L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS DE LA BARONIA DE XALÓ

La Baronia de Xaló en temps de l’expulsió morisca estava habitada únicament en tres dels seus tradicionals llocs: El Ràfol de Xaló (l’actual Xaló), Llíber i Benibrai. En vespres d’aquell 22 de setembre de 1609, data en què es va publicar per tot el regne de València el decret d’expulsió dels moriscos, tots els altres llocs històrics que havien composat la Vall de Xaló –entre ells Cuta, Masserof i Murta– es trobaven ja despoblats. Curiosament, en la documentació de la primera meitat del segle XVII encara se’ns apareixen nombroses referències a les recialles d’aquell antic poblament; així tenim constància documental de dos pous situats als llocs de Masserof i Murta respectivament, i en el cas d’aquest últim ens consta acreditada l’existència d’uns fonaments de cases enderrocades que devien pertànyer a una antiga alqueria.

L’expulsió dels moriscos fou la principal mesura de política interna que es va adoptar durant el regnat de Felip III. Al regne de València aquest sector social representava quasi una tercera part de la població total, és a dir, unes 120.000 ànimes. Tret de les viles de cristians vells de Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa i Calp o les de població mixta d’Ondara, Pego, Murla i Forna, la resta de llocs de la nostra comarca estaven habitats quasi íntegrament per moriscos. En aquesta mateixa situació es trobava la Baronia de Xaló, on l’expulsió va tenir un efecte immediat sobre la seua demografia: el despoblament general del seu terme.

El comú dels moriscos valencians, tot i que consideraven injusta la mesura, es varen embarcar voluntàriament en les naus que els havien de portar a la costa nord-africana. L’excepció a aquesta actitud general va venir de dues revoltes que es varen produir de manera simultània: una a la Muela de Cortes a la Vall de Cofrents i l’altra al Penyal de Laguar, on s’hi varen aplegar moriscos de la nostra comarca i de les veïnes per tal de plantar-li cara a la poderosa monarquia hispànica. El pare Pascual Boronat va tractar sobre aquesta rebel·lió a la seua obra Los moriscos españoles y su expulsión (1901) i a les pàgines 224-225 feia els següents comentaris:

Precisamente en los momentos de formalizarse la insurrección en el Valle de Ayora, avisaba el cura párroco de Jalón al capitán D. Diego de Blanes, alojado en Benisa, que los moriscos, sus feligreses, habían abandonado la población después de cometer horribles sacrilegios, maltratar a los cristianos y robar el trigo del señor del lugar. El día 25 de octubre los moriscos de la Vall de Guadalest se habían subido a las montañas y el 26 se dirigieron hacia La Guar, juntándoseles en el camino los de Finestrat, los rezagados de Relleu y los de los valles de Zeta, Travadell y Planes. Entre Millena y Balones fue divisado, desde Gorga, un numeroso grupo que corria hacia Laguar para unirse a los de Jalón, los cuales en número de quinientos y llevando sus banderas y atabales, bajaron a Murla tomando los puntos estratégicos. En pocas horas se habían congregado en las montañas de Laguar unos diez mil moriscos.

Com una mostra de la disposició pacífica i col·laboradora a què s'ha al·ludit anteriorment, convé citar el cas dels moriscos del Real de Gandia, que varen acceptar resignadament el seu embarcament, segons el testimoni de mossén Joan Baptista Saragossa (que era aleshores el rector d’aqueixa població de la Safor):

      L’any 1609 los moros que habitaven dit lloch del Real, que per manament de sa majestat D. Phelip tercer (a qui Nostre Senyor guarde molts anys) s·em barcaren a Berberia, lo qual mandato fonch publicat en aquest lloch a 26 dies del mes de setembre de 1609, manant que dins tres dies anaren a Dénia y s·en barcaren en les galeres que sa magestat tenia apostades per aqueix effecte. Y axí dia de San Jeroni, que és lo darrer de dit mes se·n anaren de aquest lloch sense remor ninguna.       

Xaló va renàixer després de l’expulsió del moriscos gràcies al repoblament de cristians vells que s’hi varen establir el 1611, any en què va ser signada la Carta Pobla. Dels moriscos –l’element poblacional que va ser substituït pels repobladors illencs–, hi ha abundoses dades sobre diversos aspectes de les seues vides en les quatre dècades anteriors a l’expulsió, com ara el de la despossessió de totes les armes ofensives o defensives de què disposaven. Aquest fet va tenir lloc l’any 1563 i a través de la documentació que l’acredita s'ha pogut conéixer el nombre de moriscos que van ser desarmats en cadascun dels tres llocs de la Baronia de Xaló, i que era el següent:

El Ràfol de Xaló	76 desarmats
Llíber	34 desarmats
Benibrai	15 desarmats

El comissari Arcís Honorat Porta és qui s’encarrega de redactar l’inventari de les armes trobades en aquests tres llocs, i ho fa en  presència del senyor de la Baronia, en Joan d’Íxer, i els seus vassalls. El comissari manifesta que actua hobehint los reals manaments, és a dir, en compliment de la Real Pragmàtica de 19 de gener de 1563 que obligava a la confiscació de les armes dels moriscos amb aquestes paraules:

      (…) ordenam, prohibim e manam expresament que los dits moriscos novament convertits, fills e descendents de aquells en lo regne de València, per via aluguna directa o indirecta, cogitada o incognitada, no puixen tenir ni portar en ses cases pròpies ni de altri, ni fora de elles, ni en altre qualsevol lloch portar armes algunes ofensives ni defensives.

Aquest mandat feia ben palesa la desconfiança i el recel que les autoritats d’aquella època sentien envers els cristians nous, i que desembocarà en la mesura extrema de la seua expulsió l’any 1609. Si voleu ampliar la informació sobre el desarmament dels moriscos, llegiu les pàgines 519 a 523 del llibre de Miguel Monserrat Cervera titulat El Valle de Xaló (2003).