors; per Joan Francesc Agoldi i Ramon Navarro Martín, testimonis; i per Manel Cubells, el notari.

L’arribada d’aquestes dues famílies procedents de Xaló va tindre diverses conseqüències sobre el futur de Barx i de la Drova. La casa i la bassa de la Drova van ser dividides en dues parts, una per a cada família. Posteriorment, la casa encara ha estat més subdividida, conforme han anat deixant-se trossos d’ella en herència als descendents.

Els nouvinguts de Xaló, a més a més, portaren la cultura de la pansa, la construcció dels riuraus i la devoció a Sant Pere de Verona, raó per la qual, en un principi, les dues famílies viatjaven cada any a Xaló, amb el romer de la Drova, per a celebrar la seua festa. Després, compraren la imatge de Sant Pere per a conduir-la en romeria fins a l’església de Barx. I, finalment, en els anys vint del segle passat, alguns dels descendents encapçalats per Francisca Pérez, coneguda com la “uela Quica”, Pura Ferrer i Maria Ferrer construïren l’ermita de la Drova, dedicada al sant.

També resulta curiós que entre els descendents de les dues famílies de Xaló i els coetanis de Barx va calar i va perdurar en el temps, fins al dia d’avui, la idea que la Drova havia pertangut a una marquesa, Maria de la Concepció Domínguez i Claver. Aquest fet és comprensible, ja que havia de ser enlluernador per a una població humil contemplar una dona ben alimentada, elegantment vestida i adornada amb tota mena de joies, estereotip que a les nostres contrades sol rebre el qualificatiu de marquesa; però, la Drova mai no va ser adquirida per cap membre de l’aristocràcia.

Amb tot, la conseqüència més notable va ser que els nombrosos fills i filles de Josep Ferrer Fullana i de Joan Mestre Pastor es van casar amb diverses veïnes i veïns del poble, tot entrant a formar l’amalgama de la qual descendeix la majoria de l’actual població de Barx. Aquest darrer fet va marcar el començament d’una nova etapa en la història més recent del poble i justifica per ell mateix l’agermanament entre Barx i Xaló.

Per aquest motiu, el poble de Barx ha fet un reconeixement públic a les aportacions de les dues famílies arribades de Xaló, agermanant els dos municipis, atorgant el nom de Xaló al carrer on estava situada la porta principal d’accés a la casa de la Drova i declarant l’Any del 150 aniversari de la compra de la Drova –29 de novembre de 2009 / 29 de novembre de 2010.

Autor: Evarist Donet i Donet

---

[1] L’emfiteusi és una forma jurídica per la qual un senyor dóna a una altra persona, anomenada emfiteuta, el domini útil d’un bé immoble –cases i/o terres–, a perpetuïtat o a llarg termini, perquè el cuide i el millore, però retenint el domini directe, a canvi d’un pagament anual. El domini directe és el dret que es reserva qui ha cedit un immoble en emfiteusi, de manera que la propietat no pot ser venuda sense el seu permís; el domini útil és el conjunt de facultats d’ús, gaudi i altres drets que té qui rep una propietat en emfiteusi. D’aquesta manera, l’emfiteuta es converteix en quasi propietari de la terra i adquireix capacitat per a decidir-ne el futur, no sols dels conreus a practicar, sinó també de les possibles transmissions o alienacions. Per tant, l’emfiteuta i la seua família gaudeixen d’una acceptable estabilitat sobre les terres, ja que aquestes poden ser transmeses per herència i el decomís només es produeix en casos molt greus i concrets. Aquesta estabilitat és també convenient per al senyor, perquè és un mitjà d’assegurar la vinculació del llaurador a la terra, però es converteix en una arma de doble tall, perquè proporciona a aquest últim una seguretat enfront d’aquell per a plantejar-li les seues reivindicacions sense el temor a ser expulsat de les seues terres.